Josep Fontana
En molts països s’ha mantingut la tradició d’anomenar «gran guerra» el conflicte armat que va tenir lloc entre el 1914 i el 1918, que avui coneixem com a primera guerra mundial. I és que va ser una guerra nova i diferent, més mortífera que cap de les que s’havien conegut fins llavors en la història de la humanitat: va mobilitzar 65 milions d’homes, va causar la mort d’uns 20 milions entre militars i civils, i ferides i mutilacions a 21 milions més.
Per a Fritz Stern, va ser «la calamitat de la qual van sorgir les altres calamitats» del segle XX. Per a Peter Hart, «l’esdeveniment més important del segle XX i el que ha donat forma al món en què vivim avui». Es va iniciar per la incapacitat de les grans potències de negociar els problemes que les dividien, i un cop començada va ser forçós portar-la fins al final, perquè cap dels participants podia acceptar una derrota que significaria la fi de les seves ambicions.
Una gran part del seu terrible cost humà va ser deguda a la incompetència dels militars. Quan va començar el conflicte feia pràcticament un segle, des de Waterloo, que no hi havia hagut cap gran guerra global a Europa, si deixem de banda una confrontació localitzada com la de Crimea (1854-1856), de la qual perduraven en el record mites com el de «la càrrega de la brigada lleugera» cantada en els poemes de Tennyson i de Kipling.
D’acord amb aquesta tradició, els militars anglesos esperaven obtenir la victòria amb una gran càrrega de cavalleria, que resultava impossible perquè els cavalls no podien avançar pels terrenys que l’artilleria havia triturat, omplint-los de cràters, i que estaven, a més, travessats per les trinxeres. Es va haver de recórrer a un bon nombre de soldats en la tasca de preparar camins per als cavalls, omplint de terra els cràters i construint ponts per sobre de les trinxeres, amb la finalitat d’establir senderes assenyalades amb banderetes de colors per on poguessin passar. El paper de la cavalleria el van assumir en realitat els tancs, però els generals no podien renunciar a una tradició mil·lenària i van esperar fins al 1918 l’hora de la càrrega final.
No van ser menys greus els errors dels francesos, que llançaven la seva infanteria a l’atac, a toc de trompeta, contra filats i metralladores que feien impossible el combat cos a cos amb la baioneta. Que els seus soldats avancessin en línia, uniformats amb uns pantalons vermells que els feien fàcilment visibles, era un suïcidi en massa que explica que tinguessin mig milió de morts en els primers mesos.
Convençuts que posaven els fonaments d’una pau duradora, els vencedors es van ocupar d’establir un nou mapa d’Europa, amb unes fronteres inventades que van conduir que hi hagués milions de morts en els cent anys següents per guerres i operacions de neteja ètnica, com la de Srebrenica el 1995.
La més greu de les seves conseqüències va ser, no obstant, la destrucció del vell equilibri social. Com ha dit Salvatore Quasimodo, «la guerra reclama amb violència un ordre inèdit en el pensament de l’home»: els que en tornen no en tenen prou amb les velles certeses. La guerra havia fet evident, en primer lloc, la insensatesa de les regles del joc social a les quals els homes estaven sotmesos: els feia conscients de la monstruositat del que havien acceptat amb anterioritat.
Keynes sostenia, per la seva part, que el creixement capitalista s’havia basat fins llavors en un doble engany. «Per una part les classes treballadores acceptaven, per ignorància o impotència, (…) una situació en què no podien reclamar més que una part del pastís que elles, la naturalesa i els capitalistes contribuïen a produir». Mentrestant, els capitalistes podien emportar-se’n la part més gran, en la suposició que en realitat menjaven molt poc i estalviaven per contribuir al continu augment del pastís.
La guerra, afegia Keynes, havia posat al descobert aquesta mentida. «És possible que les classes treballadores no vulguin seguir més temps en aquesta renunciació, i que les classes capitalistes, perduda la confiança en el futur, tinguin la pretensió d’aprofitar plenament les seves facultats de consumir mentre els sigui possible i accelerin d’aquesta manera l’hora de la confiscació».
Els vencedors van ser incapaços d’entendre la necessitat d’emprendre grans reformes. Les conseqüències d’això van ser el desgavell econòmic que va acabar conduint a la crisi mundial dels anys 30 i a un augment de les tensions socials que es va voler combatre amb fórmules autoritàries com les del feixisme i el nazisme. El resultat de tants errors va ser que la pau va durar solament 20 anys i que els problemes pendents van conduir a partir de 1939 a una nova i més terrible guerra mundial.
Publicat a El Periódico
