Sal·lus Herrero
Fa pocs dies entrevistaven en una TV a la líder d’UPyD, Rosa Díez, li preguntaven per la seua proposta de model d’estat per a resoldre els problemes de desafecció en la relació entre Espanya i Catalunya, i si estava més pròxima al PP o al PSOE en aquesta matèria. Va dir, intentant pescar de les dues vores, a una banda i l’altra del PP i del PSOE, que eren els electors els qui haurien de jutjar, que ella no havia de dir de qui estava més prop, tot i que, fa poc, fou l’únic partit, junt a “Ciutadanos”, que s’alià amb el PP davant la proposta de Sánchez Camacho per a fer una front unitari contra el dret a decidir aprovat per una majoria molt qualificada del Parlament de Catalunya.
A Díez, li va interessar més oblidar aquesta aliança unionista i remarcar la seua proposta de model federal per a Espanya. Va explicar que a l’estat espanyol -ella sempre li diu ‘Espanya’- hi ha tres models superposats: “el central”, “l’autonòmic” i el “confederal”. Segons ella, calia arribar a un model federal que solucionaria tots els problemes perquè seria garant de la “igualtat” i la “llibertat” de tots els “espanyols” i que, per descomptat, no haurien de comptar amb els “nacionalistes”. És més, va insinuar que calia fer-ho “no contra ells”, però, sí “sense comptar amb ells”, perquè com és sabut, els nacionalistes perifèrics són “insaciables”, d’acord amb la visió madrilenya.
Fet i fet, el que es tractava era de fer un pacte entre els nacionalistes espanyols, per a oprimir més a tota la “ciutadania”, és un dir, que no es sent igual d’espanyola, com ella i els seus, de mentalitat espanyola a la manera castellana, perquè són “ells” (almenys des del comte-duc d’Olivares) els qui marquen i manen als “altres” com s’ha de ser ciutadania espanyola, inclús censurant, amputant i demolint els drets dels no castellans. Una veritable proposta d’opressió nacional “democràtica”, de tirania de la (suposada) majoria.
Molt estirada, com fa molt sovint, amb maneres de mestra que riny, traient pit a la manera castissa, va dir que l’estat, referit a l’Administració espanyola, no està per a resoldre qüestions identitàries o de sentiments dels diferents territorios, sinó problemes polítics reals. Cadascú, repetia, que tinga els sentiments que vulga, l’estat s’ocupa d’afers polítics i no de si un es vol sentir només català, basc, valencià o espanyol. Segons ella els sentiments, les emocions són individuals i estan fora de l’esfera política, són assumptes privats. L’estat només ha de garantir que tots els espanyols siguen “iguals” i “lliures” visquen on visquen, a qualsevol territorio. Per tant, la Solució Final, l’estat federal.
Escoltes les simplificacions de Rosa Díaz, Antonio Cantó, Fernando Savater i alguns dels politics i “intel·lectuals” espanyolistes i no pots deixar d’interrogar-te per la barra que tenen els qui tenint la llengua, la cultura i la ‘nació’ espanyola hegemonitzada de manera primacista mitjançant l’estat, lleis injustes i tots els recursos mediàtics, encara pugnen per un model d’estat amb la finalitat de recentralitzar més i d’obtenir més privilegis i oprimir més encara les altres llengües, cultures i nacions de l’estat no castellanes. Perquè, com anem a ser els catalans, bascos i gallecs iguals que els castellans si se’ns impedeix federar-nos o confederar-nos les distintes comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura pròpia? Com anem a ser ‘iguals’ els espanyols castellans i la resta, si al parlament només els castellanoparlants tenen llibertat per expressar-se en la seua llengua i els altres no tenen dret a la llibertat ni a la igualtat? Com va a ser igual el centre que disposa de tot el poder de l’Estat (i especialment el monopoli de la violència) i unes perifèries controlades, fins ara tolerades però sempre sota sospita, com ha de ser igual el centre i les perifèries, si les inversions, la fiscalitat, els privilegis de tota mena afavoreixen el centre de la metròpoli i afecten tan negativament els altres, de manera especial les perifèries dels països de parla catalana, amb mecanismes d’espoli clarament quantificats?
