Sal·lus Herrero
El 8 d’abril, al Congrés dels Diputats, la líder d’UPD va fer un discurs per negar el dret de la ciutadania de Catalunya a decidir el seu futur polític. Fou un relat d’odi, de rancor contra la ciutadania que vol decidir, fou el discurs enverinat d’una madrastra que maltracta els qui no es sotmeten a la seua possessió, pertinença i domini. Al debat, s’esgrimí “l’imperi de la llei”, entesa a la manera impositiva i unilateral d’aquells que es neguen a dialogar, a negociar, a acordar res, perquè la ciutadania catalana s’expresse. Dels que interpreten la Constitució d’una manera sacralitzada, religiosa, mítica i intocable que se sosté amb aquell nyap de “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”, tot i que diga Javier Pérez Royo que és una ‘estupidesa’ [“perquè ‘juridicament’ no diu res”, però tanmateix ho indica tot: aquí hi ha tota la història de la Trancisió]. D’aquesta manera el text constitucional es fa servir per a imposar una voluntat supremacista, contra la ciutadania dels pobles que voldrien determinar el seu destí col·lectiu, i que es consideren nacions, en nom d’un artefacte que dictamina, sense cap apel·lació possible: “això no es pot votar” (i que sens dubte actua amb la seguretat i aplom que dóna tindre el suport, en darrera instància, de la força).
Aquest discurs és paradoxal, perquè es fa des d’un nacionalisme espanyolista virulent, que acusa d’”antidemocràtic” el dret a voler expressar-se i decidir amb el vot. I bat el ple amb el despropòsit delirant de la senyora Díez, que comparà el “dret a decidir” en una matèria summament política com el futur de Catalunya a voler votar en qüestions de drets humans, com ara imposar l’ablació del clítoris o reinstaurar la pena de mort… Un parany demagògic, posar portes al camp, per anul·lar qualsevol mínim sentit de democràcia. Quin contrasentit, sobretot si comparem l’expeditiva resolució espanyola amb l’experiència viva, real i efectiva en altres latituds com ara Quebec/Canadà o Escòcia/Gran Bretanya.
Però la proclama antidemocràtica de la senyora Rosa Díez contra els drets dels pobles està inspirada en els relats reduccionistes i sofístics del filòsof Fernando Savater, que tant ha obnubilat (encara que cada dia menys) una part del progressisme espanyol de façana. Un argumentari humiliant, que tanmateix potser arribarà el dia que haurem d’agrair-los-ho, perquè incita a superar hipotètiques fórmules federals o confederals i empenta més cap a la independència.
En efecte, el 12 d’abril, rematant la feina mal feta del Congrés dels Diputats de Madrid, F. Savater, escrivia al diari El País un article titulat “Tribulaciones democráticas”, on afirmava que “els moviments separatistes són ‘antieuropeus’, tot i que diguen el contrari”. Podríem respondre-li dient: els moviments burocràtics del nacionalisme estatal i la construcció europea estatalista al servei del capital són ‘antieuropeus’, tot i que diguen el contrari i s’estan carregant la possibilitat d’una Europa de la ciutadania equitativa, de les nacions i de la diversitat, de la igualtat de drets de la ciutadania sense cap discriminació d’origen cultural, identitari, lingüístic, religiós, etc. Perquè si un ciutadà és nacional espanyol o maltès, com que té estat propi, té dret a expressar-se als seus parlaments estatals i europeu en la seua pròpia llengua i cultura, però si es tracta d’un ciutadà ‘nacional’ basc, català, gallec, cors, bretó, etc., no té cap dret ni a expressar-se en la seua pròpia llengua als parlaments estatals respectius ni a l’europeu, ni tan sols a negociar directament sobre els seus afers econòmics, d’infraestructures o comercials. I és tractat, no com un Robinson Crusoe -amo i senyor del seu destí tot i que limitat-, sinó com un Divendres, exclòs, servent, esclau. Discriminat del dret de gaudir del dret a decidir i de la ciutadania amb tots els drets a tenir drets, a triar, a expressar-se, a construir el futur des d’estructures d’estat pròpies i sense cap estat hostil i enemic que ens maltracte i discrimine amb molta barra. El diputat d’ERC, Alfred Bosch, va estar brillant quan li va etzibar al president espanyol, que, nosaltres, els catalanoparlants, preferim ser tractats com a Crusoes i no com el seu criat Divendres.
