Les Comarques Centrals Valencianes (la Governació de les Muntanyes): un projecte carregat de sentit (1)

CCV

Nèstor Novell

 

We had a dream

Algú hi pot veure la Contestània ibera o la taifa de Dénia, però l’únic antecedent de la proposta de les Comarques Centrals Valencianes (CCV) o Governació de les Muntanyes és la històrica Dellà de Xúquer, el País de les Muntanyes, que denominà Jaume I. La regió Alcoi-Gandia, el territori Diànic, les CCV, han estat els noms que hem utilitzant al llarg de les diverses fases del projecte.

Als inicis dels anys 90 vaig prendre la decisió llançar el projecte de les CCV al si del CEIC Alfons el Vell, institució de la qual n’era llavors director. La idea havia aparegut en diversos treballs de Vicenç Rosselló, Salvador Vercher, Antoni Rico, o Vicent Soler. La meua primera aproximació al tema de la Governació va ser la realització d’unes enquestes socioeconòmiques a la regió Alcoi-Gandia per al Grup d’Estudis Territorials, on estava Josep Sorribes –encara que aleshores no mai coincidírem.

La idea de la regió Alcoi-Gandia és patrimoni de molta gent, però si el CEIC Alfons el Vell va apostar pel projecte, va ser pel convenciment que teníem de trencar el provincianisme i el rol subaltern que el centralisme de la Generalitat condemnava a Gandia i la Safor. Al nostre parer, les comarques havien de constituir les veritables ciutats del País i ser la columna vertebral del territori valencià. El lema fer comarca és la nostra manera de fer País, resumeix bastant clarament el caràcter de subversió de l’status quo jeràrquic (polític, cultural econòmic i administratiu) que suposava la idea. El segon nivell territorial haurien de ser les Governacions, o agrupació de comarques en base als seus fluxos de relació i nivells de cohesió social, econòmica i cultural. Les Governacions havien de ser els instruments de descentralització i d’aplicació dels diversos plans territorials de la Generalitat. No negaré, per tant, que des de l’origen hi havien una voluntat d’acabar amb la divisió provincial, artificial, inútil i que difumina el País, i també un rebuig al centralisme improductiu i empobridor de la ciutat de València, convertida en una mera imitació de Madrid. Aleshores (com ara), mentre Barcelona, Sevilla, Bilbao i Madrid rebien fortes inversions per posar-se al dia (Olimpíades, Expo, Gugenheim i Madrid, de tot tipus), València quedava ofrenant noves glòries a Espanya

Nosaltres volíem un projecte de canvi del País des de la base, de les comarques estant. També per això, des d’un principi, a l’àrea que delimitàrem, la Governació de les Muntanyes, havien de ser les comarques, en pla d’igualtat, les protagonistes del canvi –d’ací el nom de comarques centrals-, i, per això, la Governació no es definia com una àrea metropolitana –que tampoc ho era per no tindre la densitat poblacional ni intensitat de fluxos interns que en requeriria-, sinó com un model territorial alternatiu de desenvolupament policèntric i dispers.

La Governació, les CCV, acomplia els llindars territorials, poblacionals, de diversificació sectorial i de cohesió social i cultural per assumir les polítiques de planificació territorial de la Generalitat Valenciana. És a dir, una governació que podia contribuir a la vertebració del País Valencià en el seu conjunt, i animar a la constitució de les altres àrees funcionals del País.

A més, les CCV, en fer de frontissa entre Alacant i València, aportava una solució a allò que la CEE denominava “la fractura social valenciana”, el major handicap a l’extensió de l’Eix Mediterrani cap al sud de Castelló. La connexió europea del projecte valencià no podia tindre volta de fulla. La nova realitat europea, i la global, s’estava conformant en base a grans eixos de desenvolupament (les megaregions que diria després Richard Florida) i no en base als estats-nacions. Segons arreplega Josep Vicent Boira[1]:

“Konstantinos Apostolous Doxiadis había nacido en Grecia en 1913. (…) Su esfuerzo cristalizó en 1974 con la publicación del libro Ecumenopolis. (…)En sus páginas, aparecería ya retratado, como uno de los nuevos ejes del siglo XXI, con precisión e intuición, el eje más dinámico de la España actual: el corredor Valencia-Barcelona. (…) A escala europea, el eje del Ródano Lyon-París o la ampliación de la influencia alemana hacia el este”.

