Peníscola, malbaratada?

Josep Sorribes

El 18 de setembre de 2014 el meu amic Evarist Caselles i jo visitàrem, de nou, Peníscola, un territori de no massa bons records per a ell d’ençà que, fa ja un grapat d’anys, aconseguí l’accèssit a la millor idea per a la tematització del Castell de Peníscola però l’empresa guanyadora, la que al remat s’endugué el gat a l’aigua, fou ALDEASA i el Castell continua com sempre. No s’hi ha fet res del que es proposaven de fer.

Veníem de visitar la costa de Torreblanca i Alcossebre quan tornàrem a aquesta ciutat plena d’història que té totes les condicions per haver construït un argumentari propi, una narrativa que podria donar suport a un turisme de qualitat i que, tanmateix, ha esdevingut una ciutat turística atapeïda i vulgar. D’ací el títol amb interrogant.

La percepció visual ja avisava que a Peníscola havien aprofitat a consciència (com a Orpesa) la nostra fantàstica bombolla immobiliària . De fet , contemplades les platges Nord i Sud des del penyal coronat pel Castell (el singular perfil del qual cada vegada costa més de copsar per l’excés d’edificacions) la retina recorda i compara: allò s’ha eixit de mare. Urbanitzacions i hotels per tot arreu han acabat per malbaratar un lloc magnífic. Un detallat plànol del Tourist- Info de Peníscola confirma totes les sospites: enumerats i “georeferenciats”, hom pot comprovar com aquesta petita ciutat de 8.182 hab. en 2013 dóna cabuda a 31 hotels, 4 aparthotels i 211 edificis, urbanitzacions i àrees residencials que s’ubiquen al penyal, a l’istme, a dreta i esquerra de la carretera de l´Estació , a les vessants de la Serra d’Irta, a la Platja Sud i a la Platja de les Vídues i, sobretot, a una Platja Nord que no fa massa anys arribava fins a l’Hotel Peníscola Palace i avui s’estén, sense manies, fins a la mateixa “Ratlla del Terme” ‒un vial que separa Peníscola de Benicarló‒. Amb la marjal per darrere, la Platja Nord ha duplicat amb escreix la seua longitud dipositant sorra entre la interminable avinguda del Papa Luna i la mar. I si no haguera esclatat la crisi del 2008… doncs, com diria Benjamín Muñoz, l’ínclit gerent de l’Associació de Promotors Immobiliaris i Agents Urbanitzadors de València, “haurien arribat fins a Mallorca”. (No és cap broma, aquestes són paraules textuals seues: “Si pudiéramos hacer como los holandeses llegaríamos a Mallorca, pero el suelo es el que es”, El País, 10 octubre de 2004). Voracitat sense límits, golafreria, se’n diu, d’això.

Més d’un ja estarà pensant, en llegir això, “ja hi tornem!”. Però anem a pams. Puc assegurar que no tinc cap intenció de reivindicar amb malenconia un passat que contradiu amb els fets la dita segons la qual “qualsevol temps passat fou millor”. Doncs no, fou pitjor, de vegades bastant pitjor i prou que ho sabem. De fet, un interessant reportatge (Levante-EMV 3-X-2014) sobre el treball de la fotògrafa britànica Regina Kenmore que du com a títol “Peníscola: Tal com érem fa mig segle”és en aquest sentit contundent. L’autor del reportatge reconeix que “aquell escenari no tenia res a veure amb la ciutat de turisme de masses saturnal en què es transformaria prompte . Però aquell escenari mostrava la precarietat de la vida reflectida en construccions mínimes que servien d’habitatge”. Eren els primers anys de la dècada dels seixanta del segle passat i pescadors, llauradors i dones vestides de negre treballant al carrer donaven la mesura del subdesenvolupament regnant. La precarietat més absoluta…

