Les Comarques Centrals Valencianes (la Governació de les Muntanyes): un projecte carregat de sentit (i 2)

Néstor Novell

Motius per a continuar somiant

Però tornem a la Governació de les Muntanyes. Si bé és en gran part certa l’afirmació de Sorribes sobre els desplaçaments interns dels focus de centralitat productiva, també és cert que, en els darrers 20 anys, hi ha hagut una polarització econòmica cap els dos grans pols centrals, Alacant i València. La potencialitat econòmica interna s’ha reduït de manera important i quantificable en un 20%.

En el tema de la població s’observa que la gent més preparada de les CCV se n’ha anat, que la població autòctona es troba estancada i, en molts llocs de l’interior, està en declivi. Si ho mirem pel costat de les ciutats que hem visitat, veiem com les principals del districte del tèxtil: Alcoi, Ontinyent, Cocentaina, Albaida i Ontinyent, no s’han recuperat de la crisi del sector; Xàtiva està aturada; Gandia, Dénia i Benidorm han perdut gran part de la seua alegria econòmica i han d’afrontar un important repte respecte del seu model turístico-comercial, el qual, alhora, qüestiona el seu model de ciutat.

Però la pregunta, a hores d’ara, és si encara tenen sentit les Governacions. La resposta en negatiu és ben fàcil. El procés seguit en els darrers 20 anys no és altre que el que pronosticava l’OCDE per a les regions intermèdies: una progressiva desertització poblacional i econòmica dels territoris situats entre els pols metropolitans. Per tant, alguna cosa caldrà fer perquè d’ací a 20 anys no siga molt pitjor. Andrés Boix[1] aporta una altra motivació:

“Hem de parar atenció al fet que l’actual context de crisi econòmica i asfíxia financera —deute considerable, incapacitat de generar ingressos suficients per a cobrir ni tan sols els serveis bàsics de tipus social com ara sanitat o educació— pot fer possible la mateixa desaparició de la Generalitat Valenciana i de l’autogovern dels valencians en uns terminis no massa llargs. Per això, la valoració sobre la utilitat de tindre instruments d’autogovern és absolutament essencial i aquesta reflexió no se’n pot deslligar.”

La resposta en positiu és que una adequada divisió en àrees funcionals pot evitar la pèrdua de recursos econòmics i humans de l’àrea i, a més, salvaguardar un espai rural i mediambiental de la importància de les valls i muntanyes del cor de les comarques centrals.

La Governació de les Muntanyes és un territori de més de 800.000 habitants que fa de frontissa entre les dos conurbacions del País. Una densa xarxa de petites i mitjanes empreses, turístiques, comercials i de servis a la costa; i industrials i de serveis a l’interior. Una població amb un elevat (en termes relatius valencians) sentiment de pertinença, d’autoestima i de consciència territorial. Un espai que acumula un capital en saber-fer, en emprenedoria i en innovació, per damunt de la mitjana valenciana. Tot plegat són massa coses, no només per no deixar perdre, sinó sobretot, per no saber aprofitar-les de cara al futur.

I parlant de futur cal fer-ho en un doble sentit: el futur dels ciutadans i de les pròpies ciutats de la Governació de les Muntanyes, i també del futur del País Valencià. Josep-Antoni Ybarra ho planteja així:

“Definir avui les CCV, és definir al mateix País Valencià. A Castelló o a Elx, les exportacions del taulellet o de la sabata van bé. Però quin reflex tenen en la resta del territori? La rajola va bé, però quin reflex té en el territori pròxim a Castelló? La responsabilitat de la concepció i de les polítiques que es consideren implementar sobre les CCV repercutiran sobre el sentit del que pot arribar a ser el conjunt del País. Dins del context mundial, el País Valencià juga en una lliga de tercera divisió. València ha perdut importància respecte de ciutats com Bilbao, Sevilla, Oviedo o A Coruña. També Alacant està perdent centralitat respecte de Múrcia, i es distancia de Màlaga. (…) És necessari definir una estratègia per situar al País Valencià en el context internacional. Una estratègia per evitar que els joves no marxen d’Alcoi o d’Ontinyent.”

En resum, sembla que generar dinàmiques econòmiques sensates a les CCV contribuiria a millorar la resta d’eixos funcionals del País Valencià. En aquests moments les àrees metropolitanes de València o Alacant no estan impulsant les potencialitats de les CCV o d’altres zones del País. Només funcionen com a gestores de serveis de les ciutats que absorbeixen, diluint les seues potencialitats econòmiques: mirem Xàtiva! Respecte els espais rurals i el paper de les Diputacions, el Grupo de Análisis sobre Territorios Rurales (Gater) diu:

“·(las diputaciones) actúan de hecho como un filtro de los fondos financieros, que por derecho corresponden a los municipios rurales, pero que a su paso por la diputación se convierten en instrumentos político-partidistas (dádivas) que se conceden según la discrecionalidad del partido político dominante.”