Tot bastant lluny d’un plantejament localista o pobletà. Tot des de la modernitat d’entendre que el nou món global ja no es pot interpretar des la decimonònica concepció del nacionalisme d’estat, i, per tant, amb una voluntat d’entendre i de ser partícip al món del país estant. Ben a prop d’aquell lema de McLuhan “think global act local”. En aquest sentit, les reflexions de Rafael L. Ninyoles[2] van tindre una gran influència:

“Des d’una perspectiva de futur, hauria d’obtenir la necessària atenció el problema de les possibles imbricacions dels espais lingüístics amb l’economia i l’articulació del territori o del sistema de ciutats en la nova construcció europea. (…) L’espai econòmic on es trona inscrit el País Valencià és, doncs, per ara (com a hipòtesi econòmica) el d’una euroregió europea de variada nomenclatura i precisió geomètrica que es dibuixa al voltant del quadrilàter Barcelona-Lió-Milà Roma (…) La pregunta crucial seria ¿És possible el desenvolupament econòmic homogeni, una estratègia político-econòmica, sense una grau de consciència cultural? (…) La desaparició d’una llengua o d’una cultura respon a causes d’àmbit econòmic, social i polític que esborren la consciència d’una identitat social, d’un nosaltres, que constitueix un factor dinàmic per al progrés en altres àmbits socials (…) Malgrat configurar l’àrea socioeconòmica més important del país, la insuficient capacitat integradora de València-ciutat i de l’espai metropolità sobre el conjunt regional, i la dèbil connexió funcional amb la resta del país, diferencien València del seu hinterland. Però les representacions col·lectives o la ideologia valenciana s’han constituït històricament a partir de la polarització-difusió al voltant de la ciutat de València (…) Les comarques centrals de la regió Alcoi-Gandia es presenten avui com una de les àrees amb una major dinàmica cultural i consciència lingüística del país, i insinuen una nova configuració cultural prou activa davant del model representat per la regió de València.”

La primera acció del CEIC Alfons el Vell va ser generar un debat públic sobre les CCV que després es va publicar[3]. El debat tingué un format de Taula Redona amb els alcaldes de les principals ciutats de les CCV, més Vicent Soler, com a vicepresident de les Corts Valencianes i Salvador Vercher, director general d’Administració Local. Com a tècnics hi participaren Néstor Novell com a director del CEIC Alfons el Vell i Júlia Salom. En aquella ocasió vaig dir:

“La dinamització de les Comarques Centrals Valencianes possibilitaria al mateix temps, la vertebració entre les comarques de l’interior i de la costa, així com exercir de pont necessari entre Alacant i València. Només aquesta regió pot fer aquest imprescindible paper al País, no tan sols per la seua situació geogràfica, sinó perquè en cap altra àrea valenciana hi ha una complementarietat tan evident entre les diverses economies comarcals, un territori tan ben vertebrat per ciutats de tipus intermedi, una homogeneïtat cultural i lingüística tan clara, i si voleu també, una tradició històrica tan estretament comuna.”

Posteriorment les accions del CEIC s’encaminaren a mostrar els estudis que justificaven la Governació. El primer estudi se li va encomanar a l’equip de Júlia Salom[4] i es centrava en les polítiques d’actuació territorial a les CCV.