El turisme canvià Peníscola i el nivell de renda augmentà. Fou, com a tota la costa del país, un gran descobriment. Però també com a tota la costa, s’escollí el model del turisme de masses, d’incrementar al màxim la capacitat d’acolliment lo qual venia la mar de bé al capital immobiliari que inventà allò del “turisme residencial”. No faré ara i aquí cap dissertació doctoral sobre els pros i contres de l’especialització d’una economia en el turisme de masses. Però, sí que apuntaré, si més no , que Peníscola era un dels llocs que tenia (i ho dic en passat) “arguments” per a bastir un model turístic diferent. Arguments que tenen relació tant amb la seua singularitat paisatgística (l’istme, el penyal i el Castell amb les cases a redós seu, els carrers estrets i costeruts que articulaven el conjunt) com amb la vocació de la ciutat d’estudi cinematogràfic a l’aire lliure on es filmà bona part d’El Cid i del Calabuig de Berlanga. Avui sols en resta el Festival de Cine de Comèdia que no ha assolit el prestigi que li pertocava per miopies vàries. Peníscola podria haver estat un dels pocs llocs que poden viure (i molt bé) d’un turisme no massiu, especialitzat, d’alt nivell de renda, amb connexions tant amb l’apassionant història del Papa Luna com amb la indústria cinematogràfica. Però per això calia allò que més escasseja: cultura, finezza i bona gestió. A hores d’ara el tema ja està fora de tir i la queixa sols du a la melangia.

Parlem, per tant, no del que Peníscola hauria pogut ser sinó del que és. I de si té, encara, marge de millora. De la seua història i del que pensaven Cavanilles o Madoz ja en parlarem després, com també ho farem del seu ric patrimoni natural i construït. En definitiva reconstruirem “ l’argumentari”que malgrat haver-se malbaratat encara li dóna un cert valor afegit a aquesta ciutat tan singular. Vegem-ne, en primer lloc, algunes dades estadístiques bàsiques. La població ha experimentat un creixement sense precedents: dels 3.821 habitants del 1996 als 8.214 del 2012. En quinze anys s’ha duplicat la població i una part important del creixement es deu a l’increment de població estrangera que representava en 2012 el 38´23%, el percentatge més alt , després d’Orpesa, en les terres del nord del Palància.

El monocultiu turístic domina la base econòmica de la ciutat i la seua estacionalitat és sense dubte el punt feble d’aquesta font de renda que és amb molta diferència la principal. Cosa estranya, les xifres “oficials” d’hotels i aparthotels es corresponen amb la informació de plànol. En canvi en el tema dels apartaments la cosa pinta pitjor. En el plànol es limiten a reflectir i “georeferenciar” 221 edificis, urbanitzacions i àrees residencials. En l’estadística oficial hi ha Peníscola 2390 apartaments amb una capacitat d’allotjament de 13.156 places. La xifra està molt possiblement subvalorada i prou perquè la població de Peníscola en els períodes “punta” deu de superar de llarg les 25.000 places que provenen de sumar la capacitat declarada d’hotels, aparthotels i apartaments.

Pel que fa al creixement urbanístic de la població, els habitatges han passat de 9.600 en 1991 a 16.800 en 2011, la qual cosa es correspon amb l’allau immobiliari. Com també ho fa l’evolució de la superfície artificialitzada Entre 1990 i 2006 s’hi artificialitzen 158 Ha. Per la crisi fa que l´’increment experimentat entre 2005 i 2011 haja estat tan sols de 36 Ha. Cal no oblidar que al principi, en 1990, les hectàrees urbanitzades n’eren tan sols 293. Malgrat la limitació de la marjal , la superfície quasi es duplica.

Una població i un hàbitat que creixen molt de presa però una hisenda local que continua sent de segona. Baixa un terç el pressupost mitjà deflactat per habitant entre 2002 i 2012 i les inversions s’han enfonsat, mentre que el deute quasi es va duplicar entre 2008 i 2012. .Al remat, l’expansió urbanística ha beneficiat poc al servei públic local i els habitants hauran augmentat la seua renda disponible els anys del boom, però no han pogut assolir una despesa pública corrent i d’inversió perdurable. En canvi l’ocupació irracional de la costa és irreversible.

