Francesc Viadel
Fa dos anys vaig dur als meus alumnes de periodisme a la inauguració de l’exposició La Revolta Poètica 1964-1982, la darrera que impulsava com a director del Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona el genial Vicenç Altaió, comissariada per ell mateix i per Julià Guillamon. Ens va acompanyar l’amic i poeta valencià Joan Navarro, un dels grans de la coneguda com a generació dels setanta i un dels autors, també, que més i millor ha contribuït durant els darrers anys a la difusió de la poesia catalana arreu del món amb els seus recitals i conferències i, sobretot, des de 1999, mitjançant l’edició de la revista digital sèrieAlfa. L’acte va reunir moltes cares conegudes com ara les de Ramon Balasch, poeta i editor allà pel 1973 dels formidables Llibres del Mall o les de Miquel de Palol o Xavier Bru de Sala.
Altaió, cofat amb un fabulós barret màgic del color de la terra, gairebé caminant de puntetes com si el soler s’hagués tornat de cop i volta com un fràgil vidre de sucre cremat, ens va passejar per l’espai Anella de l’Arts, entre fotografies grogoses, originals de poemes, llampants portades de llibres… ens va transportar amb la seva emoció al deliri de les illes que van tatuar-s’hi a la seva pell blanca els noms de Johnny Winter i Joplin mentre els joves que les habitaven reinventaven la tribu en una orgia; ens endinsà en els tallers mateixos del somni d’on van sortir els versos vagament tristos de Marc Granell, Jaume Pomar, els del caçador Salvador Jàfer, els de l’entremaliat Pau Riba, els de Pere Gimferrer, Maria Mercè-Marçal o Gabriel Ferrater… Els joves aprenents de periodista descobriren tot d’una, al·lucinats, l’existència d’una antiga revolució de paper, artesanal, arrelada sobre el talent, la voluntat i l’esforç, l’alè d’una altra cultura inspirada en l’ambició de ser moderna, oberta, trencadora, irreverent, gegant, amb voluntat de connectar-s’hi al món en català…
Aquella fou una gran generació, de joves brillants i versos poderosos. També fou un gran moment. El dictador s’eixamorava com un bacallà amb la fumera fastigosa de la mort i per dessota de les seves cames primes i garratibades corrien els donyets riallers de la revolta. Les autonomies encara no havien irromput i tots els indis vagàvem més o menys lliures en les amples planures de la nació imaginada. Les llibreries de tots els pobles, dels d’aquí i dels del sud i de l’est i l’oest es convertiren en autèntiques ambaixades d’un català rebel, promiscu, creatiu… Tot plegat, es construïa a marxes forçades, a pic i pala, amb maquinàries fantàstiques un mercat de llengua que no en tenia ni entenia de fronteres. I aquella Catalunya hegemònica, l’ensopida, la llepafils i verdagueriana, començà a parlar valencià sense embarbussar-se i, també, a fer-ho a la manera de les illes. Catalunya parlà -podríem dir- Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Blai Bonet, Ovidi Montllor,Rosselló-Pòrcel i tots aquells poetes arrauxats, descarats, alegres dels setanta…
Malauradament, ara com ara sembla que Catalunya ja només sàpiga parlar, llegir i escriure en catalunyés i és per això potser que als suplements dels principals diaris ni pel tan celebrat Sant Jordi trobareu quatre ratlles sobre Anna Moner, Francesc Bayarri,Octavi Mononís, Esperança Camps, Francesc Bodí, Toni Cucarella, Enric Sòria, Vicent Borràs, Rafa Gomar, Maria Josep Escrivà, Encarna Sant-Celoni,Jaume Pérez Montaner, Rubén Luzón, Vicent Ortega, Martí Domínguez,Francesc Bononad, Josep Manel Esteve, Jaume C. Pons Alorda, Vicent Nàcher, Vicent Alonso, Isabel García Canet, Lluís Alpera, Pau Sif, Bernat Joan i Marí… i uns quants centenars més, invisibles o invisibilitzats, per negligència, oblit, desinterès.
La festa, doncs, sembla que s’ha acabat i que les enormes màquines que construïen aquell enorme mercat ple de parades que havíem d’omplir-se de gent i de món, fa temps que dormen als magatzems d’una administració petita a estones molt obedient amb un senyor ministre, a estones rebel i vaporosa com una al·legoria de la llibertat.
Fi de la revolta, doncs, retorn a l’àmbit estricte, celebració de la llengua petita.
Publicat a Directe! (3 de març de 2015)
