Pere Sampol
Fa uns anys, un batle del PP de la Part Forana em va entimar, tot convençut: “jo som un conservador progressista”. En el fons, reconeixia que era populista, de fet, n’era un autèntic mestre, que deia a tothom allò que volia sentir, ja fos de dretes o d’esquerres.
I així, va guanyar diverses majories absolutes. El cas dels socialistes és semblant. Es defineixen com a profundament republicans…, però voten a favor de la monarquia. Encara que hi ha una diferència amb l’antic batle del PP: aquell guanyava vots amb la seva ambigüitat i els socialistes els perden a mans plenes amb la seva incoherència.
Diuen que són fidels al pacte constitucional, i deixen de banda que tal pacte va néixer condicionat pels militars i per les oligarquies franquistes. Des d’aleshores, el PSOE ha jugat amb el model d’estat. S’ha definit com a republicà i federal i mai no ha defensat la república ni ha explicat quin és el seu federalisme. I, quan ha arribat l’hora de la veritat, ha mostrat el llautó: defensa entusiasta de la monarquia i vot en contra del dret a decidir del poble de Catalunya.
En la definició del model d’Estat que defensa el PSOE, ha jugat un paper fonamental El País, un dels diaris de major tirada en llengua castellana i de referència per a la gran majoria d’espanyols progressistes. De la mà de Juan Luís Cebrián, El País ha empès el PSOE a trair els seus principis ideològics fonamentals. Ho hem vist aquestes darreres setmanes, just després de l’abdicació del Rei, El País s’ha convertit en un dels grans aduladors de la Casa Reial.
Igualment, El País ha estat decisiu a l’hora d’estendre entre la gent progressista la idea que el nacionalisme és burgès i contrari a l’internacionalisme de manual que han de defensar els socialistes. D’aquesta manera, el rotatiu ha impedit que l’esquerra espanyola plantàs cara a l’espanyolisme del PP amb la defensa d’un vertader model federal que hauria modernitzat l’Estat.
No hem d’oblidar que Cebrián, que ha acumulat una gran fortuna gràcies al salari d’alt directiu d’El País, és un dels membres nats del Club Bilderberg, el qual és considerat un govern mundial a l’ombra que imparteix directrius als governs de tot el món. I no parlem de l’accionariat propietari del Grup Prisa: el 40% pertany al Grup Liberty Adquisicions LLT, en el qual participen Goldman Sachs, Credit Suisse, Deutsche Bank, Morgan Stanley, Bank off America…; un 20% està en mans del Banco de Santander, La Caixa i HBC; un 7% és de Telefónica; un 10% de ProPu SL, en el qual tenen participacions personatges com Ramón Mendoza (expresident del Reial Madrid) o Jesús de Polanco. Aquest és el diari que ha condicionat la política del principal partit “progressista” de l’Estat i que l’ha abocat a defensar el neoliberalisme, l’estat centralista i la monarquia.
Per no parlar de les pàgines de política exterior, autèntica corretja de transmissió del Ministeri d’Exteriors i del Departament d’Exteriors d’EEUU. No debades, Julian Assange passà els seus cables a altres mitjans informatius després que El País no en publicàs alguns que demostraven la submissió del Govern espanyol al nord-americà en el conflicte ruandès. Ah! I no oblidem el delegat d’El País a Mallorca des de l’any 1990. Un personatge que fou el primer cap de premsa del president Gabriel Cañellas i que, des de les pàgines d’El País, ha fustigat obsessivament l’esquerra nacionalista de Mallorca.
Tot plegat pot ajudar a entendre les bandades de l’esquerra oficial espanyola i a explicar el per què d’unes actuacions incomprensibles que incapaciten el PSOE per liderar un autèntic canvi de les estructures polítiques espanyoles.
Publicat a Tribuna.cat (9 de juliol de 2014)