“Els setze espais als quals s’aplega (delimitació supracomarcal que proposa la Conselleria d’Administració Pública) semblen excessius per a poder complir els objectius proposats d’articulació i jerarquització de l’espai. Com a resultat d’aquella agregació, les set Comarques Centrals queden reduïdes a quatre: la comarca de Xàtiva, que inclou a més la costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés; la d’Alcoi, que inclou l’Alcoià i el Comtat; la de Dénia, que inclou la Marina Alta i la Marina Baixa; i la de Gandia, reduïda a la Safor. Aquesta delimitació, a banda de ser insuficient cara a l’articulació territorial d’aquest espai, desaprofita la capacitat d’organització supracomarcal d’Alcoi, i sobretot, de Gandia, i trenca la unitat funcional de la Safor la Marina a causa de la necessitat de sometre’s a la delimitació provincial”

El segon estudi va ser el treball de camp i l’anàlisi de resultats sobre la societat de les CCV que va fer Rafael L. Ninyoles[5] amb la col·laboració de Josep Múria i l’empresa TESI.

“En qualsevol cas remarquem que el sentiment de pertinença a la pròpia comarca és, per al conjunt de les CCV, més alt que el de la identitat amb la pròpia província. (…) La identitat comarcal i la identitat de País es relacionen en general així: a major sentiment comarcal, major sentiment de País. (…) El grau de proximitat social subjectiva respecte de València i d’Alacant és a totes les CCV inferior a 5, que constitueix el punt mig de l’escala (…) La percepció social subjectiva de Madrid i Barcelona es diferencia sensiblement en termes de proximitat a favor de la segona d’aquestes capitals (…) Cal subratllar que el valencià és la llengua d’ús altament prioritari a tots els àmbits de relació analitzats: l’ús familiar, amb els amics, en el món laboral (amb els companys i en les relacions externes), en el món comercial (a les botigues i a les grans superfícies), en el carrer –amb gent que no es coneix- (…) És la llengua exclusiva o predominat per 73,1% de població dins d’aquest àmbit familiar”

Grau de proximitat subjectiva a altres espais territorials (1mínima, 10 màxima)

A la Marina Alta A l’Alcoià A la Sator A València ciutat A Alacant ciutat A Barcelona A Madrid
De la Marina A. 5,28 6,15 2,72 2,79 2,08 1,95
De l’Alcoià 4,76 4,54 3,98 4,58 3,04 2,30
De la Sator 5,73 4,49 4,16 3,40 2,95 2,23

Font: Rafael L. Ninyoles . Informe sociològic de les CCV. CEIC. 1996

Aquestes accions es complementarien amb la publicació de guies culturals, l’elaboració i el finançament del llibre de Joan Pellicer[6], Meravelles de Diània; xerrades i conferències, com les de la UCE-Prada, UNED de Dénia, Universitat d’Estiu de Gandia; taules redones en altres ciutats de les CCV; i publicació d’articles d’estudis i d’opinions en revistes com Alba d’Ontinyent, Aguaits de la Marina Alta, o Crònica de la Vall d’Albaida.

El segon pas important per fer possible el projecte el va fer l’equip de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Gandia. Cebrià Molinero i Vicent Llorens, aconseguiren importants fons europeus del Projecte Terra. Amb el nom de projecte Concercost es pogueren fer els estudis escaients sobre l’àrea i generar les xarxes socials i de governança bàsiques per al territori.

El projecte Concercost afirmava que per a superar la problemàtica de les CCV era necessari avançar en un estratègia de cooperació territorial basada en el sistema d’innovació, el sistema ambiental, el sistema de formació i el sistema cultural. Els objectius eren aconseguir:

  1. Un mercat bastant gran per a superar el llindar que els sectors econòmics estratègics de l’àrea precisen per a reestructurar el sistema productiu.
  2. L’aparició de sinèrgies entre les ciutats, que constitueixen el sistema urbà, per a crear l’ambient d’innovació i les iniciatives necessàries per fer realitat projectes estratègics i de desenvolupament que beneficien al conjunt de l’àrea.
  3. Una projecció exterior amb capacitat d’atraure activitats econòmiques, capital físic i humà, iniciatives i inversió pública. També per poder exposar amb major força, davant les diverses instàncies administratives i polítiques, les opinions i les necessitats de les forces socials i econòmiques del territori.

El Pla de Promoció Socioeconòmica i d’Ordenació Territorial de les CCV, amb un apartat cartogràfic, va ser publicat pel Consorci de les CCV[7] i segrestat pel seu president, l’alcalde Rus de Xàtiva.

