Nèstor Novell
Serra de Mariola /
tota a floretes /
on van les socarrades/
a fer bogetes.
(Cançò popular)
La subcomarca natural de les Valls de Mariola la conforma la Vall de Biar i la Canal de Bocairent i la Valleta d’Agres. Les Valls es troben a la part septentrional de la serra de Mariola, en el camí de Xàtiva a Múrcia, entre Ontinyent i Villena. Els pobles s’assenten sobre un continu fluvial format per la Solana de Benixama i la serra d’Agullent, a una banda, i la serra de Mariola, a l’altra. Ací naixen els rius Clarià i Vinalopó que, com les ciutats, seguiran direccions oposades. Segons Cavanilles[1]:
“El valle de Biár continuado hasta el puerto de Agres; la Hoya de Castalla hasta el sitio llamado canal de Alcoy; el valle de Ceta hasta el de Travadell, y el de Perpechént hasta Concentayna, para omitir otros, excavados entre montes en cierta época, se terraplenáron en otra posterior, quando los cubria el mar, y retirado este exprimentáron nuevas excavaciones hasta quedar en el estado y forma actual”
La indústria tèxtil, com a la resta de la regió de les Muntanyes, començà tot just acabada la Conquesta. Als segles XIV–XV es va produir l’esclat del sector amb la construcció de molins batans. Aquesta vocació per la indústria del drap ha perdurat fins els nostres dies i en gran part explica la consciència social d’unitat territorial. Per a Antoni Llibrer[2]:
“Viles o ciutats mitjanes com ara Albaida, Ontinyent, Bocairent, Alcoi o Cocentaina, i fins i tot centres menors com Penàguila, Biar o Planes, van consolidar importants comunitats artesanals de paraires, teixidors, abaixadors, tintorers, sastres, drapers… que tot organitzant el treball en petites unitats de producció, sovint de caire domèstic i familiar, atenien una demanda no ja local ni comarcal, sinó supracomarcal –regional, podríem dir–, que exigia teixits de qualitats mitjanes. (….)
La continuïtat dels sistemes hidràulics entre els termes d’Ontinyent, Bocairent, Banyeres i Biar, ens confirma l’existència d’un complex i integrat sistema de regadiu i aprofitament molinar que s’estenia al llarg de molts quilòmetres, i no únicament a l’espai dels llits fluvials sinó també amb la densa xarxa de sèquies permetia una destacable agricultura de regadiu”
Històricament Bocairent va ser la capital política i econòmica d’aquest territori dividit administrativament el 1986 entre el Comtat (Alfafara i Agres), la Vall d’Albaida (Bocairent), l’Alcoià (Banyeres de Mariola) i l’Alt Vinalopó (Biar, la Canyada, el Camp de Mirra i Beneixama, a l’Alt Vinalopó). A més, Bocairent pertany a la província de València i la resta a la d’Alacant.
Les principals poblacions són Bocairent, Banyeres de Mariola i Biar, amb una història marcada per la defensa de la frontera del regne de València definida en el tractat d’Almizrà per Jaume I, la línia Biar-Busot. Les viles estan situades sobre pronunciats turons que presidia un castell-fortalesa.
Dades de la població de les Valls de Mariola , 2013
| Població | Extensió Km2 | Densitat | |
| Agres | 565 | 25,84 | 21,87 |
| Alfafara | 415 | 19,78 | 20,98 |
| Banyeres de Mariola | 7.157 | 50,28 | 142,34 |
| Beneixama | 1.778 | 34,89 | 50,96 |
| Biar | 3.689 | 98,17 | 37,58 |
| Bocairent | 4.411 | 96,98 | 45,48 |
| Camp de Mirra | 435 | 21,85 | 19,91 |
| La Canyada de Biar | 1.249 | 19,32 | 64,65 |
| Total | 19.699 | 367,11 | 53,66 |
Durant molt de temps, molts diversos estaments socials, culturals i polítics han estat reclamant la unitat cultural, lingüística, històrica i econòmica de les Valls de Mariola, així com la seua pertinença a la regió de les Muntanyes. No mai n’han estat escoltats sinó que diverses veus denuncien un esforç sistemàtic per aguditzar la seua divisió i la voluntat de potenciar a Villena com a centre administratiu i de comunicacions.
