Ulrich Beck
La crisi europea, en el fons, no és una crisi econòmica. La crisi europea és una crisi mental, més encara: una crisi sobre com imaginar la bona vida més enllà del consumisme.
Molts dels antieuropeus, els crítics que ara aixequen la veu contra Europa, són presoners d’una nostàlgia nacional florida. En aquest sentit argumenta, per exemple, l’intel·lectual francès Alain Finkielkraut: Europa ha cregut que es pot constituir sense les nacions, fins i tot contra elles. Vol castigar les nacions pels horrors del segle XX. Però no hi ha democràcia postnacional. La democràcia és monolingüe. Perquè funcione requereix una llengua comuna, referències vitals comunes i un projecte comú. No naixem com a ciutadans del món. Les comunitats humanes tenen límits. Però Europa no pren això en compte. Per això, l’opinió pública europea no es pot entusiasmar amb la Unió Europea.
Aquesta crítica a Europa, però, es basa en la mentida existencial nacional que en la societat i en la política europees podria haver un retorn idíl·lic a l’Estat-nació. Dóna per fet que l’horitzó nacional és el marc per diagnosticar el present i el futur d’Europa. A aquestes crítiques replique: obriu els ulls i veureu que no només Europa, sinó el món sencer, es troben en una transició en què les fronteres que ara funcionen han deixat de ser reals.
Totes les nacions s’enfronten a una nova pluralitat cultural, no només a través de la migració sinó també a través de la comunicació per Internet, el canvi climàtic, la crisi de l’euro, les amenaces digitals a la llibertat. Persones de la més diversa extracció, amb diferents idiomes, valors i religions, viuen i treballen junts. Els seus fills van a les mateixes escoles i intenten prendre peu en el mateix sistema polític i jurídic. Les nacions avancen a tot gas cap al cosmopolitisme.
Vegem-ho amb dos exemples paradoxals: la premsa britànica desborda de queixes sobre la UE. És a dir, l’euroescèptic Regne Unit està inundat per una inèdita onada d’opinions sobre Europa. I, d’altra banda, la Xina és des de fa molt un membre informal de la zona euro per la seva política d’inversions i les seues dependències econòmiques. Si l’euro fracassa, la Xina es veuria afectada fins al moll de l’os.
Com evidencien aquests casos, quan la globalització dissol les fronteres, la gent tracta de tornar-les a erigir. La necessitat de fronteres es torna tant més forta com més cosmopolita es fa el món. Això resulta patent en el triomf del Front Nacional a les eleccions municipals franceses i és també una de les raons de la comprensió que troba Putin a la seva màxima “Rússia ha d’estar on viuen els russos”. No obstant això, l’agressiu nacionalisme intervencionista rus de Putin mostra que no es pot projectar el passat de les nacions sobre el futur d’Europa sense destruir aquest mateix futur. No servirà, potser, aquest etnonacionalisme imperial de Putin com una saludable teràpia de xoc per a una Europa assolada per l’egoisme nacional? Perquè qui jugue la carta nacional torna a conjurar l’autoesquinçament d’Europa, i això serveix tant per a Putin com també, d’una altra manera, per a Gran Bretanya i per a la dreta i l’esquerra antieuropees.
A això Finkielkraut replica que nosaltres, els europeus , estem traumatitzats per Hitler. Hitler menyspreava la nació. Volia substituir la nació per la raça. Avui, però, som les nacions les que hem de purgar les desmesures racistes. No serà per aquest trauma amb l’Holocaust que els alemanys volen arrambar amb tot nacionalisme?
O, és ací on tenim un punt de partida comú: la catàstrofe de Hitler, l’Holocaust i l’Alemanya nacionalsocialista. Però és precisament això el que ens va conduir, amb els judicis de Nuremberg, al concepte de crim contra la humanitat. Els soldats alemanys, o els guardians dels camps on es van cometre crims contra els jueus, es van convertir a partir d’aquest moment en criminals, per molt que el marc jurídic de les seues nacions no perseguís aquells crims. Va sorgir així el dret europeu, que relativitza el dret nacional, i simultàniament una nova visió de la humanitat que abastava el món sencer: l’ètica del “Mai més!”.
Avui més que mai el món necessita una visió europea per a acabar amb els mals de la globalització: el canvi climàtic, la pobresa, la desigualtat extrema, la guerra i la violència. La lluita contra els riscos globals és una tasca hercúlia. I podria , fins i tot, generar una nova idea de la justícia d’abast global.
Si Europa vol superar la seua crisi de convivència, un altre dels consells de Finkielkraut és que ha de retrobar la seua identitat en les grans obres europees, en els monuments, en els paisatges de la cultura. No hi ha res a objectar a tornar a llegir les obres de Shakespeare, Descartes, Dante o Goethe, o a deixar-se encisar per la música de Mozart i Verdi. Políticament, a mi m’interessa de Goethe el seu concepte de “literatura mundial”. Amb ell es referia a un procés d’obertura al món en què l’alteritat de l’estranger es converteix en part integrant de la meua pròpia consciència. En aquest sentit, Thomas Mann parla de l’ “alemany mundial”, al qual caldria afegir l’”italià mundial”, l’”espanyol mundial”, el “francès mundial” , etcètera. És a dir, una Europa de nacions cosmopolites.
Però què passaria si no n’hi hagués prou amb deixar-se inspirar pels esperits creadors d’Europa?
“Des de les costes d’Àfrica, on jo he nascut”, va escriure Albert Camus , “es veu millor la cara d’Europa. I un sap que no és bonica”.
La bellesa és per a Camus, deixeble de Nietzsche, un criteri de la veritat i de la bona vida. I el secret d’Europa, constatava fredament, “és que ja no estima la vida. (…) Per a ser humans des de la desesperació, els europeus van acabar llançant-se a una desmesura inhumana. Com que negaven l’autèntica grandesa de la vida, havien de fixar-se com a objectiu la seua pròpia excel·lència. A falta d’alguna cosa millor, s’han cregut déus, i aquí va començar la seua misèria: aquests déus són d’ulls cecs”.
Però quin és l’antídot, la fórmula idònia per a una UE diferent en la qual es visca l’alegria del pur present? Per exemple, el somni d’un “tàlem mediterrani” (Michel Chevalier) en què s’estimarien orient i occident, nord i sud. Sorgeix així la imatge d’una Europa de les regions digna de ser viscuda i estimada.
El nexe aparentment necessari entre Estat, identitat nacional i idioma únic quedaria dissolt. La Unió, els seus Estats membres i les seues regions s’ocuparien gradualment del benestar dels ciutadans. D’una banda, els donarien veu en un món globalitzat; de l’altra, una sensació de refugi i identitat. La democràcia adquireix múltiples nivells, tal com estem començant a practicar ara: la Mediterrània com savoir vivre , com alegria vital, indiferència, desesperança, bellesa i esperança, és a dir, aquella barreja paradoxal que nosaltres, europeus del nord, imaginem romànticament i projectem sobre el sud, com aquests jardins meridionals “en què floreixen els llimoners” dels quals parlava Goethe.
Ara bé, el miratge del deute també ha imposat un rostre gris i lleig a aquesta existència mediterrània plena d’alegria de viure i cosmopolita. Però “el pensament regional i confederal de la Mediterrània ha sobreviscut a les grans ideologies nacionals i polítiques”, ha escrit Iris Radisch, “i és potser l’única utopia social del segle XXI a la qual li queda futur”.
Què és, doncs, el que podria reconciliar els europeus amb Europa? L’anticentralisme. La superació de la nostàlgia ètniconacional en totes les seues formes. Un camí d’anada i tornada a la bellesa de les regions. El sentiment mediterrani. És una idea que Nicolas Sarkozy no va saber o no va voler imposar el 2007 enfront de l’Europa alemanya d’una Angela Merkel imperial: gaudir de la vida en les coses petites i en l’irrellevant. La capacitat de saber buscar un lloc en el caos del món. Respectar la naturalesa interna i externa. Cercar pel propi enriquiment la coexistència amb l’estranger i amb l’altre. O, en paraules de Gabriel Audisio: viure bé i morir bé.