El Consorci de les CCV, dirigit per Cebrià Molinero, acollí i desenvolupà diverses xarxes territorials: política, sindical, mitjans de comunicació, associacions empresarials, mediambientals i culturals. Durant la vida del Consorci, és a dir, fins que va entrar el PP a la Generalitat i boicotejà amb les associacions empresarials el projecte, els diaris Levante-EMV i Información publicaren un quadern mensual específic sobre les CCV. De totes aquestes les xarxes, l’única que continuà funcionant durant bastants anys va ser la XIEC[8], Xarxa de centres d’estudis i investigacions comarcals de les CCV, que realitzà diverses publicacions, entre d’altres, diversos estudis bàsics elaborats per al projecte Concercost; i una petita revista, Espai del Llibre, d’informació cultural i de les publicacions a les CCV. Més tard, la revista Espai Obert, de temàtica general sobre les CCV, patrocinada pel CEIC Alfons el Vell, publicà mitja dotzena de números i una llibre commemoratiu[9] dels 10 anys del projecte de les CCV. En aquesta publicació Juan Piqueras va escriure:

“És possible que açò no passe mai de ser una mera entelèquia, atesos els interessos (polítics) creats a partir de l’actual divisió provincial i a l’enorme dificultat per a modificar l’aparell administratiu (judicial, fiscal, de serveis, etc,) que ve funcionant des de fa més de segle i mig. Però tampoc no s’ha de renunciar al dret a la imaginació, a la il·lusió, sobretot si aquestes es recolzen en una sòlida reivindicació històrica, natural i social.”

El CEIC a banda de ser el promotor de la XIEC va fer un esforç permanent per donar-li una dimensió de Comarques Centrals a molts dels seus projectes, un exemple clar va ser la celebració “Els Borja, valencians universals” el 1992 amb les escultures de Manolo Boix, o en la grans exposicions dirigides per Josep A. Gisbert: “El gust d’Ausiàs March” el 1999, i “Sucre i Borja. La canyamel del duc” de 2000. Són també els anys que el CEIC finançà la traducció a l’anglés i a l’italià d’obres de Joan Fuster, d’Ausiàs Marc i de Jordi de Sant Jordi.

Un tercer i important pas en el projecte de les CCV el donà Josep-Antoni Ybarra, en involucrar-hi l’OCDE. L’organisme estava interessat en l’estudi i l’aplicació de polítiques concretes en les denominades àrees intermèdies, és a dir, en aquelles àrees, que en el procés de globalització i de concentració de recursos en les grans àrees metropolitanes, corrien el risc de desertització social i econòmica. A més, les CCV, que com tota àrea del Mediterrani europeu té problemes de colonització i acumulació turístico-urbanística a la costa, aportava la singularitat de tindre un rerepaís industrial i una important i desaprofitada àrea mediambiental al seu bell mig. L’OCDE acabà fent una publicació[10] i unes recomanacions a l’estat espanyol a favor del projecte de les CCV.

Paral·lelament, al treball de l’OCDE, i de manera complementària, s’afegí l’equip de l’alcalde d’Ibi Vicent Garcia amb el seu projecte de conformació del districte industrial de les CCV. Aproibi, IBIAE i AIJU, amb la col·laboració de la resta del Consorci de les CCV, començaren l’intercanvi d’experiències i projectes amb regions del nord d’Itàlia, Anglaterra i països nòrdics, ensems que Ibi desplegava un ambiciós pla de generació de sòl industrial de qualitat. Finalment s’hi afegiren els programes Leader de la Mariola i del Caroig i alguna xarxa europea de projectes de formació professional. Per la seua banda, a l’empara del projecte, alguns empresaris d’Alcoi crearen un fons d’inversió de les CCV.

