Ernest Garcia
Combatre la pobresa en el món sense destruir el planeta. Desenvolupament sostenible. Ecologia i justícia. L’informe Brundtland, trenta anys després i amb accents més vehements. No hi ha dubte: una tesi sobre el medi ambient eixida de la ploma més autoritzada de l’Església catòlica és un esdeveniment. El text, a més, s’afegeix sense embuts a la llarga llista de veus d’alarma que, durant dècades, adverteixen que l’impacte humà sobre el planeta és excessiu, cosa que fa que siga un esdeveniment més remarcable encara. No deixarà indiferent ningú que es preocupe per la qüestió.
Sospite que les repercussions en el món catòlic seran importants. Cañizares, l’actual arquebisbe de València, instructiu com quasi sempre, s’ha afanyat a dir que la proclamació del seu líder no justifica l’ecologisme, sinó que el supera. I no s’ha estat d’afegir, a més, que el cotxe és tan ecològic com la bicicleta. Laudato Si’ remourà les aigües de més d’un pantà!
Eixe, però, no és el meu assumpte. Bergoglio planteja -un dels aspectes altament positius de la seua encíclica- un diàleg amb el món científic, amb els moviments ecologistes, amb els governs i els poders polítics, amb els creients d’altres religions, amb les filosofies humanistes, etc. I després de la lectura m’ha deixat la impressió que ho planteja com un diàleg sincer i autèntic, és a dir, en peu d’igualtat, basat en el reconeixement mutu. Em sembla una oferta que no s’hauria de negligir. Posem-nos-hi, per tant.
Hi ha molts trets notables en l’encíclica papal. Per exemple, el seu bon assessorament científic i el seu acostament a les variants més compromeses socialment del pensament ecologista. Estic d’acord amb moltes de les idees que exposa. Faig constar, tanmateix, un punt de desacord: la població. No és una qüestió menor o insignificant. El debat entre el catolicisme i l’ecologisme no començà ahir, i aquest ha estat des de fa temps el principal punt de fricció.
La gent preocupada per la crisi ecològica mai no ha retret especialment l’Església de Roma el seu compromís amb el capital, el mercat o el consumisme. Tot això no té origen en el catolicisme i els portaveus d’aquest sempre havien expressat reserves en aquest vessant. Sí que ha estat motiu de confrontació, en canvi, la seua oposició ferotge a moltes formes de control reproductiu, incloent-hi bastants que la majoria de la gent considera perfectament responsables. I en això, l’encíclica papal resulta del tot previsible.
No es podia esperar una revisió fonamental de la doctrina de l’Església catòlica sobre el creixement demogràfic. Però sí que es podia esperar, almenys, que en un document sobre ecologia hi haguera alguns matisos que podrien enriquir el debat, ja que ha estat fins ara el punt més polèmic. I res de res. L’encíclica despatxa el problema amb un judici d’intencions i una fal·làcia lògica.
El judici d’intencions és l’afirmació segons la qual qui proposa reduir la natalitat pretén legitimar el model distributiu actual, perpetuant així la desigualtat i la injustícia. És una generalització arbitrària, que té nombrosos contraexemples. Per proximitat geogràfica i cultural, faré referència tan sols als anarquistes neomalthusians de Catalunya i el País Valencià de les primeres dècades del segle XX, que eren partidaris de la igualtat social i també precursors de planificació familiar, l’ ús d’anticonceptius i la paternitat responsable (i, cal tenir-ho en compte, van ser perseguits pels bisbes de l’època). Per dir-ho amb tota claredat: no trobe gens dialogant un argument que, si es pren seriosament, implicaria que Ferrer i Guàrdia era un defensor de l’explotació capitalista. No hi ha res a matisar en aquest punt, de debò?
La fal·làcia lògica està continguda en la frase següent: “Culpar l’augment de la població i no el consumisme extrem i selectiu d’alguns és una forma de no afrontar els problemes” [50]. La resposta correcta és que el dilema és fals i que s’han de tindre en compte ambdues coses, no només una d’elles (això, per cert, sempre ho han dit els ecologistes, i amb raó). El creixement demogràfic és la part més primària i elemental del creixement econòmic, així que si aquest és problemàtic, aquell també. Sent constants el consum i la tecnologia, a més població, més impacte.
Prou sé que el problema és enorme en un món que va camí dels 9.000 milions d’habitants. A tot arreu s’està entrant en situacions que remeten a l’ètica de la barca salvavides. Se’n veuen cada dia a l’estret de Gibraltar i molts altres punts del planeta. I a més, tràgic com és, això és tan sols la punta de l’iceberg. La negativa a acceptar que el creixement de la població és una part del problema no només trenca el raonament lògic. En darrer terme, qüestiona també la dignitat i la vida, perquè condueix a estats de coses radicalment intractables. La formulació rutinària i inconsistent d’aquest tema treu força a un discurs que en general és honest i convençut.