Si mirem les CCV de cara el futur, les conclusions de l’Informe de l’OCDE sobre les CCV encara cal tindre-les en compte. El tema de la Governança va ser una de les primeres qüestions que varen plantejar. Malgrat totes les adhesions, el Consorci de les CCV no tenia capacitat representativa de l’àrea de les CCV. L’OCDE volia implementar una política econòmica concreta però no mai va trobar un interlocutor. Ni existia el diàleg horitzontal entre ciutats, ni el vertical a nivell de diputacions, ni estava clara la jerarquia empresarial ni la dels col·lectius socials. Com exemple, puc dir que per començar a estudiar l’àrea els va caldre demanar permís a l’ambaixador de l’estat davant l’OCDE. En opinió de Rausell[2]:

“Les raons que expliquen el fracàs del projecte és que a pesar de ser un territori real, funcional, racional i desitjat, no constitueix un territori governat. Ni les lògiques del funcionament dels espais territorials per davall (municipis i diputacions) incapaços de superar inèrcies administratives i organitzatives, així com el sotmetiment a visions a curt termini i condicionades pel cicle polític local, ni la voluntat dels accions de govern per dalt, timorats davant d’experiències que pogueren suposa graus d’autonomia elevats i models menys jeràrquics i polinuclears, possibiliten que l’intent d’accions concertades de gestió del territori, puguen arribar a bon port. (…)

En definitiva estem davant d’una proposta, que a partir dels limitats incentius d’un projecte TERRA europeu, es construeix amb una elevada qualitat conceptual, de diagnòstic i de disseny dels objectius perseguits, que recorre tots els requisits procedimentals de la planificació estratègica, que s’incardina intel·ligentment en les orientacions territorials de la UE i dels models proposats per l’OCDE per a les regions intermèdies, però que en canvi entropessa estrepitosament amb l’articulació d’un marc administratiu i competencial que puga assumir la implementació de les intervencions que tan brillantment ha dissenyat. El que ens porta a la reflexió que tot procés planificador és un complex puzle que requereix de molta precisió en l’ajust de totes i cada una de les seues peces. I des de la nostra perspectiva i en aquest cas estem davant d’un fracàs immerescut”.

La inutilitat de les Diputacions i les disfuncions que genera en la governança del territori també es posà en evidència en aquest projecte. En aquells moments ens preguntàvem quina era la utilitat d’un organisme que no tenen cap vocació de planificació territorial i que esmerça un 30% del seu pressupost en despeses del seu propi funcionament. Avui també podem parlar exemples ben d’actuals: la Safor, i especialment Oliva, pateix la condició de ser estació termini provincial, tan en termes de carreteres com de ferrocarril. Per la banda del sector del tèxtil (Alcoi-Ontinyent) la divisió provincial entrebanca el funcionament conjunt de l’administració local i les associacions empresarials i sindicals tot i que les relacions internes són molt fortes i amb problemes industrials comuns. Per la banda del turisme, la marca Muntanya aplicada a la xarxa de cases rurals i als productes agraris de la regió de les Muntanyes, troba dificultats d’aplicació i venda conjunta en quedar-se la promoció la Diputació d’Alacant amb el nom “Montaña de Alicante.”

El tema de la governança del territori no només porta a la necessitat de definir les Governacions, sinó també a una reflexió sobre la inoperància i inviabilitat econòmica de molts municipis de menys de 1.000 habitants, així com a l’anàlisi del fracàs de les mancomunitats de municipis i altres experiències supramunicipals. En aquest sentit encara paga la pena rellegir els debats sobre la comarcalització fet per la Diputació de València en l’època de Manuel Girona[3]. I en concret la ponència de la delimitació comarcal des d’una perspectiva econòmica[4], en la presentació de la qual Antoni Rico digué:

“Crec que estarem totalment d’acord en el sentit que, del que parlem, ho fem a dos nivells. (…) les competències dels ajuntaments passarien a les comarca, i els ajuntaments es quedarien com a ens de representació, de participació, en polítics. (…) A aqueix segon nivell l’anomenem comarca, macrocomarca o regió; el sentit no fa el nom. Totalment d’acord que seran 6 o 8, per a les quals pot servir molt bé les regions existents; no tal com es troben ara, sinó després d’un estudi per veure la manera con s’adapten a les noves circumstàncies”,

També cal tindre en compte les observacions que, en el sentit de flexibilitat i subsidiarietat, ha fet Andrés Boix[5] :

“El fet evident que (la província), més enllà del seu ús com a circumscripció electoral, en gran part del territori estatal, a hores d’ara, no n’hi ha (almenys, no com a estructura administrativa). (…) Resulta evident que la Constitució espanyola no imposa, doncs, la província en tot cas. (…)

El que passa és que aquestes estructures (de nova planta) no poden ser les velles diputacions (ni les diputacions com són ara, totalment prescindibles). Tampoc no poden ser els actuals municipis (ni, per cert, els que planteja la reforma que proposa el govern central). Ho han de ser, d’acord amb el model que defensem i exposem, uns nous òrgans administratius locals, més potents, més flexibles, més participatius, més controlats democràticament, que conformarien el teixit de base de la nova planta que els valencians necessitem per al segle XXI i que amb les actuals eines que ens dóna el nostre autogovern hauríem de tractar d’anar bastint.”

