Sal·lus Herrero i Gomar
Res més viu. Aforismes, Vicent Penya, pròleg de Francesc Mompó, onadaedicions.com, Poesia 101, Benicarló, 164 pàgines; com s’escriu a la solapa de la portada, Vicent Penya és autor «d’uns vint-i-cinc llibres de diversos gèneres: poesia, narrativa curta, novel·la, prosa assagística… La seua obra poètica, reconeguda amb premis de prestigi i valorada per la crítica, destaca per un lirisme sobri i una mirada mordaç sobre la realitat contemprània. En narrativa ha explorat tant la novel·la com el relat breu, sempre amb un estil depurat i una atenció especial al detall psicològic. Com a autor de llibres d’assaig, exhibeix una agudesa intel·lectual que combina amb la ironia, lucidesa i una fina capacitat d’observació. Col·laborador habitual en mitjans culturals, Penya és una veu destacada de la literatura valenciana actual». Només afegesc que és un dels poetes més valuosos de la seua generació, un escriptor de llarga trajectòria, nascut a Rafelbunyol (l’Horta Nord) el 1961, que encara té molt a dir literàriament.
La mirada poètica i la manera de veure el món actual, de Vicent Penya, al meu parer, té una aire de família semblant a la de la poesia i els dietaris Ramon Ramon, entre la perplexitat, la indignació continguda, la malenconia, l’observació estranya, «rara», sovint inèdita, «original» (amb cometes i sense), la sentència sospesada, la frase subtil, el toc irònic, la finesa d’estil, la dita enginyosa, la rotunditat, la matisació, la variació sobre el refrany habitual, la paradoxa, el matís pintat amb pinzell, el colp de martell, la mostra de l’oxímoron, l’atzucac, el dilema, el joc del llenguatge i les seues metàfores, la contemplació crítica i lúcida del món actual; de les seues contradiccions, limitacions, la passada de rosca, l’esclariment sobre l’enlluernament de la llum i dels il·luminats, la indicació de la pertinència o no dels tabús socials, dels tòpics, de les inèrcies, errades, reproduccions, gravetats, sorpreses, mostrar les solemnitats, les banalitats, les vulgaritats, els dicteris i encerts, judicar, furgar l’ànima, el cos humà, commoure, sacsejar, combatre les supersticions, analitzar el capteniment dels humans, remoure les creences i idees resclosides per treure-les a la llum, mostrar-les en públic i que li pegue l’aire del vent hermenèutic i reflexiu enmig de la discussió de l’àgora; fer llum sobre la foscor de les obscuritats passades, presents i futures. Mostrar la gravetat d’un món que pot fracturar-se com la closca d’un ou…
Després de la lectura de Res més viu, podem corroborar el que s’indica a la solapa de la tapa i el que s’afegeix sobre aquest llibre de gènere aforístic «en que Vicent Penya desplega una mirada incisiva, lúcida i sovint punyent sobre la condició humana i la societat actual Amb una escriptura que combina ironia, lirisme i una aguda capacitat d’observació, l’autor aborda, per mitjà d’una simfonia temàtica en quatre parts, aspectes com la mort, la memòria, la veritat, l’amor, la tecnologia, la cultura, el pas del temps o la inconsistència ètica del món contemporani. Cada aforisme és una invitació a pensar -o a repensar-nos-, a mirar el món amb una llum nova, més crua o més poètica, però sempre més conscient. En el pròleg, Francesc Mompó destaca que Penya ofereix «un bon grapat de pensaments encapsulats que ens conviden permanentment a la reflexió», alguns d’interpretació immediata i d’altres que exigeixen una lectura més pausada i meditativa. Així, Res més viu esdevé un exercici de pensament crític i poètic, una invitació a llegir, observar i pensar lliurement, fidel a la idea que «de llegir, d’observar i de pensar fan l’home raonar».
Hi ha una dedicatòria amb l’enigma de la subtilitat i el sobreentès: «A tu que ho saps».