En termes de sociologia ecològica, l’argumentació de Bergoglio es troba més a prop de l’ ecosocialisme que d’unes altres propostes, com ara la modernització ecològica o l’ecologia humana. En particular, és perceptible la influència d’algunes versions llatinoamericanes d’aquest punt de vista, amb ecos del discurs comunitarista, del bon viure, de la Carta de la Terra, etc . No pot sorprendre, doncs, que els neoliberals nord-americans hagen començat de seguida a minimitzar l’encíclica papal posant-li l’etiqueta de marxista. En realitat, no crec que es tracte de marxisme, sinó més aviat de l’elecció d’un interlocutor. De manera semblant a com, en el seu temps la doctrina social de l’Església va ser una resposta al socialisme, no exempta de diàleg crític amb ell, es proposa ara una doctrina ecosocial de l’Església, triant com a referència l’ecologia social. És una mena d’aggiornamento, paral·lel al que havien encetat fa ja temps amplis sectors de l’esquerra llatinoamericana, buscant en l’ecologia elements per a refundar les conviccions emancipatòries soscavades arran de la caiguda del mur de Berlín. Per dir-ho d’una altra manera: ja hi havia quelcom de profètic en allò de l’ecologisme dels pobres.
Ben mirat, des d’una perspectiva com la d’aquesta encíclica, s’hi tracta d’un interlocutor molt adequat. O, si més no, d’un que no resulta en absolut incoherent. En l’univers dels discursos amb consciència ecològica, aquests són els que han aconseguit més difusió popular i els que s’expressen amb més calor emocional. Els més congruents, al capdavall, amb les funcions de cohesió social que corresponen a la religió (amb les sues funcions compensatòries, que diria un marxista).
Sí que resulta cridaner, en canvi, que la nova doctrina ecosocial catòlica llance el diàleg fent-se seus tants temes dels seus interlocutors. La carta del papa no s’ha deixat gairebé res al tinter. Decreixement selectiu , simplicitat voluntària, millor amb menys, conversió espiritual anticonsumista, deute ecològic, relocalització, reserves davant els transgènics… Tan sols li’n falta l’ecofeminisme (encara que potser això, com en el tema de la població, hauria estat massa demanar). És una llàstima perquè si l’haguera inclòs, Jorge Bergoglio hauria sonat com un veritable avatar de Vandana Shiva (una possibilitat que, ho confesse, em diverteix i m’intriga).
Laudato Si’ es proposa integrar tot això sota el mantell de l’espiritualitat franciscana. D’una banda, és bastant obvi: fa molt de temps que Francesc d’Asís ha estat reconegut com el sant patró dels ecologistes, amb el consens de molts ateus. D’una altra , és un criteri potencialment molt polèmic. Sospite que les derivacions doctrinals serà especialment rellevants al voltant d’aquest punt.
El 1967, en un article publicat a la revista Science, l’historiador Lynn White va escriure el següent: “El més gran revolucionari espiritual de la història d’Occident, Sant Francesc, va proposar el pensava que era una visió cristiana alternativa de la natura i de la relació de l’home amb ella; intentà substituir la idea del domini il·limitat de l’home sobre la creació per la idea de la igualtat de totes les criatures, incloent-hi l’home. Però fracassà. Tant la nostra ciència com la nostra tecnologia actuals estan tan impregnades d’ortodoxa arrogància cristiana enversla natura que no es pot esperar cap solució a la crisi ecològica que provinga només d’elles.”
La referència escau perquè, al meu parer, remet a un tema filosòfic important que batega en moltes pàgines d’aquesta encíclica. El tema és ni més ni menys que les relacions entre ciència i religió. I els termes del debat es podrien esquematitzar així: els perills de la ciència i tecnologia es deuen al fet que són poc cristianes, com manté Bergoglio, o a que ho són molt, com sosté White?
White, un especialista en història medieval, argumentava que la ciència i la tecnologia modernes no poden resoldre per si soles la crisi ecològica perquè, precisament, havien quedat força impregnades des del seu origen mateix per la visió de domini absolut sobre la natura que va difondre el cristianisme després de la derrota dels seguidors revolucionaris de Francesc d’Asís. El text de Bergoglio, en canvi, beu molt de fonts que atribueixen l’origen del mal a factors suposadament externs (la modernitat, l’ànsia de benefici, la mentalitat consumista, l’humanisme antropocèntric, etc.). Com si l’Església catòlica no tinguera res a veure amb tot això. O, més precisament, com si tot això l’haguera contaminat des de fora sense arribar a afectar-ne la vertadera essència.
No afirme que siga White qui té raó. No ho sé. La pregunta depassa àmpliament els meus escassos coneixements. El plantege només perquè hi ha tanta càrrega en aquest punt que no crec que es puga despatxar amb una correcció marginal, amb un “és veritat que de vegades els cristians hem interpretat erròniament les Escriptures”. O, dit d’una altra manera: és possible que aquesta encíclica, tan forta en ecologia, fluixege una miqueta en història. El que em sembla segur, en qualsevol cas, és que marca una direcció que donarà molta feina als especialistes.
L’assumpte, insistisc, és teòricament important. Es podria dir que en termes pràctics no hauria de ser-ho tant (almenys per als no creients). Però no és gens clar que siga així. L’afirmació que cal una espiritualitat profunda i una conversió radical per fer front a la crisi ecològica no és cap novetat en la cultura ecologista. Ho van dir Petra Kelly i Rudolf Bahro als anys vuitanta del segle passat. Ho ha recordat l’economista Herman Daly al seu darrer llibre. Ho reiteren avui amb molta força uns quants filòsofs mereixedors d’atenció . La idea demana un examen a fons. I la pregunta de si el que aquesta conversió requereix del catolicisme és una renovació o una refundació no és un aspecte menor d’aquest examen.
Benvingut, en qualsevol cas, un diàleg proposat de forma tan rica i tan complexa!
(Article aparegut originàriament a Levante-EMV, 27-6-2015