Un segon aspecte en el que l’OCDE va posar èmfasi, va ser en la nul·la atenció que se li donava a l’àrea central de les CCV i les possibilitats d’aquest espai rural i d’alt valor mediambiental per generar processos de cohesió en l’àmbit territorial. Per altra banda, valoraven la llengua i la cultura pròpia com un gran actiu en la conformació del sentiment de pertinença a l’àrea.

La tercera consideració de l’OCDE, en la qual aprofundirem tot seguit, és l’afirmació que existia una elevada potencialitat econòmica a les CCV si es duien a terme accions concretes sobre infraestructures, formació, cooperació i cohesió entre el sistema productiu i el sistema social. Des d’aquest punt de vista valoraven molt positivament els estudis del projecte Concercost perquè supeditava les polítiques d’ordenació territorial i d’infraestructures a les conclusions que es derivaven dels estudis socials i econòmics.

L’anàlisi partia i parteix, indefugiblement, de caracteritzar les CCV com una àrea econòmica de diversos sectors productius que tenen en comú el fet de ser pimes o micropimes. Aquestes empreses necessiten, per a poder competir amb les grans empreses, d’una àgil i intensa col·laboració territorial, -la Foia de Castalla s’ha convertit en el paradigma de l’àrea. També necessiten del suport de l’administració i d’entitats público-privades per accedir a les innovacions i als mercats idonis, tant de matèries primes com de productes acabats.

Només si es donaven aquestes dues premisses seria possible aconseguir les suficients economies d’escala per a competir amb les grans empreses en un món global. En aquest cas, l’avantatge diferencial vindria donat per la flexibilitat i la rapidesa per atendre unes comades cada vegada més diverses i canviants.

Sobre l’estructura econòmica de la Governació i algunes dades

Principals índex econòmic de les ciutats de la Governació classificats segons l’índex d’activitat econòmica 2013

Font. Anuari Econòmic d’Espanya. La Caixa. 2013

El quadre ens mostra que segons l’índex d’activitat econòmica Benidorm, Gandia, Alcoi, Dénia i Ontinyent constitueixen el nucli dur de les ciutats de la Governació, també s’observa la a important davallada de tots els índex durant la crisi, especialment de les ciutats industrials de l’interior.

L’índex industrial mostra que encara Alcoi és la ciutat més important seguida de Xixona, Gandia, Dénia i Ontinyent. Un estudi més detallat ens mostraria que tant Alcoi com Ontinyent han desplaçat molta de la seua indústria als municipis propers: Ibi, l’eix Cocentaina –Muro i Banyeres-Bocairent; i en el cas d’Ontinyent, a l’Arc Atzeneta-Albaida-Ontinyent-Aielo de Malferit

L’índex comercial mostra la supremacia de Gandia, Benidorm i Dénia, i la creixent importància de les ciutats industrials d’interior, Alcoi, Ontinyent i Cocentaina, encara que a la costa caldria afegir ciutats com Calp, Altea, Xàbia i Ondara-el Verger.

Tant l’índex de restauració i bars, com l’índex turístic mostren la gran potència turística de Benidorm, seguida a molta distància de Gandia, Dénia i la Vila, si bé, Benidorm i Gandia, han continuant creixent tot i la crisis econòmica. L’índex turístic també mostra la seua insignificant importància a les ciutats d’interior.

En darrer terme, la quota de mercat posa en Gandia en primer terme, seguida de Benidorm, Alcoi, Dénia i Ontinyent.

A l’annex final he afegit les principals empreses de la Governació per volum de vendes. L’estructura empresarial que dibuixen la resumesc a continuació:

La Foia de Xixona destaca en la fabricació i distribució de torró, torró líquid (gelat) i una important fàbrica de bolquers i compreses.

La Foia de Castalla és el gran districte del plàstic, joguet, fusta, metall-mecànica i energies alternatives. Compta amb una important cultura de col·laboració intersectorial.

La Foia d’Alcoi, les Valls de la Mariola (Vall de Biar-Banyeres-Bocairent), el Comtat i l’Arc Industrial de la Vall d’Albaida (Albaida-Ontinyent-Aielo de Malferit) constitueixen el districte del tèxtil. Les principals ciutats, Alcoi i Ontinyent presenten un major grau de diversificació industrial: Tèxtil, alimentació, cosmètica, higiene personal i plàstic. Aquestes ciutats també compten amb un important sector de serveis.

