Vicent Àlvarez
Les sigles Partit Socialista Valencià (PSV) van aparèixer el 1964. En eixe moment jo em trobava a Montpeller, on vaig gaudir d’una beca del Ministeri d’Afers Exteriors. No puc donar detalls, però tinc la percepció que allò fou un simple canvi de nom, abans era Acció Socialista Valenciana.
Allò que fou el PSV cal situar-lo, quant als orígens, en l’estructura que va sorgir del nucli dirigent del grup universitari que havia creat la revista Diàleg. La pròpia activitat desenvolupada des de la Universitat demanava una mena d’espai més definit ideològicament, amb una estratègia que implicava eixir del marc estudiantil buscant connexions i relacions a les comarques. Teníem referències del valencianisme anterior a la guerra civil, encara que no preteníem una relació concreta amb cap experiència anterior. I d’altra banda, descartàvem la resta d’ opcions per diversos motius: el PSOE era inexistent i vivia del passat, el PCE representava una visió espanyolista marcada pel burocratisme i el dogmatisme, del FLP ens agradava la idea, no els seus valedors a València, el “ridruegisme” era un bluf. No hi havia altra opció: havíem de crear alguna cosa nova.
La qüestió es va raonar durant algunes vesprades a casa de l’Eliseu, ens hi ajudava el vi i el formatge del negoci de la família Climent. Inicialment, el nucli fundador el formàvem quatre, com he dit, Eliseu, Ferran Martínez Navarro, Ferran Zurriaga, i jo mateix. Aviat s’ incorporà Joan Francesc Mira, i ja els cinc decidiren crear una organització. Li posàrem Moviment Social Cristià de Catalunya, en abreviatura “la Mosca”, denominació de vida efímera.
Els principis apuntaven a ajuntar un socialisme de nou tipus i la construcció d’una mena de federació dels països de llengua catalana. En uns primers moments, estem a finals de l’ any 1960, principis del 1961, ens plantegem ampliar la nòmina amb la gent més preparada de la universitat i dedicar-nos a crear grups a les comarques. De la primera fornada n’esmentaria Valerià Miralles, Alfons Cucó, Ricard Pérez Casado, Mari Carme Mira, Fina Alberola, Josep Vicent Marqués, Ana Gomar, Manolo Ardit, Cèlia Amorós, dos companys no estudiants, Fermi Marco, i Paco Bosch. També estava l’Enric Sola, que formalment no militava, ell ens ajudava a tindre uns bons apunts, però de fet era un dels nostres.
A les comarques es va centrar molt la feina, es feien visites, xerrades i es venia el producte. Els nuclis primers van estar a Sueca, el grup el dirigia un company de nom Leonard, i Francesc Navarro Bonet, a Cullera, de noms recorde Francesc Giménez (“Eixamenis”), Joan Pla i Gregori. Van sorgir altres nuclis com Alcoi, on teníem als companys Tudela, Valor, Salvador Tomàs i Rafael Climent, a Nàquera Ricard va formar altre grup. Contactes hi havia amb Xàtiva, a través d’Adolf Garcia Molina i Rafael Garcia, també a Elx, i a Castelló.
En una segona etapa el nombre de militants es va ampliar, tant a la Universitat com a comarques: Èlia Serrano, Miquel Vilar, Enric Jordà, Pepe Rodrigo (el Rodri), Ricard Garrido, Albert Ferrer, Vicent Albero, Enric Tàrrega, Manolo Garcia, Pep Puertas, Vicent Arrue, J.J. Romà, Pedro Zamora, Jacobo Muñoz, Pablo Varela i alguns més. I a partir del 65 es produiren noves incorporacions.
