Joan del Alcázar
És sens dubte una deformació professional. Tinc la tendencia de trobar referències històriques per a qualsevol cosa. Molts esdeveniments o processos que poden estar passant ara, em fan rememorar allò que he pogut conèixer com a historiador. És per això que l’etiqueta Via Catalana em connecta —deformacions pel mig— amb la Via Xilena [al socialisme].
M’afanye a dir que són dos procesos que tenen poc a veure més enllà del nom. La xilena va ser una experiència emmarcada en la Guerra Freda, i en un país que després de Yalta havia quedat indefectiblement en l’òrbita nord-americana. I això en un món de suma zero, al qual allò que perdia una superpotència ho guanyava l’altra. Catalunya és un país dins la Unió Europea, en un món que ja no és bipolar i al qual la democràcia (de distintes qualitats, això també), és el sistema polític més reconegut. He d’afegir, com a recordatori per al lector, que a Xile es va intentar una revolució social, i que tampoc això ens permetria cap paral.lelisme amb el que està passant a hores d’ara a Catalunya.
A Xile, la democràcia va ser violada per l’Exèrcit amb el colp de 1973. Després l’anàlisi del que havia passat a aquell país, l’esquerra europea, encapçalada pels italians del PCI, va entendre que no n’hi ha altre camí per a la convivencia que el sistema democràtic, tot i amb les seues imperfeccions. Des d’eixe respecte per la democràcia és des d’on defense que els ciutadans de Catalunya han de poder decidir allò que millor consideren per a ells i per al seu país. Escric aquestes ratlles sobre la conjuntura catalana inspirades en les reflexions generades per la Via xilena, i ho faig perquè pense que, tot i les enormes distàncies –no sols temporals− algun profit podem treure d’aquella experiència per al present que ens afecta. I pense tant en el possible profit per als ciutadans de Catalunya com per als de la resta d’Espanya. Xile era una festa entre la part final de 1970 i tot l’any 1971. Tot semblava possible. El món vivia una època en la que el capitalisme aparentava estar en descomposició (protestes per tot arreu, guerres d’alliberament nacional al Tercer Món, guerrilles en Amèrica Llatina) i la Unió Soviètica tenia un predicament com a potència en tots els àmbits que ningú qüestionava. Eixe escenari afavoria el clima d’eufòria per a l’esquerra política internacional. Després les coses canviaren. I molt.
Al país andí els poders desafiats, els sectors espantats pel que podia derivar-se d’aquella festa començaren molt d’hora a treballar en contra del projecte popular. Els Estats Units i la CIA, que ja havien tractat d’impedir l’assumpció d’Allende, establiren sòlides xarxes de col.laboració amb l’oposició interna xilena, i van posar en marxa un procés de desestabilització del govern d’Allende en el que no van esmerçar esforços ni diners. Tot amb tot, fracassaren en la primera fase.
Les fortes pressions no acabaren, tanmateix. Una vegada constituït el Govern, començaren a aparèixer les dissensions internes en la coalició que donava suport a Allende, la Unidad Popular. Uns volien accelerar el procés, altres consolidar els avanços, i altres no sabien si una cosa o l’altra. Els enemics del procés aprofitaren l’avinentesa i xafaren l’accelerador: baixà el preu del coure i s’incrementà la propaganda negra contra la Via xilena. Interessos molt poderosos es van mobilitzar per aguditzar aquelles contradiccions internes de la UP. No n’hi havia una Via xilena, n’hi havia tres o quatre formes d’interpretar-la i, per tant, de desenvolupar-la. I els estira-i-arronsa entre elles van ser durs i carregats de molta tensió.
En el plànol més general, el resultat fou la polarització del país. El suport a la Unidad Popular pujà entre 1970 i 1973, però a despesa de la desaparició del centre polític que actuava com a matalàs entre dreta i esquerra. La dreta, unida, cada cop va radicalitzar-se més. Una part de l’esquerra, una part important, va fer el mateix. Fidel Castro ja ho havia anunciat en Santiago a finals de 1971 amb una de les seues sentències inapel.lables: no n’hi havia més que dues opcions, revolució o feixisme. En setembre de 1973, quan ja feia quasi dos anys que havia acabat la festa, començà el drama de veritat.
