Guillem Chismol
Ningú gosaria negar el paper que ha tingut la identitat en la política valenciana des de, posem, Joan Fuster, la Transició, etc. Des de la Batalla de València, la dreta valenciana ha jugat la carta de l’anticatalanisme per derrotar a una esquerra que tenia un compromís molt més gran, sempre lògicament depenent del cas, amb aquest.
Que aquesta estratègia ha donat els seus fruits és inqüestionable si atenem als resultats electorals de fa més de vint anys a aquesta part. Les lluites polítiques s’han centrat històricament, en un primer moment, en el nom del país i en la bandera, i, després, ha continuat sempre viva, a pesar de les veus de tots els acadèmics, la batalla per la denominació de la llengua.
Històricament aquest ha estat el panorama. La conformació de dos blocs identitaris que es disputaven un terreny simbòlic-sentimental. En aquest escenari està clar qui va ser el guanyador i qui el derrotat. Les estadístiques ( http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2012/08/30/valencianismo-13/932099.html) no deixen cap possibilitat a l’engany, als darrers anys a soles un 1,3% dels habitants del País Valencià es declara només valencià.
Tanmateix, pensem que els últims anys, i en especial aquest últim, està representant un gran canvi de posicions dins d’aquesta lluita identitària. Per una banda, una gran part del sector del catalanisme polític ha virat les seues postures i ha passat a donar la batalla al plànol econòmic. Aquest canvi ha portat a importants personalitats del catalanisme polític a recolzar, per exemple, a Compromís a les darreres eleccions europees.
Per una banda, podríem argüir que justament el candidat de Primavera Europea, Jordi Sebastià, era “nacionalment inqüestionable”, com ha dit algú; però, per altra banda, hem de jutjar el llarg temps que ha passat aquest sector sense recolzar tant visiblement al nacionalisme polític valencià (el Bloc nacionalista valencià, als darrers temps). El punt on clarament xocaven aquest dos blocs és que el sector més catalanista veia en el Bloc un partit que havia assumit una bona dosi del discurs que negava el catalanisme primigeni.
La confluència d’aquest dos sectors en els arguments econòmics pot ser interessant i profitosa. Però no hem d’oblidar que aquests no són ni molt menys majoritaris i que no representaven més que a una base social menuda (5%?, abans de la coalició amb Iniciativa i Els Verds) i a una part considerable de la intelligentsia del País.
El moviment més interessant d’aquests darrers temps ha estat, sense dubte, que, no només el catalanisme i el valencianisme polítics s’hagen trobat a l’economia, si no que també ho faça un importantíssim actor de la societat civil valenciana, abans allunyada de la defensa dels interessos del País: Cierval (la patronal valenciana).
Açò sí marca un abans i un després, per primera volta el PP apareix a la nostra terra, no com l’agent que vetla pels valencians davant els imperialistes catalans o que lluita per obtindre una major part als pressupostos de l’executiu de Rodríguez Zapatero per als valencians. L’empresariat valencià va demanar al Consell la setmana passada que es plantés davant Madrid i Montoro, i que exigira un sistema de finançament just amb la nostra terra.
El nucli dur del PP valencià va intentar tornar a principis d’aquest any a reviscolar un nacionalisme de nou centrat en noms i banderes; el que sempre li ha sortit efecte. Tanmateix, a aquelles mateixes setmanes es va veure que aquella via estava esgotada perquè la societat ja no està a eixes qüestions.
Esgotada aquella, ara mateixa la política identitària valenciana sembla molt clara en que es centra: com li diria Clinton a Bush pare: “És la economia, estúpid”. I cap a ella sembla que s’enlaira el futur debat polític al País Valencià a menys d’una any de les eleccions autonòmiques i municipals. Un debat amb nous equilibris. D’entrada, a aquest punt la convergència entre el catalanisme i el valencianisme polític és total. I d’altra banda, aquest bloc (que hauria de representar nítidament Compromís i al que s’haurien de sumar el PSPV-PSOE i EUPV) contaria, com a mínim ara mateixa, amb un recolzament impensable fa poc: una patronal amb Boluda i Jose Vicente González, com a homes més destacats, que ataquen a Madrid per un finançament injust i que demanen una vertebració amb Catalunya com a eix per a la prosperitat econòmica valenciana.
No hem de perdre de vista que el discurs de les últimes setmanes tant reivindicatiu contra Madrid i, sobretot, tant proper a Catalunya és quelcom que no ha fet de forma tant clara cap partit polític. Parlant mal i prompte, podríem dir que l’empresariat valencià ha estat la força més netament, sense amagar-se el més mínim, catalanista en el que portem d’any. L’economia tot ho pot a aquest sistema. Així mateixa, caldrà estudiar com aprofitar aquest canvi produït perquè els empresaris ja nou veuen futur al manicomi de pirates en el que s’ha convertit el PP valencià. Sabent açò, hem de tindre molt en compte que mai seran dels nostres i que han aprofitat tots aquests anys per fer el joc al PP fins que no han pogut més, perquè no hi havia més a la caixa.
Aquest nou plantejament deixa oberts escenaris força interessants. Quina capacitat de reacció amb el finançament té el govern d’Alberto Fabra? Cierval demana que l’any que ve el País Valencià es porte el 10% del pressupost estatal i que se’n vaja incrementant un 1% els anys successius per pal·liar l’atac pressupostari que ha vingut patint. Quina força de negociació té Fabra davant Madrid per aconseguir açò o objectius més modestos? Sembla que veritablement poca.
L’altra pregunta que ens podria mancar és: com pot aprofitat l’eventual tripartit aquesta conjuntura? En un primer moment, és clar que patronal i aquests partits no són els majors aliats, però: es podria construir algun tipus d’entesa per lluitar pel finançament? Sembla que seria el més desitjable. I quins rèdits polítics podria tindre aquest fet a les eleccions de l’any que ve? Doncs ara toca donar la batalla en allò que l’esquerra a aquest País ha tingut perdut tant de temps: la identitat col·lectiva. Toca jugar la carta populista, entesa en el millor dels sentits, per recuperar sinergies entre l’esquerra de País i la societat.
