S’acaba de publicar el llibre Hannah Arendt i Günter Anders, Dona’m notícies teves. Cartes i escrits, 1939-1975, pròleg d’Stefania Fantauzzi, traducció de Marisa Presas (Arcàdia, 2025). Amb el títol, No poder desconfiar: un pacte de paraules i pensament, Stefania Fantauzzi ens explica que Dona’m notícies teves. Cartes i escrits, 1939-1975 constitueix un valuós testimoni de la complexa relació personal i intel·lectual que es va establir entre dues de els figures més influents del pensament del segle XX: Hannah Arendt i Günther Anders. Arendt i Anders que havien estat casats entre el 1929 i el 1937, a partit del 1939 mantingueren una correspondència en la qual afloren no tan sols les vicissituds biogràfiques i les dificultats associades a l’experiència de l’exili, sinó també reflexions filosòfiques rellevants sobre temes centrals per als dos pensadors, com van ser els totalitarismes, la tècnica, el progrés i la condició humana. I en aquest sentit, les notes que ha elaborat l’editora del llibre original en alemany, Kertin Putz, representen una autèntica recerca per conèixer el context precís i les referències que es donen a les cartes.
A més de la correspondència, trobarem alguns textos redactats conjuntament pels dos autors: l’escrit sobre les Elegies de Duino, de Rainer Maria Rilke (1930), i altres contribucions sorbre temàtiques afins, com les ressenyes sobre Ideologia i utopia, de Karl Mannheim, o uns poemes dedicats a Walter Benjamin, amic comú i figura intel·lectual de referència tant per a Anders com per a Arendt. Afirma, Fantauzzi, que l’acurada i brillant traducció de Marisa Presas permet acostar-nos a un recorregut intel·lectual compartit, complex, matisat, marcat per una pluralitat de perspectives que, lluny de crear un dissonància, enriqueixen profundament el diaèleg entre tots dos pensadors.
Anders i Arendt, d’origen jueu, es van veure obligats a abandonar Alemanya arran de l’ascens del nacionalsocialisme i cercar refugi inicialment a França i, posteriorment, als Estats Units. Fantauzzi explicita: «Aquesta fractura biogràfica no va constituir només un trauma personal, sinó que va adquirir la forma d’una autèntica escissió epistemològica: una transformació radical en la manera d’entendre la identitat pròpia i la concepció del món. L’exili, en aquest sentit, no es va presentar com una etapa transitòria, sinó com una condició estructural i fundacional, que marcaria profundament les seves vides, la seva escriptura i la seva reflexió filosòfica. Com va succeir a molts altres intel·lectuals jueus alemanys del segle XX, l’experiència del desarrelament va esdevenir un fonament existencial i la clau hermenèutica per analitzar críticament la crisi de la modernitat europea. Per a Arendt, la condició d’apàtrida va significar la pèrdua d’un món comú en què els individus poguessin actuar, parlar i conviure políticament. Anders per la seva banda, va elaborar una reflexió que associa l’experiència de l’exili amb la de l’home modern, que es troba «fora de lloc», alienat respecte a un món que ell mateix ha contribuït a construir però que ja no controla.» Aquest sentiment de l’exili i l’experiència radical de ser una pària, una desarrelada, la van dur a interrogar-se sobre els drets humans i de ciutadania dels que no tenen estat propi i no obtenen cap reconeixement, sobre el dret a tenir drets i va escriure Nosaltres els, refugiats, on la construcció de la pròpia identitat canvia amb tanta freqüència que ningú aconseguirà saber qui som de veritat… Un dels països amb més habitants del món, al segle XXI, que augmenta, exponencialment, amb les guerres i les catàstrofes ecològiques, és el dels camps de refugiats, amb condicions infrahumanes.
Adverteix Fantauzzi que els cartes escrites per Arendt entre el 1939 i el 1941 (no es conserven les respostes d’Anders d’aquell període) transmeten un viu sentiment de desorientació: dificultats burocràtiques per obtenir visats, estranyesa lingüística, impossibilitat d’inserció al món laboral i sensació de ser «hostes indesitjats» en països que els toleraven sense acollir-los plenament, com la majoria dels immigrants en situació d’»irregularitat». El to epistolar oscil·la entre la ironia i l’amargor lúcida, revelant una consciència dramàtica de la condició d’exiliats. I posa una atenció especial en els intents de crear una xarxa de contactes i solidaritat per ajudar aquells que havien romàs a Europa.