Savater fa referència en el seu escrit a un debat a Le Monde, el passat 3 de febrer, entre Alain Finkielkraut i Daniel Cohn-Bendit. Segons Savater, per a Finkielkraut les institucions comunes europees ‘ens interessen i ens convenen’, però ‘no’ ens sentirem ‘plenament’ representats per elles perquè la seu de la democràcia és i continuarà essent “l’estat-nacional”. En canvi, Cohn-Bendit sosté que construir la identitat europea és ‘superar’ la identitat nacional i més encara, que ésser europeu és `no tenir` una identitat `predeterminada`. Simplificant encara més del que ho fan aquests ‘nous filòsofos francesos’, neo-jacobins, afirma el veterà filòsof espanyol, que, “en realitat, es tracta de la vella qüestió de la gènesi moderna de la democràcia mateix. L’ancestral batalla entre la ‘reacció’, que considera la raigambre genealògica com el fonament de la jerarquia dels drets, i el ‘progressisme’, les arrels del qual estan en el futur i no en el passat, perquè parteixen del radicalisme de la igualtat ciutadana davant la llei”.
Evidentment, Savater no es considera a si mateix ‘reaccionari’, per sacralitzar una ‘llei’ injusta, supremacista i discriminatòria, tot i que, ell i els seus, fonamenten la nació estatalista espanyola, bé dient que es tracta de la ‘nació’ ‘més antiga’ d’Europa, bé pels drets de conquista militar o bé pel fet de tenir la seua nació un estat darrere que dicta ‘lleis jeràrquiques” i vexatòries que dictaminen que uns tenen el privilegi de decidir inclús per sobre dels caps de la ciutadania de l’altra nació, neguen el dret i la voluntat política dels altres a expressar-se, a tenir estat propi, etc. És a dir, la ciutadania de les nacions sense estat no te dret a tenir drets en condicions de radicalitat democràtica, ni dret a tenir cap futur per a construir-lo lliurement i sense imposicions heterònomes via artefacte estatal que imposa una identitat monolingüe, monocultural i uninacional predeterminada.
¿Imagineu la resta de canadencs no quebequesos, pugnant per voler decidir per la ciutadania del Quebec o els anglesos volent votar al referèndum d’Escòcia i negant-los el dret a decidir i a votar? El que passa és que els espanyolistes no tenen vergonya i exigeixen, per boicotejar el reconeixement i el dret a decidir dels altres, allò que no es gosa exigir enlloc.
Contradictòriament i cínica, afirma Savater: “La democràcia aposta per la ‘participació’ de cada qual sense altre fonament que la pròpia voluntat i s’oposa al curtcircuit de les pertinences ‘pre-polítiques’ en forma d’identitats els drets col·lectius de les quals serien tan dignes de respecte com els individuals”. En boca dels nacionalistes espanyols, com Savater, dir que la democràcia opta per la participació és un fariseisme, una falsedat i una impostura, com comprovàrem el 8 d’abril passat quan el Parlament de Catalunya, amb el 70% dels seus representants, sol·licità al parlament espanyol que deixaren participar i expressar-se a la seua ciutadania per saber què vol i els líders dels partits nacionalistes espanyols, des de posicions de pertinença ‘pre-política’ i antidemocràtica, rebutjaren aquest dret a decidir i a participar perquè no volen que els ciutadans catalans expressen la seua voluntat política.
I tanmateix, negar els drets col·lectius, posem per cas, dels catalanoparlants, per anul·lar-los i per tal d’adscriure’ls forçosament a la identitat de l’artefacte estatal basat en el nacionalisme espanyolista, és una ignomínia feta des de l’arrogància, la prepotència i el maltractament d’un nacionalisme estatalista, com l’espanyol, basat en l’essencialisme de la genealogia, de les amenaces de la sang, de la possessió dominadora i de la força bruta de l’exèrcit espanyol, garant últim de la unitat de la Nació espanyola.
També està fet, en el cas de Savater, des de la ignorància i el desconeixement de les reflexions filosòfiques i polítiques canadenques, que des del ‘federalisme’, la reclamació del reconeixement de drets de les minories i de les comunitats indígenes, argumenten sobre la necessitat d’un socialisme democràtic respectuós amb la plurinacionalitat o d’un liberalisme polític que vaja més enllà dels mers drets individualistes i arribe al reconeixement també els drets socials de les comunitats i col·lectivitats que són vulnerats i trepitjats per les majories dominants estatalistes, si no és que es negocia des del respecte a les minories i el dret de vet d’aquestes per defensar-se de la voracitat assimiladora i uniformitzadora il·limitada de la majoria nacionalista estatal, de matriu castellana, que imposa la seua identitat mecànicament i sense possibilitat de reproducció, de dissens ni de rèplica dels altres, en un retorn a la dictadura anterior que trepitjà la identitat catalana i les altres indentitats no-castellanoespanyoles. A l’Europa de Savater no hi cap cap identitat ‘predeterminada’ més que la que dictamina l’estat impunement, maltractant i exterminant les altres identitats sense estat propi.
Des d’una posició patriarcal-espanyolista, com fan tots els maltractadors, Savater nega els maltractes, els greuges concrets del passat o del present, que considera “promptuaris ‘separatistes’ habituals a totes les latituds”, nega la voluntat i els drets a decidir dels altres, des de la demonització de “les minories” i des de l’exclusió dels drets dels altres a tenir drets, perquè no formen part, a la manera identitària que marca Savater i el seu Estat, de la majoria hegemònica supremacista, de la seua nació estatal o de la seua ‘religió’ espanyolista tinguda per hegemònica, única, inqüestionable i ‘vertadera’. Aquest és “l’argumentari” que fa servir el filòsof madrileny de genealogia basco-espanyola, com la seua companya política Diéz, que el proppassat 8 d’abril es comportà com una monja alferes o una senyoreta Rotenmeyer, criminalitzant els altres com uns heretges i rebutjant els drets d’aquella ciutadania que no comparteix el seu credo espanyolista basat en una Constitució immutable, intocable i tinguda per sagrada.
Rosa Díez i Fernando Savater (a més de Rubalcaba i Rajoy), com a monarques de dret diví i aristòcrates genealògics dels ancestres espanyols, pata negra, consideren que Catalunya els pertany políticament i nacionalment, metafísicament, i poden deixar sense participar, sense expressar-se i sense votar ni escoltar la demanda de la ciutadania catalana en un nou atac i humiliació contra la legitimitat de la ciutadania catalana que vol ser consultada sobre els seus propis afers sense interferències ni amenaces.
Aquests nacionalistes espanyols no accepten que els qui han sigut tractats, durant molts anys, com a subalterns esdevinguen subjectes lliures, amb potestat d’autodeterminació per decidir amb qui i com conviure, posem per cas, com la dona maltractada que vol separar-se del seu maltractador i aquest es nega a admetre-li el dret a divorciar-se perquè la considera de la ‘seua’ i exclusiva propietat. Els representants dels principals partits polítics espanyols, per desgràcia, des del tradicional ordeno y mando consideren a la ciutadania de Catalunya com una ‘possessió’ pròpia, com una propietat inqüestionable, i punt. Per això, davant de la sol·licitud del dret de decidir i la possibilitat d’expressar la seua voluntat perquè se la respecte, amenacen, increpen, neguen el dret dels altres, fan declaracions patètiques d’amor (i d’odi alhora), consideren que volen protegir els ‘catalans’ de si mateixos i anuncien les set plagues d’Egipte si les coses anaren per on ells no volen de cap manera.
En efecte, segurament, com esmenta Savater, a la fi del seu article i deia Raymond Aron, a penes importa si el nacionalisme és l’expressió d’una nació real o imaginaria perquè “és una passió decidida a crear l’entitat que invoca”; el nacionalisme espanyolista, hereu del destí en allò universal, joseantoniano (i savateriano), comporta, sistemàticament, la mutilació dels drets polítics de milions de ciutadans de Catalunya i de la resta d’Espanya, perquè uns quants sàtrapes, “obsessivament” amenacen en fer arribar la sang al riu, o a dividir el seu cabdal (com subreptíciament i explícita adverteix Savater, als qui cazurramente no protesten, estoicament, ni s’alcen amb més fúria, des de Burgos, contra la ciutadania catalana, però, sí contra l’aparcament d’un alcalde sense importància, rememorant, entre línies, el “glorioso alzamiento nacional” de Franco) des d’una versió religiosa i mítica pròpia d’un nacionalisme imperialista.
Neguen el dret a decidir dels altres i, per això, caldria acordar un procediment judicial democràtic entre Espanya i Catalunya, una ordre de separació estricta o d’interposició d’algun organisme internacional, com l’ONU, perquè es respecten els drets dels altres, sobretot perquè es tracta d’una ‘ciutadania’ discriminada, amputada i sense estat propi, i ara amenaçada. En mans d’un estat del hostil a la nostra llengua, cultura, territori, economia, ecosistemes, fiscalitat, drets, llibertat i dignitat.
Una ciutadania que malgrat que es diàriament asfixiada no té, segons Savater, dret a decidir perquè només és ‘subjecte’ de manera vicària, sucursal i subalterna, només té drets si amputa i mutila la seua pròpia identitat lingüística, social, nacional i cultural catalana i es deixa dominar plenament pel seu ‘amo’, protector i patró que imposa la seua identitat ‘nacional’ espanyola de matriu castellana que vulnera els drets dels altres i anul·la el dret a decidir dels qui no són ciutadans del “poble espanyol”. Savater no entén la nacionalitat catalana com subjecte portador de drets a reconèixer, igual com la seua nació, sinó com una extremitat dominable des de la raó rectora acastellanada, l’única portadora de drets i designadora de les directius a acatar pels que no tenen autonomia ni tan sols per a expressar-se i votar.
Curiosa manera la del senyor Savater d’anomenar ‘democràcia’ a una situació que nega els drets dels altres a participar, a votar i decidir. Curiosa manera d’afirmar la ‘laicitat’ suprimint la resta de religions i imposant la ‘seua’, l’estatal, com a vertadera perquè és l’estatal. Curiosa ‘europeitat’ la que s’afirma ‘estatalment’, negant, tribalment, els drets de ciutadania igualitària i sense discriminació de la ciutadania de les altres nacions sense estat propi. Una Europa que s’afirme com a artefacte burocràtic estatalista al servei del capital i dels estats, contra la diversitat de la ciutadania i el respecte a les nacions europees (amb estat o sense estat propi), no pot deixar de ser una entitat ‘antieuropea’, tot i que diga el contrari. Perquè no es possible un constructe burocràtic sense mediacions ‘identitàries’, tot i que diverses, plurals, mesclades, superposades i barrejades, ancorades en el món de la vida, del llenguatge, dels ecosistemes, del paissatge, de la cultura i de la pròpia quotidianitat. De fet, els greus dèficits estructurals que hi ha en la construcció de la UE actual, al meu parer, deriven d’una concepció administrativa que s’organitza com la suma d’estats i deixa al marge l’esfera de la vida quotidiana, l’economia i la diversitat cultural de la ciutadania de les nacions sense estat propi. I ens força, si volem tenir els mateixos drets que els estatalistes i no ser discriminats, a construir un estat per a cada nacionalitat, perquè l’entitat estatal i europea actual ens margina, ens invisibilitza i ens exclou.
