Albaida i el seu entorn

Nèstor Novell

“A Albaida, morqueros;

les fàbriques de llata

a Palomar i Atzeneta:

com la vols, ampla o estreta?”

La Blanca, si traduïm el nom d’aquest originari nucli musulmà, va ser conquerida per Jaume I el 1244 en la seua estratègia d’encerclar Xàtiva. La població musulmana en va ser expulsada. Els titular del senyoriu passà per diverses mans: com l’almirall Conrad Llança, Berenguer de Vilaragut i Na Carroça de Vilaragut, la favorita de Na Violant -l’esposa de Joan I-, una dama molt influent que va ser acusada de llibertina a les corts de Montsó.

“siendo casada cometa adulterio, violando su matrimonio como vil y malvada mujer, no temiendo a Dios (…) yace carnalmente con Francisco de Paúl, camarlengo e intimo consejero de dicho señor y mayordomo de la dicha señora reina, y no solamente con el, sino que estando en dicha casa hace almoneda de su vil cuerpo, se dice públicamente, a otros, y al mismo tiempo algunos, en la casa, servidores de dicho señor y señora, han cometido entre si vileses, las cuales son muy deshonrosas y ruinosas para la casa y corona real.”

Els Vilaragut vengueren el senyoriu d’Albaida al cardenal Lluís Joan del Milà, nebot de Calixt III i cosí germà d’Alexandre VI. L’heretà el seu fill, Jaume del Milà, casat amb Elionor d’Aragó. El 1477 Joan II atorgà el títol de comte d’Albaida als Milà d’Aragó. El 1604 es va crear el marquesat d’Albaida. El senyoriu el conformaven les terres d’Albaida, Atzeneta d’Albaida, Benissoda, Bufali, Carrícola i el Palomar. Al segle XVIII s’hi afegiren Montaverner, la Baronia d’Otos i la Baronia de Bèlgida.

Els Milà d’Aragó hi serien els marquesos fins la desaparició de la família a mitjan segle XIX. El 1840 passà el títol als Orense. Tomás Monzó, el Marqués del Cabrerot, terratinent local i fabricant de cera, comprà el Palau en 1898. Hi va fer habitatges de lloguer, fonda, casino i la residència particular. La seua filla, en entrar monja a les esclaves de Gandia, cedí el Palau a l’associació catòlica, la Dominical. Aleshores, la família Monzó s’endugué tot el patrimoni moble i vengué l’extens arxiu del marquesat a la Paperera Alcoiana. Un altre ric patrimoni valencià perdut per a sempre. Irònic destí,  l’arxiu convertit en paper de fumar. El 1906 se li concedí a Albaida el títol de ciutat.

Els albaidins se’ls diu despectivament, i de segur que injustament, que són de la morca, el  solatge de l’oli, el destrio, en el sentit de beats i llepaculs. A Albaida, encara avui, al propietari d’una empresa se li dóna el tractament d’amo.

La primera vista de la ciutat, des de la carretera, sobta agradablement i destaca –tot i que estiga bastant amenaçat- l’sky-line de la vila antiga. Les torres de palau i el campanar de l’església, conformen el nucli  fortificat que presideix, des d’un turó, l’aspra terra albina del fred camp d’hivern, el qual, com un miracle, es converteix en una mar de flors blanques i rosades a l’entrada de la primavera; en un verd intens abans de l’estiu;  i en una multicolor barreja de verds, rojos i grocs a l’inici de la tardor. Darrere la ciutat s’obri la costeruda vall del jove riu Albaida per on, després de superar el port d’Albaida, la carretera dóna pas al Comtat. A l’esquerra del port la serra pren el nom de Benicadell, a la dreta, on es troba el jaciment ibèric de la Covalta, l’anomenen serra d’Agullent. Als contraforts d’aquesta serra, ja vora el poble, el Castell Vell protegeix l’entrada a la vall des de l’època morisca.

Camine per la ciutat amb l’arquitecte municipal Joaquim Egea. Va duent-me per tots i cadascun dels llocs de la ciutat, explicant-me amb detallat coneixement i estima la seua estructura urbana: el Clos de la Vila, el Raval-Jussà, el Raval-Sobirà, l’Aljorf, el Real, el carrer Major i Nou, el barri de sant Antoni, els barris obrers dels anys 50 i 60; el barri del Romeral, la Fira, el Pla Boix; la vessant del Calvari, el Rafalet, l’antic poble de l’Aljorf i la nova estació del ferrocarril.