En aquest sentit, remarca Fantauzzi, és emblemàtica la carta d’Arendt a Anders del 25 de maig de 1941: Demà m’he de posar en contacte amb tota una sèrie de persones per parlar dels amics que s’han quedat enrere. Sense aquest problema, els que s’han quedat enrere, tot seria molt més fàcil. La carta que va escriure al cap de quasi tres setmanes confirma la urgència i multiplicitat de tasques relacionades amb el suport als exiliats, amb un to que transmet un sentiment d’angoixa i desesperació. Arendt, malgrat les dificultats, en escapar-se del camp de concentració francès de Gurs el 1940 i la seua arribada als Estats Units, va redactar el seu currículum acadèmic i laboral, que podem llegir en aquest llibre, va aconseguir reconstruir una identitat intel·lectual, va adquirir la ciutadania nord-americana el 1951 i va incorporar-se com a docent a diverses universitats. Anders, en canvi, va viure l’experiència nord-americana amb un sentiment més profund d’estranyament: exclós dels cercles acadèmics, es va dedicar a feines precàries i va ocupar una posició marginal dins de la vida cultural dels Estats Units. Així en la carta del 12 de desembre de 1957, per descriure’s a ell mateix, es qualifica de «belonging nowhere», no pertànyer a enlloc. La fractura lingüística va ser molt dolorosa. Obligats a abandonar l’alemany com a llengua d’ús quotidià, mai no van arribar a sentir-se plenament a casa en cap altra llengua. Les cartes testimonien la dificultat d’expressar-se en anglés d’una manera autèntica i el desig nostàlgic de recuperar la musicalitat i la precisió de la llengua materna. Arendt escriu:
He d’aprendre anglès, aixó és el primer. […] Quan sàpiga anglès podré arreglar-me-les. Però necessito temps per aprendre’n. Tu comprends (31 de maig de 1941)
T’escric en anglès per practicar. (4 de juny de 1941)
[…] no tornaré a escriure un monstre de llibre com el que acaba de sortir en alemany. Per càstig, com ha de ser, vaig haver de fer-ho dues vegades,¡ primer escriure-ho en anglès, aleshores realment no en sabia, i després traduir-ho a l’alemany. (14 de febrer de 1956)
En aquest context, el mateix intercanvi epistolar adquireix un valor de salvació: l’escriptura de cartes esdevé un espai de resistència i de supervivència, un acte de reconeixement recíproc que confirma l’existència de l’altre i la persistència d’un vincle afectiu i intel·lectual. Escriure a l’altre encara que distants, encara que separats de a vida en comú és una manera de no cedir a l’oblit. Cada carta esdevé així un acte de reconeixement mutu. Arendt i Anders, semblen dir-se: tu existeixes, jo existeixo, i el nostre diàleg segueix viu. Fins i tot, en moments de silenci, polèmica o distanciament, conclou Fantauzzi, el gest mateix d’escriure esdevé afirmació de la pròpia presència i intent de reconstrucció d’una comunitat de pensament. La relació afectiva i intel·lectual que es professen només s’acaba amb la mort de Hannah Arendt el 1975, i en aquest llibre podem observar les dificultats per desempallegar-se de la influència filosòfica de Heidegger. Per exemple, en l’anàlisi d’Ideologia i Utopia de Karl Mannheim, aquesta influència no els permet valorar prou les aportacions de la sociologia a la reflexió filosòfica situada, historitzada i contextualitzada. Més tard, Arendt i Anders, des d’una antropologia filosòfica, presenten notables afinitats temàtiques que requereixen una anàlisi temàtica aprofundida. Ambdós, exploren la condició de l’ésser humà contemporani, i posen l’èmfasi en la pèrdua progressiva de sentit i en l’alienació del món provocades per la modernitat, on podem veure la crítica dels dos a la tradició del pensament filosòfic, del tot ineficaç davant dels esdeveniments tràgics del segle XX. La filosofia acadèmica, molt sovint, es limita a constatar el que passa, des de l’abstracció distant, sense plantejar-se intervenir-hi. En aquest sentit, la reflexió que Arendt i Anders despleguen naix d’una mena d’oposició a l’establisment filosòfic: la seva reflexió consisteix més aviat en la preocupació que el món estigui encara relacionat amb nosaltres, amb els éssers humans. No és veritat que potser no estan «d’acord en res», com escriu Anders en una epístola. Al contrari, tots dos comparteixen la crítica radical a la tradició filosòfica occidental, que consideren incapaç de respondre de manera eficaç a les tragèdies del segle XX. La seva reflexió sorgeix d’una exigència de responsabilitat envers el món i la història, en contraposició a una filosofia que tendeix a l’abstracció i a l’aïllament.
La nòmina d’intel·lectuals que s’esmenten en el diàleg entre Arendt i Anders és atapeïda. La correspondència entre Hannah Arendt i Günther Anders, representa, doncs, un diàleg continu entre dues ments brillants que, tot i seguir camins diferents, no van deixar mai de confrontar-se i influir-se mútuament. Van saber convertir allò que els va tocar viure en una reflexió radical sobre el seu temps que continua obrint camins per pensar la nostra actualitat, el nostre present, les amenaces i els riscos als que s’enfrontem d’una manera, com més va, més crítica, carregada de majors riscos i més gravetat; també s’evidencia un recorregut basat en l’ajuda mútua, que perdura al llarg dels anys i s’accentua en la vellesa: perquè allò que sempre els ha unit es troba en les paraules exemplars de Günther Anders:
M’interessa molt, i sempre, saber com estàs, que estàs bé, amo te esse. Fes-me el favor d’enviar-me unes paraules.
Dona’m notícies teves. Cartes i escrits, 1939-1975 és un recull molt valuós com a expressió del segle XX, testimoni de l’horror, de l’exili, de les majors catàstrofes de la contemporaneïtat. Explicita la seua relació de companyerisme, d’amistat, d’afecte i intel·lectual, en una nota a peu de pàgina, s’indica que Hannah Arendt, a La condició humana (1958), que va publicar en alemany amb el títol Vita activa (1960), i en una carta, el 3 de maig de 1960, Arendt li comunica a Anders que l’ha citat « de bon grat»: «Amb tot, en unes interessants observacions sobre la bomba atòmica al seu llibre Die Antiquiertheit des Menchen (L’obsolencència de l’home), Günter Anders remarca amb raó que en el cas d’una explosió atòmica no es pot parlar d’experiment o de laboratori perquè «els efectes són tan enormes, que en el moment de l’experiment el laboratori és el mateix globus» (p. 260). «Els assajos del laboratori es caracteritzen perquè l’espai on es duen a terme està aïllat del seu entorn i separat del món».
Aquestes cartes i escrits d’Arendt i Anders ens permet entrar a observar els materials que construeixen el fonament intel·lectual de dos grans pensadors del segle XX.
El mateix Günther Stern , Sobre l’anomenada «dependència de l’ésser» sobre la consciència, amb motiu del llibre sobre la ideologia de Karl Mannheim, del 1930, en un postfaci, escrit el 1973, afirma: «Aquest article -escrit fa 44 anys- no conté ni una sola tesi que jo subscriuria avui. Però l’home de setanta-un anys no pot atacar el de vint-i-set. Només li queda la possibilitat d’explicar: l’autor d’aleshores, que té molt poc a veure amb l’actual, que cinc anys abans s’havia doctorat amb una tesi sobre lògica i situació dirigida per Husserl, que després encara havia estudiat amb Heidegger i que treballava gairebé de manera exclusiva sobre antropologia filosòfica i teoria de l’art, en el moment d’escriure aquest text gairebé desconexia Hegel i Marx. Paradoxalment, va ser precisament el treball sobre Mannheim que es manifesta en aquest text el que li va donar l’impuls per seguir fins a les «fonts» unes teories que de fet Mannheim no havia inventat però sí aigualit. Molt aviat li va semblar dubtosa la tendència de Mannheim de fer el mateix marxisme sospitós d’incórrer en el concepte marxista d’ideologia per tal de debilitar-lo; avui aquesta tedència li sembla igual de dubtosa que aleshores».
Les seues preocupacions pel llenguatge, d’Arendt i Anders, per la comunicació, per persuadir els humans de l’era crítica que inaugura els camps d’extermini, els totalitarismes, les explosions atòmiques, d’Hiroshima i Nagasaki, no els aparten de les anàlisis aprofundides sobre les majors amenaces, reptes i problemes als que s’enfronta la humanitat actual… En el món català, Ernest Garcia amb les anàlisis a Ecologia i igualtat (Tirant) i a La transició ecològica (Afers, 2025), o bé Joaquim Sempe amb L’explosió de les necessitats, sobre el consumisme i la crisi ecològica i les Converses sobre creixements i col·lapses; o Joan Martínez Alier i les seues aportacions sobre la justícia ambiental, l’economia ecològica i la crisi ecosocial, són alguns dels nostres intel·lectuals que analitzen els greus problemes d’unes societats en risc d’insostenibilitat ecosocial. Al meu parer, ho fan a la manera que Arendt i Anders feren amb els totalitarismes, l’imperialisme, el racisme, els camps d’extermini i de les conseqüències de bombes atòmiques.
