Gustau Muñoz
Tothom sap que el curs polític que ara s’inicia serà complicat, amb algun moment d’aspror, de duresa, que ja es pot preveure. Però també amb un fort contingut d’esperança immediata, de porta que s’obre a un futur millor. En principi ha de ser, arribats a la primavera del 2015, amb les eleccions municipals i autonòmiques, el moment de la inflexió, del canvi polític al País Valencià.
Fins ara totes les enquestes, i també els resultats de les recents eleccions europees, indiquen que hi ha una tendència molt clara de canvi, que condueix directament a la pèrdua de la majoria absoluta del PP –responsable del desastre sense pal·liatius que viu la societat valenciana- . Una pèrdua de la majoria que no compensaria ni tan sols amb la crossa que li podria oferir la dreta neocentralista d’UPyD, barrejada o no amb el club de negocis de Ciutadans (Fernando Mut, Tony Asunción, Carolina Punset, hom diu que fins i tot Zaplana…).
Tot això dibuixa un panorama positiu, ple de possibilitats, després de tants anys d’autoritarisme, misèria cultural, desastre econòmic i corrupció en dosis tòxiques, que ha acabat enverinant el cos social. Després d’anys perduts en què s’ha practicat una política curta de vista, de terra cremada, d’agafa els diners i fuig, que ens ha fet perdre posicions en tots els rànkings, en tots els indicadors socioeconòmics, i per damunt de tot en el rànking de la decència pública.
L’autoestima de molts valencians està profundament ferida. El desastre immens dels darrers anys, la combinació letal de ruïna econòmica i ruïna moral, ens ha dut a malfiar-nos profundament de la condició i les possibilitats d’aquesta societat, d’aquest país, d’aquesta terra. I no hi ha dret. Potser hem caigut molt avall i la imatge que s’ha donat ha estat pèssima, la pitjor possible, la d’una societat irresponsable que votava majoritàriament polítics sense escrúpols destinats a ser imputats, a passar un per un pels jutjats, perquè furtaven a mans plenes, i amb tota evidència no servien el bé públic.
Però no hi ha dret, no és veritat, la societat valenciana, el poble valencià no “és” això. I a més, repassem una per una les societats, els pobles i països circumveïns. Qui estiga lliure de culpa, d’episodis nefastos, d’errades criminals, que tire la primera pedra. I ací podríem obrir un llarg, molt llarg, excursus, parlant de la cara fosca d’uns i altres, i no deixaríem estaca en paret.
Però allò que importa, al capdavall, és la capacitat de canvi, d’autocrítica i de maduració civil: si som capaços d’esmenar una trajectòria poc afortunada i posar en tensió les millors energies, adormides, ocultes, i sobretot reprimides, que hi ha al si de la nostra societat. Perquè n’hi ha, i en són moltes.
Quan u observa coses com la radicalitat exemplar amb què un grup de representants del poble (sobretot diputades com Mònica Oltra, Clara Tirado, Mireia Mollà o Marina Albiol, entre molts més) han plantat cara a la corrupció i l’autoritarisme al llarg de la legislatura que ara s’acaba, quan u es fixa, en un altre pla, en la vitalitat cultural de barris com Russafa a València, la voluntat de tirar endavant de les desenes de grups de música en valencià, l’entusiasme dels qui avui fan un vi excel·lent a la Terra dels Alforins, l’empenta de dignitat de pares, mestres i alumnes de l’escola valenciana, la imaginació i capacitat de refer-se de tantes empreses i cooperatives innovadores escampades pel territori que guanyen quotes de mercat, les passes cap a la reinvenció de la nostra indústria editorial, la consistència i la consciència de la gran trama associativa que estructura el país poble a poble i comarca a comarca, les espurnes d’una nova indústria valenciana exportadora basada en la qualitat, l’esforç de milers i milers de valencians que no han llançat la tovallola, les cares de la multitud de xics i xiques que xafen per primera vegada les aules de les nostres universitats… l’optimisme de la voluntat guanya sens dubte la partida i li desmunta alguns arguments al pessimisme consuetudinari.
I tanmateix, puc entendre arguments com els de Xavier Aliaga quan escrivia fa poc, amb un punt de desesperança, impressionat per la gran mobilització cívica que va viure a Barcelona el proppassat 11 de setembre i comparava: “Un País, com ara el nostre, que espera un futur canvi polític sense il·lusió, amb profundes prevencions, malgrat que res del que vindrà no pot ser pitjor que el que hi havia.” I també quan reblava a propòsit d’un aspecte clau, com és l’actitud d’aquella part de la societat valenciana que malgrat tot el que ha passat ni ha reaccionat ni reaccionarà: “I amb un altre sector social que encara no ha fet balanç de la desfeta, la destrucció moral i econòmica provocada pel partit al qual ha estat donant suport electoral.”
Vet ací una feina important per als pròxims mesos, tot i la complexitat afegida que es pot palpar en l’escena política. Bastir un projecte sòlid, creïble, que toque de peus a terra, però que retorne la confiança i l’autoestima als valencians. Que faça front als urgents problemes econòmics i que sàpia gestionar una herència demencial (com serà la que deixen Camps i Fabra), però sobretot que mobilitze un sentiment valencià majoritari, positiu i esperançat. Nosaltres també hi som, nosaltres també comptem, nosaltres tornarem. Nosaltres, els valencians.