No sabem el model que hi ha al partit de Rosa Díez, però on observa ella la “confederalitat” de l’estat espanyol? Nosaltres, no hi veiem cap confederalitat, només observem el model centralista que s’imposa de manera aclaparadora i cada vegada més opressiva. A partir d’una certa quota d’influència d’UPyD, el Govern del PP ha anat a engolir-se les propostes centralistes d’aquest partit espanyolista, com va fer el PP del País Valencià engolint-se Unió Valenciana i blaveritzant-se. El PP aplica les propostes i l’orientació de política “territorial” d’UPyD per a reforçar més encara les competències de l’estat centralista i buidar de competències les autonomies, laminar el model autonòmic per a retornar al model centralista de l’anterior règim, com a prova, això de l’espanyolització dels infants catalans, valencians i balears, de la llei Wert, seguint les orientacions i les propostes de Rosa Díez, perquè tots els infants de l’estat espanyol llegeixen el mateix relat de la història d’Espanya, en castellà, dictada en funció dels interessos de Madrid.
Quin és el model “federal” que proposa Rosa Díaz i els del seu partit? Tot apunta que volen desfer del tot l’estat de les autonomies, mantenir una ‘certa descentralització’ folklòrica, de façana i menor, que l’anomenarien ‘federal’, delegant alguns serveis socials de manera ‘localista’ i provincial, sempre sota supervisió i control de l’estat central, centralitzant més encara, per a reforçar la uniformitat, els privilegis i la superioritat espanyolistes, des del nacionalisme hegemònic de l’estat espanyol, contra els “nacionalistes” de la perifèria, esdevinguts províncies sotmeses del tot, sense dret a tenir drets ni a decidir res més que obeir el que dicten des de Madrid.
Una pantomima de “federalisme” totalitari i unitari semblant a l’aplicació de les idees, essencialistes i castellanistes, de la generació del 98 i de l’Espanya del general Primo de Rivera primer i del general Franco després, amb algun ornament “modernitzador” que tractaria de dissimular l’escandalós primacisme castellà i la subordinació de les altres llengües, cultures i nacions. Sens dubte, tot i que ho neguen, el que pretenen és un model d’estat “contra els altres”, no castellans o no assimilats del tot, amb la intenció de fer irreversible i irrevocable la minorització de les altres llengües, cultures i nacions distintes a l’espanyola o castellana. Rematar la feina que Franco va deixar a mig fer. Inclús canviant la llei electoral, a la turca o la sèrbia, perquè els “nacionalistes” catalans o bascos desapareguen del mapa polític de l’estat espanyol.
És això un model per garantir la “igualtat” i la “llibertat”? Evidentment que no, és un model per tal de completar el genocidi lingüístic, cultural i nacional del franquisme, des d’una manca de respecte per la diversitat que hi ha al si de l’estat espanyol.
Si tota la ciutadania, de les diferents nacions de l’estat espanyol, com a la confederació Suïssa o Belga, gaudira dels mateixos drets i llibertats, i un estat realment ‘imparcial’ entre les diferents llengües, cultures, societats i ‘nacions’, els ‘sentiments identitaris’ podrien esdevenir individuals, una qüestió privada, d’exclusiva tria i llibertat personal… No obstant, hi ha un desequilibri entre la ciutadania que pertany a la llengua i cultura hegemònica i les altres subordinades i minorades, cada vegada més. Per això, és d’un cinisme cruel i d’una manca de sensibilitat política i humana, remetre els sentiments i les emocions a l’àmbit privat, tancar-los en la reclusió de la privacitat, per mantenir l’opressió i la discriminació dels altres, de la resta de ciutadania no castellanoparlant. Perquè no es tracta de “sentiments” o “emocions”, es tracta de vulneracions de drets lingüístics, culturals, socials i, sobretot, de drets de ciutadania, de manca de reconeixement dels altres.