Des del treball sobre les CCV de Júlia Salom, en ser la base per a l’elaboració del projecte Terra, i per tant del posterior Consorci de les CCV, la majoria del estudis agafaren la delimitació territorial que allí es plantejava, deixant fora la Marina Baixa (pel gran pes de la ciutat de Benidorm) i la Foia de Xixona i la Vall de Biar (per no trencar la divisió comarcal), i incloent-hi la Canal de Navarrés (per la seua vinculació a la Costera). Les dues Marines conformen una unitat de relacions, socials, culturals i econòmiques, fluxos i problemàtiques, que fan incomprensible no contemplar-les al si de la Governació. En el mateix cas es troben la Vall de Biar i l’Alcoià. Més discutibles, i per raons ben diverses, són els casos de la Foia de Xixona i de la Canal de Navarrés. Una certa lògica i un cert coneixement del territori suggereix que, de partida, el territori de la Governació de les Muntanyes, o de les CCV, siga: el Comtat (28.407 hab.), la Marina Alta (178.052 hab.), la Marina Baixa (189.970 hab.), l’Alcoià (110.115 hab.), la Foia de Xixona (12.623 hab.) la Vall de Biar (12.623 hab.), la Costera (72.320 hab.), la Safor (176.544 hab.) i la Vall d’Albaida (89.653 hab.), que a efectes d’aquest Viatge per les Ciutats del País, he agrupat de la següent manera:

Les Marines 368.022
Les Muntanyes 158.232
La Serra Grossa 161.973
la Safor 176.544
Total 864.771

No es tracta ací de generar fronteres inamovibles ni noves subdivisions innecessàries. Açò no és més que una raonada hipòtesi de treball que, en tot cas, hauria de ser les relacions socials, culturals, lingüístiques i econòmiques, així com els fluxos que aquests generen, els que haurien d’anar delimitant, d’una manera dinàmica, les “fronteres” de cada governació o regió del País.

Cal dir que dubtes sobre la delimitació de les àrees internes n’hi ha tants com respecte a les línies de delimitació externa. Jo diria que sortosament, perquè no es tracta ací de sacralitzar cap espai administratiu, sinó d’acceptar els canvis en funció de les diverses dinàmiques històriques que afecten al territori. Els dubtes més evidents són: l’Arc Industrial d’Ontinyent, hauria d’estar inclòs en el districte de Les Muntanyes, atesa la seua especialització tèxtil, o a les comarques de la Serra Grossa? La Foia de Xixona encara manté a Alcoi com a lloc nodal, o a hores d’ara, caldria integrar-la a l’Alacantí? Té sentit la inventada comarca de l’Alt Vinalopó per donar-li rang de capital comarcal a Villena, quan la Vall de Biar manté els vincles econòmics, culturals i lingüístics (encara) amb l’Alcoià – Valls de Mariola? I amb clau més interna, hauria la Safor estar integrada a les Marines o als pobles de la Serra Grossa? No oblidem la seua àrea d’influència comercial i el seu rol de frontissa entre les dues àrees.

En tot cas, el territori queda definit per una constel·lació de ciutat mitjanes: Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, Benidorm, Dénia i Gandia, a les que caldria sumar, per la seua importància al si de les seues comarques, Canals, Albaida, l’Olleria, Bocairent-Banyeres, Cocentaina-Muro, Ibi, Xixona, la Vila Joiosa, Altea, Xàbia, Oliva i Tavernes de Valldigna.

Respecte de la delimitació de l’àrea, Josep Sorribes pensa que:

“Més sentit té de bon tros canviar l’objectiu de la càmera i veure les comarques centrals com un espai (jo crec que amb futur) en el que van canviant les dependències però sempre dins de l’àrea que, en aquest cas, sense ser immutable,té unes fronteres molt més estables. Dins d’aquest espai no és que es produisca un joc de suma zero però, per eixample, la pèrdua evident de protagonisme d’Alcoi és aprofitada per altres nuclis urbans (menuts i no menuts). (…). En qualsevol cas, aquest és el marc territorial més adequat. (…) Per si mancaren arguments, les comarques centrals- cas de que es reprenguera l’impuls – tenen un altre avantatge “territorial”: contrarestar els cants de sirena dels que preconitzen una gran àrea urbana traçant amb el compàs una rodona que arriba de Castelló a Gandia. Així “competirem “a Europa. Una megalomania com un altra sense demostrar que el monstre resultant és més governable i eficient que un conjunt de xarxes urbana estructurades i ben connectades entre elles”.