Des de Villena es reclama la incorporació de Banyeres a l’Alt Vinalopó, especialment a través de Ràdio Villena, el mitjà de comunicació més important de l’àrea, i pel diari Comarca de Villena. Per altra banda, la millora de les comunicacions entre Biar i Banyeres no mai s’atén i es fomenta la rivalitat entre Bocairent i Banyeres. Així mateix, els diversos intents de mancomunar-se com a part de la comarca Alcoià-Comtat no han estat mai escoltats per l’Ajuntament d’Alcoi. Per finalitzar, la Generalitat promociona turísticament les ciutat de les Valls dintre de l’anomenada “Ruta del Cid”, encara que hi ha seriosos dubtes quant a que aquest mercenari castellà, elevat a símbol d’una remota unió hispànica, passara mai per aquestes terres excepte, si de cas, per operacions de càstig i saqueig..
El 2009, amb motiu de la redacció del model territorial d’Alcoi, Enrique Martí Selva, cap de l’Àrea de Planificació de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana deia[3] que:
“La majoria de les conclusions dels experts insistien que el futur del territori passa per la formació de consorcis o mancomunitats organitzades des de la participació i el consens, única garantia de gestió coherent del territori i d’una bona governança”
Tot i això, el govern del PP d’Alcoi va rebutjar el 2003 i el 2006 constituir la Mancomunitat de municipis de l’Alcoià, Comtat i la Foia de Castalla. Per la seua banda l’Ajuntament del PP de Banyeres també va entrebancar al creació de la Mancomunitat dels Pobles de la Mariola que plantejava gestionar conjuntament una emissora de ràdio i televisió, un cos de bombers, la recollida de brossa, un polígon industrial com cal, la difusió comercial, cultural i turística del territori. Com concloïa en un article Josep M. Martínez[4] sobre l’enverinament de les relacions entre Banyeres i Bocairent:
“En un temps on les empreses fan intercanvis comercials internacionals i les relacions interpersonals han inaugurat una nova era planetària amb l’ús d’Internet, no pot ser la prova més difícil entendre’s amb una gent que viu a deu quilòmetres, té els mateixos avantpassats, parla la mateixa llengua, celebra les mateixes festes, viu al voltant del mateix parc natural i treballa majoritàriament en el mateix sector productiu. Ens han fet viure massa temps d’esquenes i costa esbrinar el perquè”.
Els índex de la Caixa 2013[5]:ens parlen de la importància de les tres viles:
| Quota de mercat | Índex industrial | Índex comercial | Índex com. a l’engròs | Índex com. al detall | Índex bars i restauració | Índex turístic | Índex activitat econòmica | |
| Bocairent | 10 | 10 | 8 | 12 | 6 | 3 | 1 | 7 |
| Banyeres de Mariola | 16 | 46 | 12 | 14 | 10 | 7 | 3 | 21 |
| Biar | 8 | 36 | 6 | 5 | 6 | 6 | 6 | 16 |
Banyeres de Mariola és la vila central tant geogràficament com des del punt de vista econòmic. Cal posar de relleu la modesta significació econòmica de Bocairent, una de les antigues capitals industrials del País.
La principal indústria de l’àrea és el tèxtil, una indústria que està passant una situació molt complicada. La pròpia visió que es té a l’àrea sobre el sector és molt negativa i els joves i els nous titulats no veuen en l’economia tradicional un futur per a ells mateixos. Les raons de la crisi de la globalització són complexes, però tothom veu necessària la innovació en el procés productiu i en l’estructura integral del producte, des de l’adquisició de matèries primeres fins la comercialització i distribució. De fet, els canals de distribució estan concentrats en molt poques grans empreses, normalment franquícies, que controlen els principals mercats i obliguen a la producció en base a costos baixos, cosa que explica la manca de competitivitat del sector. Caldria, però, fer evident la manca de finançament per a innovar per part del sector financer. La banca, en molts casos fins i tot ha facilitat la inversió en el sector immobiliari com alternativa per a obtindre majors beneficis a curt termini (cosa que ha portat a tancar moltes empreses).
Un sector alternatiu que ha començat a entrar amb relativa força, és el turisme. La construcció de l’autovia central ha situat a menys d’una hora de la mar els pobles de les Muntanyes i, per tant, el patrimoni cultural i natural de la Mariola. La major accessibilitat converteix en actius turístics uns espais alternatius a una costa saturada. La crisi i els moviments ciutadans han aturat, de moment, diversos projectes urbanístics a la regió, que podrien ser molt negatius.
Principalment Biar i Bocairent han apostat decididament per desenvolupar un sector turístic cultural i mediambiental, però, en general, tots els pobles promocionen turísticament el Parc Natural de la serra de Mariola.