Districte del plàstic de la serra Grossa (l’Olleria-Alfarrasí-Benigànim-Moixent). També mantenen una part de la indústria del vidre i de tractament de metalls

Districte agroalimentari de les comarques de la costa. La Safor amb diferència té les principals empreses de fabricació d’e productes d’alimentació i de la seua distribució. Cal remarcar la importància en aquesta comarca de la comercialització i distribució d’hortalisses i cítrics. Més dèbilment el sector té presència a les dues Marines, especialment a l’Alta, i a l’horta de Xàtiva.

Districte de productes de consum i de regal (carros de compra, maletes, articles de decoració, moble de vímet, fusteria metàl·lica…). Es troba en tota la costa. És especialment important a la Marina Alta i a la Maria Baixa.

Indústria hotelera i prestació de serveis turístics: El gran centre és Benidorm. A la resta de les ciutats de costa més importants també hi ha de serveis turístics, però no són comparables a Benidorm en estar centrades en l’oferta d’apartaments, la majoria dels quals estan en propietats de particulars. També els serveis són de poc valor afegit.

Àrea dels Alforins. És dedica a la fabricació i comercialització de vi i oli. Ha fet una forta aposta per la qualitat i per establir una relació íntima entre aquest productes i el territori, que promociona amb la marca Terres dels Aforins.

Àrea agrària de l’interior. Destaca el centre i llevant de la Vall d’Albaida en la producció i comercialització de fruita de pinyol i raïm de taula. A les valls de muntanya hi han diverses àrees de conreus altament productius: Cireres a Laguart i la Vall de Gallinera. Oli a la Vall d’Ebo, la Vall d’Alcalà i el Comtat. Vi i ametlles a les valls interiors de les Marines. Nyespre a Callosa d’en Sarrià.

Districte turístico-promotor immobiliari de les comarques de la costa. Important sector de la construcció: la Safor i les Marines. El sector a penetrat de manera molt agressiva a les valls de les Marines i darrerament ha entrat a Castalla.

Centres de distribució comercial a l’engròs. Es concentra en les principals ciutats: Gandia, Benidorm i Alcoi. Interessant nucli incipient de distribució a l’àrea de l’Olleria-Montaverner-Benigànim que aprofita les facilitats de les noves Autovia del Morquí i l’A-7

En el comerç al detall ha hagut una forta expansió en poblacions intermèdies i que fins ara era capitalitzat per les ciutats més importants. La ciutat comercial més important i amb major influència territorial és Gandia, seguida de Benidorm, però darrerament han eixamplat de manera decidida els espais comercials, la Nucia-Finestrat, Altea, Xàbia, Ondara, Xàtiva i Cocentaina

També hem de recordar la gran àrea natural, mediambiental i rural del cor de la Governació, la Muntanya. Un espai infrautilitzat.

El quadre següent ens mostra la importància de cada un dels sectors productius en cada comarca i en les principals ciutats

Empreses segons els sectors productius. Només poblacions majors de 1.000 habitants. 2014. Total comarcal i detall de poblacions amb més de 500 empreses

Font Elaboració pròpia a partir del Banco de Datos Territorial. Difusión Municipal del Directorio Central de Empresas. Empresas según actividad principal. http://www.ive.es/.

Si analitzem cada un dels sectors, podem parlar d’una greu crisi del tèxtil, tot i que algunes empreses han aconseguit enfortir la seua posició. Per altra banda cal ressenyar la progressiva diversificació de les produccions en l’àrea cap a una gran varietat de productes.

Les empreses del tèxtil que han quedat són les que han mostrat un major grau d’adaptabilitat, entesa aquesta com l’entrada en nous segments de la indústria –teixits tècnics, confecció professional i esportiva); l’entrada en altres segments complementaris (revestiment de construccions, sanitat, i automoció i aeronàutica); l’aposta pel disseny en col·laboració amb les grans marques, i la flexibilitat i personalització del producte, cosa que evita competir en productes de gran tiratge; i per últim, la internacionalització de l’empresa.

La diversificació va arribant a tot el districte del tèxtil. Ara hi trobem fabricants de productes plàstics en totes les seues varietats, components d’automoció, teixits i peces de roba, embalatge i borses, indústria química (cosmètica, higiene personal, productes de neteja, etc.); productes metàl·lics i galvanitzats, vidre, etc. Amb una clara mancança de fabricació de maquinària, però en tot cas, l’adscripció sectorial del tèxtil al territori, pas a pas va passant a la història.