En un pròleg magnífic, Francesc Mompó, afirma que «Els pobles de tot el món i al llarg de la història de la humanitat han anat generant estructures lingüístiques que arreplegaven i sintetitzaven experiències, observacions, reflexions que pogueren servir a mena de generalitzacions de coneixement per a tots». Remarca com aquests sabers més sistematitzats i científics, arranquen del segle XVIII, a Europa, el segle de la Llum, l’Enciclopèdia, de la Raó, de l’Acadèmia…; i de l’escolarització generalitzada, molt més tard, tot i que des de fa milers d’anys ja trobem a Grècia el «Només sé que no sé res» de Sòcrates o allò de la màxima de Delfos inscrita al temple d’Apol·lo, «Coneix-te a tu mateix» i altres aforismes o parèmies que ens ha llegat la «tradició occidental» que arranca a Grècia amb les arrels inserides a Mesopotàmia, Egipte, Jerusalem i després l’Islam hispànic (Avicena, Averroes), Roma, la Xina, Amèrica… La parèmia, explicita Mompó, significa etimològicament, la saviesa del camí o del caminant – paroimia, composta per para (junt amb, al llarg de) i oimos (camí, travessa). Són d’autor desconegut, sovint formes anònimes que recull la tradició oral i després, en fixar-les per escrit roman, s’escampa, s’adapta a cada lloc i modifica alguna cosa per isetes o malifetes de la memòria.
Les parèmies, remarca, Mompó, «són sentències, màximes, proverbis, refranys, frases fetes les quals solen encapsular-se en fórmules breus, concises, profundes, amb un cert grau de sorpresa enginyosa, també de generalització i de veritat universal. Els aforismes són parèmies d’autor conegut que cerca implantar-los en a societat. Hi ha hagut autors ben coneguts de savis aforismes: Michel de Montaigne, Friederich Nietzsche, François de la Rouchefoucauld, Emil Cioran, Oscar Wilde, Joan Fuster, Laozi, Ludwig Wittgenstein, Sòcrates…»; em permetré afegir a Maria Fullana,Pensades, Neopàtria, Alzira, 2019 i també ha escrit moltes altres pensades en forma d’aforismes encara inèdits (tot i que s’haurien de publicar), els he llegit amb fruïció, perquè confronta la reflexió, les ocurrències, les observacions, el renec i l’estirabot amb la nostra realitat valenciana actual i denuncia el patriarcat que encara roman, elogia la sexualitat i l’amor i combat les poca-soltades del blaverisme i el secessionisme lingüístic, antivalencià/ anticatalà, que ens vol dur al desgavell de l’extermini, Manel Rodríguez-Castelló al seu llibre Farem un pensament: Metaforismes i saials: 11, Lletra Impresa (Rara avís), 2021, Josep J. Conill, a Estelles sota les ungles, editorial Afers, 2024…
Francesc Mompó defineix aquest treball de Vicent Penya com «un bon grapat de pensaments encapsulats que ens conviden permanentment a la reflexió», que poden passar de la cultura popular concreta fins esdevenir ‘universalitzable’ i en tria uns quants perquè observem que uns són de compressió ràpida i senzilla com ara: «Quan algú s’excedeix, molts han de sobreviure», siguen els béns repartits amb injustícia social (alimentació, casa, energia, consum…); d’altres vegades requereixen un pòsit cultural suficient per a traure’n profit i alimentar les sinapsis reflexives: «Sense els textos apòcrifs no tenen sentit els canònics»; explicita Mompó, «evidentment cal que el lector sàpiga el significat d’apòcrif i de canònic. Uns altres exigiran un to més sostingut de pensament per a gaudir de veritats inqüestionables: «Del zero a l’infinit tot són matisos», o «Jo soc jo menys tots els jos que no vaig poder ser»; en altres fa servir la tècnica sorpresiva on t’obliga a dir la teua: «Hi ha veritats que millor no revelar-les mai. Com per exemple?» i ens anima a anar esbudellant amb el bisturí neuronal Res més viu, com ara quan remarca defectes bàsic de tots: «Quan parles és habitual que contesten sense haver escoltat»; i conclou el pròleg perquè ens endinsem en una atenta lectura dels aforismes del llibre de Penya, «desenvolupar el sa exercici de pensar lliurement. De llegir, d’observar i de pensar fan l’home raonar.» Perquè com sintetitza un aforisme de Penya. «Com més llig, més en queda per llegir».
Abans de començar, hi ha dos epigrafs que emmarquen l’entrada a Res més viu, on hi ha present esdeveniments que hem viscut i encara vivim, com a recents, con les conseqüències de la pluja freda quan hi ha un mal govern d’incompetents, la destrucció de l’horta, fa moltes pensades entorn a la vida, i també sobre la mort, la religió, els deus, els sants, els àngels i dimonis estan presents, com a decorat de fons, tot i que siga des de l’escepticisme, l’agnosticisme i la incredulitat, l’esperança es mostra sense defallença, com un bumerang, com un karma, s’afirma l’optimisme antropològic i les perplexitats, els humans som mostrats nuets sobre l’escenari reflexiu, nuets o amb els seus parracs, amb una mirada atenta, sensible, curosa, escrutadora, vigilant els excessos (la hybris), en tractar de no deixar de fer puntada sense fil, brodar un mosaic, un calidoscopi, una catifa de colors, que mostren les nostres ombres i llums (o poques llums)… Ho fa amb llums llargues.