No n’hi ha paral.lelismes possibles, ja ho he dit, però Xile encara ens ensenya coses de profit.
Catalunya és ara una festa, però em pregunte si és pel clima d’efervescència assolit des de l’11S de 2012 i perquè els diversos sectors dalt o baix sobiranistes pensen fonamentalment en els beneficis a aconseguir, i no tant en les contrapartides, en les dificultats d’un divorci que no serà fàcil, si és que arriba a produir-se. Em pregunte, igualment, si entre els distints col.lectius que promouen la Via catalana n’hi ha coincidència plena entre el final que desitgen, el camí que consideren adequat per a assolir-lo i la distribució de les despeses que generarà el procés.
Els sentiments estan a flor de pell i els publicistes de l’ABC i el TDT Party, els Rajoy i els Margallos, els Rodríguez Ibarra e tutti quantti no deixen de posar-li llenya a la foguera. Cada cop que parlen, que insulten, que denigren, que tergiversen, que atempten contra la intel.ligència de les persones assenyades ens empenten un pas cap a la bipolarització. Des de l’altra vora del riu, aquells que en pensen que quant que pitjor, millor, no obliden cremar banderes o riure amb allò de que el més paregut a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, hi col.laboren en estendre la mala maror bipolar.
El panorama està enterbolint-se com més va més. La festa catalana no va a ser eterna pel camí que anem. Es necessari i urgent —al punt al que estem quant més es dilate el procediment, serà pitjor— saber quina és a Catalunya la correlació de forces respecte del futur de la relació amb Espanya. Per això cal que la ciutadania es pronuncie, amb garanties i amb les regles del joc ben clares.
Mentrimentres els actors principals –els responsables polítics i socials, els catalans i els de tot l’Estat− reflexionen sobre què fer, els ciutadans de base –sobiranistes o no, catalans o espanyols, afectats en general− podríem parar compte en alguns principis que resulten, si més no per a mi, d’aquella comparació amb la Via xilena:
1) Convé no confondre els desitjos amb la realitat; i això val tant per als sobiranistes convençuts com per als espanyols de bona fe que miren sorpresos allò que passa més enllà de l’Ebre.
2) Alerta amb els estats d’eufòria col.lectiva, i compte amb les unanimitats d’avui que poden ser efímeres; pot ser arriscat creure que no arribarà la sang al riu, i que al final tot s’apanya.
3) Cal no oblidar ni per un moment que els adversaris de que es manifeste la voluntat ciutadana no van a romandre de braços creuats; com convindria parar compte que n’hi ha qui fa com que vol apagar el foc i fa servir benzina.
4) La hiperpolartizació política sempre és dolenta.
5) Dividir la societat en dues col.lectivitats que es consideren irreconciliables és molt perillós, i n’hi ha qui ho potenciarà amb totes les seues forces.
6) Eixe perill afecta Catalunya, sí; però, també a la resta d’Espanya.
7) Els ciutadans progressistes espanyols haurien de preocupar-se per garantir, pel seu propi interès, que no s’ofegue la veu dels ciutadans de Catalunya: revaloritzar la més que deteriorada democràcia espanyola passa per fer valdre els drets dels ciutadans catalans.
8) Si algú creu que la confrontació que puga produir-se entre Catalunya i Espanya és un assumpte intern del Regne d’Espanya, està enganyat: és, si més no, un problema de la Unió Europea.
9) Els problemes complexos no en tenen solucions senzilles.
10) Cal saber combinar el pessimisme de la raó amb l’optimisme de la voluntat.
És des de la influència gramsciana que pense què, amb interés per part de les diverses bandes implicades, encara seria possible aconseguir una bona integració de la Nació catalana en un estat com la Espanya federal, en la que també els valencians i els ciutadans d’altres regions peninsulars tinguérem la nostra ubicació. Encara és possible, crec; però, eixa opció no es mantindrà indefinidament oberta.
