Tamara Djermanovic
Per què una persona antinacionalista, més aviat centralista en el seu passat iugoslau i no catalana de naixement, després de viure la realitat catalana i espanyola des de Barcelona els últims vint-i-dos anys, surt a agafar-se de la mà amb altres persones que estan a favor de la independència de Catalunya? Les raons són moltes, i són, totes, alhora lògiques i intuïtives.
Jo no estava a favor del desmembrament de l’antiga Iugoslàvia, i ara sí que estic a favor d’una Catalunya fora d’Espanya. Això és així, simplement, perquè he vist i he viscut coses, i aquesta experiència, personal però no definida per la sang ni per les vísceres, m’ha ensenyat el següent: el nacionalisme espanyol és més radical i més excloent que el català, i el fet de no haver valorat mai els catalans amb estima i amabilitat, sumat a les raons històriques, només ha pogut augmentar l’anhel de separació. A més d’això, he constatat el mateix que després de recórrer tota l’antiga Iugoslàvia: l’heterogeneïtat del territori. El territori espanyol acull unes realitats culturals, històriques i mentals tan diferents que no permet pensar que un enllaç estatal pugui seguir sent suportable. És allò de tenir alguna cosa en comú, o fins i tot molt, però que al mateix temps les divergències ja no permetin la continuïtat del projecte conjunt. Res més. Tots dos bàndols ho saben. I tots dos volen aquesta separació. Però el que se sent abandonat, el que sent que l’altre pren la iniciativa d’articular aquesta imminència, se sent ofès. “Doncs no perquè et doni la gana jo et deixaré marxar; aquí mano jo”.
Però, sobretot, el que hi ha és aquesta sensació que el deliri de l’altra banda ens arrossega a un pou sense fons amb el qual no tenim gaire a veure. De fet, no hi tenim, essencialment, res a veure. Les “fruites selectes” del govern del PP -així titulava Maruja Torres un article sarcàstic publicat a El País amb motiu de la primera legislatura d’Aznar- han aconseguit derrotar la imatge i també la realitat d’Espanya en un temps rècord. Per l’experiència iugoslava sé que “No pot ser pitjor” és una afirmació relativa; ja ara ens sembla que els mals auguris de fa uns mesos eren somnis en comparació amb l’escenari actual.
Una de les coses que em va xocar d’Espanya en arribar del país dels eslaus del sud -que s’estava descomponent entre lluites fratricides- va ser que, mentre aquí el divorci guanyava acceptació social, es contemplava amb normalitat una unió matrimonial que feia temps que havia deixat de funcionar. És el que passa amb Espanya i Catalunya. L’experiència del meu antic país, que no és exemplar, m’ha ensenyat també que, per tornar a mirar-nos amb seny i respecte, cadascú ha de viure la seva realitat. No podem compartir els projectes passats, presents o futurs ignorant les incompatibilitats existents.
A l’armari del meu fill nascut a Barcelona hi ha una samarreta groga que agafaré en préstec demà per trencar, per unes hores, la meva decisió de no sumar-me a les manifestacions multitudinàries. Ho faig perquè, sortida d’un país que va acabar malament, Iugoslàvia, desitjo un país amb futur: Catalunya.
Tamara Djermanovic, professora a la UPF. Publicat a l’ARA, 11 de setembre 2013.
