Gustau Muñoz
Un nou govern al capdavant de la Generalitat Valenciana es trobaria, sens dubte, un panorama molt fosc de les finances públiques, amb un marge de maniobra pràcticament inexistent. La partida de pagament del deute (interessos i amortitzacions) amb venciments implacables s’emporta un gruix important del pressupost disponible. La resta són despeses gairebé fixes (les grans partides de sanitat i educació) que, a més, a hores d’ara són deficitàries i acumulen deutes. Per tant, els programes socials, les noves infraestructures, les inversions, el proveïment de nous serveis públics (com ara la creació d’una Policia Valenciana), tot allò que podria definir un projecte innovador i atractiu, quedaria provisionalment en suspens. De fet, fins i tot el funcionament normal de l’administració valenciana i l’atenció als compromisos contrets estan en qüestió ja ara amb el govern del PP. Vegeu els deutes a les farmàcies, els endarreriments en el pagament als proveïdors, a les universitats, etc. La Generalitat Valenciana es troba a un pas de la fallida i si no hi ha caigut de ple ha estat pel recurs al Fons de Liquiditat Autonòmica, que de fet l’endeuta encara més, aquesta vegada amb l’Estat. Té els mercats financers tancats i no pot refinançar el deute. Els ingressos propis han baixat de manera dràstica, i el sistema de finançament actualment en vigor és del tot insuficient, inadequat, vergonyós.
És clar que tot això té responsables: una gestió absolutament desficaciada per part del PP que ha controlat al llarg de quasi 20 anys la Generalitat, les diputacions i els principals ajuntaments, amb inversions totalment desencertades, sense rendiment social clar, sense cap racionalitat econòmica. En el marc de la bombolla immobiliària i dels diners fàcils, i enmig d’una corrupció insuportable, es dugueren a terme de manera irreflexiva -com tothom sap- grans inversions de l’estil de la Ciutat de les Arts, la Ciutat de la Llum o l’aeroport de Castelló, entre desenes i desenes més, que s’han d’amortitzar, que han generat endeutament, i que a més impliquen una despesa corrent considerable. Només cal esmentar la gestió desastrosa de la RTVV com a paradigma del desgavell. El PP ha fet malbé iniciatives reeixides, com l’IVAM, i ha malbaratat milions en organismes inútils i clientelars com la Fundació Aigua i Progrés. No ha promogut la racionalització i la millora de la gestió pública. Hi ha motius per a sospitar que s’ha estimulat la degradació dels serveis públics per a justificar els plans de privatització, com en el cas de la sanitat o l’educació o de la mateixa televisió, en benefici de grups econòmics o confessionals (o una barreja d’ambdues coses) afins.
Sobre aquestes qüestions hi ha un ampli acord. Ara bé, la crítica d’una etapa nefasta no pot substituir les idees i els projectes per a una gestió alternativa, en condicions extraordinàriament difícils. “Repartir misèria”, en efecte, seria a primera vista el panorama previsible d’un nou govern, d’un govern alternatiu, a la Generalitat. La temptació immediata seria deixar-ho córrer. No val la pena governar en aquestes condicions, es podria pensar.
Doncs, no. La talla dels governants es mesura en les situacions dures i difícils. És ara quan haurien d’aportar el bo i millor d’ells mateixos per ajudar a eixir d’una situació dramàtica el País, si és que la societat -una majoria de valencians i valencianes- els hi dóna la confiança. En el moment del perill, no poden retrocedir. Malgrat la situació desesperada, o ara o mai. I encara que hagen de demanar sang, suor i llàgrimes.
No se sap qui podria integrar un govern alternatiu. És difícil pensar en una alternança, en la tradició bipartidista, ara PP després PSPV-PSOE. No és previsible, ni ho indiquen les enquestes. El desgast de la fórmula és massa evident. L’altra hipòtesi (deixant de banda una incerta conxorxa PP-UPyD) és el famós tripartit, ple de contradiccions internes, sí, però possible i també –per què no? – desitjable. Perquè suposaria la instauració d’una cultura de coalició, que és una fórmula plenament democràtica, i perquè bandejaria les majories absolutes, i les seues indesitjables conseqüències.
Siga com vulga, el fet és que un govern diferent hauria d’atendre moltes expectatives i necessitats amb pocs mitjans. I es trobaria amb l’animadversió segura d’una dreta feréstega i els seus grups de suport i mitjans de comunicació, que estan convençuts que el poder els pertany per dret diví i estan disposats a conservar-lo o a recuperar-lo per qualsevol procediment, a tot preu. I ja sabem què vol dir això. Alhora, hauria de fer front a les renovades pressions centralitzadores, que amenacen de desmuntar aspectes clau de l’autogovern dels valencians. El pla anunciat pel Govern Rajoy no és cap anècdota, sinó la plasmació de les idees fortament reaccionàries i centralitzadores contingudes als papers de la FAES.
Un nou govern a la Generalitat hauria d’actuar amb una forta empenta i capacitat d’iniciativa i activar la mobilització ciutadana, la consciència política i la participació. En aquest sentit, hauria d’aportar d’entrada transparència. Fer un estat de la qüestió en termes econòmics, financers i de la situació de les administracions, empreses i organismes de la Generalitat, i informar amb claredat. Anunciar un pla senzill i entenedor de prioritats on s’haurien de fixar els compromisos, fent esment inequívoc del que pot fer i del que no pot fer, de les seues responsabilitats i de les alienes (govern central, institucions europees).
Hauria d’exigir un canvi en el sistema de finançament absolutament injust i insuficient i reclamar el deute històric (xifrat en uns 15.000 milions d’euros). Hauria de discutir amb fermesa una part de l’endeutament heretat, la part que podria considerar abusiva, però conscient que assumir el poder vol dir assumir també servituds i obligacions, i que el remei mai hauria de ser pitjor que la malaltia. També hauria de discutir els objectius de dèficit, inviables i que cal esmenar o solucionar per altres vies.
Hauria d’elaborar amb experts i agents econòmics un programa de rellançament econòmic, orientat al canvi de model productiu, on tots i cadascun dels sectors de l’economia valenciana (l’agricultura, la indústria, el comerç, el turisme, els serveis) haurien de ser objecte d’estímul i suport material i immaterial, pas a pas, en funció de les possibilitats, però amb convicció. I tot plegat entès com una empresa col·lectiva. Un objectiu ambiciós en el marc del qual s’haurien d’estudiar les possibilitats sector per sector. A aquesta tasca caldria dedicar-li totes les energies, perquè en aquest redreçament econòmic es juga el futur del País. I en funció d’això convindria exigir el concurs de les altres administracions (Govern central, Unió Europea) per desencallar els colls d’ampolla que dificulten la recuperació econòmica –a nivell financer, d’estímuls, d’infraestructures.
També hauria d’abordar un pla de xoc per a superar emergències socials, perquè el pes més feixuc de la crisi ha recaigut de manera diferenciada segons sectors i grups, i ha afectat més durament els més vulnerables i desprotegits. D’alguna manera, amb recursos públics i socials o privats, s’hauria de fer front a les situacions més dramàtiques, que avui dia sovintegen arreu del País.
L’horitzó del canvi de model productiu exigirà també una atenció especial a l’ensenyament i les universitats, la recerca (I+D), la modernització ecològica, les experiències d’economia verda i d’economia del bé comú, tot plegat en el marc de la racionalitat econòmica, tocant de peus a terra, amb la vista posada en les persones que avui tenen greus problemes i han vist esvair-se les expectatives de futur, i també en les generacions futures. Sense oblidar que algunes empreses i sectors valencians actuals han assolit nivells d’excel·lència i haurien de ser reconeguts com cal, apreciats com a actius i exemples a estendre.
Ara bé, més enllà de les dificultats i les urgències econòmiques, un nou govern, després de 20 anys de domini de la dreta, obriria un nou capítol, i podria fer emergir un doll d’expectatives fins ara frustrades o reprimides en el terreny moral, de la regeneració de l’autogovern, del desenvolupament cultural, de la dignificació col·lectiva, de la normalització de la llengua, de la recuperació dels millors elements d’un passat no tan llunyà en què s’havien fet algunes coses positives. Podria catalitzar una explosió d’energia creativa i obrir de bat a bat la porta a l’aportació de les generacions joves –els protagonistes de la Primavera Valenciana. Moltes coses podrien ser, de nou, possibles.
