Gustau Muñoz
Joan Fuster tenia una idea molt clara de la història i la societat del País Valencià i del conjunt dels Països Catalans, sobretot des del punt de vista de la història cultural i, específicament, de la història literària (el seu regne inicial fou la poesia, la literatura). Però hi va afegir complexitat: tenia una molt clara percepció de la història social i política, dels fets clau i determinants, dels tombants i de les tragèdies: de la Decadència a les insuficiències -o la frustració, segons territoris- de la Renaixença. O del desenllaç de la guerra civil espanyola del 36-39, que posà contra les cordes la llengua i la cultura catalanes.
És cert que no va elaborar un pensament polític articulat, ni teories, ni programes. No fou un líder polític. No fou ni un Prat de la Riba ni un Castelao, per a entendre’ns. No fou president de cap organisme públic, ni secretari general de res. Era un Privatgelehrte de Sueca, un intel·lectual independent. I més una ment analítica que no doctrinària. Mirava al passat -feia servir, amb destresa, amb una intel·ligència enlluernadora, el mètode històric- per a entendre les claus del present, sobretot en termes de problemes, dificultats i indecisions. I posava en circulació anàlisis, propostes i també metàfores entenedores, com ara la “plenitud” de la vida col·lectiva, o les seues propostes a la qüestió de noms. Es va detenir molt en la qüestió de noms.
La qüestió dels noms era molt important, perquè el nom sol fer la cosa. No és un tema menor, merament nominalista… València, Catalunya i les Illes Balears son una realitat històrica, cultural i etnolingüística, feta de lligams humans de tota mena, però no tenen un nom comú. I això havia complicat molt les coses. Ja molt prompte -el 1950, als 28 anys-, a l’article “València en la integració de Catalunya”, publicat en una revista de l’exili, Fuster -en sintonia amb els valencianistes més solvents dels anys 20 i 30, o anteriors- mostrava el seu pensament unitari. Una constant, de la qual no va abdicar mai. Fuster no es va inventar es. El valencianisme en pes, tret d’excepcions sovint pintoresques, pensava en termes del que avui anomenem Països Catalans. La germanor, el llemosinisme, el sol llevant, Bacàvia, tot això -de Teodor Llorente i el seu fill a Emili Gómez Nadal- apuntava en el mateix sentit. Els lligams han estat de sempre molt forts, però sovint amagats amb insistència. El polític i financer Joaquim Reig, per exemple, fou elegit diputat per la Lliga de Cambó el 1933… Tot plegat és una història encara no explicada.
Un País Valencià conscient d’ell mateix -reconciliat, afirmat, desalienat- i els Països Catalans com a realitat viva i alhora lògica, coherent, i horitzó factible, foren la seua aposta vital. L’obra de Fuster en el terreny civil -per dir-ho així- es mou en un terreny diríem que pre-polític, de preparació per a una política favorable, de creació de consciència. En una carta molt important a Vicent Ventura (agost 1962) deia:
<<Pense que la cosa que jo i gent com jo podem fer, en uns moments com els que vivim, és més o menys crear “consciència”… Per “crear consciència” entenc qualsevol mena de labor que tendesca a situar els nostres compatricis davant els termes exactes dels problemes col·lectius.>>
Quan arriba a la Transició, Fuster -i no només ell- tenia altes expectatives. Pensava que la història faria un gran salt, després de quaranta anys de dictadura militar, clerical i feixista. Tot i que mai va ser ingenu ni ignorava els grans obstacles que s’hi interposarien. Com deia en aquella mateixa carta del 1962 a Vicent Ventura:
<<No em faig il·lusions. Soc el senyor que mai no es fa il·lusions. A vegades puc fer la impressió de proposar-me en les poques idees polítiques que confesse professar, unes metes impossibles: per exemple, en això del catalanisme dels valencians.>>
<<Però, en primer lloc, no les crec impossibles, sinó solament difícils. I en segon lloc que, pel fet de ser “impossibles”, no veig per què m’hauria de passar a l’enemic.>>
I deia encara més:
<<Els programes perfectes mai no es realitzen. Cal tindre un “programa” -i un programa perfecte: utòpic i tot, però amb una prèvia renúncia a veure’l realitzat. La contingència de la “política diària” permetrà d’aconseguir-ne una o altra mesura de realització parcial. Això és la vida.>>
Son precisions molt eloqüents. Situaven el paper que s’atribuïa el mateix Fuster -sabia que no era un cap polític, sinó algú que comptava amb una certa “autoritat moral”- i fixaven la dialèctica entre els grans objectius als qual no s’ha de renunciar mai per difícils que siguen i els camins pautats que caldria seguir. Fuster -malgrat les cauteles i la lúcida suspicàcia: “no fer-se il·lusions”- esperava que el nou temps inclouria un canvi radical i de gran abast. No podia esperar-se una altra cosa! Un canvi que portaria un País Valencià re-nacionaliztat, conscient d’ell mateix, amb una autonomia de màxims considerada, a més, com a trànsit en un procés d’autodeterminació que duria a alguna mena d’acord, entesa, articulació o federació amb el conjunt de les terres de parla catalana.
