Carles Barquero Genovés
A la televisió, Vladímir Putin parla: el gest sec, les faccions serenes, les paraules contundents. Al darrere, l’escut de la Federació Russa dibuixa una àguila bicèfala protegint una icona que ens és familiar: Sant Jordi matant el drac. Veig les imatges i el que m’impacta no és tant el hieratisme del president rus, ni el missatge calculadament nacionalista, sinó més aviat el contrast que resulta del rostre del nou tsar i de l’enorme àguila imperial, en el cas de l’escut rus, a més, triplement rematada per corones humanes i divines.
Com en el cas d’altres elements heràldics, la història de l’àguila bicèfala és llarga i complexa. Primerament va ser símbol de l’Imperi Bizantí, que naixia de l’ocàs de l’Imperi Romà i que n’aspirava a recollir la legitimitat i la continuïtat històrica. Bizanci, de fet, governava sobre dos continents, Europa i Àsia, i l’àguila de dos caps il·lustrava a la perfecció la idea d’una corona que governava sobre dos mons. Des de Constantinoble, altres imperis duals rescataren l’àguila bicèfala: en primer lloc Carles V, Emperador d’Espanya i d’Alemanya; després, l’Imperi Austrohongarès, el símbol del qual també era una enorme au que aixoplugava els dos escuts, el reial i l’imperial (königlich und kaiserlich), el d’Hongria i el d’Àustria. Un rei, dos territoris; un imperi, dues ànimes. Modernament, dues banderes estatals on l’àguila de dos caps apareix són les corresponents a altres dos estats relacionats per la història amb l’Imperi Bizantí, Sèrbia i Albània, país aquest darrer que en la llengua local, curiosament, rep el nom de Shqipëri (la terra de les àguiles).
Molts símbols estableixen ponts que resisteixen el pas de la història i les discontinuïtats territorials, i l’àguila bicèfala ens parla del vincle, ara no gaire visible, entre Rússia i Bizanci, un vincle que podem veure en la tradició religiosa de les icones o en les esglésies russes com la de Sant Basili de Moscou o la de la Sang Vessada de Sant Petersburg, que imiten la planta i la decoració de temples ortodoxos com el de Santa Sofia. Va ser el tsar Ivan III qui adoptà l’àguila de dos caps en casar-se amb la neboda del darrer emperador de Constantinoble. L’adopció no va ser casual: els dos imperis, tant el bizantí com el rus, tenien en comú el fet de regnar sobre dos continents: Europa i Àsia, Orient i Occident. Dos continents, de nou, com dos caps i una sola corona. L’Imperi Rus, que tot just naixia, arreplegant el testimoni deixat per Constantinoble.
Al llarg de la història, molts reis han reivindicat l’herència d’un imperi anterior per cavalcar sobre els seus muscles i apropiar-se’n la legitimitat i el prestigi: l’Imperi Romà, per exemple, va mirar de ser restaurat, sempre de forma incompleta i infructuosa, per Carlemany, per Bizanci o per Carles V. Putin parla a la televisió sobre Crimea i els oblasts, encara ucraïnesos, de Donetsk i Lugansk. Les paraules del president conviden al diàleg i aparencen equidistància, però l’àguila bicèfala que hi vigila per darrere ens avisa del ressorgiment d’una gran potència que reivindica una influència i un poder que la història li ha segrestat. Una potència que ens vigila, amb ulls d’àguila, apostada encara amb una urpa sobre Orient i l’altra sobre Occident.