Com que ja he dit que Peníscola “hauria pogut ser” un destí turístic de qualitat perquè té (o tenia) arguments sobrats d’història, riquesa patrimonial i riquesa natural i paisatgística (el Penyal amb el Castell, la Serra d’Irta, etc.) , hauré de defensar aquesta tesi i ho faré, en primer lloc, invocant a la història d’aquest peculiar nucli costaner del país. Abans de retrocedir més en el temps, vegem el que diuen Cavanilles i Madoz al respecte.. Diu Cavanilles:

“Forma el mar una ligera curva desde Vinaróz a Benicarló, continuando otra hasta el peñón casi aislado sobre el cual esta formada la ciudad y fortaleza de Peñíscola… a corta distancia del término de Benicarló hácia el mediodía empieza a levantarse el terreno, hasta que a una buena legua de distancia se eleva para formar el monte de San Antonio que desde Peñíscola correm a poniente y sirve de punto de reunión a Hirta y á otros montes que vienen de Alcalá….De tiempo inmemorial fue Peñíscola una fortaleza respetable….i en el repartimiento que se hizo de las plazas conquistadas cupo esta á los Caballeros Templarios; entró luego en el señorío de Montesa; sirvió después de refugio al Antipapa Luna , y al fin se incorporó en la corona de nuestros Reyes. Dentro de los muros y entre peñas muy duras nace una hermosa fuente de agua dulce tan copiosa que después de abastecer al pueblo se pierde en cantidad más que suficiente para mover dos muelas, sim la situación permitiese construir un molino…Entre este (n el castillo) y las murallas de la ciudad viven 500 vecinos cuyo número fue muy corto al principio del siglo. De algunos años á esta parte se ha observado que el número de nacidos es catorce veces mayor que el de los muertos. Poseen los de Peñíscola un término mucho mayor que los de Benicarló; pero los frutos , la industria y el trabajo están precisamente en razón inversa”

Pel seu costat, Pasqual Madoz després de fer una minuciosa descripció de les muralles i el Castell, subratlla que muralles endins hi ha 440 cases en estat prou lamentable per les guerres i que aquestes cases estan distribuïdes en 27 carrers estrets i tortuosos. Així mateix el terme es divideix en quatre quarts: Bobalar , la Redonda, Poaig i Hirta, els dos darrers propietat del Marqués de Santiago el qual fa arrendament de les pastures d’aquests dos quarts del terme als ramaders de l’Aragó. En el capítol d’Història antiga Madoz es recrea amb el capítol del domini d’Amílcar Barca per a finalitzar amb el concili celebrat a Peníscola l’any 60 dC, els avatars del templaris i de l’orde de Montesa i les guerres de successió i del francès sense prestar gaire atenció, curiosament, a l’affaire del papa Luna. Sembla com si haguera una certa llegenda negra al respecte perquè el mateix Cavanilles es despatxa amb un “antipapa” que dóna que pensar.

Malgrat l’austeritat amb què tant Cavanilles com Madoz tracten el tema de Peníscola, el que es cert es que els peniscolans i peniscolanes tenen una historia farcida de fets i esdeveniments amb més interès del que sembla. Així, en primer lloc, l’origen el nucli es situa en torn al segle VI aC i hi ha certesa d’haver estat poblada pels ibers ilercavons que també estaven a Morella. Els ilercavons tingueren relacions amb tots els pobles de la Mediterrània: fenicis, grecs, romans, cartaginesos.. Pel que sembla el nom de Peníscola prové de l’obra Ora Maritima de Rufus Festus Avienus, que esmenta el poblat de Quersónesos, topònim grec que traduït al llatí vulgar de Paeniscla (“quasi illa”) és clarament origen de la denominació actual. Dels set segles de dominació musulmana (718-1233) en sabem ben poca cosa, mes enllà d’algunes descripcions de l’època que parlen ja del castell i el poblat com a inexpugnables, de l’abundor d’aigua i de les salines o de les alqueries properes com ara Beni Gazlum (Benicarló) o Beni Aròs (Vinaròs). Una vegada conquerida Mallorca i Borriana, Peníscola quedà aïllada i va capitular pacíficament un cop se’ls assegurà, als moros, el respecte de les lleis i costums sarraïnes. La Carta Pobla de Peníscola data del 1251 i després de pertànyer un breu període a l’Orde del Temple (del 1249 al 1319) passà a l’Orde   de Montesa. Fou sota el mandat dels primers que es van fer (o refer) el Castell i les muralles, que han tingut moltes modificacions posteriors.