La ciutat antiga s’articula al llarg d’un carrer longitudinal que feia d’antiga carretera. El camí penetrava a la ciutat pel nord, en costera, pel portal de València, i ressegueix un turó llargarut paral·lel al riu Albaida -per ponent, la ciutat estava protegida pel barranc del Bouet-. Al cim del turó s’hi troba la plaça del Palau comtal, el centre de la vila. La plaça la presideix una poderosa i extensa façana amb 3 torres que protegeixen el Palau, l’església, l’Ajuntament i el casc antic, amb la casa museu de Segrelles. La vila es perllonga per dos carrers paral·lels, rítmicament marcats per un seguit de fonts públiques del XVIII i el XIX. El carrer principal, el carrer Major, per la carena del turó ens duu fins a l’eixida del poble, la carretera d’Alcoi. Aquesta estructura de ciutat emmurallada que creix al voltant del palau-fortalesa-església,  va ser trencada a finals del XIX. L’insigne albaidí, Elies Tormo,  que va ser rector de la Universitat Central de Madrid, diputat en la dictadura de Primo de Rivera, i ministre d’Instrucció Pública en la dictablanda del general Berenguer, va fer un nou accés a la plaça, una L de pedra seca que hi puja des del barranc del Bouet. La construcció d’aquest romàntic (per l’evocació medieval) accés a la població va ser una bestiesa que trencà la lectura urbanístic del poble en dividir amb un alt mur el casc antic, i en deixar desarticulada, esfondrada i marginal, la part baixa del poble.

La ciutat es va eixamplar a partir dels anys 50 del segle passat, perllongant la ciutat pel turó cap al sud. El primer tram el constitueixen diverses illes de blocs de cases de protecció oficial on s’instal·là la forta immigració castellana d’aquells anys.

El creixement de la ciutat, a partir dels anys 80, va urbanitzar el barranc del Bouet. Un seguit de finques sense gust, d’urbanització caòtica i on les excessives altures comprometen la tradicional vista de postal de la ciutat vella. Segons Ximo Egea:

“Va ser una veritable llàstima que la pèrdua de l’alcaldia de Joan Bodí es produira abans de desenvolupar l’obertura de la ciutat cap al riu Albaida incorporant aquest important espai verd i d’un alt valor paisatgístic al cor de la ciutat.”

L’Albaida del període 1991-2003, va ser la de l’alcalde socialista-valencianista Joan Bodí, que va compartir el càrrec amb el de president de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida i la representació comarcal en el Consorci de les Comarques Centrals Valencianes. Gran part de l’Albaida d’avui es deu a la seua gestió. En el període 1990-2006 s’artificialitzaren 204 Ha, augmentat el sòl artificialitzat en un 65%. En els anys posteriors només es feren urbanes 27,5 Ha.

L’aprovació en 2002 del PGOU intentaria ordenar el desenvolupament industrial absolutament anàrquic dels anys 50, 60 i 70 del segle passat, un creixement que havia generat una assignació d’usos del sòl amb una alta promiscuïtat entre edificis residencials i industrials. Aquest caòtic desenvolupament es veia empitjorat per les assignacions del sòl urbanitzable i per trobar-se, polígons industrials i residencials, tots plegats,  en la corona que envolta la ciutat històrica. Respecte del casc antic, el PGOU va encetar la sutura dels desenvolupaments urbanístics residencials i una protecció del patrimoni històrico-urbanístic dels barris antics. Darrerament, el PGOU possibilitaria fer realitat el gran esforç en dotacions públiques de l’Ajuntament d’aleshores. El model territorial que contempla el PGOU, redactat per Joaquim Egea i Francesc Boscà, proposa:

“A partir de la base del desenrotllament urbà històric de la ciutat, i els creixements dels últims cinquanta anys, es proposa un model que recupere els trams històrics de la ciutat i els seus traçats, amb especial rellevància a la randa del llit del riu, la falç, sobre la qual s’assenta Albaida, amb una operació de sutura amb els teixits urbans desenrotllats en els anys 50 i 60 del segle XX, això ens porta a operacions urbanes de disseny interior de parts de ciutat no desenrotllades, conjuntament amb la substitució d’antigues zones industrials obsoletes situades en el cor de la ciutat, i tot això, amb el creixement residencial de la zona de tossals, al sud i oest de la ciutat històrica, on es proposen creixements residencials de baixa densitat,  tots estos creixements que miren a la ciutat històrica, i es connecten amb ella, salvant el fossat de l’antic barranc del Bouet, hui cobert per creixement residencial (la Fira i el Pla Boix), estes zones residencials es connecten amb el creixement residencial de la població veïna de Benissò. Els creixements residencials així descrits, formen una “L” molt marcada, que, tanmateix, no es poden acabar d’unir en esta fase de projecció de la ciutat, per l’existència d’un enclavament industrial encara vigent (Beniati)”.

