Julià Álvaro
Que una dona tan conservadora com Rita Barberá tinga aquesta obsessió per carregar-se l’horta de València a colps de Pla General és tan paradoxal com que Hannibal Lecter inaugurara un restaurant vegetarià, però no és estrany. Rita Barberá és un personatge fabricat a base de contradiccions; darrere de la seua imatge de solidesa, hi ha un pou de derrotes i traïcions, igual en el terreny polític que en el personal.
L’alcaldia de València, que havia de ser el seu trampolí a la política estatal, ha estat, en realitat, la seua condemna, ja que tants anys en el càrrec han tret a la llum totes les seves misèries i, si es descuida, pot acabar entre reixes. No és que no ens la hàgem pogut traure de damunt, ha sigut ella qui no ha pogut desfer-se de nosaltres.
Vint-i-quatre anys d’alcaldessa no han donat per a que s’apunte ni un sol èxit. Ni per casualitat, cal ser roïna i malastruc. Un quart de segle en el càrrec però, quan es vol recordar alguna cosa de la qual València està orgullosa, encara cal saltar a abans de la seva arribada i tornar al llit del Túria o la recuperació del Saler.
Rita Barberá se’n va. A manera de comiat deixarà uns carrers més lletjos i bruts que mai, una ciutat empobrida, un centre històric per refer, un camp de futbol a mitges, un grandiós deute, centenars de símbols franquistes per tot arreu, la persecució de la memòria històrica, una Copa Amèrica per oblidar, una Fórmula 1 feta atracament, uns barris abandonats i una “zona nacional” plena de fanals per evidenciar tots els fatxes que l’habiten, la indignitat d’una visita del Papa edificada sobre el dolor de 43 morts ignorats, un Parc Central que no avança, la debilitat davant el seu propi partit, un rastre d’incultura i mala educació, molta covardia per no haver volgut debatre mai amb l’oposició, les abraçades amb Ecclestone, els passejos en Ferrari, el record pudent del seu “fill” Paco Camps… Ningú la trobarà a faltar, i molt menys els funcionaris de l’Ajuntament als quals mai ha mirat a la cara. Se n’anirà amb el cap cot davant aquells a qui va arribar a qualificar de terroristes però que l’han vençut al solar dels Jesuïtes, a Blasco Ibáñez, al Cabanyal…
Malaguanyats anys d’alcaldessa. Ni ella podia arribar a més, ni la ciutat a menys. La perseverança en l’error no és coherència, és estupidesa; igual que la perseverança en l’abús, és totalitarisme. No només s’ha equivocat en les formes i en el fons, també s’ha pensat que era impune, que els altres érem igual d’ignorants que ella, i ha deixat que al seu voltant es multiplicara la corrupció, els delinqüents i la mala gent. Ara les canyes es fan llances i li apareixen monstres a la Fira, a Emarsa, al Port, a Noos i a tot allò que ha tocat.
Rita va pactar l’alcaldia de València amb González Lizondo en el despatx de la llavors totpoderosa Maria Consuelo Reyna, la directora de “Las Provincias”. Reyna era la dona que li marcava el camí, a la qual deia a tot que sí. Qui recorda ara a Maria Consuelo? Ningú. Doncs el mateix li espera a Barberà: l’oblit, el silenci. Desapareixerà. Despertarem i Rita s’haurà esvaït, ja no hi serà. L’oblidarem com ella va oblidar aquell vell cotxe ple de pols en un aparcament municipal. En canvi, l’horta, més verda, més bonica i més útil, seguirà entre nosaltres. Bye, bye dinosaure.
Publicat a eldiario.es (13 de febrer de 2015)