La Mariola te protegides 16.926 Ha i, el 2002, declarades Parc Natural 12.544 Ha. El paisatge, la flora, la fauna i les fonts de la Mariola han estat citats pels principals naturalistes europeus des del segle XVIII. Les quatre rutes dissenyades per l’administració del parc permeten no només gaudir del seu patrimoni natural, sinó que també visitar un ric patrimoni resultat dels diversos aprofitaments humans que ha tingut la serra. Des de coves, restes arqueològiques i despoblats ibers i àrabs, passant per castells ermites, refugis, neveres, forns de calç i corrals. Un paisatge únic en un espai magnífic. El Centre d’Interpretació es troba a Banyeres a la carretera que va a Alcoi per dalt la serra.
Quin dubte hi ha que la protecció d’un espai natural tan emblemàtic i la recuperació del seu patrimoni cultural i industrial, així com el dels pobles concernits en la seua explotació, tot plegat requereix d’una planificació del conjunt amb organismes i mecanismes eficaços per a la gestió de l’espai.
L’explotació dels espais rurals, de les muntanyes i dels pobles, ha de passar necessàriament per la seua recuperació singular, el seu manteniment i la seua conservació. El turisme a les zones rurals s’ha de considerar des de la perspectiva d’una acció de salvaguarda, material i immaterial, del territori, i mai pot deixar-se a la lliure disposició del mercat. Si això justifica una acció de planificació territorial i urbana, per altra banda, la creació d’una oferta atractiva, eficaç i professionalitzada en requereix també de la pressa de decisions conjuntes i conscients per part de tots els que habiten al territori. És evident que sense uns acords comarcals i sense un lideratge de les principals ciutats concernides, difícilment el turisme serà productiu i regenerador de la regió de les Muntanyes i de les seues àrees rurals. Però com diu José M. Iribas en una entrevista a Vicent Berenguer[6]:
“Per a vendre el que es té, cal un bagatge cultural important, i això és un repte per als intel·lectuals, que provoquen autoestima i projecció exterior. Anglesos, francesos i italians sí que tenen un cos intel·lectual per a vendre, i un discurs cultural (cine, música, art, literatura, etc.) que du expansió econòmica. A València, la fractura entre industrials i intel·lectuals ha sigut crònica, tots s’han ignorat”.
Però ben al contrari, mentre els ajuntaments es neguen a considerar el fet comarcal, per altra banda desenvolupen sobre el territori accions de promoció que res tenen a veure en els recursos culturals, humans i naturals que el conformen, així que, ni singularització de l’espai, ni planificació i ordenació de l’espai, ni urbanisme específic per a cada poble, ni professionalització de l’oferta ni eficàcia de la gestió turística basada en la conservació i recuperació cultural i econòmica dels espais rurals. La promoció de la denomina ruta del Cid, amb una important inversió de la Diputació d’Alacant en coordinació amb les de Burgos, Sòria, Guadalajara, Saragossa, Terol, Castelló i València, respon simplement a una voluntat ideològica castellanista del PP i aliena a les necessitats reals de l’àrea i del seu sector turístic. Com diu Josep M. Martínez[7]
“Potser que el moll de l’os, pel que fa al recolzament de les administracions valencianes a aquest itinerari, estiga en el fet que el Camino del Cid proporciona una visió històrica de reconquesta «castellana» –més pròxima a la concepció d’Espanya que tenen els governants del Partit Popular– front la reconquesta i el repoblament «català» que es va produir realment a les nostres terres”.
Per últim, cal posar de relleu l’important nivell associatiu de l’àrea, la majoria fester, es cert, però també amb l’existència d’actius nuclis intel·lectuals que marquen la personalitat del territori. Ja en parlarem d’altres, però cal fer una referència obligada al Grup Serrella, format per unes 30 persones que viuen al territori i per altres, la diàspora, que mantenen estrets lligams en els seus pobles de naixença. El Col·lectiu Serrella (serrella.banyeres.com), des de 1995, ha estat un incitador de la comarcalització, promotor de moltes activitats culturals, entre les que cal assenyalar els Aplecs dels Pobles de la Mariola, i l’edició de la revista quadrimestral Barcella.
[1] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981
[2]Antoni Llibrer Escrig. La gestió dels batans i el desenvolupament de la indústria tèxtil al segle XV. El cas de l’àrea Alcoi-Cocentaina. Estudis d’Història Agrària, núm. 23 (2010-11). Universitat de València
[3] Revista Barcella número 36. Febrer 2009 .
[4] Josep Miquel Martínez. Un desencontre patrocinat entre Banyeres i Bocairent. Barcella número 19. Juny 2003.
[5] Anuario Económico de España 2013. www.anuarieco.lacaixa.comunicacions.com
[6] Vicent Berenguer. José Miguel Iríbar. Sociòleg urbanista. Barcella número 11. Octubre 2000.
[7] Josep Miquel Martínez. Camino del Cid. Barcella número 33 Febrer 2008.