El procés seguit per la Foia de Castalla és exemplar. S’ha conformat una àrea industrial ben dotada d’infraestructures, amb un potent centre d’investigació i innovació, i una intensa xarxa de petites empreses molt especialitzades en processos productius. El gran capital d’aquesta subcomarca ha estat el canvi cultural que han dut a terme i que els permet tindre una gran flexibilitat productiva. Això els permet competir amb els avantatges que tenen les grans empreses, i tot gràcies a una clara vocació de col·laboració competitiva entre les empreses. El seu lema és “demane el que vulga que en 48 hores li fem un pressupost per a fabricar-lo”. La iniciativa de constitució d’una cambra de contractació de comandes mostra a les clares les seues potencialitats.

Alcoi pateix una forta crisi, agreujada, com en tot el sector tèxtil, per la seua incapacitat de generar llocs de treball. Alcoi és una mostra evident de la pèrdua d’oportunitats per la manca de visió territorial, la qual cosa, a més, atempta a la seua voluntat de convertir-se en la ciutat de serveis del districte industrial

Darrerament s’ha constituït, per fi, la Mancomunitat de Municipis Alcoià-Comtat, que volia desenvolupar a Muro un gran polígon industrial mancomunat. El tema ha fracassat pels problemes de gestió conjunta de l’IBI i, en general, de la distribució de càrregues i beneficis de gestió superant les limitacions. Una veritable llàstima. Cal remarcar també la proposta del CEEI d’Alcoi, l’Accelerador d’Empreses on participen conjuntament, per ajudar a nous emprenedors, l’administració i les empreses importants, les quals a més, entren a l’accionariat de les empreses seleccionades

El sector industrial pateix d’un problema de finançament adreçat a les PIMES industrials, d’un cost insuportable de l’energia (un nou peatge que sumar a la manca d’inversions de l’estat), i d’un sòl industrial no adequat en infraestructures, fibra òptica i reciclatge de residus, als nous requeriments de la indústria. En els darrers anys els dispositius d’innovació (Instituts tecnològics i Universitats) han vist reduïts de manera important els recursos adreçats a aquesta finalitat. El sector cada vegada és més conscient de la necessitat de millorar els processos i els dispositius d’innovació, la formació a tots els nivells, i de la dimensió territorial del procés de canvi de model industrial. Fins ara l’administració, especialment la valenciana, no ha fet una aportació positiva i, en general, manca lideratge empresarial.

El sector agroalimentari presenta un gran potencial que en gran part és menysté, especialment el dedicat a la producció i comercialització de productes agraris. Els números mostren la possibilitat de constituir un clúster agroalimentari si es milloraren les relacions i la cooperació empresarial. El seu centre és a la Safor amb ramificacions importants a la Marina Alta i a la part oriental de la Vall d’Albaida. El sector requereix d’una major col·laboració interna, la participació més decidida del sector químic, el de la distribució, i l’entrada en processos de diversificació centrats en nous productes lligats al binomi alimentació-salut.

Per la banda del sector agrari, és inajornable abordar una reforma del sistema agrari que agrupe les produccions i facilite la integració de tota la cadena de valor. El gran valor econòmic, paisatgístic i mediambiental de les àrees agràries de la costa, reclamen l’atenció de l’administració i dels centres d’investigació que no han tingut fins ara. Aquest mateix raonament és extensible a les produccions de fruites i raïm de la Vall d’Albaida i de les Marines. A escala de petites produccions cal ressenyar algunes experiències interessants, com la constitució de l’associació empresarial de productors de vi i oli dels Alforins, l’empresa de microvinyes del Comtat i la cooperativa de productes ecològics de Benigànim

En el cas del sector turístic, cal dir que aquest està concentrat exclusivament a la costa. Benidorm constitueix una illa apart. És l’únic destí turístic que ha tractat de fer indústria turística. Però com be dic, és una illa, perquè la manca de visió territorial del seus empresaris, ha permés que la ciutat quedara envoltada per una macro àrea d’apartaments i àrees comercials que atempten i ofeguen el propi model hoteler L’expansió territorial del model sembla impossible i la ciutat ha perdut gran part dels valors mediambientals que la rodejaven. El procés que es segueix és la de conformar una gran ciutat lineal residencialista on Benidorm queda en el centre, com un polígon industrial turístic amb complicada capacitat d‘innovació i de millora de la qualitat dels serveis. El repte de Benidorm, però açò també és extensible –tot i els diferents models- a les principals ciutats de la costa, Gandia, Dénia, Xàbia, Calp i Altea, i no és altre que conformar-se en ciutats complexes, socialment i econòmica, i d’alta qualitat de vida. Això implica reduir a la seua justa mesura el monocultiu turístic de sol i platja. Cal que siguen ciutats que aprofiten les seues actuals infraestructures de tota mena, el seu medi i la seua capacitat cultural per convertir-se en ciutats prestadores de serveis avançats i acumuladores d’intel·ligència per a la seua àrea d’influència. Com diu Pau Rausell:

“La resposta europea a aquests reptes s’ha recolzat en el concepte de “smart cities”. L’estratègia consisteix en articular un sistema econòmic basat en una major productivitat, innovador, que fomente l’empresarialitat, flexible, que genere imatge territorial però connectat a les xarxes internacionals. Però les smart cities no només atenen al model econòmic sinó que requereixen d’una gestió ecoeficient de la mobilitat, una població oberta, formada, tolerant, creativa i que participe en els processos socials, un model de govern transparent i unes condicions socials cohesives i qualitat de vida definida en termes de seguretat, salut, educació i cultura. Educació i cultura són dos pilars essencials de les smart cities”.