Amb molts aspectes encara per desenvolupar, no hi ha dubte pel que fa a la bondat PGOU. I lentament també va fent-se visible la recuperació del patrimoni i de la trama urbana del casc antic. Un altre mèrit atribuïble al PGOU és haver estat l’argumentari al qual les associacions veïnals i l’oposició política es van agafar, durant la bombolla urbanística, per paralitzar els plans megalòmans dels governs del PP.

S’han desenvolupat algunes urbanitzacions pròximes al nucli urbà, però són de petita dimensió i bastant ben articulades. Respecte la promiscuïtat d’usos, industrial-residencial, que pateix l’eixample de la ciutat, cal dir que en la majoria de casos no estem davant d’activitats compatibles amb la residència, per això caldria accelerar el seu trasllat a un polígon industrial, especialment les indústries de Beniati. Al meu parer caldria fer-ho amb cura i no caure en l’error de fer fora tot tipus d’activitat manufacturera. Les activitats compatibles amb la residència generen complexitat social i econòmica, és a dir, fan ciutat. Els polígons industrials, per la seua banda,  han de ser àrees d’especialització, no mai un lloc d’acumulació d’activitats inconnexes. L’exalcalde Bodí, impulsor dels nous polígons industrials  encertadament pensa:

“Els polígons han assentat les bases per anar solucionant els problemes que genera les activitats no compatibles, però no cal tindre mai presa per omplir-los. Són les necessitats industrials i dels sectors afins les que han de marcar el ritme de creixement del polígon”.

Albaida està ben assortida de polígons industrials, no sempre amb les dotacions escaients. Dels sis polígons industrials existents: Beniati, Laberint, Romeral, Barranc del Verger, Pla del Comte, i la Pedrera, queden pendents d’ocupació 39.000 m². Amb polígons del Ferrocarril (194.000 m²), pendent d’ocupació, i l’eixamplament del polígon del Laberint en 28.000 m², hi ha  un total de 261.079 m² nets de sòl industrial pendent d’ocupació.

Per altra banda, el sòl industrial urbanitzable sense ordenació detallada, en aquests moments totalment paralitzat, són els polígons de Sansón amb 567.973 m² i el de Les Clotes amb  75.869 m², en total,  643.842 m² bruts, que vindrien a ser uns 450.689 m² nets. Així el potencial en terrenys industrials d’Albaida, estaria en una superfície neta de sòl industrial qualificat de 711.768 m².

Segons ens explica Ximo Egea, els reptes de la ciutat passen per:

“millorar la visibilitat  de la trama antiga de la ciutat, especialment conservant els espais existents, la connexió d’aquesta amb l’espai verd del riu per la cara nord, la paralització de les obres al barranc del Bouet que permeta conservar el característic sky line d’Albaida, i dur als polígons les antigues industries situades entre els habitatges o entre les casetes d’estiueig”.

Albaida té 2.303 habitatges principals i 976 de no principals, una tercera part dels quals són secundaris i la resta estan buits.

L’economia s’ha basat tradicionalment en l’explotació agrícola, fonamentalment de secà, olives, fruites, ametles i garrofes, també algunes hortalisses, però la principal producció a hores d’ara és el raïm de taula.

Albaida està integrada en allò que avui denominem el districte industrial del tèxtil de les CCV. La seua vocació tèxtil ve de l’edat mitjana[1].

“La concentración de molins drapers en el binomio Ontinyent-Bocairent no sólo cubría la demanda de sus propias comunidades artesanales, también servía para el abatanado de paños producidos en algunas villas del norte, como Xàtiva (…) pero también centros más cercanos (…) En solo nueve años (entre 1472 y 1481) hemos encontrado trece artesanos de la lana en la villa de Albaida, (4 tintoreros, 1 drapera, 6 pelaires, i 2 sastres), uno en Rugat y otro en Agullent”

A partir del segle XV Albaida desenvolupa una important indústria de fabricació de sabó blanc per al procés d’acabat dels draps de la indústria d’Alcoi, Cocentaina i Bocairent. Una indústria també ben antiga va ser la producció de cera. Actualment només en queden 2 d’empreses importants de les 20 que n’hi havia el 1970.

Al segle XVIII, segons Nipho[2] la producció de llana i seda a Albaida era de 3.317 arroves de seda fina, 394 de seda ordinària i 3200 arroves de llana.

Ismael Vallés[3], en el seu estudi del treball de l’il·lustrat bocairentí Josep Joaquim Castelló (1783) ens parla de la importància de la indústria del sabó i de la cera:

“En parlar d’Albaida, com ens confirmarà també Cavanilles, l’activitat més important no era la tèxtil, sinó la sabonera i cerera, però Castelló ens ajuda en la seua descripció a establir la xarxa bàsica de nuclis tèxtils per ordre de proximitat a Albaida:

«En esta villa se hace un crecido comercio con el jabón que se fabrica, del que se sirven los mas de los pueblos de la gobernación de Sant Felipe, y principalmente las de Paños y Bayetas de Onteniente, Bocairente, Cocentaina y Alcoy»

La industria artesanal de la cera tenia, com en el cas dels llenços, una distribució comarcana:

«Labrase tambien mucha cera que se consumen los pueblos vecinos»”

Segons Ismael Vallés[4]:

“(Les dades) ens indiquen que el procés (industrial del tèxtil) és ací perifèric i més lent que als nuclis principals. (Alcoi i Ontinyent)

Contribucions totals, industrials i tèxtils d’Albaida, segons dades de les matrícules industrials de 1854, 1855-56, 1868-69, 1876-77.

La situació industrial d’Albaida és singular, com ja advertim des de la il·lustració car  trobem ací una persistent presència d’indústria cerera. Malgrat això l’especialització tèxtil progressa i en els anys 50 ambdues especialitzacions s’igualen”.

Evolució de la contribució total, industrial, tèxtil i cerera d’Albaida entre 1946 i 1955, segons les matrícules industrials.

Una ciutat (i un entorn) industrial que ha sofert la crisi i la reconversió

Serà també durant el segle XX quan la indústria desbancarà l’agricultura com a principal sector econòmic. La gent deixava el camp per poder aconseguir un jornal. A finals dels 80, Albaida ha consolidat un lloc important dintre del districte industrial del tèxtil

Llocs de treball als principals  nuclis industrials de la regió Alcoi-Ontinyent, segons dades de la cotització a la Seguretat Social el 1987

L’expansió del tèxtil a partir dels anys 50 es va basar en la recuperació de drap per fer tèxtil-llar (manufactures d’edredons, cobrellits, estovalles, cortinetes, llençols, mantes, tovalloles, draps de cuina i gèneres de punt). El tèxtil creixeria molt entre els anys 1960-1980. Les empreses més importants eren: Dimas que arribaria a tindre entre 150 i 200 treballadors, Reig Martí amb uns 200 treballadors, Cándido Penalba amb uns 150 treballadors, i Blasco Galbis (la Bruja) amb uns 150 treballadors

Durant aquests anys, a banda de la forta demanda interna en un mercat amb forta protecció aranzelària, una part important del negoci provenia de les exempcions fiscals a la importació de draps. Per altra banda, l’exportació dels productes del tèxtil-llar als països àrabs serien una important font d’ingressos.

La primera reconversió del sector es va fer amb la crisi del petroli. Moltes fàbriques millorarien la maquinària comprant-la a empreses catalanes. La producció es centraria cada vegada més en el mercat estatal. La segona reconversió es produí durant la segona part de la dècada dels 80, amb la gradual baixada aranzelària i la definitiva entrada a la CEE. Després la importació de productes d’Àsia s’ho va carregar tot. Les empreses primer optaren per importar les teles de Pakistan, la Índia, etc, per fer a Albaida els acabats. Amb la crisi derivada de l’entrada a l’euro i el procés de globalització, les empreses del tèxtil-llar comencen a externalitzar la producció a Pakistan, mentre que les fàbriques locals restaren només com a comercials. Amb el començament la crisi actual i la forta caiguda de la demanda interna,  les empreses veuen que tot els porta al fracàs. Moltes d’elles decidiren externalitzar la producció a Xina.

En aquests moments, de les empreses més importants de la ciutat, Dimas ha tancat; Reig Matí (tot el grup arribà a tindre en els diverses fàbriques 600 treballadors) ara en tindrà uns 60 treballadors; la Bruja en té uns 35; Textil Colomer-Nadal, en té uns 30; Cándido Penalba,  en té 10; Yebane de cortines i tapisseria, en té 15; Textil Antilo,  en té 30;  Wintex, de tints i acabats, té 38 treballadors i finalment citaré Pla Albert, dedicada a la fabricació de fregadores, baietes, fregalls, etc., que  té uns 50 treballadors.

Com veiem, amb la crisi dels darrers anys, el tèxtil ha quedat mot minvat. Hi ha una certa angoixa perquè no n’ixen d’alternatives al sector. Moltes empreses s’han convertit en comercials que importen el producte semielaborat des de la Xina i aquí se li fa només l’acabat, el qual, amb la marca antiga, es ven o s’exporta. Molta de la producció s’ha submergit. Cada vegada es treballa més en petits tallers clandestins o fent treball a domicili. El mercat s’ha concentrat molt en la venda a les grans superfícies amb marca blanca, com és el cas de Mercadona. Segons Ramon Soler, empresari del sector i membre de l’executiva d’ATEVAL:

“De la crisi dels anys 90 naixeren noves petites i mitjanes empreses del tèxtil-llar, d’uns 30 -40 treballadors- que estan aguantant la crisi. No en són més de 15 i  funcionen externalitzant gran part de la producció a altres empreses del districte industrial (Ontinyent, Banyeres, etc). Venen sense marca pròpia a grans superfícies o comercialitzadores i  són eficients exportant, especialment a Europa. Així te’n pots trobar amb un parell d’acabadors, un altre de teixidor, tres de protectors de llits, etc.

La idea forta és que les empreses del tèxtil que s’han salvat són aquelles que tenen mentalitat de fabricant. Si et fas comercialitzador, al remat, al mercat només ets u més”.

Un tema interessant és l’especialització que està produint-se en algunes d’aquestes empreses petites. De les 8 empreses de protectors de llits que hi ha l’estat, 3 estan a Albaida i una altra a Ontinyent. Les d’Albaida tenen uns 20 treballadors directes i uns 100 indirectes arreu del districte industrial. El producte és fet de fibres especialitzades (transpirable, fibra natural, antial·lèrgic, etc). La producció està externalitzada i tota va a l’exportació sota una marca externa.

De la indústria de la cera d’Albaida en queden 4 empreses, 2 xicotetes d’un 8 treballadors cadascuna i una altra de 20 treballador i una altra d’uns 25. Fabriquen cera i comercialitzen productes eclesiàstics de tota mena.

Un sector que ha anat agafant espenta a Albaida i a la comarca és el del plàstic. La concentració més important està al Polígon d’Atzeneta, un espai industrial gran, modern i ben dotat d’infraestructures. Moltes de les empreses que s’hi ubiquen són d’Albaida. El polígon el va desenvolupar Plast-textil, una empresa que fabrica tot tipus de teixits plàstics per a l’agricultura, amb 88 treballadors. L’empresa més important del polígon és  UBESOL, amb uns 300 treballadors. Fabrica motxos, draps de cuina i tot tipus de productes de neteja, així com productes d’higiene personal.

Al poble proper del Palomar ha anat creixent Plastiken. Feia marraixes, després el protector de plàstic per a les marraixes i ara fabrica tot tipus de mobiliari plàstic per a jardí. La seua aliança amb el dissenyador Gandia Blasco (a qui li fa de productor) li facilita la venda de tota la línia del dissenyador. També al Palomar està Vondom, que amb els dissenys de diversos autors, com Javier Mariscal, fa també mobiliari de jardí i de camp (22 treballadors).

El plàstic també s’ha estès a la línia Alfarrasí -l’Olleria- Montaverner. Moltes d’aquestes empreses naixen de fer el packing per a les empreses del tèxtil i d’envasos per a la fruita.

Al polígon d’Atzeneta hi ha també altres empreses. Es poden destacar, en el camp de l’alimentació, Soler Gimeno, especialitzada en la preparació de productes semielaborats per al sector del dolç. sucre, ou, xocolata, guindes, etc. (24 treballadors). En el camp del tèxtil: CIEVA, que fa fibres de diferents materials i propietats per a matalassos, cobrellits, coixins, etc. (22 treballadors); i Arsamar, que fa tot tipus d’articles de complement de la marca Lois (13 treballadors).

Segons els empresaris del sector, totes les empreses que han hagut de treballar per a grans superfícies, així com aquelles que s’han obert el comerç exterior, s’han vist obligades a gestionar bé l’empresa i a modernitzar-se.