Una de les grans àrees marcades a compàs és l’ampliació de l’àrea metropolitana de València, defensada pel (malauradament desaparegut) professor Iribas, que inclou Gandia; una altra, és la denominada per Mario Gavíria com Alibel (Alacant, Benidorm i Elx) que darrerament s’eixampla fins a Torrevella Una suma de quantitats heterogènies que no tenen cap altre sentit que justificar la província convertint-la en una macroàrea metropolitana. Al meu parer Elx hauria de mirar molt més cap a tot el Vinalopó i Benidorm a les Marines. El problema d’Alacant, o si voleu d’Alacant i d’Oriola, no ha canviat gaire d’allò que deia als anys 80 José Vicente Mateo[11]:

Alacant-capital és un apartat dins l’altre apartat que és la província: un cas extrem de particularisme”

En tot cas, el drama de l’artificialitat de la província d’Alacant arriba als extrems que el Baix Segura es troba més a prop d’Elx i de Múrcia que no d’Alacant, i que són Elx i Múrcia, cada vegada més aquest última, la ciutat de referència de les nostres comarques del sud. Mentrestant, els hotelers de Benidorm prefereixen arreplegar els turistes de l’AVE a Villena, i Elx ha abandonat el seu paper central en el conjunt del Vinalopó.

Des de la perspectiva d’una “lògica” ordenació territorial, en aquest Viatge pel País, he dividit les terres del sud del Xúquer en les governacions del Segura (Oriola-Alacant), del Vinalopó (d’Elx a Villena), de les Muntanyes o CCV, i la del Caroig (Aiora-la Canal-Utiel), a les quals caldria sumar, per tindre una proposta per a tot el País ,les que proposa Josep Sorribes per al nord del Xúquer.

 

[1] Josep Vicent Boira EE.UU. vio el eje Barcelona-Valencia. La Vanguardia.

[2] Rafael L. Ninyoles El País Valencià a l’Eix Meditarrani. L’Eixam. 1992

[3] Les Comarques Centrals a Debat. Presentació Néstor Novell. CEIC Alfons el Vell. 1993

[4] Julia Salom. J. Miguel Albertos, Javier Pérez i Elisabeth Delios. Comarques Centrals Valencianes: polítiques d’actuació territorial. CEIC Alfons el Vell. 1993

[5] Rafael Ll. Ninyoles. Informe sociològic de les Comarques Centrals Valencianes. CEIC Alfons el Vell.1996

[6] Joan Pellicer i Batraller. Meravelles de Diània. Ed. Bullet. 2007

[7] Julia Salom, Néstor Novell, Antonio Serrano i altres. Projecto Concercost. Plan de Promoción Socioeconòmica y de Ordenación Territorial de las Comarcas Centrales Valencianas. Consorci de les Comarques Centrals Valencianes. 2002

[8] Josep Bataller Calderon. Rondalles de les Comarques Centrals Valencianes. XIEC-Caixa d’Estalvis d’Ontinyent. 2001

Pau Rausell i altres. Cultura: factor estratègic per a les Comarques Centrals.

Carles M. Mansanet, Josep R. Nebot i Jesús Vilaplana. Proposta d’un sistema d’Espais Naturals Protegits a les Comarques Centrals Valencianes. XIEC 2002

Joan Noguera Tur, Javier Esparcia i Jorge Cruz. Una estratègia de desenvolupament per als espais rurals de les Comarqus Centrals Valencianes. XIEC 2005

Sandra Obiol Francés. Vivint en la incertesa. Els treballador del sector tèxtil a l’eix Alcoi-Ontinyent. XIEC 2007

[9] DD.AA. Repensar les Comarques Centrals Valencianes. Col·lectiu Espai Obert ed. 2002

[10] Examen de la OCDE sobre las Comarcas Centrales de la Comunidad Valenciana. Universitat Politècnica de València. 2001

[11] Jose Vicente Mateo. Alacant apart. Editorial 3 i 4 . 1985

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER