Néstor Novell
Una agricultura amb moltes possibilitats
Si l’èxit del sector comercial de la ciutat es justificava per la seua àmplia àrea d’influència, en el tema dels serveis, l’agricultura i, sobretot la indústria, la perspectiva comarcal és encara més necessària. Si Gandia és el centre comercial i de serveis de la comarca, la indústria s’hi troba disseminada en una multiplicitat de petits polígons industrials comarcals i, lògicament, el mercat laboral també té aquest caràcter comarcal.
De l’esplèndida tradició agrícola de la Safor: el sucre, la pansa, les hortalisses, l’arròs, la morera, la taronja… en la qual es troba l’origen del comerç i de la indústria de la ciutat, hem passat a l’abandonament del camp. El minifundisme, l’agricultura a temps parcial, la pressió urbanística sobre la terra, la globalització, la manca de canals de distribució, el cost del transport i el desprestigi social del sector, són arguments que en cap cas haurien de justificar la pèrdua d’aquest gran actiu econòmic ni, encara menys, la manca de polítiques adreçades a la seua revitalització.
El 38% del territori de la Safor és de conreu. La taronja n’ocupa el 78,3% de la superfície. L’estructura de la propietat mostra que un 71% està format per minifundis. Els ocupats al sector agrícola són d’edat elevada amb capacitats gerencials limitades. El sector mostra un alt grau d’estacionalitat lligat al cicle de producció de la taronja. El conjunt de l’activitat agrícola s’ha vist sotmesa, fins a l’arribada de la crisi, a una forta pressió urbanística, però també ha estat un sector refugi durant crisi.
L’agricultura no només es viable amb un canvi radical en la gestió que integre en un mateix projecte empresarial tota la cadena de valor, des de la producció, la posada en comú de les terres i fins a la distribució de les produccions, sinó que a més constitueix, en una comarca tan densament poblada, el veritable pulmó verd i el millor actiu paisatgístic de la Safor.
La comarca, segons les dades de 2011, té 35.438,75 Ha de terreny agrari. La producció dominant és la taronja en multitud de varietats. L’increment varietal abans era una virtut, quan es volia competir en qualitat i estendre la campanya el més possible, ara, les petites quantitats no uniformes troben més difícil comercialització per part de les grans distribuïdores. Per altra banda, el control de mercat de les grans empreses de comercialització i distribució, que paguen tard i mal, i sempre en funció de la cotització en el mercat, fa que molts anys els ingressos no compensen al productor.
Les hortalisses mantenen una certa importància en àrees molt concretes com les antigues marjals –Tavernes, Xeraco, Gandia-. En general la producció va en declivi i va quedant reduïda a l’àmbit del consum familiar. Diversos joves han començat a comercialitzar via Internet les seues produccions, també ho fan amb la taronja, on han començat a administrar terres de manera conjunta, però de moment les iniciatives, tot i que ben interessants, tenen una escala reduïda i la manca d’un mercat que reconega aquestes produccions. La pitjor conseqüència de tot el procés agrari és la pèrdua de la immensa cultura agrària dels llauradors de la comarca. Caldria desenvolupar un banc de terres i la creació d’una oficina de promoció de productes agrícoles de la Safor amb marca pròpia i uns paràmetres de qualitat estrictes. Tanmateix, el projecte que tot just acaba de presentar l’Ajuntament (a punt de finalitzar el seu mandat), de la Ciutat Agroalimentària i el Centre de Desenvolupament Agrícola de la Torre dels Pares, no passa de ser una campanya publicitària sense cap projecte al darrere que els sustente. És una veritable llàstima perquè són projectes importants i reclamats per diversos sectors socials des de fa temps.
Als grans comerciants de la comarca, amb propietats agràries importants (a la comarca i en altres llocs com el Camp de Cartagena, la vall del Guadalquivir, Extremadura o Marroc) la comercialització de la taronja i d’altres fruites i verdures els és molt rendible, precisament perquè controlen tota la cadena de valor. Les principals empreses comarcals són el Bollo, Frutas Vercher, Zam Zum i Benivall a Benifairó de Valldigna, Frumesa i Cañamàs a Oliva, Martí Navarro a Xeraco, Guillem Export i Fruixeresa a Xeresa, i Vicente Giner a Beniflà, SAT N 71 CV Laypove i Juan Olaso a Potries, Pla Faus a Beniarjó, Frutas Gragon a Alqueria de la Comtessa, Riotinto Productores Hortofrutícolas a Vilallonga, F Muñoz-Guillem Asociados a Miramar, Germans Fuster a Daimús, Exportaciones Aranda i Exportaciones Císcar a Piles, Agrios Selectos i Arnos Frut a Gandia i Quid Prod Quo Fruits a Tavernes de Valdigna. El sector comercialitza per valor de més de 1.000 milions d’euros. També cal tindre en compte l’efecte arrossegament que el sector té respecte el transport i la indústria química.
A la comarca les tasques de conreu, collita, confecció i comercialització de la taronja (amb la mítica imatge del magatzem) encara donen feina a un important contingent de població, molta de femenina. Les condicions laborals dels treballadors del camp s’han deteriorat de manera abusiva, especialment des que la contractació recau en les ETT. El procés de pèrdua de drets laborals (ja no es paguen hores extraordinàries) i l’incompliment dels convenis col·lectius (els collidors cobren la meitat d’allò que diu el conveni i no els paguen el desplaçament -de vegades 50 Km-) són fets ben coneguts i denunciats, però la Generalitat s’inhibeix.
A Gandia, l’any 2013 els nombre d’altes a la seguretat social en el sector primari era de 1.374 persones, la gran majoria contractes temporals.
| Distribució de treballadors per sectors econòmics | Nombre 2013 | % 2013 | % 2007 |
| Agricultura, ramaderia i pesca | 1.374 | 7,44 | 5,52 |
| Indústria | 1.849 | 10,01 | 12,15 |
| Construcció | 1.130 | 6,12 | 16,02 |
| Serveis | 14.125 | 76,44 | 66,31 |
| TOTAL | 18.478 |
Font. Elaboració pròpia i l’Observatori (www.observatorigandia.com)
Indústria i infraestructures a la Safor
El sector agrari presenta, doncs, grans potencialitats encara per aprofitar. Països tan avançats tecnològicament com Holanda o Israel no han deixat de banda l’agricultura, ben al contrari. És una qüestió que fa pensar. Però el component industrial és, lògicament, fonamental en una societat que vol ser avançada i equilibrada. Vegem ara què passa amb la indústria a Gandia i la Safor. Fa uns anys, en plena bombolla urbanística, vaig escriure un text al respecte que encara considere vàlid:
“La Safor, com totes les comarques del litoral de les CCV, presenta un bagatge industrial no massa important, tant en empreses com en volum d’inversió. La inversió industrial no hi arriba al 25% del total de la inversió. Només algunes empreses importants, les de l’alimentació, la química i la fusta, mantenen uns nivells d’inversió acceptables i un esforç constant cap els mercats exteriors. La vocació que s’ha tingut vers la rajola, des del sector públic i el privat, la manca de polítiques reals de modernització i d’inversió en R+D, i la relació Euro – Dòlar, que ha perjudica greument les exportacions, són totes qüestions que expliquen el perquè, en els darrers anys, el sectors industrials de les PIMES tingueren dificultats.”
La veritat és que fins l’any 2002, la ciutat de Gandia mantenia una mena d’equilibri entre els diversos sectors. Una certa industria nascuda de l’agricultura i enfortida per la demanda de la construcció i turística es va anar assentant a la ciutat. A partir de la bombolla urbanística les coses van canviar de manera molt clara. En el període 2002-07 hi va haver un increment d’activitats industrials (incloent la construcció) del 44,4%, però durant la crisi s’han perdut el 26,1% de les activitats de la construcció i el 18,2% de la indústria, amb una forta incidència en la industria manufacturera (-25,9%), principalment en els sectors de la fusta i de materials per a l’edificació. Les activitats de la construcció a Gandia suposen el 72% del total del sector industrial.
Per mostrar la importància de cada sector industrial poden veure les dades dels treballadors que ocupaven cadascuna d’elles:
| EL SECTOR INDUSTRIAL A GANDIA. MITJANA TREBALLADORS 2013 | N. Treballadors | % |
| Indústria de l’alimentació | 618 | 39,11 |
| Indústria de la fusta i del suro, excepte mobles; cistelleria i esparteria | 230 | 14,56 |
| Indústria del paper | 174 | 11,01 |
| Fabricació de productes metàl·lics, excepte maquinària i equip | 122 | 7,72 |
| Reparació i instal·lació de maquinària i equip | 92 | 5,82 |
| Fabricació de maquinària i equip no classificat | 80 | 5,06 |
| Indústria química | 63 | 3,99 |
| Indústria tèxtil | 27 | 1,71 |
| Altra indústria | 174 | 11,01 |
| TOTAL | 1.580 | 100 |
Font. Elaboració pròpia i l’Observatori (www.observatorigandia.com)
Però la importància de la indústria només s’aprecia a escala comarcal.
La Safor es troba a la cua de les CCV tant en empreses com en volum d’inversió industrial, però això no ha d’amagar la importància, el comportament innovador i l’obertura exterior d’un petit grup d’empreses en els sectors agroalimentari, el químic i de les TIC. Dins del sector químic cal ressenyar: Electroquímica del Serpis, Betelgeux i Disarp i dins del sector alimentari cal considerar: a Gandia, Dulcesol; a Oliva, Refresco Iberia i King Regal; a Vilallonga, Juan i Juan Industrial (grup Dulcesol); a Rafelcofer, Carpigiani Horeca; a Potries: Productos Citrosol: a Ador: Dulgandia (grup Dulcesol); a Alqueria de la Comtessa: Jumel; a Miramar: Papes Safor i a Daimús: Caterguai i amb connexió amb aquest sector el de fabricació de maquinària alimentària Crem Internacional
La comarca ha anat generant polígons Industrials per tot arreu. Per a la majoria dels pobles no ha estat més que un espai on situar les empreses locals per traure-les del casc urbà. La grandària i el nivell de dotacions és molt baix i arrepleguen una mica de tot: empreses petites lligades a la construcció, tallers, supermercats, algun espai d’oci. D’aquesta manera, el fet d’estar en un polígon no genera cap sinèrgia o economia d’escala. Recentment, i en la mateixa filosofia, s’han construït polígons industrials a Ador, Palma, Ròtova i Alqueria de la Comtessa que estan en procés de desenvolupament. Si en alguna cosa es fa evident la necessitat de l’ordenació del territori comarcal és ací. La proliferació de polígons incapaços d’atraure cap inversió important, que generen una desfeta gratuïta del territori i uns problemes creixent en la mobilitat comarcal.
El creixement espectacular i desordenat del sector promotor-constructor també ha creat importants problemes d’ordenació territorial i mediambientals. El volum de negoci de tal magnitud que s’ha en dut gran part de la inversió empresarial. A més, una part important del capital acumulat comercial i industrial ha restat immobilitzat com capital immobiliari.
Les activitats industrials de Gandia signifiquen el 37% de l’activitat industrial comarcal. La major part de la indústria de la Safor està situada als pobles de l’antiga Horta amb Gandia, els quals arrepleguen el 52% de les activitats.
| Municipi | Activitats industrials (industria i construcció) | Indús- tria | Energia i aigua | Extracció i transf. min.energ i deriv.; ind.quím | transf. de metalls; mec. precisió | Manufac- tureres | Construc- ció | Variació activitats industrials 07-12 (%) | % Construcció s/ Act industrial |
| Gandia | 827 | 229 | 26 | 14 | 66 | 123 | 598 | -15,5 | 72,3 |
| Bellreguard | 87 | 26 | 0 | 2 | 6 | 18 | 61 | -16,1 | 70,1 |
| Real Gandia | 76 | 47 | 1 | 11 | 10 | 25 | 29 | -14,1 | 38,2 |
| Daimús | 65 | 23 | 1 | 3 | 6 | 13 | 42 | -14,0 | 64,6 |
| Almoines | 37 | 11 | 0 | 0 | 3 | 8 | 26 | -8,7 | 70,3 |
| Miramar | 37 | 11 | 0 | 0 | 2 | 9 | 26 | -20,8 | 70,3 |
| Beniarjó | 35 | 15 | 0 | 0 | 4 | 11 | 20 | -10,4 | 57,1 |
| LA SAFOR | 2.243 | 737 | 55 | 100 | 178 | 404 | 1.506 | 67,1 |
Font: Anuari Econòmic d’Espanya. La Caixa. 2013
Altres pobles amb un important nombre d’activitats industrials són: Oliva (361), Tavernes (177), Xeraco-Xeresa (102). Aquestes poblacions darrerament han perdut entre el 22 i el 25% de les seus activitats. Vilallonga, amb 89 activitats, s’ha mantingut bé durant la crisis. Atesa la dispersió d’activitats industrials en el territori, Rausell i Sorribes[1] manifestaren la conveniència d’una política industrial comarcal:
“Caldria posar en marxa una mena d’Agència Mancomunada de Gestió Industrial, amb els objectius estratègics d’ordenar l’articulació dels polígons industrials i parcs empresarials en la comarca tractant de concentrar la indústria i els serveis avançats per a augmentar les probabilitats de generació d’economies d’escala, garantir una gestió integrada de tots el espais empresarials d’acord amb les propostes d’excel·lència i coordinar de la relació amb els departaments d’investigació de les Universitats i el centre Innova. Aquesta Agència hauria de fer-se càrrec de les decisions de noves construccions d’una manera racionalitzada i mancomunada, basada en estudis tècnics i també de dotar els polígons existents amb aquells elements estructurals que determinen la seua viabilitat econòmica i tècnica com a espais de producció.”
Un dels problemes de la comarca és la mobilitat. Només Gandia ha evitat el pas de la N-340 pel casc urbà amb la construcció del by pass, cosa que li ha permés desenvolupar polítiques de pacificació del trànsit al casc antic, però en conjunt la Safor pateix d’un greu problema de mobilitat i d’accessibilitat, Gràcies al Pla de Mobilitat Urbana de Gandia[2], de 2008, sabem:
“El número total de trayectos en vehículo privado en un día laborable de invierno en la ciudad de Gandia es de 126.051. De estos, 91.990 son producidos por los residentes en la ciudad de Gandia y los 34.062 restantes son de usuarios externos a la ciudad. En verano el número de vehículos totales en un día laborable es de 183.359 (+ 45% / invierno) de los que 92.780 se generan en el Grau-Playa. El sector transporte en Gandia supone un consumo energético de 45 mil litros de combustible al día (casi todo coche privado).”
La Safor és una comarca petita i molt integrada. Gandia és el down town d’una ciutat dispersa en un radi de 15 quilòmetres on hi viuen 176.544 habitants (410,76 hab./Km2). Segons les dades de la Seguretat Social 2014, en el Sistema General hi ha el 66% dels donats d’alta, el 9% en el Sistema Agrari i el 23% d’autònoms. Gandia és el centre comercial i de serveis però la població treballa en els diversos sectors a tot arreu, d’ací l’important nivell de mobilitat. Tot i això, el transport públic és d’un insuperable nivell d’ineficàcia.
No es que vulga ser malpensat, però de la mateixa manera que s’ha generat un embut en els infraestructures de transport entre Castelló i Tarragona que impossibiliten la circulació per l’Arc Mediterrani, la Safor s’ha convertit en l’embut entre les províncies de València i Alacant. El Port de Gandia està bandejat per l’Autoritat Portuària amb uns nivells d’inversió molt baixos. De la construcció de la pota sud (per on en bona lògica hauria de desviar-se també la línea fèrria Gandia–Port) no se’n sap res. L’autovia que substitueix la N-340 arriba fins el Molinell pel sud i fins al Xúquer pel Nord. L’autovia central que connectaria Gandia amb les CCV de l’interior ha queda convertida en una millora d’una carretera convencional, a més, a la Safor, només arriba a Beniarjó. La circumval·lació de la Safor és impossible –excepte per una autopista que ja hem pagat un munt de vegades-, i converteix el tram Bellreguard–Oliva en el semàfor d’Europa. Per últim, el tren de la costa no passa de ser una quimera.
Població, educació, ciutadania, territori
A nivell poblacional, en els darrers 20 anys la comarca ha passat de 130.000 habitants a tenir-ne 176.544. La majoria dels pobles es mantenen estables o tenen un creixement vegetatiu molt moderat. A Gandia es concentra cada vegada més la població. El 1986 la població de Gandia significava el 39% de la Safor i actualment en representa el 45%.
Els increments de població es deuen quasi exclusivament a la forta immigració, un 14% de mitjana comarcal, encara que a les ciutats més importants, com el cas de Gandia, la població immigrada suposa prop del 20%. En l’àmbit sociolaboral, s’observa un augment del treball precari, especialment en els joves, i la manca de polítiques d’inserció laboral i cultural per a d’immigrants. La destinació laboral dels immigrants és la construcció, l’agricultura, l’hostaleria i els treballs domèstics.
El sistema educatiu ha vist créixer de manera important l’educació privada (concertada o no) i ha deixat com a subsidiària l’educació pública. Aquesta situació s’ha vist agreujada per l’actual govern municipal, amb la privatització de les escoletes municipals i amb la creació de “districte escolar únic” a tota la ciutat, amb la qual cosa les classes socials més baixes i els immigrants van predestinats a l’escola pública. Així mateix, la política lingüística de les escoles privades/concertades, la majoria d’inspiració religiosa catòlica, i l’arribada massiva d’immigrants, ha reduït l’ús educatiu de la llengua. Cada vegada és més patent que la convivència de les dos línies lingüístiques d’educació en un mateix centre, no ha estat més que el trasllat del conflicte lingüístic als xiquets i xiquetes. Un conflicte que massa vegades es salda en la negació del valencià.
A Gandia, l’educació primària està repartida al 50% entre centres públics i privats, però a nivell de l’ESO, el nombre de centres privats ja suposa el 62% En l’ensenyament no obligatori, ja hi ha 3 centres privats (sobre un total de 8) que imparteixen aquest estudis mentre que el nombre d’alumnes de formació professional continua sent en centres públics. També són públics el centres d’EOI, i de FPA. Per contra, tots els estudis de música o de dansa són privats. L’última decisió de l’alcalde Torró ha estat fer conveni amb la Universitat Catòlica de València (una universitat sense cap prestigi, molt pocs doctors i sense pràcticament investigació), per cedir-li l’edifici que s’havia conveniat com a seu de la Universitat de València a Gandia. Com diuen els rector de les universitats valencianes:
“el PP bendice un mapa universitario dominado por las privadas que saturará más las titulaciones y estará controlado por la Iglesia y fondos de inversión. Asistimos a la creación de una verdadera burbuja de centros privados que generará cuantiosos beneficios económicos a quienes la promueven, pero a costa de reventar el mercado con un exceso de titulados.”
Una reflexió que es fa a sovint per la ciutat és com ha estat possible un canvi tan radical de les polítiques municipals sense que la ciutadania no haja tingut una posició més bel·ligerant. De fet, només una minoria, i de manera sectorial i puntual ha engegat moviments de protesta i d’oposició.
És evident que la qüestió valenciana és subjacent. El “blaverisme” per designar-lo en termes de la batalla de València, ha aconseguit amagar els conflictes socials darrere d’una falsa discussió identitària. L’anticatalanisme ha estat la manera de generar un ambient social d’oposició a la cultura, al diàleg, al discurs articulat i a la modernitat. Així, s’ha justificat el franquisme sociològic que va deixar intacte la transició, tot i perpetuar una relació paternalista entre l’administrat i l’administració. Però hauríem de sospesar també el fracàs de les polítiques de participació i de col·laboració desenvolupades.
En aquest sentit, les polítiques de ciutadania tradicionals, és a dir, de tradició socialista, basades en la implementació de plans específics de formació, sanitat, salut, assistència, etc, des de la “decisió municipal sensible a la realitat social”, i per altra banda, la concepció del “bon govern”, entés com a facilitador dels canals transparents d’informació/obtenció d’informació als/dels ciutadans, també en fluxos verticals, han estat poc reeixides. Aquestes polítiques no han tingut la capacitat de posar damunt la taula els conflictes socials subjacents (condició bàsica per a la seua resolució). Uns conflictes, culturals, lingüístics, socials i de participació / representació democràtica, agreujats per les fortes onades immigratòries castellanes dels anys 60-70 i per la d’estrangers de la darrera dècada.
En un interessant treball, Ricard Zapata-Barrero[3] apostava per una nova política de ciutadania, que denominava “republicana”, en el sentit que les polítiques ciutadanes haurien d’aconseguir no només el “bon govern” sinó especialment, els “bons ciutadans”. És a dir, polítiques proactives de participació directa i oberta en cadascun dels districtes/barris de la ciutat i adreçades a donar autonomia, formació i capacitat d’organització al ciutadà, seguint la màxima: “un no neix ciutadà, sinó que se’n fa”. I ací ve a tomb reproduir un fragment de la conversa sobre Gandia que vaig instigar, com ja s’ha dit.
Vicent Llorens: La ciutat actual no es pot entendre sense la generació que es forma al voltant de l’esquerra i el valencianisme. Torró pensa, encertadament, que hi ha un ciutat que ha estat segrestrada per una certa intel·lectualitat que no connecta amb la societat conservadora i amb els immigrants. Gandia té un gran substrat conservador al qual no li ha penetrat cap dels discursos que ha generat aquesta cultura valencianista d’esquerres i passa absolutament de tot el que s’ha fet fins ara, i ara no obri la boca encara que l’ajuntament no faça res.
La veritat és que des de les onades migratòries dels anys 60 la ciutat va quedar urbanísticament segregada, Hi ha una dualitat social tot i haver acabat amb la marginació del barri de Natzaret. Els governs d’esquerra no han sabut cohesionar i posar en el projecte de ciutat els barris d’immigrants, ja siguen dels pobles de la comarca, castellans o estrangers.
Salvador Gregori: A mi m’agradaria tornar al tema de la pèrdua de talent. El més preocupant del que està passant actualment és que la ciutat ha perdut qualitat en les oportunitats de treball i creativitat.
Pau Rausell: Això supose que també va per sectors. Els fills dels comerciants i dels empresaris del sector turístic, què fan? Normalment si tenen estudis se’n van fora, no entren a l’empresa del pare, cosa que no passa en el sector industrial.
Vicent Llorens: Molts comerciants de taronja han invertit en immobles amb rendibilitat comercial, al carrer Colom de la ciutat de València per exemple, per diversificar risc i perquè el magatzem de taronja ja no necessita tanta reinversió
Enric Sigalat: Darrerament han nascut diverses empreses tecnològiques de gent d’ací, però no són viables al territori i hi estan poc arrelades i, són empreses lligades a la telecomunicació i la robòtica (com AUTIS enginyers), de software o de formació i aplicacions de tecnologies informàtiques
Vicent Llorens: De tots els sectors socials de la ciutat els botiguers del carrer Major són els més retardataris. El projecte del centre comercial obert i les inversions en el casc antic els ha permés vendre les botigues a 6.000 €/m2 o llogar-les a 4.500-5.000 €/mes i encara barren l’entrada de certes franquícies, però el que és pitjor, no renoven la gamma ni els serveis, no milloren l’atenció, no s’adhereixen a la targeta-aparcament per a clients, no fan funcionar la cooperativa, o es neguen a posar, ni ells ni el govern municipal, en col·laboració competitiva el diversos formats comercials (transport, campanyes de promoció, etc). En els darrers anys hem detectat l’increment de la despesa evadida.
Josep Sorribes: Evitar la despesa evadida també depén de la resta de serveis que ofereix la ciutat (metge, administració, cultura, assessorament, etc).
Vicent Llorens: Si, però l’atenció al client, per exemple, també és molt important. Un dels factors pels quals Gandia havia aconseguit reduir l’evasió comercial era el tracte directe en el client fent ús de la llengua del client. Ara això s’ha perdut. Però el que volia dir era que les polítiques públiques no han estat assumides pel sector comercial. Ara vegem que l’èxit del model de Gandia estava sobre dimensionat, però la política del govern municipal actual és totalment desencertada, el sector no sap cap on anar i se sent en un atzucac.
Ja hem vist que la ciutat de Gandia no s’explica sense la comarca, en termes laborals, econòmics, culturals i socials, però l’actual alcalde ha decidit que Gandia perd el temps en la Mancomunitat. (Textualment: “Esto no sirve, no me siento identificado con esta forma de hacer política y la Mancomunitat no beneficia para nada a los ciudadanos”). Per altra banda el professor Iribas veu el futur de Gandia dins de l’àrea metropolitana de València com a ciutat turística amb una certa capacitat pels serveis de producció. El projecte de les CCV està aparcat per la desconfiança d’uns i el provincianisme d’altres. Molts pensem que les CCV permetria desenvolupar un model policèntric i dispers que genera sinèrgies entre les diverses àrees d’especialització comarcal. Per a Gandia és l’espai natural de cooperació territorial: amb les Marines perquè comparteix un model de desenvolupament molt semblant i, amb els sectors industrials de les comarques de l’interior, perquè estan les empreses on desenvolupar el seu sector de serveis, particularment els de terciari avançat i el de distribució. A més, de les CCV prové el seu turisme local, els clients del seu comerç i és amb qui és percep més directament el sentiment de compartir llengua, cultura i història.
Josep Sorribes: Alguns autors com Brenner han arribat a sentenciar que la qüestió urbana és avui una qüestió d’escala i hi ha prou de raó i sentit comú en aquesta afirmació. El terme municipal no pot continuar sent l’escala en la qual es defineixen polítiques i es desenvolupa la gestió per la senzilla raó de que les dinàmiques econòmiques i espacials ja fa temps que han superat els obsolets termes municipals i que el manteniment d’una escala equivocada només provoca deseconomies d’escala creixents i pèrdua de potencialitats. I això, en un cas com el de Gandia en el que està prou arrelada la consciència comarcal, seria especialment lamentable.
Pau Rausell: També haurem de fer servir l’evidència que Gandia i la Safor no estan aïllades, que formen part de sistemes urbans de diferents escales ( El Sistema Urbà del País Valencià, l’Arc Mediterrani…) i que Gandia i la Safor no només han de incrementar els seus nivells de sostenibilitat sinó que han d’assolir un lloc prominent als sistemes urbans esmentats (sobretot al subsistema de les ciutats mitjanes de l’Arc Mediterrani) amb l’objectiu final de poder ser ciutat de referència de bones pràctiques urbanes i treure els beneficis que se’n deriven.
Vicent Llorens: La comarca és interessant si és capaç d’arribar a certs nivells de cooperació i col·laboració més enllà del poder local. Ara la ciutat està molt tocada per la construcció. Allò important és definir clarament el projecte, que l’administració no incomode massa i que es puga comptar, “s’acomboie”, amb els que Nèstor anomena “els desficiosos del País”
Josep Sorribes: El que és evident és que si Gandia no es crea un camp gravitatori propi quedarà absorbida per l’àrea de València, la qual cosa no té perquè dur cap cosa positiva atesa la nul·la voluntat del cap i casal cap els temes territorials. No tenim més que veure Alzira, Llíria o Xàtiva. Per altra banda, Gandia turísticament no ha estat mai competitiva, la platja és residència de classe mitja baixa i el seu urbanisme és anticomercial. I quan a això dels desficiosos, jo m’hi apunte!
Pau Rausell: Retindre el capital humà, especialment aquell que està millor format. depén d’allò que puga oferir la ciutat i la ciutat té uns avantatges comparatius evidents: les universitats, un bon sector creatiu: escriptors i audiovisuals, uns bons professionals municipals i un discurs sobre el territori que hauria de fer valdre, perquè és un història que comencen els liberals al segle XIX, continua amb la creació de la Marca Safor als anys 70 i finalitza amb l’argumentació de les CCV.
Salvador Gregori: Si però també es necessita una societat civil organitzada i amb idees clares. Les associacions d’empresaris no funcionen, han estat sempre sotmeses al que mana, només es reuneixen per aconseguir la subvenció municipal o de la Generalitat. Ni tan sols tenen la capacitat de dissenyar estratègies sectorials.
Vicent Llorens: Això és molt evident també en el sector agroalimentari amb capacitat d’exportar un gran volum de mercaderia. Són incapaços d’associar-se i mira que tenen problemes comuns: el tema del rebuig, l’energia, la implantació de varietats, la planta de reciclatge… i no serà perquè no són poderosos. Ací la gent no mai s’ha cregut el poder polític. La gent creu en la iniciativa privada i no estan acostumats a tractar amb el poder, però quan el poder els ha requerit només hi van per quedar bé.
Enric Sigalat: La manera d’afrontar la crisi en la comarca s’ha fet bastant malament. Al 2007 els números ja pintaven en negatiu en comerç a Gandia a Oliva i a Tavernes, també en altres sectors. Si sabem que el 80% del comerç es ven a les CCV no s’ha fet res, ni en màrqueting ni en comercialització. Hi han altres sectors a escala comarcal que no es fomenten que són el agroalimentari i l’altre és el d’automoció i components. Particularment, la descapitalització industrial valenciana, i de la nostra comarca, ha estat terrible. L’índex de producció industrial valencià entre 2008 i 2013 ha retrocedit un 28%, segons dades de FUNCAS.
Pau Rausell: Gandia amb tots els seus defectes és de les poques ciutats que té una certa qualitat urbana i té bones dotacions públiques. Una altra cosa és que el govern actual estiga privatitzat escoletes, haja abandonat les polítiques socials i gire l’esquena a l’economia productiva. Caldria considerar el turisme com a submistrador d’infraestructures instrumentals. És una gran oportunitat en tots els sentits, social i econòmic, així com el cosit de Gandia amb la platja amb la ciutat esportiva, hotels, serveis i ciutat. El que és important retindre és que una ciutat turística és bona si és bona per a viure
Les oportunitats perdudes i el futur per guanyar. El pes de la cultura
Darrerament però, amb els governs del PP estem assistint a un procés de recentralització bestial en tots els àmbits i basada en una concepció centralista i monocultural de l’estat. Tot i això, en tota Europa les veus a favor de la descentralització i del principi de subsidiarietat ha calat, tant a escala regional com municipal. Fins i tot l’OCDE[4] des de fa uns anys, atés que la globalització produeix uns canvis molt ràpids en l’economia, aposta per la importància de les polítiques locals. Els districtes industrials del nord d’Itàlia mostren ben clarament que les empreses petites tenen un paper important en la capacitat d’adaptar-se i resistir de les comunitats locals, però les comunitats “monoempresa” són del tot vulnerables als canvis en l’avantatge competitiu. L’OCDE considera que les economies locals més capaces de crear llocs de treball seran un dels mitjans més importants per equilibrar els efectes negatius de la globalització dels mercats.
En aquest sentit vull recordar el fracàs en l’atracció d’inversions estratègiques a la ciutat: el cas de Motorola o de Dexeus. En realitat aquestes negociacions varen demostrar a la ciutat que els seus límits estaven en la possibilitat de facilitar terrenys i infraestructures de qualitat i quantitat escaient, però també, i especialment, en la qualitat global que ofereix la ciutat (nivell de formació, programació cultural, professionals i tècnics especialitzats, qualitat del govern, nivell tecnològic, civisme, població amb mentalitat liberal, medi ambient i qualitat de vida).
Josep Sorribes: Cal valorar com a tret positiu la diversitat de la base productiva i mantenir aquesta, rebutjant qualsevol proposta que implique la reducció de la diversitat productiva. El creixement econòmic divers és una garantia front a un entorn canviant.
Pau Rausell: Totes les estratègies que ha desenvolupar la ciutat han de anar emmarcades en la promoció de l’empreniment, la creativitat i la innovació, la qual cosa implica reforçar la Formació Professional orientant-la de forma decidida cap a aquelles activitats vinculades amb el punt anterior i també cap al sector de la producció cultural. El paper de les universitat arrelades al territori en l’àmbit de la formació i recerca ha de estar lligat a les necessitats del territori).
Un model de baixa productivitat com el proposat per Torró no genera excedent suficient per millorar la nostra qualitat de vida i tenir temps i recursos per satisfer les nostres necessitats expressives, de comunicació i participació. Una comunitat de cambrers, cambreres i dependents difícilment amplia els seus graus de llibertat i les seues capacitats individuals i col·lectives. Gandia és una ciutat que en terminologia europea podríem anomenar small and medium size town (SMESTO), econòmicament diversificada amb un potencial de connectivitat mitjà / alt, amb un cert grau d’independència funcional dels dos grans espais metropolitans de València i Alacant-Elx. La crisi ha afectat especialment a aquest tipus de ciutats.
La resposta europea a aquests reptes s’ha recolzat en el concepte de “smart cities”. L’estratègia consisteix en articular un sistema econòmic basat en una major productivitat, innovador, que fomente l’empresarialitat, flexible, que genere imatge territorial però connectat a les xarxes internacionals. Però les smart cities no només atenen al model econòmic sinó que requereixen d’una gestió ecoeficient de la mobilitat, una població oberta, formada, tolerant, creativa i que participe en els processos socials, un model de govern transparent i unes condicions socials cohesives i qualitat de vida definida en termes de seguretat, salut, educació i cultura. Educació i cultura són dos pilars essencials de les smart cities.
Les anàlisis de l’estructura econòmica de la ciutat han fet madurar una idea compartida, a hores d’ara, per molts estudiosos i algun empresari: la conveniència d’impulsar un clúster de salut-sanitat-alimentació que podria veure’s reforçat amb un parc tecnològic agroalimentari i la formació universitària. La ciutat compta amb la indústria química lligada als cítrics i a l’alimentació; el potent grup taronjaire, el sector alimentari i les empreses de distribució a l’engròs del sector, encapçalat pel grup Dulcesol; el sector de fabricació de components i programes informàtics, alguns d’ells amb llarga experiència en projectes hospitalaris; tots ells, en podrien ser part d’ aquest projecte que incrementaria la diversificació empresarial i la interacció entre els actuals sectors. Les empreses de serveis avançats, les de fabricació mecànica i de material mèdic, la presència de les dues universitat, les possibilitats d’una agricultura en declivi, i l’oferta mediambiental, esportiva i turística (més enllà del sol i platja), també són actius que podrien estimular el creixement del clúster. El Centre Innova era una altra peça del projecte, però l’actual alcalde l’ha abandonat a mitjan fer, tot i perdre la subvenció del ministeri per a construir-lo (ja se sap allò que l’alcalde repeteix del protagonista de la pel·lícula Pretty woman: “sempre comprar i vendre, no mai produir”).
Pau Rausell: Al municipi de Gandia es donen els factors necessaris per a aquest desenvolupament, almenys en una fase inicial: dimensió mitjana però suficient com per a resultar atractiva, bones connexions (en procés de millora), clima que afavoreix la idea de “saludable”, entorn verd, i sobretot presència d’entitats universitàries. En principi la complementarietat salut- sector agroalimentari és molt elevada i si és possible potenciar la localització conjunta d’activitats pertanyents als dos clústers productius, és evident que les sinergies poden augmentar.
Josep Sorribes: La tecnologia agro-alimentària és un dels sectors clau es l’estratègia compartida del Campus d’Excel·lència i el sector agroalimentari n’és un dels prioritaris en el marc de la llei d’Economia Sostenible
Enric Sigalat. L’Institut Vilallonga, en col·laboració amb la Universitat Politècnica i les altres patronals de la comarca, l’any passat varem organitzar unes Jornades empresarials amb aquesta finalitat. El tema atrau, les possibilitats són majors de les que en un principi ens pensàvem. Caldrà fer molta feina per arribar a caminar tots junts
Vicent Llorens: El clúster alimentació-salut és una idea que ha anat avançant des de l’ajuntament i des dels empresaris més importants del sector. Vora l’hospital comarcal de Gandia i del polígon Benieto on està Dulcesol, i prop de l’Alqueria dels Pares, veiem un bon espai on facilitar la instal·lació d’empreses, serveis, centre de formació, etc. lligades a la constitució del clúster. Cal que l’empresariat s’ho acabe de creure
Per a tots els participants en el debat, l’aspecte mediambiental i la cultura són essencials per al futur de la ciutat. Pau Rausell ens diu:
“La qualitat ambiental és directament traduïble en qualitat de vida. La qualitat de vida té molt a veure amb l’estil de vida i aquest té a veure amb coses tan variades com: l’existència i utilització de recursos culturals, la gestió del temps o l’espai físic en el qual es desenvolupa”.
El municipi de Gandia té sens dubte una realitat física i uns recursos mediambientals realment valuosos. La seua situació geogràfica el fa gaudir d’un dels règims de pluges més elevats del País. El seu terme compta amb ecosistemes tan variats com la muntanya, l’horta, la marjal i la platja, i tot en un espai relativament menut. Els principals espais són el Paratge Natural Parpalló-Borrell d’una superfície total de 560 Ha, la majoria de titularitat pública; la Marjal de Gandia i els ullals, àrees humides de 450 Ha (que formen part de les marjals de la Safor que arriben fins a Tavernes); i la Platja de l‘Auir: 2.300 metres de costa i 800 metres d’amplària que es troba separada de la marjal per la CV-605 però formant part del mateix ecosistema. Caldria fer un corredor que unira físicament els tres espais. La política actual de l’Ajuntament atempta contra aquest plantejament: Segons el grup “A un tir de pedra” [5]:
“No satisfet amb el futur camp de golf a la marjal protegida de Gandia i amb la futura urbanització de l’Auir, una de les últimes platges verges del Mediterrani, ara se’n va fora del terme i arremet contra la veïna marjal de Xeresa, un espai verge protegit per diverses lleis on pretén construir una carretera per a comunicar l’autopista amb les platges de Xeraco, Gandia i la futura “megapijaexclusiva” platja de l’Auir, li agrade o no li agrade a Xeresa.”
Tampoc admet gaire discussió un aspecte clau: la cultura ha projectat molt positivament la ciutat cap a l’exterior durant les darreres dècades. Gandia des de fora ha estat vista per una ciutat dinàmica culturalment i amb un envejable grau de normalitat valenciana. Una generació de saforencs, d’ideologies i especialitats ben diverses, sota el lema “fer comarca és la nostra manera de fer País” decidí quedar-se la ciutat i implicar-se en la seua recuperació cultural i cívica. La generació de postguerra és connectà de manera decidida, i personatges de la talla del Pare Faus, Enric Ferrer Solivares, Joan M. Monjo, Gabriel Garcia Frasquet, Joan Pellicer, Enric Sòria, Joaquim Muñoz, Josep Piera, Ignasi Mora, Ferran Garcia-Oliver, Josep A. Gisbert, Santiago La Parra, Josep Vicent Mascarell, Lluís Romero, Maria Àngels Moreno, Hèctor Peiró, Jesús Vilaplana, Maria Teresa Pasqual, Pasqual Lucas, Vicent Almar, i un llarg etcètera, primer reunits al voltant de la Llibreria Concret, el Secretariat de Cultura i la cafeteria Tano (on van jugar un paper rellevant Francesc Candela i Josep Sendra), i després en productes culturals com la revista Cimal, la revista Ullal, el llibre de la Safor, el CEIC Alfons el Vell, el grup de Teatre Pluja, Ulls de Mussol, el grup ecologista GEMAS, el Col·lectiu de Mestres de la Safor, etc., desenvoluparen una important tasca cultural i cívica, però particularment bastiren un discurs potent i engrescador de la ciutat.
Potser que, en aquest sentit, el CEIC Alfons el Vell meresca un apartat especial. El CEIC va ser un dels primers centres d’estudis comarcals. Moltes altres comarques en varen seguir l’exemple. El CEIC va tindre l’encert d’agrupar en un projecte obert, plural i dinàmic, de marcat caràcter valencianista i modernitzador, gran part del talent de la ciutat. En els seus anys d’existència ha publicat més d’un centenar de llibres, ha realitzat important exposicions, debats i conferències i ha elaborat una gran diversitat de projectes. Allò que ha caracteritzat l’Alfons el Vell ha estat traure a la llum i al debat ciutadà una quantitat ingent de treballs i d’idees en els més diversos camps del saber. Per altra banda, va mantindre una visió que anava més enllà de la merament comarcal, fent passar per la comarca a escriptors, artistes, tècnics, polítics i intel·lectuals de tot l’àmbit català compartit, i en temes tan diversos com la religió, la cultura, la literatura, l’economia, el territori, la política, les ciències socials, la història, la lingüística, etc. En aquest sentit, l’Alfons el Vell ha promocionat molts treballs territorials d’àmbit comarcal i també supracomarcals. El aquesta línia, el cas de les Comarques Centrals Valencianes ha estat paradigmàtic, com també ho han estat el projecte universitari de la ciutat de Gandia i la creació de la XIEC (Xarxa d’Instituts Comarcals de les CCV). Com tot el sector cultural de la ciutat, ara el CEIC pateix una important crisi derivada del miserable pressupost municipal, però també, d’una necessària renovació d’objectius.
La visió cultural seria incompleta sense el contrapunt de persones amb major recorregut històric. Per a Josep Camarena[6] la visió cultural de Gandia té uns ingredients més conservadors i més coents. Ací les dues Gandia també han funcionat:
“En l’aspecte cultural de Gandia hi ha una cosa estranya. Gandia, aparentment ha tingut una afició musical extraordinària. Però això no és cert, això no és cert de cap de les maneres! Si, de Gandia anaven al Conservatori de València més alumnes que de cap poble valencià. Però no era degut a l’afició musical: el que passava és que els pares i les mares –en especial les mares- enviaven els xiquets i sobretot les xiquetes a estudiar allí perquè després tocaren el piano a casa i convidar la parentela o els amics a fi que veieren què bé tocava el piano la seua xiqueta… A Gandia va haver un Ateneu Musical i, després d’una anys de silenci, ara hi ha un altre Ateneu Musical. I saps perquè es va afonar aquell primer Ateneu Musical? No per falta de diners –la gent pagava religiosament la seua quota cada mes-, sinó perquè la gent no anava als concerts. (…)
A la qüestió lingüística tenim una situació de semblants característiques. Crec que passarà molt de temps fins que la gent d’ací estime la seua pròpia llengua (…) cal tindre en compte que l’assimilació lingüística a Catalunya és diferent a la de València, o, millor dit, és la contrària a la de València. Allà els que hi han anat, ho han fet per a treballar. Ací, els qui han vingut, ho han fet per a manar. I mentre que allà, tots els que han anat a treballar, han volgut aprendre i han aprés la llengua dels amos, ací, com els qui han vingut era a manar, nosaltres hem anat a aprendre la llengua dels qui ens manaven.”
Pau Rausell, per vocació professional i per ser fill d’aquest moviment cultural saforenc, veu en l’actual i nombrosa colla d’escriptors de la comarca, arreplegats en Saforísims, en la producció d’audiovisuals provinents d’exalumnes de l’Escola Universitària i dels extreballadors de la televisió pública de Gandia, en les empreses de noves tecnologies de la informació i la comunicació, i en l’esperit cultural de la ciutat, una possibilitat real promocionar un districte creatiu i cultural:
“Gandia/La Safor compta amb uns recursos culturals de suficient envergadura i amb capacitat de connexió amb l’imaginari espanyol i europeu. Des del punt de vista discursiu els dos recursos principals que comencen a discórrer per cert procés de maduració són aquells que giren al voltant “dels Clàssics” i “els Borja”. El patrimoni construït, tot i que presenta una espectacularitat menor que el d’altres ciutats com Xàtiva i Dènia resulta suficient per a fixar físicament els relats i els significats de la ciutat
Alguns indicis indirectes assenyalen que el sentit de pertinència i auto identificació amb el territori són elevats i a la construcció d’identitat urbana col·lectiva contribueixen tant eixa suficient distància en termes físics i simbòlics tant de l’espai metropolità de València i del d’Alacant-Elx com el procés de valorització de la memòria que desenvolupa un organisme com el CEIC Alfons el Vell. L’ús més intensiu de la llengua pròpia i certa percepció difusa de singularitats en l’àmbit de l’essència mediterrània, la tradició comercial, el dinamisme cultural atorguen al ciutadans de Gandia un grau acceptable de autentificació amb el territori urbà.”
Les inquietuds culturals de l’alcalde Torró són ben minses. Va tancar el teatre del Raval, ha reduït el pressupost en cultura, ha deixat sota mínims el CEIC Alfons el Vell, odia els ecologistes, desfà el Centre Innova, tanca la TV pública i va llevant totes les escultures que per a ell representen una època que cal oblidar. Així va llevar les d’Artur Heras i la d’Antoni Miró:
“on està l’escultura de la Batalla d’Almansa d’Antoni Miró vaig a posar unes lletres quadridimensionals perquè l’escultura els madrilenys no l’entenen”.
El tinent de Alcalde de Cultura[7], al seu temps, manifestà a la premsa:
Se retira la escultura del 25 de Abril en memoria de la Batalla de Almansa realizada por Antoni Miró por “catalanista”, asegurando además que “afea” la entrada a la ciudad. (…) acusaba al escultor alcoyano de haber escondido símbolos catalanistas como la “cuatribarrada” de Catalunya, y que están “camuflados” porque “sólo aparecen en perspectiva”.
En realitat, en l’àmbit cultural és on millor es veu la seua visió nacional-catòlica de l’alcalde, adornada d’amenaces i desficacis, cercant la divisió de la societat gandiana:
“Como alcalde de Gandia[8] y, por supuesto como cristiano, estoy inmerso en la Semana Santa sin esconder mis sentimientos hacia la religión católica (…) Sabemos que a tan solo dos horas de avión están matando y torturando a personas por el mero hecho de ser cristianos. Solo por ellos hay que parar los pies a los irrespetuosos, maleducados que utilizan acciones ofensivas contra nuestra fe católica (…) Este valiente (Xavi Castillo) charlatán de comedia mediocre i risa fácil no se atreve con Mahoma ni con Alá porque sabe que esos no van con cuentos, pero si se atreve con nosotros, los pacientes y pacíficos católicos.”
L’alcalde Torró només pensa en els negocis de la platja: -“Gandia es la playa de Madrid”, en remodelacions de places, col·locació d’amics en l’empresa pública (ara en són 104), projectes faraònics que no són més que un bluf, privatització dels serveis socials i dels mitjans de comunicació. Però mentre s’alia amb la Mare de Déu per fer-la alcaldessa perpètua de la ciutat i s’embolica amb la senyera de València (que ara baixa des del balcó municipal de la petita València provinciana):
“La bella imatge d’un poble en marxa cap a la consecució d’elevades metes té una plasmació clara en la Real Senyera del Regne de València que avança per carrers i places congregant a tota la gent.”
Mentrimentres, el seus deliris de grandesa i la seua acomplexada manera d’esborrar la ciutat construïda els darrers 30 anys, han dut a l’Ajuntament a una situació financera crítica. De fet, amb majoria absoluta, el grup del PP no s’ha atrevit a aprovar, per il·legal, el pressupost municipal del 2015. La ciutat està en fallida tècnica i els comptes bancaris de l’empresa pública i de l’ajuntament embargats pels bancs. Les dades de l’evolució del deute són evidents, i això que la nova corporació ha disposat íntegrament dels 16 milions del Pla Confiança que anaven destinats al tramvia Gandia-Platja.
El 2011, un pressupost ja liquidat pel govern del PP, el deute total (incloses les empreses públiques) es calculava en 165 milions d’euros (el 240% del pressupost). En els següents exercicis el creixement del deute ha estat exponencial. Si l’herència rebuda demanava una gestió decidida i prioritzar amb cura les despeses i les inversions importants, la gestió irresponsable dels darrers anys deixarà un deute, el 2015, proper als 340 milions d’euros, sobre un pressupost que no podria anar (recordem que no ha estat aprovat) més enllà dels 68 milions, és a dir, un deute del 500% del pressupost municipal. Amb aquestes dades, necessàriament aproximatives atesa la manca de transparència municipal, el deute de la ciutat seria la meitat d’una ciutat com València que és 10 vegades més gran.
Segons Antoni Enguix, exinterventor municipal de Gandia:
“Mentre que en 2010, la liquidació dels pressupostos municipals presentava un romanent líquid de tresoreria de 5 milions d’euros, la liquidació del 2011 de la nova corporació, aquest ja és negatiu i de 14 milions d’euros, i a més hi havien 14 milions d’euros en factures sense comptabilitzar (….) Es desconeixen les liquidacions pressupostàries del tercer i quart trimestre del 2014, però el desfasament està al voltant dels 24 milions d’euros.”
I si mirem els crèdits bancaris, a 31 de desembre de 2014, el capital pendent d’amortitzar era de 79.568.569 euros, i el dels crèdits del mecanisme ICO era de 78.157.624 euros, és dir, un total de 157.726.193 euros.
Parlant dels gandians, Esperança Costa[9] amb certa benevolència diu:
“els seus habitants són coneguts irònicament però fraternalment pels seus veïns amb el malnom de pixavins, és a dir, un poc fanfarrons i engreits”.
L’alcalde actual és de la Ribera, però de totes totes, supera a qualsevol pixaví local.
La cisis ha colpejat durament la ciutat. La manca de lideratges de tot mena: cultural, social, empresarial i polític és un llast per ala recuperació i fa que es desaprofiten molts dels actius econòmics i territorials de la ciutat. No voldria que una persona que s’aproximara per primera vegada a la ciutat es quedara amb una impressió excessivament negativa. Gandia, comparant-la amb altres ciutats mitjanes valencianes disposa d’importants actius diferencials que l’han de permetre recuperar-se més ràpidament que no altres. L’elaborat discurs que s’ha fet sobre la ciutat, la seua presència en el territori, la qualitat urbana, el potencial comercial i de serveis, el dinamisme de certs sectors empresarials relacionats amb l’economia del benestar (salut, sanitat, agro-alimentació, oci i cultura) i també l’empenta dels sector químic i el de les TIC, fan que, amb la presència de les dues universitats valencianes, el futur puga ser esperançador si de cas les coses no es continuen fent tan malament.
Comiat, i bon profit!
Ens acomiadem de Gandia parlant de la seua gastronomia. El lector que haja arribat fins ací, després de tantes dades, de segur que agrairà la informació. El plat típic/turístic de Gandia és la fideuà. La llegenda diu que la fideuada la va inventar uns mariners de Gandia que en una barca volien fer paella i, en compte d’arròs, van fer servir fideus. Sembla que la recepta la inventà / utilitzà el cuiner de l’Hotel Europa del Grau de Gandia. La realitat és que a tot l’Eix Mediterrani hi ha receptes de fideus de tota mena, caldosos i secs, de carn i de peix. El mot fideu és d’origen àrab: “fidaws”, però des de la cuina catalana s’introduí a Europa. Així que la pasta no és patrimoni tan sols d’Itàlia o de la Xina. Com escriu Jaume Fàbregas[10]:
“L’arc mediterrani que va de Perpinyà a Alacant, passant per Maó o Palma, ha estat -i és- país de pasta. O, sobretot, país de fideus. I ara, gràcies a Gandia, país de Fideuada o Fideuà, un plat que ha assolit, d’un temps ençà, un èxit esclatant.”
Joan Fuster[11] compta el seu descobriment de la fideuà a la platja de Gandia. L’homenot de Sueca no estava per fer-li cap heretgia a l’arròs:
“Quan decideixo dinar, en un restaurant vora de la mar, demano paella.
– D’arròs?
– De què si no?
– També en fem de fideus…
De fideus. Mare de Déu. Em resisteixo a la novetat de la recepta. Sóc de poble arrosser, i no concebo més paella que la codificada. Al capdavall, el millor d’aquest plat, si està ben fet, és l’arròs. La resta, el pollastre, els mariscos, els caragols, els peix, solament serveix per a carregar de sabors el gra de la gramínia. Suplantat l’arròs pels fideus, la paella deixa de ser paella.
– És una especialitat de Gandia
– Vaja, home!
– Perquè no la tasta?
– No mani Déu tal.”
Més enllà de la fideuà(da) la ciutat ofereix: Coques de bonítol, pebre i tomaca; pastissos de cama-roges i lletsons; bullit; paelles diverses: de conill, pollastre i xones; de faves i carxofa; d’abadejo i flor-i-col; de ceba i aladroc; arròs al forn, d’estiu i d’hivern; arròs caldós amb fesols i naps; figatells; sepionets; aladrocs fregits, clòtxines, caragols, sang en ceba i tota mena de saladures.
Per recomanar algun lloc (i ja sé que això és molt subjectiu), a Gandia, el restaurant Vins i Més i el tradicional bar La Tulipa (Casa Sanchis); a la platja el restaurant Baladre. La paella i els pastissets, al Restaurant Parpalló de la Drova.
[1] Josep Sorribes i Pau Rausell. Gandia i La Safor. Apunts de prospectiva per a una estratègia urbana intel·ligent (Document de treball). Ajuntament de Gandia. 2011
[2] ETT. El Plan de Movilidad Urbana Sostenible de Gandia. Resumen diagnòstico. Ajuntament de Gandia. 2008
[3] Ricard Zapata-Barrero Politiques de ciutadania. Discurs públic sobre la gestió local de la diversitat. Col·lecció Estudis. Sèrie Igualtat i Ciutadania, 5. Diputació de Barcelona. 2009
[4] Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals. Estratègies per al desenvolupament econòmic i social en l’àmbit local. Progrés econòmic, cohesió social i participació democràtica. El rol del desenvolupament econòmic i social local. Barcelona
[5] http://www.auntirdepedra.com/
[6] Ignasi Mora. Josep Camarena i l’ocàs del món rural (Viatge a la Safor). CEIC Alfons el Vell. 1988.
[7] Toni Cuquerella. El diario CV. 16-10-2013
[8] Arturo Torró. Exhibamos la Fe. Levante 29-3-2015
[9] Esperança Costa. Guia de Gandia. Everest. 2010
[10] Jaume Fàbregas. La fideuà de Gandia y la historia de la pasta. 2011.
[11] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Noves excursions. La platja dels Borja. Edicions 62. 1984