Amb diferència, la presència del papa Benet XIII a Peníscola el segle XV com a conseqüència del Cisma d’Occident és el fet més important de la història de Peníscola. Com que dedicarem l’annex a aquest tema, ara em limitaré a comentar que Peníscola donà suport a la Corona en la guerra de les Germanies (guanyant-se el títol “Molt Noble Lleial i fidelíssima) i fou botiflera en la guerra de Successió, i caigué en mans dels francesos el 1808 cosa que féu que general Elío bombardegés les tropes napoleòniques acantonades al Castell. Ja a l’època contemporània cal ressenyar el greu temporal de mar que el 1911 costà la vida a un bon grapat de peniscolans (37), desgràcia que motiva la construcció del port pesquer que es finalitzà el 1922. Durant la guerra del 36 Peníscola restà republicana i patí els bombardeigs de l’aviació feixista italiana de Mussolini. (Itàlia, per cert, mai no ha demanat perdó per la seua participació en la masacre de població civil a València, Alacant o Peníscola). Fou especialment greu el del 20 d’octubre de 1937. Poc després, l’abril de 1938, Peníscola fou ocupada pel Cos d’Exèrcit de Galícia i la IV Divisió de Navarra .

La dura i trista postguerra tingué sols com a al·licients el rodatge de dues pel·lícules que podrien haver marcat molt més el futur de la ciutat. Parle, és clar, d’El Cid i del Calabuig de Berlanga. A partir dels 60 Peníscola començà la seua transformació productiva en ciutat de turisme de masses que és el que avui encara és.

Malgrat que l’evolució socioeconòmica de Peníscola està òbviament determinada per la seua especialització turística com a destinació coneguda i desitjada de sol i platja, la seua considerable riquesa natural i patrimonial ens permet aventurar la hipòtesi que Peníscola podria haver optat per un altre tipus de desenvolupament turístic. També rendible, i menys agressiu. Un turisme amb un fort contingut de turisme cultural, amb menys capacitat instal·lada però amb preus més remuneradors.

¿Té Peníscola actius que justifiquen aquesta hipòtesi? Doncs si, i de primera qualitat. Per començar, parlant de recursos naturals, tant la Serra d’Irta com la Marjal són recursos turístics si hi ha voluntat i una mica de cultura. Però el Castell, les Muralles i el propi nucli antic són els principals atractius patrimonials sempre que no oblidem l’Església de Santa Maria (estil gótic del segle XV) on fou nomenat bisbe Alfons de Borja i on es custodien algunes joies de Benet XIII, l’ermita barroca de la Mare de Déu de l’Ermitana o l’Ermita de Sant Antoni a la serra d’Irta. El Castell construït pels templers el 1294 i modificat el segle XV per adaptar-lo com a residència pontifícia és Bé d’Interès Cultural (BIC) des de la seua declaració com a tal el 1931 i rep   vora 330.000 visitants l’any i és el segon monument nacional més visitat després de l’Alhambra de Granada. Les magnifiques muralles son obra de Joan Baptista Antonelli, el més important arquitecte enginyer militar de l’època i compten amb tres portals de gran valor patrimonial: el Portal de Sant Pere (1414) manat construir per Benet XIII; el Portal   Fosc , atribuït a Joan d’Herrera (1530-1597); i el Portal de Santa Maria o Portal de les Escasseres, encarregat per Ferran VII el 1754.

A més el visitant també pot adelitar-se amb la visita de Torre Badum , una torre de guaita dels segle XVI que podria ser també un lloc ideal com a centre de referència per a aquestes peculiars construccions que s’estenen al llarg de tota la costa (sobre les quals n’ha escrit un llibre el geògraf valencià Josep Vicent Boira). El visitant podria també sorprendre’s amb el Bufador, una obertura en la roca de caràcter natural que connecta el poble amb la mar mitjançant un sistema de coves i grutes i on es sent el bram de les ones. En els dies de temporal l’aigua del mar surt a pressió pel bufador. Un interessant museu del Mar instal·lat a l’antic edifici de Les Costures i el seu modern i funcional Palau de Congressos completen la llista de actius de Peníscola, sense oblidar-nos del Festival Internacional de Jazz de Juliol, del Festival Internacional de Música Antiga i Barroca i del cicle de concerts de Música Clàssica, els quals es celebren en el marc impressionant del Castell.

