Joan del Alcázar
Encara que sembla que Edward Murphy mai la va pronunciar així, la frase ha passat a la història i a ell se li adjudica la paternitat: “Tot el que puga eixir malament, eixirà malament”. És veritat que la frase ha tingut versions, però totes se li atribueixen al bon senyor. Una de les variants, que ha tingut i té molta vigència en aquests temps, és aquella que resa així: “Tot el que és susceptible d’empitjorar, empitjora”.
Entre 2007 i 2015, els grecs han celebrat quatre eleccions parlamentàries. En les de 2007 i 2009, el bipartidisme semblava perfecte: entre el socialdemòcrata PASOK i el neoconservador Nova Democràcia (ND) sumaven entorn del 78-80 per cent dels vots emesos. En les eleccions de 2012 i les de 2015, aquest bipartidisme va saltar per l’aire, i la suma dels vots obtinguts pels dos grans partits amb prou faenes va arribar al 33 per cent. És necessari un aclariment: mentre que ND ha remuntat en l’última consulta fins a aconseguir quasi el 28 per cent [venia d’un 19 en 2012], el PASOK va començar a enfonsar-se en 2012 amb un 13 per cent [venia d’un 44 en 2009], i no ha aconseguit arribar al 5 per cent en 2015.
En aquest període, que coincideix amb la brutal crisi econòmica i amb l’emergència social que viu el país, electoralment parlant cal destacar alguna cosa més: la regularitat del vot comunista [entre el 8 de 2007 i el 5.5 per cent de 2015], i l’aparició del partit feixista Clarejar Daurat en 2012 [amb el 7 per cent], que ha baixat lleugerament en 2015 al 6.2. El més important, no obstant això, ha sigut la progressió imparable de la coalició Syriza: 5 per cent [2007], 4.6 [2009], 16.8 [2012] i 36.34 [2015].
Efectivament, Synaspismós Rizospastikés Aristerás, la Coalició d’Esquerra Radical, coneguda com Syriza, liderada per Alexis Tsipras, ha capitalitzat l’enfit polític que ha provocat l’enfonsament del bipartidisme i, a més, ha substituït el PASOK com a principal referent de l’esquerra partidària grega. A què s’ha degut aquest sisme electoral produït en la República Hel·lènica?
Durant les dues legislatures del govern conservador de Karamanlís, les anteriors a les eleccions de 2009, els responsables econòmics de ND van falsejar les dades macroeconòmiques de la comptabilitat del país. En les eleccions de 2009, l’electorat castigà ND [relativament, ja que va mantenir en 33 per cent dels vots] i va donar al candidat socialista Yorgos Papandreu la majoria absoluta en el Parlament hel·lènic. Els comptes reals van eixir llavors a la llum: ND havia assegurat que el dèficit grec era d’un 3,7 per cent, però el dèficit real arribava realment a un insuportable 12,7 per cent.
En ser conegudes aquestes xifres, les agències qualificadores de risc van devaluar la solvència creditícia grega fins al bo brossa. Els inversors van començar a exigir molta més rendibilitat per ells, la qual cosa va generar un major endeutament per a fer front a les necessitats econòmiques del país, fins i tot per a la despesa corrent. Malgrat aquest escenari, reduir el dèficit va ser la doctrina implantada amb extrema duresa, seguint les directrius alemanyes. La Troica [Comissió Europea, Banc Central Europeu i FMI] va imposar unes mesures draconianes que no solament no han donat resultat, sinó que han constituït una validació de la Llei de Murphy. El pou de l’empobriment grec sembla no tenir fons. Les condicions de vida de la gent s’han anat deteriorant cada vegada més, la desigualtat interna creix al galop, la suma del principal del deute puja i els interessos que genera són impossibles d’assumir. No obstant això, la Troica no afluixa. França i Itàlia han donat als nous mandataris grecs poc més que bones paraules, però fonamentalment Alemanya [secundada per algun altre membre de la UE com Àustria o Dinamarca] ha fet saber als grecs que no hi ha més que pagar, pagar, pagar i tornar a pagar.
Allò que els ciutadans estan pagant és l’estafa que van patir, els jocs malabars financers de Nova Democràcia, que consistien, per exemple, en emetre deute en monedes diferents a l’euro, com el ien japonés. Els conservadors grecs, els socis del PP espanyol, van poder fer-ho senzillament perquè no era obligatori informar Brussel.les d’aquestes martingales. Han passat els anys des que es va descobrir el frau, i ara sabem que els governs de Nova Democràcia, presidits en aquests anys per Kostas Karamanlis, van comptar amb la complicitat imprescindible de Goldman Sachs [el que era un dels més importants bancs d’inversió del món, nord-americà]. Aquesta entitat va falsificar el que va fer falta falsificar ajudant així a amagar el dèficit dels comptes grecs. Una dada significativa que convé recordar és que durant aquests anys el vicepresident per a Europa de Goldman Sachs era l’actual president del Banc Central Europeu, Mario Draghi. Ves per on.
Aquella colossal estafa no va venir sinó a agreujar alguns pecats originals de l’economia grega, singularment quant a la fiscalitat.
No obstant això, la duresa de l’ajustament i la disciplina social imposada per la Troica, sempre dirigida per la senyora Merkel i pel seu inefable ministre Wolfgang Schäuble, semblen no tenir fi. I això sense que els grecs experimenten bonança alguna. Sacrifici més sacrifici, empobriment creixent mantingut, asfíxia de l’economia d’un petit país que mai podrà pagar el que deu. Tot sembla indicar que Grècia està sent assetjada per a que a més de porgar els seus nefands pecats econòmics servisca d’avís a aquells altres països que senten la temptació d’allunyar-se de l’ortodòxia de l’equilibri fiscal.
Es repeteix últimament molt que no hi ha comparació possible entre Grècia i Espanya. És veritat en molts aspectes, i no tant en uns altres. Per exemple en el plànol de la representació parlamentària i en l’existència d’una gran estafa bancària. També Espanya ha viscut durant anys en un bipartidisme pràcticament perfecte, [excepció feta de les minories nacionalistes basca i catalana], que ara s’està trencant. A Grècia s’ha produït un enfonsament del partit socialdemòcrata, PASOK, i un ascens d’una coalició d’esquerres, Syriza. A Espanya està per veure si les prediccions demoscòpiques es compleixen, però ara per ara el PSOE baixa i baixa, mentre que el nou partit PODEM[OS] ha pujat fins a superar-lo en expectativa de vot. Veurem què ocorre.
De moment, pel que a Grècia respecta, la veritat és que la incapacitat del PASOK per a evitar l’enfonsament del país, lligat de peus i mans per la rígida disciplina del correccional alemany, l’ha convertit quasi en irrellevant. No va saber interpretar la creixent rebel·lia d’una part de l’electorat, fart, empobrit, malparat i desesperançat per tanta cirurgia
major sense anestèsia.
Sembla que Syriza pretén negar la Llei de Murphy. Ha transmès esperança als electors, ha generat la il·lusió que pot i deu millorar la situació econòmica i social, i més d’un terç dels grecs li ha donat la seua confiança. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, actors secundaris en l’escenari europeu, estan atents al que ocorre a Atenes. També a Espanya hi ha molts estafats que podrien, tal vegada, intentar llevar-li la raó al senyor Murphy.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