Cal parlar de la importància que en les ciutats de la costa i de la segona línia de costa ha tingut el negoci immobiliari. Més que turisme hem tingut un sector especulador i promotor que ha malbaratat gran part del paisatge i del territori que en principi era el seu principal actiu. A la construcció desmesurada cal afegir la descapitalització induïda de les empreses industrials –amb el suport explícit i decidit de tota la banca-, i la desfeta agrària. A més, el sector turístic funciona sobre la base d‘uns criteris insostenibles des del punt de vista econòmic, atés que els baixos salaris que el fan rendible impossibiliten generar les rendes socials suficients per mantenir l’estat del benestar, és a dir, que funciona gràcies a la transferència de recursos des d’altres sectors productius.

Darrerament cal fer esment a la dualització de la societat valenciana i els problemes de salut i sanitaris que ja suposa, així com la substitució dels treballs turístics tradicionals que feien els valencians, com els comercials, de serveis de reparació i manteniment, i de lloguer d’apartaments, i que ara fan uns nous immigrants, ara econòmics,de la mateixa nacionalitat que els residents turístics, i que treballen en negre.. El problema s’aguditza de manera especial en les dues Marines. Segons Carles Simó, coautor del treball Un peu dins i un peu fora,

“A la costa s’han configurat ciutats que es donen l’esquenes una a l’altra, amb la generació de microsocietats formades pels estrangers. La importació de població ha creta un hinterland de serveis del que han tret benefici altres nous pobladors, diferents als autòctons o locals. La dinàmica d’envelliment de la costa per l’arribada de la població envellida ha agreujat la desgovernança en termes d’atenció sanitària. Aquesta és certament una dinàmica d’envelliment important i que no s’ha advertit prou. La dinàmica de població major i que venia sobretot en la costa. Quan parlem d’un 65% en alguns pobles de població estrangera, estem parlant d’entre un 30 i un 40% de població de 65 anys i més.

Existeixen dos dinàmiques d’envelliment diferents a la costa i a l’interior. La primera vinculada a la població envellida d’arribada i la segona vinculada a la despoblació per motius econòmics o manca d’oportunitats”.

Font: Anuari Econòmic de la Caixa 2014

El futur del sector, a banda de tindre un cert caràcter colonial, és incert per tractar-se d’un producte molt homogeni i madur. Les CCV obrin una alternativa no explorada pel sector ni per l’administració que la de crear cadenes de valor de productes turístics diferencials i d’alta qualitat (cultural, esportiu, gastronòmic, paisatgístic i de salut, que incloga el conjunt de les CCV i, en especial, la gran àrea rural de les muntanyes

El sector del comerç al detall ha tingut un gran desenvolupament per totes les CCV, encara que majoritàriament a la costa. Diverses ciutats mitjanes, de l’interior i de la costa s’han transformat en veritables ciutats comercials. Aquest increment de la competència entre ciutats, obliga al sector a assumir que la promoció comercial ja no s’hi pot fer sense incorporar-li tots els actius diferencials de la ciutat: la qualitat urbana, l’oferta cultural, les universitats, els serveis, la platja, el medi natural, la gastronomia, la diversitat de l’oferta comercial i el turisme. Des d’aquest punt de vista, les polítiques de qualitat urbana i les territorials d’àmbit comarcal i de Comarques Centrals Valencianes s’hi fan imprescindibles.

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Anuari Econòmic la Caixa. 2014

Són cridaners el 10,55 m² de superfície comercial per habitant de Finestrat i els 6,42 d’Ondara. Però també, els 4,51 del Verger, els 4,37 de Cocentaina, els 3,89 de Teulada i els 3,74 de Benissa. El baix índex de superfície per habitant d’Oliva és una excepció entre les ciutats importants de la costa. Els alts percentatges d’Alqueria de la Comtessa i de Real de Gandia s’expliquen perquè acullen un important percentatge de comerç mixt que necessita de superfícies grans (mobles, productes de construcció, decoració, làmpades, llanterneria, etc.), de vegades lligades al fabricant o al majorista.