¿Hauria tingut unes altres opcions Peníscola? En general el monocultiu turístic és un espècimen prou ben conegut al país on és especialment abundant. Les ciutats que es deixen en mans del turisme –siga d’un tipus o altre- tenen totes alguns trets comuns: la baixa qualificació del treball, l’estacionalitat, la davallada d’ingressos per turista i dia sobretot si prima el turisme “residencial” o d´’apartaments. Certament, el turisme ha estat una font de riquesa sense la qual tot hauria sigut pitjor però no és aquest un sector que puga arrossegar al conjunt de l’economia ni que permeta la introducció d’innovacions (una mica més en el cas del hotels però tampoc massa) perquè el producte turístic i els seus subproductes són serveis dels anomenats primaris o tradicionals. Quan augmenta l’output, cal augmentar en proporció semblant els inputs en forma de més treball. Per tant no serà el turisme el que ens traga del pou i el “cost de transacció” és molt alt: per tal de tindre una part de la població ocupada estem disposats a permetre un munt d’externalitats negatives la més important de les quals és la destrucció irreversible d’un recurs natural com la costa. Per tant, quan es té , com és el cas de Peníscola la possibilitat de bastir un model diferent, més respectuós amb el patrimoni natural i construït, malbaratar-la diu poc, molt poc a favor dels governants i els empresaris del sector

 

 

ANNEX : EL PAPA LUNA I L’ITINERARI MÀGIC DEL SABER

Com ja he dit adés, ja fa un grapat d’anys (1994) que el meu bon amic Evarist Caselles presentà la seua proposta a un Concurs dinamitzador de l’oferta turísticocultural del Castell de Peníscola, convocat per el Patronat Municipal de Turisme i que al remat s’endugué ALDEASA  tot i que l’accèssit a la millor idea va recaure en el treball presentat per Evarist Caselles. M’interessa aquí subratllar que les idees exposades en aquella proposta podrien haver suposat un cert canvi qualitatiu, i a millor, en la línia ja apuntada de bastir un model turístic diferent .

La proposta era realment encisadora. La tesi que guiava tota la proposta era que Peníscola amb Benet XIII esdevé un gresol entre la cultura islàmica que habitava Banuscala (Peníscola) fins a ben entrat el segle XIII, la cultura occidental de Jaume I i el particular coneixement cabalístic i esotèric atresorat pels templers que ocupen el Castell de Peníscola al llarg dels segles XII i XIV. La biblioteca del Papa Luna,  de més de 1500 volums, condensa tot el saber de l’època ja a les portes del Renaixement i és una peça clau en la història que serveix de base a la tematització del Castell. Per tant ,”Peníscola no és sols el miracle d’un Castell sobre la mar Mediterrània. És un cim de poder, coneixement, saviesa i coneixement ocult , sobre l’horitzó medieval”

L’objectiu és que el visitant no sols obtinga un coneixement més complet dels fets que feren del Castell un encreuament privilegiat de cultures, amb una arquitectura singularment espectacular, sinó també que obtinga una imatge més exacta de l’expansió de la cultura mediterrània de l ‘època i, en conseqüència, una idea més precisa de si mateix i d’un passat que en bona part explica encara els trets bàsics de la nostra identitat col·lectiva.

Les diferents sales del Castell hom proposava que es dedicaren al llegat islàmic, el saber islàmic, la irrupció del cristianisme, els cavallers del Temple, el poder del papat i el valor del saber.

En 1993 visitaren el Castell 27.252 persones en hivern, 104.392 en primavera i 193.466 en la temporada d’estiu. Una afluència que permetia plantejar una reconversió temàtica del Castell que haguera reforçat Peníscola com a marca turística de qualitat.

Si la meua informació es correcta a hores d’ara Peníscola no ha reeixit en l’empresa d’organitzar la presentació i la visita del Castell d’una altra manera, amb continguts que potenciarien el conjunt. Una llàstima.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER