Gustau Muñoz
Una de les conseqüències més dramàtiques, i carregades de conseqüències de futur, de la crisi que començà el 2008, transmutada en una llarga depressió, és la separació creixent de l’economia valenciana respecte de la meitat nord, més avançada, de l’economia espanyola. El País Valencià ingressa amb pas ferm al grup de regions endarrerides, problemàtiques, deprimides, desarticulades. Al costat d’Andalusia, Canàries o Extremadura. Lluny del País Basc, Catalunya o Madrid. Tots els indicadors apunten en aquesta direcció.
No sempre havia estat així, ni de bon tros. El País Valencià s’havia autopercebut durant molt de temps com una economia i una societat dinàmiques. El gran assoliment col·lectiu d’una agricultura intensiva, de regadiu, marcà l’imaginari col·lectiu, i amb raó, perquè entre el darrer terç del segle XIX i fins a final dels anys 50 del segle XX, aquesta agricultura comercial i exportadora, amb un gran puntal en la taronja (però que incloïa així mateix els productes d’horta, altres fruites, l’arròs i el vi) fou la base d’una prosperitat relativa i determinava un contrast molt fort amb l’Espanya interior i meridional, en termes econòmics i socials. A més hi havia una incipient base industrial, amb presència important i arrelada en nuclis com Alcoi, Elx o València, i una tradició artesanal, de petits tallers i manufactures, que aviat capgiraria el conjunt de l’economia i la societat valencianes, amb una transformació (o revolució industrial) molt visible i poderosa a partir de 1966-68.
A partir la dècada de 1970 el País Valencià comptava amb una economia de base industrial dinàmica que es beneficiava de la tradicional orientació exportadora. La democràcia i l’autonomia vingueren de la mà de programes inspirats en una reflexió profunda sobre l’estructura i les possibilitats de la indústria valenciana, sobre les seues mancances i problemes, aportant orientacions de política industrial ben enfocades. Fou l’època de l’IMPIVA i dels instituts tecnològics, de l’IVEX o del Parc Tecnològic. Hi havia plena consciència que la competitivitat no es podia basar eternament en salaris baixos i produccions indiferenciades. D’ací la insistència en l’augment del component tecnològic, del valor afegit, de la diferenciació dels productes, de les marques, de les xarxes comercials.
Aquesta via presentava dificultats, sens dubte, però era l’única que podia aportar un futur sòlid, una transformació constant de l’economia valenciana que l’hauria situat en condicions de competir amb garanties en el món que es veia venir, molt més integrat i globalitzat.
Però aquesta línia es va interrompre. I ara tot són lamentacions. Sens dubte el programa seriós d’aprofundiment en la via industrial, com s’apuntava, presentava dificultats importants. No s’havien escomès els grans entrebancs estructurals de l’economia valenciana: les comunicacions i el finançament, que a hores d’ara són encara assignatures pendents d’efectes altament perjudicials. L’esforç sostingut de millora educativa i tecnològica dóna fruits a llarg termini. La caiguda de barreres comercials, l’obertura exterior plena i la integració en grans espais econòmics, la reconversió obligada, deixaven fora de joc una part de la indústria valenciana, tant antiga (construcció naval, siderúrgia) com més recent. Calia aprofundir la reflexió i renovar els instruments, apostar per sectors amb futur, alguns gens presents entre nosaltres. La reinvenció i l’esforç s’imposaven. Com s’imposava també una actitud reivindicativa davant l’Estat en favor d’un finançament adequat i de la millora de les comunicacions.
Tanmateix, es va optar per la via més fàcil, d’ençà que un espavilat de Cartagena reciclat a Benidorm es va fer amb el poder de la Generalitat, amb gran suport electoral i ampli consens entre les elits econòmiques valencianes, i va inaugurar l’època del descontrol en la despesa, de les grans obres i esdeveniments d’aparador, de l’abandonament de la via industrial, de l’exaltació de l’economia turística, i d’un auge sense precedents de l’obra pública i la construcció. L’agricultura reduïda a mínims, es pensava que l’economia podia girar al voltant del turisme i els serveis, però sobretot al voltant de la construcció i l’especulació immobiliària. Greu error. Sense una base industrial sòlida no hi ha serveis avançats ni creació de riquesa a llarg termini. La construcció s’esgota a ella mateixa. El turisme és important, però no deixa de ser un sector de baixa productivitat basat en serveis primaris. No pot ser la base d’una economia avançada.
Ací s’origina, ací es troben les arrels del drama actual. La gran onada de prosperitat aparent i de disbauxa en la despesa i les inversions públiques sense càlcul de rendibilitat ni previsió de sostenibilitat futura van amagar els problemes de fons de la nostra economia i societat. Els diners fàcils van ocultar els greus problemes que indefectiblement acabarien esclatant. És evident que tot això s’inscriu en un context més ampli, amb l’euro, la desregulació dels mercats financers, l’entrada de capitals en cerca de beneficis fàcils, l’especulació, la bombolla immobiliària arreu i especialment al litoral mediterrani, la falta de visió dels governs de l’Estat, el fracàs de les institucions de control com el Banc d’Espanya, etc., etc. Però hi ha una responsabilitat valenciana, pròpia i específica, que no s’hi val a amagar.
I així ens trobem avui, amb un 25% d’atur, per damunt de la mitjana espanyola, i només per darrere d’Andalusia i Canàries. Amb un 52,4% d’atur juvenil, el més alt per darrere d’Andalusia. Amb un retrocés del PIB valencià del 2,07% entre 2008 i 2011, una caiguda que duplica la mitjana espanyola. Amb un PIB per habitant, a final de 2011, de 20.583, quan el del País Basc és de 31.288, el de Madrid 29.731, el de Catalunya 27.430 i la mitjana espanyola de 23.271 (i la de l’Europa dels 27 de 25.134). Pèrdua de pes econòmic en el conjunt de l’estat, greus dificultats en tots els sectors, fallida tècnica de les finances de la Generalitat, endeutament altíssim, insuficiència palesa dels recursos públics. I per si fos poc, desaparició del sistema financer propi dels valencians, amb la volatilització de les Caixes d’Estalvi (CAM i Bancaixa) i del Banc de València, saquejades i malvenudes. I a més es pot constatar la persistència dels problemes estructurals de fons, perquè no s’avança en la solució del Corredor Mediterrani, ni hi ha perspectives d’aconseguir un finançament just que resolga la cruel paradoxa d’aportar molt més del que es rep, en una proporció injusta que prolonga un espoli de conseqüències letals. Al pas que anem, el País Valencià pot perdre definitivament el nord.
No està gens malament el balanç econòmic del govern del PP, de Zaplana a Camps, i fins a Fabra. Han arruïnat l’economia valenciana. I han arruïnat la imatge exterior dels valencians, amb els seus excessos irracionals i el rosari de casos de corrupció (Gürtel i Orange Market, finançament il·legal, Carlos Fabra, Brugal, Emarsa, capítol valencià del cas Nóos, cas Cooperació i Rafael Blasco, els 9 o 10 imputats del grup popular a les Corts Valencianes, etc., etc.). Les elits valencianes que tan alegrement els van donar suport i els van riure les gràcies (i alguns bé que se’n van beneficiar), s’ho haurien de repensar. Però sobretot s’ho haurien de repensar els valencians i valencianes, que s’han quedat amb les butxaques buides. Caldrà reconstruir la raó democràtica i bastir sense por un programa de redreçament econòmic realista i ambiciós. L’esquerra, en el sentit més ampli i plural, les forces progressistes i valencianistes, haurà de fer-ho. I haurà de combinar el paradigma redistributiu que li és propi amb propostes de futur, sector per sector, que toquen de peus a terra. Adaptades a les nostres possibilitats en un món més complex i més competitiu. I amb una herència d’endeutament terrible. A més, conscients que moltes palanques de política econòmica no estan en mans dels governants que podem elegir. Ara bé: n’hi ha que sí, i caldrà encertar.
La responsabilitat és molt alta, de dimensió històrica.
