Les Marines en la cruïlla
(Desestructuració, residents estrangers, desfeta social i nou panorama post PP)
Nèstor Novell
El nou paradigma
“Aquella noble ciutat vendrà per temps en gran decaïment per la molta maldat qui en los habitadors d’aquella seran. D’aço serà causa causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada que lo fill no fiara del pare, ni lo pare del fill, ni lo germà del germà.”
Joanot Martorell, Tirant lo Blanc
Els canvis que s’han produït a les Marines en els darrers 15 anys han estat molt forts. L’artificialització de sòl, el creixement de població resident estrangera, la destrucció del paisatge, el monocultiu constructor i la, com a mínim, dualització de la societat, genera nombrosos problemes de futur i, especialment una manca d’idees, recursos i lideratge susceptibles de permetre una eixida a la crisi post-bombolla.
Durant els anys de creixement urbanístic hi hagué moltes veus i moviments socials que exigien un canvi de rumb. Pot ser interessant que fem un petit resum dels meus significatius per haver aconseguit un major ressò popular. En tot cas, les motivacions han estan variades, però el denominador comú ha estat la qüestió urbanística i les infraestructures necessàries per al seu desenvolupament
Si mirem Infraestructures, el primer moviment naix amb motiu de la construcció de l’actual AP-7 a l’any 1978, especialment a Pedreguer. Coetani a aquest conflicte foren les obres de col•locació dels retransmissors de TV al cim del Montgó i les carreteres subsegüents que atemptaven al patrimoni arqueològic i paisatgístic de Dénia. Ja més recentment, les Marines s’han mobilitzat contra les ampliacions dels ports de Dénia, Xàbia, Moraira i Altea. També han estat motiu de protestes ciutadanes les instal•lacions de les subestacions elèctriques de Calp i de Dénia i la ronda de circumval•lació d’Altea
Respecte dels projectes d’urbanització, els que han tingut més contestació han estat: la urbanització Cumbres del Sol i la venda del Puig de la Llorença per part de l’Ajuntament del Poble Nou de Benitatxell a l’empresa VAPF. La paralització de les tres macrourbanitzacions al Carrascar de Parcent, la paralització de la urbanització del riu Algar a Altea i, darrerament, el moviment contra la macrourbanitzaciól d’Anibits-Margerquivir a Callosa d’en Sarriá.
Molt lligat al tema de les urbanitzacions ha estat la defensa dels espais naturals de les Marines. En aquest sentit les mobilitzacions per aturar intervencions de tota mena han estat constants, tant al Montgó, com al Penyal d’Ifac, com a les marjals de Pego-Oliva o les pressions ciutadanes per salvar les Salines i els Banys de la Reina a Calp. Gran participació va aplegar la Plataforma Ciutadana del riu Girona per ordenar i limitar les agressions al riu després de les inundacions de 2007.
El tercer capítol de mobilitzacions ciutadanes ha estat la denominada Guerra de l’Aigua i tot el conflictiu procés, que ha tingut una continuïtat en el temps, però que es va disparar amb la sequera dels anys 1977-1979, i que va desembocar a la Marina Alta amb la “guerra” entre Dénia i els pobles de Pego i Oliva, i en la Marina Baixa per l’ús dels aqüífers. Problemàtica semblant, encara que sense succeïts tan violents, va ser l’ús de les aigües de l’Algar a la Marina Baixa o el subministrament d’aigua des de l’aqüífer de la vall de Laguar a Calp.
Un altre camp de conflicte ha estat les concessions de subministrament de l’aigua potable i tot el tema del tractament del cicle integral de l’aigua. En aquest sentit, el cas d’Altea ha estat paradigmàtic.
En el camp de les denúncies ciutadanes, hi han tingut una participació important els Instituts d’Estudis Comarcals i les Plataformes ciutadanes que han apregut en cada poble. També mitjans de comunicació, normalment de fora del País han aportat el seu granet de sorra, especialment després de la campanya valenciana d’Abusos Urbanístics No, i sens dubte accions més individuals han tingut la seua importància, com ara el documental L’Urbanisme en la Marina Alta dirigit per Pau Soler i Jordi Llorens i del qual transcrivim fragments d’una entrevista del 2004:
“Ens varem sentir l’obligació, com a documentalistes, d’eixir al carrer…. perquè, a més, Canal Nou no treu res sobre aquest tema….. Un dels grans problemes que generava era la impotència que sentia la gent de no poder fer res per plantar cara al problema.
No podem perdonar als promotors que hagen dividit tants pobles:…, i els principals responsables d’això són les vuit megaempreses que s’estan emportant tot el pastís (Llanera, Lubasa, Grupo Roig, també Ortiz a Altea, Julito Iglesias…).
Al País Valencià tenim unes greus mancances de xarxes d’organització social, que precisament han començat a teixir-se arran dels abusos urbanístics….. confie que en les properes eleccions població castigue els responsables d’aquest ecocidi.”
Els diversos moviments de defensa del territori consideren que tot i els esforços realitzats, alguns tan importants com el de Parcent, que va dur a internacionalitzar a escala europea els abusos de l’urbanisme valencià i a un canvi de govern municipal, és que, excepte en comptades ocasions, no s’ha pogut capgirar la situació. S’han paralitzat alguns projectes faraònics o s’han millorat els impactes ambientals en altres, però en definitiva gran part de la societat i de les institucions han estat indiferents a les protestes i els urbanitzadors amb campat per on han volgut i els han consentit. El millor exemple per a fer-se càrrec del què ha passat a les Marines és veure ajuntament per ajuntament els continus canvis de govern, tant per transfuguisme polític com per canvis en les aliances entre els diversos partits i sempre per aprovacions d’un PAI, per l’aprovació d’un pla parcial, per la modificació del PGOU o per la concessió d’algun servei públic.
Tota la comarca ha tingut i encara té pendents grans operacions immobiliàries. De moviments en contra n’hi han hagut molts, però també molts han caigut en la trampa del neoliberalisme i del tot s’hi val. Els casos d’estafes, de modificacions il•legals o antidemocràtiques dels PGOU, la complicitat entre polítics i especuladors, les concessions de serveis públics a empreses privades a canvi de finançament o de sobres en negre, les extorsions i algun que altre ajustament de comptes i l’enriquiment injustificat i ràpid, han estat a l’ordre del dia en molts ajuntaments.
Una opinió bastant generalitzada és que ha hi hagut connivència entre la Generalitat, els ajuntaments del Partit Popular i les empreses promotores. És més, consideren que el PP ha actuat com si fóra part activa del procés d’especulació urbana a les Marines, i això, és un tret diferencial respecte de la resta de grups polítics. Això no vol dir que els altres estiguen lliures de pecat, perquè de tot hi ha hagut a la vinya de les Marines (com a mostra, el pla d’Anibits-Margerquivir, amb 3.000 xalets, en una zona d’especial protecció de la serra de Bèrnia i damunt de l’aqüífer de l’Algar, a Callosa d’en Sarrià, es va aprovar amb el vot de tots els partits polítics).
La desfeta de la societat com a manera d’evitar l’oposició als projectes faraònics en benefici d’uns pocs mostra com l’anticatalanisme, un fenomen que va diluint-se conforme es va cap el sud, al final no ha estat més que una coartada per desmobilitzar i trencar la cohesió d’una societat, els seus referents i la seua llengua. Així, valencianistes, ecologistes i tota mena de moviments populars o ciutadans, han estat sistemàticament insultats i bandejats, tot per bé dels negocis i una escaient actitud de submissió
Els moviments ciutadans de les Marines tampoc no mostren especial simpatia cap a l’administració de justícia. Massa sovint ha mirat cap a altre costat. Els moviments ciutadans, en conseqüència, cada vegada valoren més la internacionalització del problema realitzant demandes i fent pressions a les institucions europees
En diversos pobles de la costa es fa referència a l’alt consum de cocaïna. Alguns arriben a fer una connexió directa entre el consum de la droga i el comportament polític i empresarial, de vegades difícilment destriable. Un important nombre de persones de la classe mitjana i mitjana alta dels pobles ha dut a terme operacions immobiliàries, compravenda de terrenys o de drets d’aigua, pactes polítics, inversions, finançaments i/o candidatures electorals, amb una alegria, una intensitat i un volum, fora de tota lògica respecte de les que eren les pròpies possibilitats econòmiques i humanes. És com si de sobte, comerciants ben situats, prestadors de serveis i tècnics amb un mínim nivell de preparació, xicotets o mitjans empresaris, s’hagueren sentit ungits per una gràcia especial i immunitzats a les pèrdues i al fracàs. A hores d’ara, a més d’un se li veu vagarejant pel carrer, intentant superar l’addicció i havent perdut tot el seu patrimoni.