Perquè pensava que els Països Catalans podrien esdevenir una realitat efectiva en el pla polític, sense precisar mai, però, les formes que podrien prendre o els procediments juridicopolítics que hi durien, una qüestió que deixava sempre oberta.
La dura realitat, però, el va impactar. A ell i a molts més.
El País Valencià va viure tota mena d’obstacles, li organitzaren una batalla civil insidiosa, un conflicte no del tot artificial o epidèrmic -dir una altra cosa és un error, o una superficialitat- que va contribuir molt, sumada a les mancances de les forces majoritàries, a aturar un procés esperançador i que tingué el desenllaç que ja sabem: una autonomia esquifida, sense referèndum, i una desfeta simbòlica, en la qual fins i tot es va perdre el nom del País. Alhora, la Constitució de 1978 prohibia explícitament la federació de comunitats autònomes. Ni País ni Països, per tant.
Ara bé, ací s’acabava tot? El mateix Fuster apuntava el 1978 que encara que els Països Catalans no arribaren a port en termes polítics, no per això deixarien de ser el que son ni el que haurien de ser… A Fuster i a una o dues generacions més els va costar molt passar de la “guerra de moviments” a la “guerra de posicions”, per emprar la distinció gramsciana manllevada dels debats dels anys 20 i 30. La guerra de moviments era l’acceleració del procés històric. La guerra de posicions és la tasca tenaç de construcció i “creació de consciència” a llarg termini a la qual estem obligats i que ja ha retut molts fruits, insuficients potser però esperançadors.
La reflexió actual hauria de fer-se càrrec d’aquestes realitats i repensar el fons de les idees de Fuster -que serven la validesa que ha analitzat Pau Viciano amb rigor al seu llibre Per què Fuster tenia raó— per ajustar-les a les condicions socials i polítiques del present. En termes de societat, cal no oblidar que Fuster va escriure Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms el 1962, fa seixanta anys. Llavors l’element autòcton era molt més potent i majoritari dins de les nostres societats. Han passat moltes coses entremig, com ara el desplegament institucional i polític de la democràcia espanyola, que ha comportat la legitimació de l’Estat i la integració en la Unió Europea. També s’ha produït una gran onada migratòria que s’ha afegit a les anteriors, i ha alterat la composició social del país. El marc global també ha canviat, en el sentit de la interconnexió creixent de les societats, l’escurçament de les distàncies, la intensificació de les comunicacions i la circulació de la informació o els moviments de persones. D’altra banda, el conflicte dels Balcans (als anys 90) comportà un descrèdit considerable dels plantejaments vinculats a les identitats i el nacionalisme. Però hi ha hagut més canvis: en un context molt complex, l’ofensiva re-centralitzadora del PP, el neo-nacionalisme espanyol, va permetre la constatació efectiva dels límits democràtics de l’Estat espanyol, la qual cosa donà impuls al Procés sobiranista a Catalunya. De nou, la diferència de ritmes polítics entre els diferents Països Catalans es va fer palesa.
