Sebastià Carratalà
Una sèrie de sismes està sacsejant sense treva la societat. De vegades imperceptibles, de vegades de mitjana intensitat, per separat no en provoquen cap devastació definitiva, però sí estralls difícilment reparables que, al capdavall, si no s’aturen, conduiran a un escenari desolador, inhòspit, inhumà. Habitem, al sud d’Europa, en una zona amb un cert grau de risc sísmic, i no sols perquè coincideix amb els límits entre plaques litosfèriques, tan propenses als moviments bruscs, sinó per altres motius aliens a la natura. Ací, les sotragades no solament s’originen entre els blocs rocallosos de l’escorça terrestre i es propaguen per la superfície, sinó que procedeixen de governs i institucions i s’escampen pels cossos dels ciutadans, tot abocant-los a un estat de prostració.
Malgrat els avanços de la sismologia, encara no existeix un sistema de predicció capaç d’anunciar aquests fenomens sovint catastròfics amb antelació suficient per evitar grans destruccions i desgràcies personals, i fins i tot en el casos en què una intervenció humana pot ser-ne la causa, el nivell d’incertesa continua sent elevat. Quan la mà de l’home actua sobre el subsòl de les àrees considerades perilloses, sempre cap la possibilitat que es produïsquen terratrèmols, i calcular-ne la magnitud anticipadament no resulta gens fàcil, tal com hem comprovat a la costa del Maestrat i del Montsià arran de l’engegada de la planta Castor. Quan la mà de l’home programa explosions que convulsionen la manera de viure i fracturen de mica en mica la confiança en el sistema, els danys i les seqüeles que van a patir la majoria de la població en cadascuna, així com els guanys que en van a traure la minoria, estan perfectament controlats, al milímetre.
Quin és el punt a partir del qual un tremolor de terra pot esdevenir arrasador? Depèn, és clar, d’un munt de factors. Ara bé, hi ha un mal psicològic que afecta qualsevol persona que n’estiga sotmesa a molts durant un temps, tot i que no siguen massa intensos. La imminència del pròxim, que pot ser el fort, massacra la capacitat de resistència i deixa via lliure a la por. Perquè, com evitar-la, la por, quan arriba sense avisar i s’instal·la en la pell i en la mirada? I damunt, potser per una llarga temporada. Resulta complicat vèncer-la, la por. Més encara, la por al dolor, a la pèrdua. I això, bé que ho sap, el poder –el poder sense rostre-, que la utilitza en favor dels seus interessos desencadenant sismes a un ritme estricte. La historiadora Silvia Federici, referint-se a la similitud existent entre els successos ocorreguts en les fases inicials del desenvolupament del capitalisme en el segles XVI i XVII i les conseqüències socials de la nova etapa de globalització de la qual som testimonis, afirma que “l’empobriment, les rebel·lions i l’escalada criminal són elements estructurals de l’acumulació capitalista, en la mateixa mesura en que el capitalisme ha de despullar la força de treball dels seus mitjans de reproducció per imposar el seu domini” (Calibán y la bruja, 2004).
El govern ha decidit aturar l’emmagatzematge de gas a la planta Castor fins a tindre estudis concloents. I tot i les opinions contraposades que sovint es donen entre els experts, sembla que els terratrèmols han disminuït en quantitat i força i que les persones afectades poden dormir més tranquil·les –esperem, doncs, que no es torne a posar en marxa i que es desmantelle-. Per l’altra banda, però, no està disposat a fer res per detindre els terrabastalls que ens somouen quotidianament i dels quals també en forma part indissoluble la por. A cada colp, arrela més profundament en el nostre cervell, la por, i s’estèn pertot el sistema nerviós, neurona a neurona, fins a paralitzar-nos. Davant del continu, incessant, turbulent, moviment extern, nosaltres tendim a la moderació, atemorits, per si la nostra reacció propicia un desastre més greu. Quasi com estàtues, suportem els embats que ens clivellen amb els ulls desesperançats, fixos en un horitzó perdut. Perquè, paradoxalment, i per a la nostra perplexitat, les accions mampreses a fi de frenar les alteracions no són percebudes com a tals pels responsables de les mateixes, que més bé les entenen com a signes d’immobilisme en un món que ells canvien a la seua voluntat.
Publicat a La Veu del País Valencià (24 d’octubre del 2013)