Albaida ha perdut en el període 2007-2012 el 12% de les activitats industrials. Les empreses de construcció suposen el 14,6% del total. Per altra banda, de les 129 empreses que tenen activitat industrial, 108 són manufactures.

El cas UBESOL

Abans de tancar el capítol industrial cal fer un apartat especial a l’empresa UBESOL, per dos motius. El primer exclusivament econòmic: L’empresa va ser creada per Jorge Úbeda y José Luis Soler[5], des dels seus inicis va ser proveïdora de Mercadona però el 2002 se’n va fer interproveïdora. Les seues marques són: Deliplus, 158 referències comercials de productes per a la higiene i cura personal/familiar (tovalloletes cosmètiques, per a nadons, d’higiene personal, etc.-, cremes, xampú, raspalls de dents, complements per al cabell, etc.), i amb una gamma de productes per al cabell de més qualitat denominada Stylius; i la marca Bosque Verde de  productes per a la neteja de la llar, amb 61 referències comercials: fregadores, baietes, tractament de la roba, netejadors de sabates, carmanyoles, ambientadors, lleixiu, aiguarràs, etc. El 2012 les vendes arribaren als 100 milions d’euros

“Dejamos la marca blanca por el producto recomendado. (…) Pasamos de un mercado envejecido a la última tecnología de fabricación, del monoproducto para el multicliente al multiproducto para un monocliente.

La nueva relación con Mercadona revolucionó toda la estrategia de empresa. Cuando produces marca blanca priman los precios sobre la calidad. Cuando fabricas una marca recomendada tienes que primar la calidad, la satisfacción del cliente. Y luego ajustas los precios en la medida de lo posible”.

Ubesol compta amb una planta tèxtil de 15.000 m², una segona planta d’higiene de 12.000 m² i un magatzem robotitzat de 6.000 m². A principis de segle va adquirir Maverick, empresa química d’Ulldecona especialitzada en productes d’higiene personal i interproveïdor de Mercadona. L’empresa compta amb dues plantes de fabricació de 7.000 m² i 16.500 m² . Fa uns anys Ubesol adquirí també Suquinsa de San Fernando de Henares, un antic proveïdor de botelles de plàstic que ara també s’ha convertit en fabricant de productes Ubesol.

Segons el gerent de l’empresa, Ubesol-Maverick reprodueix amb els seus proveïdors les mateixes estratègies que aplica Mercadona. i segueix, amb proveïdors i distribuïdors, una política de llibres oberts la qual cosa els permet veure la cadena de valor com un tot.

“No me limito a servir un producto y olvidarme, sino que sigo toda su evolución hasta el cliente final”.

L’altre motiu per parlar d’Ubesol és pel projecte Per amor a l’art. Tot i que és un projecte personal, a banda de l’empresa, al seu darrera s’hi troba Josep L. Soler, propietari d’Ubesol, la seua dona Susanna Lloret, les seues germanes i el seu fill, el seu soci i els amics Mateo Blay, José Castellà i l’expert en art i en gestió d’espais i projectes artístics, Vicent Todolí.

Les activitats d’aquesta fundació es dirigeixen cap a tres camps: la investigació, la protecció de xiquets amb risc d’exclusió social i l’art. La fotografia i l’art abstracte seran la base en el camp de l’art. L’espai serà l’edifici art-decó de Bombes Gens de Benicalap, a València. La col·lecció la conformarà l’aportació personal dels socis,  les obres que anirà adquirint la fundació i les derivades dels projectes que ja estan finançant. Segons els promotors de l’espai Bombes Gens:[6]

Vicent Todolí: La iniciativa privada està ocupant el llos del servei públic. L’actuació de Soler és equiparable a la de l’empresari valencià Lluís Planes o de Vicent Quilis.

Susana Lloret: Són empresaris que decideixen invertir el seu patrimoni personal en projectes culturals, una mena de resposta civil davant el col·lapse de les institucions públiques. Un antecedent ja veterà en seria la Fundació Chirivella Soriano, dedicada a la difusió de l’art contemporani i, de manera especial, del valencià.

Vicent Todolí es refereix a Lluís Planes, gerent de Pollastres Planes, que dóna suport a la difusió de la cultura en valencià, perquè considera que “està prohibida, castigada, apartada”. Així, dóna suport a teatres com Albena Teatre, el Talia i el Micalet; a cantants com ara Pep el Botifarra, Clara Andrès i Carles Dénia; al Centre Octubre de Cultura Contemporània; i a la Pilota Valenciana. Per la seua banda, Vicent Quilis, és president de l’empresa Inelcom dedicada als productes electrònics i que ha arreplegat una important col·lecció d’art contemporani, especialment de gent jove. Inelcom es troba a Xàtiva però a Pozuelo de Alarcón ha construït un centre d’investigació i desenvolupament on ha habilitat un espai per mostrar la col·lecció.

Perfil de la població i reptes de futur: societat, comerç, cultura

La població d’Albaida havia sigut al voltant dels quatre mil habitants durant la primera meitat del segle XX. Però si en 1960 tenia 4.290 habitants, en 1970 ja n’havia pujat a 5.009, en 1980 en tenia 5.573 i en 1991 arribà als 5.869. Actualment, el 2014, té 6.031 habitants, dels quals 514 són estrangers –el 8,52%. També hi ha quasi un centenar d’albaidins domiciliats a l’estranger. El màxim de població el tingué en 2009, amb 6.449 habitants, dels quals 737 eren estrangers. La densitat és de 170,32 hab,/Km². La seua recent industrialització ha perfilat una població essencialment industrial que manté una nodrida xarxa d’empreses, generalment de caràcter familiar.  Al 2014 hi havia 700 persones a l’atur, de les quals el 40% pertanyien al sector industrial i el 44% al de serveis i 8% sense ocupació anterior. El percentatge d’atur sobre la població potencialment activa hi era, el 2012, del 17,4% (el de les dones n’arriba al 19,4%). El 86,16% de la població d’Albaida parla valencià.

La quota de mercat d’Albaida no és important i ha perdut gradualment posicions des de els anys 90. Durant la crisi (07-12) ha tingut una pèrdua del 18% dels telèfons fixos i té només un 16% de línies e banda ampla per cada 100 habitants. Per altra banda té un important quantitat de vehicles de motor de tota mena (autos, camions i furgonetes, i altres vehicles de motor).

D’activitats comercials majoristes en té 26, poques i pràcticament totes de matèries primers agràries o de tèxtil i confecció. Recentment n’ha perdut el 13%

El comerç al detall tampoc és significatiu, 120 activitats. N’ha perdut durant la crisi el 37,5%. La meitat de les activitat estan dedicades a l’alimentació. La superfície comercial actual és de 15.611 m², dels quals 8.721 m² són d’alimentació (2.205 m² en comerç tradicional i 6.516 m² en supermercats). L’activitat de bars i restaurants ha vista una baixada del 32,4%. El seu índex turístic és zero, només ofereix alguna casa rural, i l’índex d’activitat econòmica ha baixat un 18,18%. Segons Ramon Soler:

“La bombolla urbanística ha produït, entre 1998-2008, un profund  canvi en l’estructura productiva i ha afectat prou negativament a la indústria. Actualment en la indústria s’observen pocs signes de dinamisme i d’aparició de noves iniciatives. Per part de l’administració no s’han desenvolupat cap iniciativa de promoció industrial o del terciari avançat.”

Un problema d’Albaida és la manca de lideratge social, ni de veïns, ni industrial, ni l’ajuntament, ni el comerç. La participació de la societat en la vida pública és escassa. Les habilitats més considerades del municipi són les habilitats productives i les festes majors. Respecte del futur els albaidins confien ben poc en la construcció i en el turisme per sortir de la crisi. La majoria de la gent no espera res en concret. D’alguna manera està a l’espera que puga sortir alguna iniciativa nova però no en sabrien dir en quin sentit.

Pel que fa a la gestió municipal, en acabar la vuitena legislatura, de majoria popular (2007-2011), es va fer una auditoria externa per tal de comprovar l’estat de les arques municipals. S’hi trobaren amb un dèficit de 17.421.377 euros. Les dues legislatures del PP es van distingir pressupostàriament per un important increment en despeses de personal, la baixada de les inversions públiques i l’augment del deute viu. El nou alcalde és de Compromís i ha hagut de fer un esforç important de reducció del dèficit, fent contenció de les despeses de personal però també amb una reducció molt forta del capítol d’inversions, cosa que, en definitiva, limita la creació de dotacions al ciutadà.

Les dotacions de la ciutat a hores d’ara són suficients i diverses. El seu ús és important . En la recuperació patrimonial encara queda molt per fer, però cal posar de relleu la magnífica recuperació de l’Ajuntament antic, la casa de la senyoreta, la gradual rehabilitació del Palau i les millores en el casc antic. Hom troba a faltar un bon pla de visites als monuments.