Però tornem a Fuster. L’assagista de Sueca era optimista, tot i que sempre amb cauteles. ¿Els valencians, poden tornar a identificar-se com a “catalans” a l’igual que ho feien als segles XIII, XIV o XV? I qui diu els valencians diu també els mallorquins…. És molt complicat, plantejat així. Perquè “els catalans” son percebuts com una entitat pròpia i restrictiva… En certs àmbits de forta consciència i motivació nacional, o de compromís amb la llengua, això és un obstacle que es supera, i la identificació com a catalans no presenta problemes. Ja s’entén que la catalanitat de què es parla i “que ens pertoca” (com deia Doro Balaguer) és més àmplia, que fa referència al conjunt i no a una part. La qüestió és redefinir la “catalanitat” per fer-la inclusiva i acceptable per sectors amplis de la societat. Perquè la política democràtica és una qüestió de masses i d’eleccions, de grans corrents d’opinió i de polarització al voltant d’un gran ventall de qüestions.
La consciència de catalanitat profunda, d’origen històric i de projecció de futur, és del tot necessària i ve exigida en termes culturals, de supervivència de la llengua, de mercat cultural de dimensions viables, de resposta a les realitats del segle XXI en el qual assistim a un procés accelerat d’interconnexió de societats i de simplificació cultural. Som pocs i el món és molt gran…
Però aquesta consciència seria en tot cas una “consciència de segon grau” que caldria definir i precisar amb cura, eludint els obstacles i els paranys. Per exemple, la fórmula màgica de la nació cultural i la nació política -de la qual ha parlat, per exemple, Joan F. Mira- té un gran problema: que tota nació política acaba creant la seua nació cultural. A més en el sentit originari definit per Friedrich Meinecke ja el 1908 i recollit per Hans Kohn, la nació cultural era la comunitat històrica que havia reunit tots els elements d’identificació previs però mancava d’estructura política, mentre que la nació política era la que s’havia construït -sovint mitjançant un procés d’homogeneïtzació interna violent- des d’un poder polític sobirà, des de l’Estat. La nació cultural pressuposa un imaginari compartit, del quan encara som lluny. Per la seua banda, la nació política vindria a ser a hores d’ara, si fa no fa, una de les nacionalitats que esmenta la Constitució del 1978, és a dir, un poder limitat i delegat que es pot suspendre si molt convé…
Políticament tant el País com els Països ensopeguen amb limitacions formidables en el marc juridicopolític actual. Com a element favorable, malgrat tot, cal comptar els avenços que s’han fet en el terreny cultural i de la interrelació civil, així com la nova consciència dels interessos econòmics compartits, la resistència al un tractament fiscal desfavorable o a la concepció radial d’Espanya. Ara les estructures econòmiques s’assemblen molt més. I la consciència del que som i representem en un món que funciona amb escales molt grans pot afavorir -per vies insospitades- un vell projecte d’aproximació, entesa, germanor, confluència i cooperació, tan necessari com sempre. O justament ara més que mai.
En aquest context convé reconsiderar certes elaboracions al voltant de “la nació dels valencians”. ¿Per ventura implica, aquest punt de mira, l’abandonament d’un objectiu no impossible però sí difícil? ¿Per la via de l’acomodació al medi i per tal de fer-se acceptables, presentables en societat? ¿Potser és una traducció o una versió més civilitzada de la “tercera via”? Cal sospesar-ho tot. I cal subratllar el valor de la fórmula de Fuster: utòpics i alhora pragmàtics. Reconèixer les limitacions i els imperatius de la realitat però no renunciar a res. Per què hauríem de fer-ho?
Aquest text és un fragment extret del llibre Profeta de la raó (Afers, 2023), i es podria titular també: “Passat, però sobretot futur”. Mira d’entendre i explicar “una certa idea del País”, la que enllaça amb les idees fusterianes, que eren i son també les idees de molts valencianistes anteriors i posteriors al mestratge de Joan Fuster (1922-1992). Una realitat que s’amaga sovint, en la croada permanent -tothora reiterada, sempre buscant arguments per ‘desmuntar-la’- contra una certa idea del País, que inclou evidentment una certa ides dels Països…Uns neguen la unitat de la llengua, altres la comunitat cultural, altres encara la història comuna, tots el projecte -obert, per definir- de futur compartit. Aviat negaran també la geografia: dictaminaran que no importa, i que la Sènia és l’Amazones.
