Ignasi Mora
Els llibertaris em donaran la raó, però també les veus realment crítiques i sense temor a transformar la realitat tant com calga: la democràcia de partits polítics constitueix un fet històric que ha sigut superat per la realitat a mesura que el sentiment gregari humà ha anat reculant. L’existència dels partits du implícita la corrupció de tints mafiosos; els lideratges, sovint a un pas dels cabdillismes; la tendència dels afiliats a romandre a la política com a activitat d’avantatges personals; una burocràcia paralitzant la igualtat d’oportunitats; i una representativitat obstruïda entre el representant i el representat. De més a més, “així que l’aparell de dominació arriba a assegurar la seua continuïtat, tendeix inevitablement a mantenir en secret les seues intencions i gran nombre de les seues actuacions i decisions” (Julien Freund, Sociologie de Max Weber, Presses Universitaires de France, 1966). És a dir, els dobles llenguatges, l’espionatge i la confusió dels ciutadans.
La persona, com a molècula bàsica o subjecte primer de la societat, en la seua individualitat pública, no mediatitzada per cap grup de poder, garantiria el control transparent de qualsevol administració, així com impediria en gran manera la temptació del cabdillatge a causa de la distribució de les responsabilitats de forma no jerarquitzada; no seria beneficiària i depenent de les organitzacions partidistes ni de les seues burocràcies; i l’elecció personal i directa del representant pel representat no podria ser sinó de gran fluidesa.
D’altra banda, una democràcia personalitzada no requeriria fronteres de cap mena, perquè cada territori determinat comptaria amb uns representants populars que en serien la veu i formarien part de les decisions de calat mundial, com la salut de la Terra o tants altres temes que ens afecten a tots els humans. L’activitat política, no cal dir-ho, seria un deure dels ciutadans, que haurien d’exercir-la durant un període de temps mínim i màxim, segons també les seues habilitats. D’aquesta manera, s’aconseguiria desfer les reminiscències de la relació amo-criat i, finalment, la fita de la igualtat real dels diferents grups humans.
Resulta evident que tots els canvis en el funcionament de la política i les seues institucions conformen un conjunt interelacionat. A hores d’ara rebria un rebuig per part d’una majoria de la població, ja que no existeix l’educació permanent del ciutadà, pràctica sense la qual la democràcia és una mascarada. Així i tot, cal fer neteja de la celístia problemàtica d’una societat que pretén conviure de manera respectuosa, pacífica i fructífera en molts aspectes. Com més avancem en la crítica dels vells conceptes de la democràcia obsoleta i més encaminem els que contenen si més no l’empenta imaginativa de la utopia, menys dificultosos seran els passos cap a una imprescindible democràcia personalitzada.