Ésser humà -persona non grata.
Stanislaw Jerzy Lec
Un bon llibre sempre és una provocació.
Joan Fuster
Només puc fer un tast perquè s’endinseu en la lectura d’un llibre, Res més viu, que mama de la influència, clarivident dels aforismes de Joan Fuster, posem per cas, a Sagitari, en l’apartat Lligat i lacrat, publicat abans a la carpeta serigrafies Lligat i lacrat, de Rafael Armengol, Manuel Boix i Artur Heras, Barcelona, 1971, quan parla dels diners, seguint l’ombra allargada de Freud, Fuster escriu: «En última instància, tot fa gust de dolor. O de diners», Penya ho regira, modifica i escriu «Pocs diners fan pudor ja només de diners»…
He detectat algunes influències, també hi ha les referències literàries abundant al llarg de Res més viu, Stanislaw Jerzy Lec, en català hi ha Pensaments despentinats, traduït del polonés per Guillem Cataforra i Ewa Lukaszyk, València, Edicions Brosquil, 2002, també, Kafka, la Bíblia, Charles Chaplin, Machado, Anselm Turmeda, L’Odissea, Anna Karenina, en traducció directa del rus al català d’Andreu Nin, Tolstoi, Dostoievski, Enric Casasses, Sor Isabel de Villena, Joyce, Proust, Rabelais, Joan Rulfo, Pep Laguarda, Mozart, Albert Camus, Virginia Woolf, Witold Gombrowicz. Broch, L’Ulisses, sobre el silenci, els vicis solitaris, l’escriptura, la solitud, la intimitat, la salut i la mort, la literatura, la dana, l’Horta, el temps, les idees, l’amor, les carícies, les ferides, la pau, la guerra, l’armistici, la poesia, Caïm i Abel, l’holocaust, la llibertat, l’ordre, la terra, la grafomania, la lectura, la memòria, l’oblit, la utopia, el progrés, la culpa, la coherència, l’instint de conservació, la bellesa, l’art, la música, el supremacisme, la fam, el present, el somnis, la santedat i la maldat, els virus, les fronteres, l’absurd, l’existència de Déu o no, sobre el caos i les simetries, la veritat i la mentida, les víctimes i botxins, els joves i els vells, la història, el bé i el mal, l’adoctrinament, la llum i la foscor, el matrimoni, la postveritat, la criminalitat, els totalitarismes, els monstres, les bèsties, les emocions, la irracionalitat, el control, els pensaments, allò lluny i allò prop, la corrupció, la inanició, els subalterns, els esbirros, la depredació, la sang, l’orxata, les llengües minoritzades, la globalització, el capital, l’atzar, el infantici, el genocidi, la intimitat, les cicatrius, els impostos, la vergonya, la independència, la fractura del món, les religions monoteistes, les blasfèmies, l’adversitat, l’autocensura, l’abnegació, el racisme, el poder, el poder mediàtic, la copulació, el llenguatge, les ferides verbals i les de la carn, la comunicació, el diàleg, el monòleg, l’enteniment, la dignitat, el turista, sobre la condició humana; uns punts o apunts de meditació sobre la vida vista amb sagacitat, ironia, sarcasme, sentit de l’humor, hilaritat, serietat, gravetat, reflexió, lucidesa, d’exageració, enginy, mordacitat… Perquè «Els humans classifiquem els animals en espècies. Els animals classifiquen els humans en una espècie inclassificable»; «No són les persones les úniques que pateixen Alzheimer. També les nacions». Sovint hi ha una mirada musical i literària local, que inclou el seu poble (Rafelbunyol), que s’universalitza, posem per cas, quan escriu: «Juan Rulfo i Pep Laguarda: obra curta però intensa»; «Déu sense existir, ja coarta i distorsiona la realitat humana. Imagineu-vos si existira»; no obstant això, confessa: «Sóc un agnòstic recalcitrant que, malgrat tot, té una fe immensa en la naturalesa humana», no puc estalviar-me, amb Hannah Arendt, d’interrogar-me si existeix una «natura humana», o només podem parlar de «condició humana»?
A Res més viu, hi ha una mena d’epitafi de Vicent Penya «De moment, hem sobreviscut als pitjors vaticinis. De moment», que recorda a un de Fuster a Sagitari (Diputació de València, 1985), quan després d’una visita mèdica se li pregunta a u pel diagnòstic i afirma que el metge li ha dit que està bé, per ara, de moment. Sempre és de moment quan parlem de diagnòstics de salut i d’afers relacionats amb la vida, la supervivència, inclús de la ciència; la provisionalitat és necesssària i profilàctica… Hi ha també, la influència de Raimon, en forma d’aforismes, «Els dits es mouen teixint xarxes de somni metafísic. Raimón o el crit de la guitarra», així com en un aforisme on Penya esmenta, subreptíciament, la Cançó de les mans, en referència a les mans dels botxins de la dictadura franquista, a la repressió i a la violència física exercida per un règim feixista i criminal (entre els quals el garrot vil contra Salvador Puig Antich), les mans brutes que maten i les mans «fines» dels que manen matar, a la parèmia de Res més viu: «Individus que caven la pròpia fossa. Individus que caven la dels altres. Individus que manen cavar»…
A Res més viu, hi ha quatre llibres (Primer, Segon, Tercer i Quart), només exposaré uns quants aforismes del primer i uns quants de tot el llibre quan es refereix a la literatura, sense especificar el llibre corresponent i, cap i a la fi, algunes parèmies contundents i commovedores:
Llibre primer: des del principi, tal com raja un grapat d’aforismes on es pot apreciar la varietat de les parèmies de Vicent Penya a Res més viu: Els valors humans no cotitzen en la borsa de valors/ Com es guanya la vida la mort? Segant-la!/ El plagi és una adulació sincera/des de la clandestinitat./ Quan ens calumnien, ens queda l’esperança/de l’efecte bumerang./ M’agrada la sàtira. No els sàtirs/ Hi ha paraules tabú que, de vegades, són més que procedents/Les sèquies són artèries dels camps, l’horta plena d’ictus/ Vols desconcertar algú? Cedeix./ El nostre destí últim és clar com l’aigua. Insoluble/ Tant de temps lliure ens esclavitza./ Aquesta torre de Babel reencarnada, mil·lennis més tard, en un macrocentre comercial i un llarg etcètera d’aforismes amb pessics de sal i pebre.
Alguns aforismes literaris: Sense cap mena de dubte, és més viu el Tirant que Martorell/No és cosa d’ara. Des del principi de la humanitat que hi ha una predilecció per la carn i no per les verdures. Ho diu la Bíblia/»Al mig camí de la nostra vida» és indispensable, almenys, llegir «La Divina Comèdia», Amb tots els respectes –i sense conya-, caldria estudiar les relacions hipertextuals que existeixen entre El Quixot i Mortadelo i Filemó/ Alguns es pensen –ingènuament o maliciosament- que la reivindicació de la igualtat de gènere és una moda passatgera. Això és perquè no han llegit El segon sexe de Beauvoir/ Qui il·lustrava Darwin com un simi? Els goril·les del creacionisme/ La insostenible lleugeresa del ser. La seductora ponderositat del no-res/ La flauta màgica. Poema fantàstic i corprenedor, capitanejat per un simple instrument de vent/ Hi hagué una època en què les dones havien de practicar la transsexualitat literària per poder editar els seus llibres. Víctor Català, George Sand, Fernán Caballero, George Eliot…/ Com Molière, un privilegi poder morir exercint la passió de la teua vida/ Assaig Contra els poetes de Witold Gombrowicz: «L’actitud religiosa» dels poetes ha fet grans estralls en la prosa, i si agafem obres com ara La mort de Virgili, de Broch, l’Ulisses o alguns llibres de Kafka, tindrem la mateixa sensació: que «la celebritat» i «la grandesa» d’aquestes obres es concreten en un buit…». Per la meua part, he de dir que ignore si aquestes novel·les s’han escrit «de genolls” o «a la gatzoneta», però sí que puc afirmar que, sens dubte, són pura poesia/ El Quixot: una tira còmica, en el bon sentit de la paraula. Una fabulosa comèdia novel·lada que ha estat desfigurada i malinterpretada per la gran majoria/ La història del cristianisme és increïble: la virginitat de la Mare de Déu està basada en un simple error de transcripció/ Les interminables digressions deTristam Shandy són la gran descoberta poètica d’aquesta novel·la/ A la recerca del temps perdut o com la degustació d’una magdalena és capaç de transportar-te a un viatge interminable per la memòria/ Hi ha cap metàfora de la irracionalitat? Sí, L’estrany d’Albert Camus/ De vegades, la saviesa sorgeix entre la hilaritat i la sàtira. Llegiu, llegiu Rabelais/ Orwell combat literàriament el totalitarisme amb mètodes mol semblants als totalitaris/ En la Santíssima Trinitat de la novel·lística del segle XX Kafka és Déu Pare; Joyce, Déu Fill, i Proust, l’Esperit Sant/ Déu preferí la carn d’Abel a les verdures de Caín. Per sort Déu era carnívor i no caníbal/ Sor Isabel de Villena o el feminisme adoptat i adaptat al seu temps/ Enric Casasses diu: «Som l’únic animal que no s’agrada/ i l’únic déu que trenca allò que toca». I jo afegiria: «Som l’únic vertebrat que no vertebra/ i l’únic cuc que es pensa que no és cuc»/ El princep Mixkin de l’Idiota de Dostoievski és un Quixot del segle XIX en un món corrupte i cínic, on la seua noblesa d’esperit, com en el personatge de Cervantes, es veu incompresa i ridiculitzada/ Tirant lo Blanc. Extens aparador novel·lesc amb un alè d’innovació i una òptica totalitzadora del món, difícil de trobar en narracions anteriors/ Ausiàs Marc filosofava amb la poesia? O, altrament, poetitzava amb la filosofia?/ La lectura de La muntanya màgica sobrealimenta/ Anselm Turmeda o un avanç premonitori del capitalisme/ Groucho Marx. Els seus principis són la base d’un castell de naips a punt de caure. O no./ Comences famolenc, menjant-te una sabata i acabes, afortunat, trobant una mina d’or. Ho argumenta Charles Chaplin./ Tinc dues edicions d’El procés de Kafka. En castellà: versió grandiloqüent, metafísica. En català: versió desimbolta, jocosa./ La Bíblia és un llibre de sang i fetge, en efecte, però resulta tan entretingut!/ Stanislaw Jerzy Lec. Pensaments grenyuts però sense caspa…
Finalment, alguns aforismes contundents, sacsejadors, que són com un colp a la cara per ‘despertar’ a despistats, tebis i incauts, amb un estil de punts de reflexió punyents que cal entomar, tant si et concerneix o no, ben recomanable per llegir-lo amb la calma dels llibres de meditació fet amb oracions breus i sospesades:
De la mort, la religió en trau partit. De la superstició més encara/ Els llibres es publiquen perquè finalment els escriptors es cansen de revisar-los/ Com era allò? Callant la gent s’entén?/Les persones valen per allò que tenen, no per allò que valen. Principi fundacional del capitalisme/Els caps de turc són imprescindibles en totes les cultures. Que li ho pregunten, si no, a Judes./ La revolució té tanta fam de justícia que acaba devorant els seus fills// La veritat absoluta, òxid de l’intel·lecte/ L’asfalt és la mortalla de l’horta/ El viure origina muntanyes d’escombraries. I d’impostos/ No ens adonem del poder tan immens de la paraula fins que no repassem la nòmina d’escriptors perseguits, amenaçats, agredits, empresonats, assassinats…/ Per què li diuen «pena de mort» i no «assassinat legal»?/El terraplanista ho veu tot pla, fins i tot el seu cap/ Guerra. Una quotidiana pena de mort/ El planeta Terra, punt d’inflexió./ Culpabilitzen les víctimes perquè és més fàcil que no carregar contra els botxins/ La característica més comuna dels humans: la inhumanitat/ Després del sanatori, el tanatori./ Els virus són apàtrides i cosmopolites: no entenen de fronteres/ Els centres de les grans ciutats: parcs temàtics urbans/ Passetge per l’horta i no veig ni horticultura/ Quan camine per l’horta, centenars de passes em recorren la ment/ La vida és sagrada, però massa fàcil de profanar/ «Tu posa els diners que jo posaré els morts»/ La mediocritat mediàtica és el regne dels justos/ El narcisista viu un idil·li permanent amb si mateix/ Ja fa segles que el camell passà per l’ull de l’agulla./ Feixisme: excreció del cos social, de vegades excessiva/ Globalització. Totes les cultures s’escampen pel món, tret de la teua/…
Al remat, Vicent Penya, agraeix als que l’han ajudat amb les seues paraules i consells en l’escriptura i l’arredoniment de Res més viu: Pilar Solves, Sofia Rodríguez García, Francesc Mompó, Manel Hurtado, Antoni Gómez, Manel Alonso. I molt especialment, pel seu suport vital, a Elionor López.