Amb Fuster i Raimon existia una relació especial, de col·laboració i sintonia, per la seua condició intel·lectual i artística respectivament. No era cas la vinculació partidista. Pel que fa a Vicent Ventura la situació era diferent, ja que aquest amic representava Ridruejo a València, tot i que poc a poc anà desvinculant-se’n. La seua entrada al PSV fou ja al final, després del 1966, igual que la de Josep Lluís Blasco o J. J. Pérez Benlloch.
L’activitat de l’ASV i després com a PSV
L’activisme fou molt variat: suport a l’activitat a la Universitat a través de l’ADEV (Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians), les revistes comarcals, emissions en ràdios locals, propaganda, recorde que férem un pamflet que repartirem en esglésies, les dues grans pintades de “Parlem Valencià” i ”Valencians unim-nos”, participació en la solidaritat amb els miners d’Astúries el maig del 1962, denúncia de les detencions i edició de pamflets, actes públics, xerrades, jornades etc…
El PSV participà en la coordinació de diversos partits i grups socialistes de la península, ens reuníem a Madrid o Barcelona, impulsant l’ intent de crear una central sindical, l’Aliança Sindical Obrera (ASO), la qual no va reeixir ja que CCOO va ocupar quasi tot l’espai. En eixe marc alguns participaríem a les trobades de la Fundació F. Ebert a Sonnenberg.
El partit arreplegava un ventall ampli de sensibilitats, hi havia una certa ambigüitat en el pla de les idees i prioritats, hi havia plantejaments centrats en la prioritat nacional (Eliseu per exemple), socialdemòcrates, leninistes, cristians avançats, autogestionaris…
Organització
La base es va anar conformant amb un sistema de grups o nuclis comarcals, i de grups o cèl·lules, cas del cap i casal, amb comitè central, i una executiva. Fins el 1966, any de l’escissió, vaig ser membre de la direcció, compartint amb l’Eliseu les tasques pròpies d’una secretaria general. Hi havia notables diferències que van anat fent-se més evidents cap al 1965. Quan vaig retornar de França, em vaig ocupar de la responsabilitat sindical i d’estratègia, així com de la coordinació amb els grups de l’estat.
El trencament
La confrontació entre una tendència que posava èmfasi en la tasca vers el moviment obrer i la lluita antifranquista, i la que es situava més en el nacionalisme s’accentuà el 1966, el debat es concretà i manifestà al voltant d’una consigna que havia de definir una campanya sostinguda durant un temps. El paper que havia redactat conjuntament amb altres es resumia en l’eslògan “Valencians unim-nos”, aleshores al moment de decidir vaig defensar una esmena a la ponència de la que jo era coautor, era ampliar el text així: “Valencians unim-nos contra Franco”. També hi havia una crítica als mètodes de direcció.
El trencament en va ser el resultat, i jo hi vaig jugar un paper decisiu. Una vintena de militants se n’anàrem del partit. J.V. Marqués, malgrat que connectava més amb nosaltres, hi va restar, ell mateix ho diu i justifica al seu llibre Tots els colors dels roig. Vist amb la perspectiva dels anys, crec que uns i altres en vàrem equivocar… podríem haver arribat a un acord?
50 anys després. Què dir, com valorar aquell PSV?
Al PSV coincidirem una gent que en la quasi totalitat hem mantingut el compromís actiu amb el país i la seua gent. Tret d’alguna excepció no hem gaudit de càrrecs polítics; això si, en diversos camps professionals, cívics, sindicals… hem estat actius. Tanmateix, en la lluita contra el franquisme la nostra presència ha estat reconeguda. Idees, propostes, plantejaments, van anar sent més tard assumits per opcions d’esquerra o nacionalistes. Per primera vegada va haver-hi una opció no sucursalista al nostre país.
Ara s’oblida part de la història, tot queda reduït a l’estira i arronsa entre dues grans sigles, la tasca del canvi democràtic sembla ser l’obra d’uns dirigents clarividents que pactaren la transició, i les lluites populars, l’acció de tanta gent, els moviments socials – el valencianisme, posem per cas- , no compten.