En el tema de les infraestructures el problema més candent és la generació de sòl industrial de qualitat i en extensió suficient en els llocs més escaients. En aquest sentit, la relació comarques de l’interior i de la costa hauria de ser imprescindible, perquè la costa, saturada i a preus del sòl astronòmics, fan impossible aquests tipus d’infraestructures. L’altre tema important aconseguir el subministrament elèctric, que a més d’insuficient és a preus d’oligopoli, la dotació de fibra òptica i el tractament de residus.

Si en parlem de vies de comunicació, el cas més sagnat és l’atzucac que s’ha convertit la Safor: L’autovia de la costa finalitza a Cullera, pel nord, i al Verger, pel sud. El tren València-Gandia-Dénia-Alacant finalitza a Gandia i el tren d’Alacant arriba a Dénia. La circumval·lació de la Safor finalitza a Bellreguard. L’autovia del Morquí finalitza a Beniflà. El risc de la Safor de quedar-se despenjada de la resta àrea natural, en la qual fa de baula entre les Marines i les comarques industrials de l’interior, va en augment. És difícil creure que no hi ha una intencionalitat política al darrere, i que no és altra que la concepció radial de l’estat i la defensa de la lògica provincial. Les accions contra les polítiques territorials de personatges com Rus i com Torró, mostren a les clares la concepció localista i subalterna del PP. L’objectiu no és altre que debilitar les relacions de les ciutats en el seu entorn natural per afavorir el centralisme de les capitals de província i el clientelisme de les administracions municipals. I tot, sense que es conega que això supose, per al ciutadà clar, cap benefici a canvi. Com diu el sociòleg Enric Sigalat:

“Ha hagut una manca de visió política de País. S’ha posat als territoris a lluitar entre ells pels recursos públics i per fer oportunitats de negoci”.

Altres qüestions també important són: la finalització del tren d’ample de via europeu de mercaderies fins a la frontera, el centre multimodal i el Port sec del corredor mediterrani; la millora en adaptacions de via i en freqüències del tren Xàtiva – Alcoi i la intermodalitat de l’estació de trens de Xàtiva. Un tema d’àmbit regional que caldria abordar, almenys a escala comarcal, és un pla de mobilitat de gestió coordinada.

El tema de la cultura són essencials per al futur de la ciutat. A tot arreu de la governació de les muntanyes es pot trobar un veritable país amagat. Escriptors, músics, artistes plàstics, creadors digitals, etc. De vegades treballant a soles o bé en diversos col·lectius creatius i generadors d’activitats de tota mena i de publicacions de qualitat. El cas dels Centres d’Estudis i Investigacions Comarcals i l’enorme quantitat d’associacions culturals de cada poble són dignes de tindre en compte si alguna vegada es vol refer aquest País. El sector cultural pateix en a quests moments el sector pateix d’una forta atomització i una absoluta manca de visibilitat, un situació que fa malbaratar un important capital humà que la societat del País no es pot permetre.

Algunes opinions recents i una petita conclusió

Un equip de l’IDL de la Universitat de València[6], en l’estudi realitzat per a la Mancomunitat Alcoià Comtat opinen que:

“Les CCV Interior juguen un paper essencial de reequilibri territorial (…) La escala municipal es insuficiente para desarrollar proyectos de suficiente entidad. Esta es una realidad de la que son consciente los gestores políticos y los empresarios, como prueba la misma iniciativa de este informe. En consecuencia, debe aprovecharse el excelente clima de cooperación interterritorial y público-privado que existe en la zona, y que ha sido puesto de manifiesto en el DAFO, para alcanzar el necesario umbral de tamaño que permita disfrutar de economías de escala en la utilización de recursos (humanos y financieros), para desarrollar proyectos, y para conseguir visibilidad institucional y política. Algo que debe ir acompañado de la necesaria colaboración institucional para que los frutos de esas iniciativas beneficien al conjunto”.

Per la seua banda, l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Vilallonga[7], en un recent estudi sobre els eixos industrials de l’Arc Mediterrani, publica diverses entrevistes a agents econòmics de l’àrea industrial de les CCV. El paràgrafs següents són extractes d’aquelles entrevistes:

“Necessitem un pla específic de reindustrialització i d’activació econòmica, no únicament com a mecanisme dinamitzador que es combini amb altres sinergies, sinó com una estratègia central de supervivència”.

“Cal situar la indústria al capdavant de la promoció econòmica i, en segon terme, desenvolupar una política específica que tingui en compte les característiques del nostre sector secundari, com també els requeriments competitius del mercat global (…). Aquesta política específica ha de considerar necessàriament un apartat específic sobre sòl (incloent-hi els polígons ja construïts)

“En l’apartat financer cal que torni a fluir el crèdit cap a les empreses i a preus acceptables. L’impacte dels rescats a la banca s’hauria d’haver reflectit en aquesta qüestió, especialment perquè la industria no ha tingut una ajuda semblant i ha de disposar de liquiditat per a invertir, per a innovar i adaptar-se als requeriments competitius del mercat global”.

“S’ha de mantenir el finançament de l’R+D, especialment la que és aplicable a la producció. Paral·lelament s’ha d’estudiar a fons la manera d’aprofitar més bé el treball de les universitats i els centres tecnològics. La transferència del coneixement a les empreses (i en especial, a la indústria) ha de ser fluida i, per tant, ha de ser-hi una prioritat”.

“Els entrevistats detecten dèficits de cooperació interterritorial a diferents nivells i, per tant, són tasques pendents per a empresaris, administració pública i societat civil.”

Per altra banda, en una recent conversa amb Josep-Antoni Ybarra, aquest manifestava que les potencialitat de les CCV són millors que les d’altres àrees competidores per pujar-se al procés de l’actual revolució dels serveis, especialment del serveis a empreses.

Desenvolupar els serveis a la indústria. Aquí hi ha 4 revolucions industrials que les hem patit a mitges: mecànica, electrònica, la tecnologia digital (aquesta està per fer) i una quarta on tenim responsabilitat: la revolució dels serveis. La revolució industrial dels serveis és la responsabilitat que tenen les CCV i la capacitat que tenen les CCV per a fer-ho. I no la tenen altres àrees, o seria molt més difícil. I no tant de serveis personals sinó de serveis a la indústria. És a dir, eixes noves necessitats que té la indústria per individualitzar les capacitats que té. I és que les cadenes de valor estan totes en general per a treballar-se encara

La Universitat ha de jugar en el món del canvi de l’anomenada 4ª revolució i vincular-se al món productiu. S’ha de crear un sistema territorial de transferència de coneixements. I és ací on les universitats tenen la seua màxima expressió, ja que són la primera palanca de canvi per fer-ho. Malauradament, la xicoteta empresa no té eixa capacitat. Cal crear aquest sistema de transferir coneixements i d’enganxar a altres després: centres d’investigació, laboratoris, empreses, etc..

El lema a difondre és: “La cooperació – intermunicipal i intercomarcal – és imprescindible per a la supervivència. Cooperem per que ens interessa”. Aquesta éws la idea de la cooperació intercomarcal que caldria vendre i generar. És la manera de posar en valor el territori i demostrar que s’enfonsarà si no ho fem .

La conclusió és que justificada la necessitat de la Governació, el seu futur depén de la seua habilitat per assumir la nova revolució dels serveis. El repte exigeix d’una nova cultura econòmica basada en l’establiment de xarxes territorials flexibles de cooperació competitiva. És a dir, de la generació, l’establiment i la gestió de: processos de cooperació, cadenes de valor, dispositius eficaços de transmissió del coneixement i de la tecnologia, internacionalització dels sectors productius i plataformes público-privades de foment de noves iniciatives empresarials. També exigeix, noves formes de gestió empresarial, d’administració del territori i de l’entrada decidida en el sector de la qualitat de vida. I tot això, sense una visió territorial i les consegüents polítiques a ella adreçades, són impossible d’aconseguir.

Annex.

Rànquing 2015 empreses de la Governació de les Muntanyes -CCV. (vendes >12 M.)

Font: Valencia Plaza. Ránking CV 2015. www.valenciaplaza.com

[1] Andrés Boix Palop. Una nova planta per als valencians. Possibilitats i límits per a l’organització política i administrativa del País Valencia dins la Constitució de 1978. Demos|4. Fulls de recerca i de divulgació. Fundació Nexe. 2013

[2] Pau Rausell Köster. La planificació cultural en les Comarques Centrals. El relato de un fracàs immerescut. València 2006

[3] DD.AA. Taula redona sobre la comarcalització al País Valencià 1 i Debats sobre la comarcalització al País Valencià 2. Excma. Diputació de València.1982

[4] Antoni Rico Gil, Joaquím Mafé Sanantonio, Francesc Mas Verdú i Manuel Lòpez Estornell. La Delimitació des d’una perspectiva econòmiica. Taula redona sobre la comarcalització al País Valencià 1. Excma. Diputació de València.1982

[5] Andrés Boix Palop. Una nova planta per als valencians. Possibilitats i límits per a l’organització política i administrativa del País Valencia dins la Constitució de 1978. Demos|4. Fulls de recerca i de divulgació. Fundació Nexe. 2013

[6] María Dolores Pitarch Garrido, Juan Miguel Albertos Puebla i Javier Sánchez Martinez. Informe sobre el potencial industrial de Ontinyent, Ibi y Mancomunitat Alcoià – Comtat. IDL. Universitat de Valencia. Diciembre, 2014.

[7] Lluís Català Oltra. Els Eixos industrials de l’Arc Mediterrani. Reptes i Oportunitats. Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga. 2015