El que s’ha imposat com a primer punt de l’agenda ciutadana són les conseqüències, des del punt de vista social i cultural, de l’urbanisme massiu i en urbanitzacions aïllades que s’ha practicat. L’anàlisi de l’estructura poblacional ens ajudarà a entendre millor el problema:
La piràmide de població mostra una baixa taxa de reposició i una elevada població d’entre 60 i 80 anys. La Marina Alta presenta clarament una població (residencial) d’entre 60 i 74 anys superior a la de la Marina Baixa
Les xifres de la població per lloc de naixença ens mostra el profund canvi social que s’ha produït.
A més, hi ha una alta diversitat de població estrangera, amb un predomini de residents anglesos i també d’alemanys. Aquestos immigrants, la majoria jubilats, que viuen en urbanitzacions tancades i que tenen cert poder adquisitiu, no tenen res a veure amb el immigrants d’Europa de l’est, africans i sud-americans que venen a treballar o la recerca de treball i en condicions laborals molt complicades
El resident estranger està conformant un nou país i, a més, a esquenes de la població autòctona, perquè hi ha una impossibilitat d’inserció socio-territorial de la immigració d’aquests residents europeus
Els residents estrangers viuen en les urbanitzacions aïllades i al marge de la trama social, de la seua cultura i del territori on es troben. Per al que ells volen són turistes i per al que volen són ciutadans amb drets i amb capacitat de decidir el futur dels pobles. Les seues necessitats, la seua cultura, la seua llengua i els seus projectes de futur els viuen a banda de la societat d’acollida . Fins i tot tenen mitjans de comunicació anglesos i alemanys i un ventall bastant ampli d’emissores.
“És que si vas a passejar a Moraira … És com una pel•lícula americana …. L’estil de vida d’un altre país. Els rètols en anglés. Vas a fer-te un cafè i tot està en anglés …. El temps passa d’una altra manera allà que ací. Tu no t’esforces en parlar, i jo parlaré el teu idioma. Es la gran barrera.
Ells han vingut a buscar el sol, la vista a la mar i la tranquil•litat, i damunt, no haver d’esforçar-se: parlen anglés cada dues passes, i el que busquen està a Moraira. Si ho poden pagar es quedaran a Moraira ….. i, si no, aniran a buscar-lo una miqueta més a dins, o a Teulada, o a Xaló, Gata, o al poble perquè a la urbanització ja no poden moure’s amb el cotxe i això.”
És molt difícil quantificar el seu nombre. Els padrons municipals n’arrepleguen només una part perquè hi ha un desgavell generalitzat, com diuen els tècnics al llibre d’Un peu dins i un peu fora (Carles X. Simó Noguera i Jordi Giner Monfort, Institut d’Estudis de la Marina Alta-Universitat de València, 2012) :
“Estan nou mesos ací, i els tres mesos d’estiu deixen la vivenda, la posen en lloguer, que antigament la llogaven agències de lloguer, i ara molts d’ells ja la lloguen directament.
Una casa d’anglès, tindrà els seu bany en cada habitació. Perquè ells lloguen habitacions també. És a dir, tenen una casa gran i lloguen les habitacions …. Quan preguntes on està allotjant-se (als anglesos) et diran: a casa d’un amic. Mentida, no és una amic. Estan pagant-li.”
Tampoc hi ha una regulació dels serveis sanitaris. De fet, molts dels residents són atesos amb la targeta sanitària europea. No paguen impostos a Espanya, tampoc el de l’herència. No és legal però no hi ha cap control. Els beneficis per al país són mínims i se n’aprofiten de tots els serveis.
El conflicte està servit i les possibilitat d’entesa mínimes perquè es creuen superiors i que la gent del poble viu gràcies a ells. Els residents van d’avançats i de classe bé. Un anglés o un alemany es pensa que tenim una qualitat de vida que no ens mereixem, però mai no té en compte que ell està gaudint-ne.
“El 90% dels plànols comarcals que tenim nosaltres, els demanen com a plànols de la Costa Blanca ….. El concepte de comarca no el tenen, per suposat no els interessa res que hi tinga a veure ….. Ells no es consideren d’ací. Tu vas a demanar-los que firmen la petició, que posen el NIE, és millor per a vostè, és que l’hospital, és que a les escoles estan en barracons…. Qualsevol cosa a nivell social, i es queden quiets ….. Ahí ja no es consideren d’ací. Quan ells volen organitzar alguna cosa sí que són d’ací: perquè jo visc ací, pague els meus impostos ací …..”