Per a entendre’ns, és com si diguérem que les reivindicacions feministes per la igualtat efectiva de drets són reclamacions que pertoquen a l’esfera privada i no als afers públics. En el cas del feminisme i en el cas de les cultures minorades, per la vulneració de drets, els sentiments de discriminació, d’amputació i de lesió de drets, allò privat, esdevé polític i públic, objecte de debat a l’esfera pública!
O és que el sentiment d’orfandat, de discriminació i de vulneració de drets -pel fet, per exemple, de no tenir cap mitjà de comunicació en català al País Valencià- ha de ser enclaustrat en l’àmbit de la privacitat, de l’esfera individual i de la insignificança? Sembla que per a la senyora Díaz i per al PP, sí.
És realment decebedor i frustrant que els polítics i ‘intel·lectuals’ nacionalistes espanyols de mentalitat castellana, no incorporen les reflexions federals o confederals del Quebec, on el liberalisme es torna social i inclusiu de l’altre, tot i que siga de les comunitats indígenes molts minorades, des de polítiques reparadores, compensatòries de la vulneració de drets i de les injustícies històriques anteriors; és una llàstima que no els interesse -als nacionalistes espanyolistes, des de la seua banalitat i nul·la autopercepció- el paradigma de la inclusió ni del respecte a la diversitat, el del reconeixement dels altres, ni el de la interculturalitat i estiguen obsessionats amb models unitaristes, uniformitzadors i excloents. Sembla que, els nacionalistes espanyols, entenen que han de ‘reafirmar’ els seus drets i privilegis a costa de negar els drets i les llibertats dels altres, aquells que no comparteixen la mateixa llengua, cultura i concepció nacionalista estatal espanyola o castellana. Perquè -des del nacionalisme espanyolista de Díez- els altres, no castellans o assimilats, no tenen dret a tenir cap dret, a ser reconeguts, inclusivament. No tenen dret ni a existir ni a decidir res, han d’acceptar el trist destí d’esdevenir territorio extractiu a la manera colonial. El que, veritablement, és molt trist és que hi haja gent al País Valencià, tot i que siga un percentatge escàs (ara que sembla que estan de cap a caiguda) disposada a votar una opció que proposa un model d’estat per a la liquidació de la llengua, la cultura i el país dels valencians. Perquè l’extermini dels altres o de nosaltres, els valencians, no és cap solució, és agreujar més encara la situació actual del País Valencià.
Post scriptum:
A l’endemà o poc després, en un debat sobre Catalunya, a TVE, un periodista del diari Público.es es referia a la necessitat de domar el “cavall desbocat” del sobiranisme català; el periodista català, J.M. Brunet, que estava present, va mostrar una certa disconformitat amb aquesta metàfora de la ‘doma’ -com si els catalans foren ‘feres ferotges’- i aquell va insistir dient que li semblava més apropiada la metàfora de la ‘domesticació’ i del “cavall desbocat”, que la del “xoc de trens”… I això que aquest periodista de Madrid era dels que deien que són amics dels catalans, i que el problema és sobretot polític i no jurídic i que s’ha de resoldre políticament. Les metàfores i els arguments que es fan servir des de Madrid per a tot l’estat, molt sovint, són predemocràtics i insultants, com si les societats, posem per cas, com la catalana, no pogueren canviar i hagueren d’encabir-se i subjectar-se a una llei feta per les pressions dels militars durant la redacció de la Constitució. El problema dels d’UPyD i bona part del PP i PSOE és que encara consideren que aquella “llei de lleis”, que reproduïa part de l’ordre anterior, va reconèixer massa drets a bascos, gallecs, catalans, balears i valencians.