Hi ha nombroses associacions. Les de més èxit són les musicals i les festives. La pèrdua de les polítiques comarcals ha anat en contra de les activitats culturals. Només l’inquiet IEVA, (Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida), manté la realització de conferències i publicacions arreu de la comarca de manera periòdica.

Parlar d’Albaida i oblidar a Josep Segrelles (Albaida 1885-1969) seria imperdonable. Fou un artista d’èxit i després oblidat. Recentment ha recuperat presència pels seus treballs com a cartellista i il·lustrador. La seua fama comença quan Blasco Ibáñez li va encomanar les  il·lustracions de 4 de les seues novel·les. Després va ser dibuixant de L’Esquella de la Torratxa, un dels més importants setmanaris satírics barcelonins. Però la consagració li vindria per les seues il·lustracions, entre 1927 i 1932, de l’anglesa The Illustred London News, i de les americanes The Cosmopolitan, The American Weekly i American Magazine.  Després passà a il·lustrar obres importants com El Quixot, Les mil i una nit, La divina comèdia. Com a cartellista va fer, entre molts altres,  més d’un centenar de treballs  per a la Companyia Espanyola de Turisme, així com per a la Ford, Cinzano, l’Exposició Internacional de Barcelona (on aconseguí la medalla d’or en 1929), Gol (paper de fumar), el de les noces d’argent del FC Barcelona i el de la Volta ciclista a Catalunya.

Com a pintor va fer diversos retaules per a esglésies com les de Gandia, Alcoi, Algemesí, Ontinyent, el Vaticà o Albaida. Va combinar les pintures religioses amb altres de tema relatiu a l’astronomia i al cos humà. Aquestes últimes connecten amb la seua etapa inicial d’il·lustrador còsmic. Segons diu la publicitat municipal:

“És en la Casa Museu on es troba la col·lecció antològica més important de l’artista, amb tal quantitat d’originals, que ens permeten conèixer la seua trajectòria artística, des dels seus principis, amb retrats familiars, fins al seu oli pòstum “La Pentecosta”, obra més important dels seus temes místics”

Segrelles té un antecedent pintor a la ciutat; Pere Nicolau Factor, segon dels set fills de Vicent Factor de Siracusa i d’Úrsula Estanya, d’Albaida, que va nàixer a València el 29 de juny de 1520. Beat i pintor de l’escola de Joan de Joanes.

Una altra visita obligada a Albaida és al MITA, el Museu Internacional de Titelles es troba al Palau dels Marquesos d’Albaida i arreplega titelles de tradicions populars de arreu del món, titelles de disseny modern i també d’animació, en plastilina, per a produccions audiovisuals. Aquests museu naix de la Mostra Internacional de Titelles (MIT) que començà el 1985 amb un caràcter itinerant comarcal i amb vocació internacional.

Tots els anys, durant un diumenge del mes de maig, la ciutat d’Albaida celebra la romeria a la Covalta, per tal d’honorar la imatge de la mare de Déu del Remei que es troba en la Cova (diuen que beneint des d’allà dalt tota la Vall d’Albaida). La Fira es fa el dia de Sant Jaume, des del segle XIV.

Entre les seues especialitats gastronòmiques destaquen els embotits i l’arròs al forn en cassola. Entre els dolços: codonyats i carabassats, els rovells i les nous al fondant, i els pastissos de Nadal.

[1] J. Antoni Llibrer Escrig. Industria textil y crecimiento regional: La Vall d’Albaida y el Comtat en el siglo XV. Universitat de València. 2014

[2] Ismael Vallés. Els il·lustrats i la indústria en la regió d’Alcoi. Conferència donada el 29-11-1983 a la Casa de Cultura d’Alcoi.

[3] Ismael Vallés. Aproximació a la «Descripción del Reino de Valencia por Corregimientos» de Josep Joaquim Castelló (1783). Cuadernos de Geografia núm. 31. 1983

[4] Ismael Vallés Sanchis. La indústria tèxtil a la regió Alcoi-Ontinyent,  1760-2004. Incloc ací referència a un article  de 2004 inèdit fins ara que complementa la part publicada al llibre Indústria tèxtil i societat a la regió Alcoi-Ontinyent, 1780-1930. U.V. 1986

[5] Miguel Olivares Ubesol  sube como la espuma. El  País. 31.X-2010

[6] C. Aimeur. Por qué los dueños de Deliplus quieren salvar Bombas Gens?. Valencia Plaza. 18–XII-2014