Ara damunt el tema de l’economia submergida. Se’n porten els beneficis del turisme i ens fan passar la mà per la paret. Els jardiners, les reparacions de les cases, les agències de viatge, les perruqueries, les gestories, els restaurants, etc., ara també són anglesos. Hi fan una competència deslleial i tot en negre. Cal reconèixer que també hi ha una competència justa i que te el seu origen en el que es denomina Economia Ètnica:
“Cuando los emigrantes españoles van a la Europa desarrollada lo hacen para trabajar en los puestos que estos no desean. Cuando los extranjeros trabajan en Alicante se instalan con su propio trabajo.” (Mario Gaviria, El turismo de invierno y el asentamiento de extranjeros en la provincia de Alicante, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant, 1996).
Tanmateix, la població autòctona veu que cada vegada arriben més joves immigrants, principalment anglesos, que son contractats pels residents en comptes de contractar-los a ells. És bastant corrent el sentiment que:
“s’han endut els diners de l’especulació i ara se’n porten també els dels serveis. No hi ha cap control de la Generalitat. Europa tampoc fiscalitza on han anat a parar els diners dels bancs. La premsa Europea ens responsabilitza de tot quan han estat ells els que han fet el negoci, ells, els seus bancs i els nostres especuladors.”
Un problema afegit que comença a prendre cos és que, amb els anys, molts dels residents entren en la categoria de persones dependents i vulnerables i demanen solucions al respecte. Alguns ho solucionen repatriant-se, una altra part cerquen serveis comunals amb connacionals en residències de tercera edat o en urbanitzacions de serveis mancomunats per a connacionals –propietat d’empreses estrangeres – i, uns altres demanen serveis de salut públics també per a ells. Les seues demandes als ajuntaments només es centren en temes de salut, seguretat, activitats lúdiques i millores urbanístiques concretes.
“Quan venen ací estan en una edat que encara es valen, són autònoms. Es compren una casa còmoda, tranquil•la, dalt de la muntanya, totalment a part, perquè no els moleste ningú, baixen a fer de clients al poble, compren i ens n’anem. Eixa casa a la muntanya, amb 30 anys més, quan no poden agafar el cotxe, quan no tenen tendes a prop, el centre de salut lluny… Hi ha gent que s’ha quedat realment aïllada, a part de la barrera de l’idioma.”
La gent del poble no té relació amb els estrangers. Es fa la diferència entre estrangers i immigrants. L’estranger és l’europeu i l’immigrant és el pobret. La diferencia entre estranger resident i turista és menys clara, se’ls considera a tots com a un grup. Carles Simó ens descriu el panorama que troba després del seu estudi sobre els immigrants:
“La població europea se sent guanyadora, perquè pot viure una realitat paral•lela a la del seu país amb l’avantatge climàtic sense cap conflicte cultural o lingüístic – gràcies a l’acció pacificadora del servilisme.
Els residents són antivalencianistes declarats, instigats pel PP que els ha clientelitzat. Els diu que açò és Espanya i punt. Hi ha regidoria de Residents a Gata, Teulada, Dénia, etc. El que fan es tindre’ls contents i resoldre’ls la llista de greuges.”
Els nous joves residents, que venen a instal•lar un negoci de prestació de serveis per als seus connacionals, solen dur els xiquets a la guarderia i a l’escola primària pública, perquè és més barat. Després solen dur-los a les escoles privades, pel tema de la llengua i de la concentració de residents. Després, si continuen estudiant, volen que les titulacions dels seus fills siguen les del seu país i els porten fora. La situació més comuna és que els xiquets acaben fent de traductors als pares, perquè per anys que passen no se n’ensenyen cap de llengua. Però aquells que arriben a tindre un cert coneixement de castellà és normal trobar arguments com el següent:
“Yo estoy por la defensa de todas la culturas. Yo no tengo ningún problema a la hora de entender el valenciano, y lo respeto, por supuesto …. Lo que no entiendo es que me castigues con el valenciano. Es que no hace falta. Lo respeto pero no me lo impongas.”
Hi ha constància d’un rebuig explícit del valencià per part de la població resident d’origen europeu. La majoria quan entren a un local o una botiga parlen anglés, pràcticament ni pregunten si els pots entendre o no. La majoria no parlen castellà, però això del valencià ja els resulta inconcebible. Tampoc els interessa res del lloc on viuen.
Els mestres de les escoles són ben explícits:
“És significatiu, perquè veus que poblacions nombroses com la de Colòmbia o Marroc estan molt més integrades … Però el tema del Regne Unit és una mica diferent … Els anglesos estan molt més tancats amb ells.”
Vicent Martí, d’Altea, ho descriu gràficament:
“Si els magrebins i els treballadors búlgars i romanesos són els pàries d’aquesta història, els valencians han passat de ser l’aristocràcia obrera a criats dels residents. La situació del valencià és de pur colonialisme. És el valencianisme agònic.”
Els partits polítics de les Marines també veuen aquest procés amb preocupació. Per una banda en saben del desinterès d’aquesta població respecte de la problemàtica social, econòmica i cultural dels valencians, per altra, està la importància en vots que tenen aquests electors.
Amb la probable caiguda del PP i, especialment del seu prestigi com a gestor públic, s’obren noves possibilitats que la resta de partits volen explotar, però no és fàcil connectar el discurs del país i el discurs del resident estranger que, a més, és majoritàriament conservador.
Pel que està passant en molts municipis, sembla que aquesta situació és un camp adobat per a l’aparició de nous grups polítics de base populista i impulsats per ex-militants, o per persones pròximes al PP del tipus “Ciudadanos de …”. Uns nous partits formats per classes mitges, tècnics, i funcionaris, molts vinguts de fora del país, que es diuen representar una nova modernitat i un bon gust que no ha tingut el PP. Pretenen en els seus programes una aliança amb els residents estrangers, perquè cal aturar un urbanisme que defineixen de salvatge i de destrucció del paisatge. I és que molts residents que viuen en aquestes urbanitzacions, on s’ha privatitzat el paisatge, no els agrada que continue aquest procés, i comencen a mobilitzar-se perquè això no continue. Ara! Ara pensen que els perjudica. Eslògans com:
“-No importa de dónde venimos sino a dónde vamos
-Nosotros no somos de la tribu, estamos por una sociedad cosmopolita
-Entre todos juntos hemos de crear una nueva forma de convivencia i dejar-se del folclore, la cultura y las lenguas regionales que no hacen más que generar barreras.”
En resum, un neoespanyolisme que vol mostrar-se com la cara educada de la dreta tradicional, provinciana i subalterna a canvi d’un mos en el negoci, que si ara no pot ser de la mà de la CAM i de Bancaixa, haurà de ser de les subcontractes de les grans constructores de l’estat.
Per la seua part els moviments socials més a l’esquerra demanen una nova fornada d’emprenedors i de gestors públics moderns amb capacitat de fer front a la gestió del problema descomunal que ha deixat la bombolla urbanística: Sostenibilitat municipal, sostenibilitat ambiental, liquidació PAIs no desenvolupats, desfeta del procés industrialitzador i de modernització econòmica, atur i recerca de noves vies de desenvolupament econòmic.
Tenen clar que cal gestionar els nous fluxos de residents en defensa dels drets dels valencians i que caldria obrir un diàleg social per parlar de tot amb més obertura de mires. El País, diuen, no se’n podrà sortir amb els models clàssics d’integració del nou vingut a la cultura d’acollida, i caldrà cercar noves vies de construcció conjunta d’una imaginari social per una gent tan diversa que viu en un mateix territori, però sense que això puga dur com a conseqüència la pèrdua de l’economia, la cultura i la llengua dels valencians. La llengua i el territori són innegociables, asseveren.
La veritat és que entre la societat va escampant-se una manera de pensar com el que expressa una mestra:
“Jo pense que (el turisme) no aporta cap benefici, perquè tot s’ho mengen ells, exceptuant els supermercats o coses així… s’han muntat ells els restaurants, els serveis se’ls presten ells… Què els necessitem? …. Si tu penses que necessites algú, l’actitud que tens és de servidorisme.”
Però és evident que la societat del post PP a les Marines es presenta sense sindicats, sense societat, sense alternatives, sense diners. Hi ha un excés d’individualisme en la societat de les Marines (només?), en part per raons atàviques, però en part degut a l’erosió de drets i de l’economia de moltes llars. La gent de les Marines té el defecte de d’exculpar-se de tot, de no assumir cap responsabilitat en el que ha passat, alhora que desconfia dels estudis i les avaluacions professionals que es fa dels problemes.
Algunes de les persones que he conegut en aquest viatge per les Marines m’han dit: – El teu escrit hauria de servir per fer-hi saber de què va la cosa aquí i tot el què encara hem d’afrontar. Així que, mentre uns i altres escampen la boira, que bona falta ens fa, el ciutadà de a peu fa anys que en sap de pujar a la morera i de pelar fulla. Així que, per si vos resulta útil :
Les xiques del Canalí
tenen la panxa rasposa
i més avall del melic
tenen un mos de rabosa
