Jordi Llovet
Ara fa pocs dies ens assabentàvem que la llibreria Documenta, a tocar de la plaça del Pi, havia hagut de recórrer a un soci capitalista i a una campanya de micromecenatge per sobreviure: amb això, Josep Cots, el llibreter en cap de l’establiment, podrà llogar un altre local, més assequible, i continuar la seva magnífica tasca de molts anys. La raó per la qual Cots i els seus han de mudar-se és que el lloguer d’un local com el que tenien ha quedat subjecte a la nova llei de lloguers de locals comercials, i el preu que ara demanen els amos per aquells metres quadrats és, imagino, deu vegades superior al que pagaven. Per aquesta mateixa raó, i amb menys fortuna, la llibreria Cervantes y Canuda també ha hagut de tancar, i en el seu lloc ja funciona una botiga de roba bona, bonica i barata (és un dir). Ai, amics Santi i Ramon, i Xavier, com us enyoro! Com aquesta, ha caigut la llibreria Jaimes, que s’ha hagut de traslladar a un local menys car, i han caigut, als últims dos anys, dues o tres llibreries més, entre elles l’emblemàtica Áncora y Delfín —l’emblema de la qual partia de la marca tipogràfica de l’editorial d’Aldo Manuzio, veneciana, establerta ja al segle XV—, la llibreria Roqué, als Jardinets de Gràcia, i les dues llibreries Platón, a la part alta de Barcelona. Però abans n’havien caigut una pila: van desaparèixer, per exemple, les tres (tres!) Llibreries Franceses que hi havia a Barcelona (una a la Rambla, la primera a desaparèixer, una altra a la cantonada de Diagonal amb Muntaner, i la més gran al passeig de Gràcia).
Però si els locals que ocupaven aquestes llibreries desaparegudes o traslladades ara són ocupats per negocis que poden pagar un lloguer sis, vuit o deu vegades superior, deu ser perquè allò que despatxen es ven molt, i amb un marge de benefici molt més gran que els llibres. Només podem arribar a una conclusió: si moltes llibreries de nou —quant a les de vell, caldria fer un altre article— han hagut de tancar o passen dificultats, això es deu, bàsicament, al fet que els llibres són relativament cars (posem-hi una mitjana de 20 euros), però, en especial, al fet que ara hi ha molts menys lectors que fa, diguem, 30 anys.
L’editor de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, va dir-me ara fa poc que l’edat mitjana dels lectors al nostre país era de 60 anys: això vol dir que hi ha molta gent d’entre 40 i 80 anys que llegeix, molt poca de menys de 40, i també poca —perquè solen morir-se— de més de 80.
Però continuem el raonament more geometrico: per què ara hi ha menys gent que llegeix? Se m’acuden dues raons: la primera, fonamental, és que ni a l’ESO ni al batxillerat no ensenyen prou literatura i, la que ensenyen sovint fa perdre als nois i noies les ganes de llegir (per exemple, les novel·les gracienques de Mercè Rodoreda, o les de Pedrolo, anys enrere, o la poesia de Martí i Pol); la segona, que el telèfon mòbil, en totes les seves variants, i, damunt, tota la resta de ginys electrònics —paraula que ja es fa servir per a qualsevol cosa, com ara els cigarrets “electrònics”, que no porten cap xip, i solament una pila com les de tota la vida, i són, per tant, només “elèctrics”— han acostumat la gent jove a distreure’s d’una manera molt més passadora que llegint, més barata, més interactiva i més generadora de sociabilitat.
Només cal passejar pel carrer, o agafar l’autobús, el tren o el metro per adonar-se de fins a quin punt les generacions més joves —fins als 40 anys?— depenen psicològicament i somàticament d’aquests artefactes. Després, quan són a casa, ja no miren tant la televisió, però continuen atrapats, com una rata, en el parany dels facebooks, els twitters i els whatsapps. Enmig d’aquesta enorme acumulació d’estris per a la distracció i la comunicació amb els altres, la lectura, que resta com una operació solitària i que sempre ha despertat un respecte distant per part dels qui veuen un ésser llegir, tendirà a esfumar-se.
(El País [Quadern], Barcelona, 5 de febrer 2014).
