Francesc Bayarri
Un total de 120 franctiradors han vetllat per la vida del nou rei d’Espanya durant els fastos de la coronació. També hi havia 40 agents de la Unitat del Subsòl rastrejant clavegueres. I milers de policies al nivell del carrer per garantir una jornada tranquil·la. Allò més peculiar és, sense discussió, la presència dels franctiradors, distribuïts per terrats estratègics. Franctiradors observant la realitat pel vidre de la mira telescòpica.
En un país on els grups terroristes porten, per sort, molts anys sense assassinar, sorprén l’elevada xifra de professionals altament capacitats per mirar la vida posant un ull en la mira telescòpica i un dit sobre el gallet d’un rifle d’alta precisió. Descartats els terroristes, ¿potser els responsables de seguretat havien pensat en els republicans? Impossible creure que persones adultes d’intel·ligència normal vegen els republicans actuals com una reencarnació de Mateo Morral. Aleshores, ¿en un boig furiós? Pot ser. Però el experts en seguretat saben millor que ningú que a un boig suïcida no se’l neutralitza amb franctiradors. És senzill matar una persona, per protegida que estiga, enmig d’un tumult caòtic per carrers i per places (aquest juny commemorem el magnicidi de Sarajevo!). Allò difícil és escapar amb vida; i això a un suïcida, com el seu nom indica, li preocupa molt poc.
Descartades, per òbvies, les anteriors opcions, crec que els franctiradors estaven allí per a vigilar per la mira telescòpica les llibretes dels periodistes acreditats. No amb l’ordre de disparar si algun d’ells escrivia per error amb tinta morada, sinó amb l’únic objectiu de fer-los memòria que els rifles estaven allà dalt, sobre els terrats dels edificis del recorregut reial. No d’altra forma s’explica el nivell d’abdicació de l’ofici al que han arribat aquests dies els redactors, els fotògrafs (una excepció: la imatge de Froilán captada pel valencià Cárdenas, de l’agència Efe!) i els responsables dels mitjans. L’autocensura, sabent que hi ha franctiradors als terrats, sorgeix encara més natural, sense complexos, amb justificació i tot. Però de l’autocensura a la genuflexió gramatical hi ha un camí que cal explicar d’alguna altra manera.
Resulta un clàssic afirmar que els mitjans tradicionals estan contra les cordes financerament per la pèrdua de lectors/es i per l’enfonsament de la cartera publicitària. I cal sumar l’embranzida de les noves tecnologies, que han significat l’estocada final. Però algun pensa que amb l’actitud dels darrers dies es recuperarà una sola venda? De segur que no. La tovallola ha estat llançada. Perquè tot és més greu d’allò que sembla: els gran grups de comunicació necessiten injeccions astronòmiques de diners frescos per fer front als venciments de les seues càrregues financeres. Multinacionals, fons d’inversió, bancs… participen d’un ball de tràfic d’influències en uns nivells intergalàctics ni tan sols sospitats per la ciutadania. En aquesta estratosfera, allò que opina un/a lector/a de a peu és, senzillament, inaudible. Potser ja està descomptada la desaparició dels mitjans tradicionals (i amb ells del periodisme d’investigació, difícilment practicable sense els recursos que proporcionava la premsa convencional en altres temps), i ara només hi ha una dansa per ressituar-se de cara al futur de propaganda única i pensament únic. A ningú sembla importar-li una bleda el present o el futur del periodisme. Senzillament, no n’hi haurà.
Veníem de la matraca del Mundial de Futbol, amb comentaristes que arenguen les tropes abans, durant i després d’aquestes heroiques batalles on uns xicots corretegen per l’herba. (Caldrà revisar si les universitats poden continuar impartint una assignatura nomenada ‘periodisme esportiu’, una contradicció més forta que aquella capçalera històrica ‘El pensamiento navarro’). I hem caigut, en el lapse d’unes poques hores, en un fanatisme monàrquic propi d’una bancada de penya ultra de club de primera divisió. Tot embolcallat en una escriptura rància, i fortes dosis de desinformació. No només per allò que s’ha amagat, sinó per les suposades dades aportades ad nauseam: futileses que fan enrojolar per passades de temps. Diu un lema antic que la informació periodística no és una acumulació de detalls irrellevants, sinó l’oferiment de dades robades als poderosos. La resta és propaganda.
He vist com les empreses monopolistes de l’Íbex han gastat aquesta setmana uns bons diners en publicitat pagada en diaris i ràdios. També algunes institucions han gastat diners dels contribuents en pàgines pagades en els periòdics, per tal de donar la benvinguda al nou rei (el ban de Rita Barberà destaca entre la coentor general, i això ja és mèrit). En un moment de crisi d’anunciants, aquests euros ajudaran a pagar l’extra d’estiu dels treballadors del sector. Però després què? Qui acudirà al rescat en agost. I en setembre? Si els/les lectors/es continuen desertant, desapareixeran els mitjans tradicionals molt més prompte que allò previst a causa de la crisi i de la irrupció de les noves tecnologies.
Ara ja no hi franctiradors pels terrats. Caldrà parar atenció a l’evolució del malalt els propers dies. Si no es recupera de colp la dignitat de l’ofici, es confirmarà que l’abdicació del periodisme és un fet irreversible.
