Gustau Muñoz
El problema fonamental per als valencians, en el període històric que s’albira, és que en la previsible reorganització de l’Estat de les autonomies no acabem al vagó de cua, amb una autonomia devaluada, administrativa, purament decorativa. Sense contingut polític. Podria passar, i no faltarien veus que assegurarien que ens ho havíem guanyat a pols, que no havíem sabut fer un bon ús de l’autogovern. Veus, certament, interessades i amerades d’un paternalisme hipòcrita, no cal dir-ho.
Després de la tan esbombada baralla pels símbols, arran de la qual es va magnificar tot el que es va poder el component de conflictivitat interna, ara el forat econòmic causat per una gestió nefasta plena d’errades grandiloqüents i la mala imatge (també molt esbombada) de corrupció i saqueig vindrien molt bé per a reconduir a la baixa l’autogovern tanmateix insuficient que es va aconseguir als anys vuitanta. De moment ja han assolit un objectiu extremament important, la destrucció de la televisió autonòmica.
Els grups de pressió que hi ha darrere de l’operació no es pensaven que seria tan fàcil, i encara deuen estar celebrant-ho. Primer van fer inviable econòmicament l’empresa, la van saquejar a consciència, van practicar la manipulació informativa i la degradació de continguts, fins fer retrocedir brutalment els índexs d’audiència. El producte era infame, però encara era nostre, la base per a una regeneració futura. Ara ja no la tindrem. Els recentralitzadors de FAES han assolit el seu objectiu en aquest terreny. Que també fa molt contents els interessos privats (cadenes i mitjans) que voldrien fer-se amb les desferres de RTVV, comprar actius a preu irrisori, apropiar-se d’instal·lacions, privatitzar el senyal. Només calia pressió econòmica a càrrec del ministre Montoro i un president feble i aliè als interessos valencians com A. Fabra per a rematar una faena ignominiosa, en la qual perd el poble valencià, se sacrifica la indústria audiovisual, i s’apallissa els treballadors i professionals.
Un mal precedent, sens dubte. Que podria anar seguit per la reducció de la representació parlamentària, la supressió d’organismes i la potenciació de les diputacions provincials. Si hi sumem la destrucció del sistema financer, la devastació de l’economia productiva, l’empobriment galopant, el balanç no pot ser més descoratjador, amb un 29 % d’atur i una renda per habitant un 20% més baixa que la mitjana europea.
Amb els vents que bufen a l’Estat, només subsistiran autonomies polítiques en els territoris que sàpiguen defensar-les. En els quals el cost de voler anul·lar-les a la brava seria massa alt, fins i tot contraproduent. Seria el cas, per descomptat, de Catalunya i el País Basc. També de Galícia i d’Andalusia. Potser de Canàries. La resta haurà d’afrontar un futur molt ombrívol.
Només la cohesió interna i la vocació decidida, la unitat de forces polítiques i agents socials, podria aturar un colp massa fort. Amb el mapa polític actual, per descomptat, no hi hauria una resistència significativa. El PP farà el que li manen, tot i que alguns sectors més autòctons no hi estarien gens d’acord. El PSPV-PSOE té una decidida vocació autonomista, però també una clara obediència “federal”. Un fort pol favorable a l’autogovern polític com a prioritat seria imprescindible, i ací el paper de Compromís és cabdal, com ho és també el d’EUPV. Pensem que la previsible irrupció dels “neofalangistes postmoderns” (en expressió de J.L.Gómez Mompart) d’UPyD afeblirà molt l’aposta autonomista dels valencians. L’excusa per degradar l’autogovern serà la gestió nefasta (malbaratament i corrupció) i les limitacions econòmiques (seria massa car). Quina ironia que els responsables d’una deriva catastròfica causada pel seu mal govern siguen els qui s’avindrien a carregar-se l’autonomia política, que tant va costar d’aconseguir i que és eina fonamental per aconseguir una societat millor.
Certament, el forat de les finances és pesant i dóna molt de joc per a un xantatge inacceptable. L’amenaça serà constant. I caldrà pensar serenament la resposta que caldrà donar. Perquè el dèficit de finançament sistemàtic i el deute històric s’han de posar damunt la taula amb decisió. I demanar el suport social escaient.
Per això el projecte de futur no ha de ser tan sols defensiu, ni de bon tros, sinó obertament ofensiu. Més autogovern, doncs. Estat plurinacional. Reobertura de la RTVV redimensionada. Refundació de la Generalitat. Auditoria del deute. Transparència. Regeneració de les institucions. Prioritat a les persones. Reorganització de les institucions i de l’administració. Impuls a l’economia productiva. Nou sistema de finançament i exigència del deute històric. Un gran acord social de col·laboració amb empresaris productius, treballadors, professionals, llauradors, joventut, universitats, investigadors, món cultural, etc. Impuls a l’ús social del valencià. Accent en l’ensenyament, l’escola, la innovació. Defensa aferrissada dels interessos valencians.
El somriure i el bon acord d’una fotografia recent mostren que tot es possible amb voluntat decidida. Una proposta forta de regeneració política del País Valencià podria comptar amb una gamma insospitada de complicitats en tot de sectors de la maltractada societat valenciana. Que no es pot resignar a un futur de davallada constant. S’haurà de plantar.
