Sal·lus Herrero i Gomar
El proppassat dissabte, 25 de juny es fer una primera presentació del darrer assaig de Gustau Muñoz El temps que vius. Elements per a una crítica del present (Editorial Lletra Impresa, Gandia, 2022). Es va fer a la Marina de València, en el marc de la Fira d’Editorials Independents, a manera de conversa entre l’autor i Núria Cadenes, que va analizar de manera minuciosa i competent el contingut del llibre.
Hem de celebrar -va apuntar Núria Cadenes- moltes coses d’aquest últim llibre, en primer lloc la coberta; perquè es tracta d’un llibre de pensament, un assaig d’idees, amb referències històriques significatives i una coberta alegre, vistosa, acolorida, amb un gall que és despertador, incitador, que ens alerta… També hem de celebrar que existeixi Gustau Muñoz, com a lector, traductor, intel·lectual, escriptor i persona interessada pels temps actuals i que haja fet una crítica fonamentada del present.
Una obra com aquesta, de pensament, d’exposició d’idees, deixa sobre la taula els elements de reflexió bàsics, en posar-los ordenadament per mostrar-nos les inquietuds, preocupacions i urgències de la nostra època. Gustau Muñoz ens incardina i ens lliga a la tradició de l’humanisme europeu i l’Enciclopedisme francés, la reivindicació de les Llums… L’aportació fonamental i clau de l’Europa de l’humanisme al món universal, allò que hauria de moure el món. En la crítica del present, el darrer assaig és sobre l’horror de la guerra que estem vivint i sentint en les notícies, que és terriblement anacrònica. Els interessos en joc es difuminen, la història s’accelera, com quan la caiguda del mur de Berlín, veiem trasbalsos de fons, els dilemes, les apories, les contradiccions de continuar vivint i, sovint, no poder actuar com voldríem, cosa que genera “impotència”; hi ha un augment de les incerteses, en un moment que hauria de créixer el paper de l’intel·lectual, de les persones compromeses amb el pensament i l’acció, com fa Gustau Muñoz… I, no obstant això, estem en un món on els intel·lectuals sembla que tenen menys paper, no tenen la força que tenien abans… Malgrat tot, és important constatar la incidència que encara hi ha i remarca la valua dels qui ens continuen interpel·lant sobre el nostre present.
La citació que presenta Gustau Muñoz de Max Horkheimer (1937) abans d’iniciar l’assaig, deixa molt clara l sentit i la funció de reconciliar pensament i acció política des de la transformació social: «Cada vegada que l’intel·lectual deixa de banda l’esforç teòric, un esforç que s’estalvia gràcies a la passivitat del seu pensament, i cada vegada que eludeix el contrast amb les masses a què podria dur-lo, segons com, un pensament propi, fa aquestes masses més cegues i més febles del que caldria». La transcendència de l’ús públic de la raó, de l’argumentació, del raonament i contrastar-lo amb la realitat des de l’interès i la voluntat d’incidència… A la pàgina 14 Gustau Muñoz, al meu parer, anota Núria Cadenes, condensa el què de tot llibre: «La modernitat és un projecte inacabat, no una fantasmagoria que caldria cancel·lar. Un projecte inacabat que, a més, s’ha de redefinir en funció de les noves realitats, de les contradiccions amb què ha anat entropessant». La modernitat no és cap andròmina de museu, sinó que s’explicita com un projecte obert, no tancat en cap cas; cal una observació atenta, crítica i no complaent per entendre el que està passant; només observant la realitat cara a cara podem transformar-la; aquest assaig de Gustau Muñoz és com una conversa, que ha de ser examinada atentament perquè expressa es problemes de l’avui i d’ara, des d’una rebel·lia reflexiva, necessària per als temps que vivim, amb voluntat d’intervenció, amb necessitat d’intervenció; en alguns aspectes, no ens agrada gens la realitat que observem, però, per això mateix, cal intervenir per canviar-la i fer minvar els sofriments i les inquietuds que ens tenallen. Aquests sentiments de frenesí sistèmic els expressa molt bé, la citació al Pròleg d’un poema de Bertolt Brecht: «Estic a la vora de la carretera,/ el conductor canvia la roda./ no m’agrada el lloc d’on vinc./ No m’agrada el lloc on vaig./ ¿Per què mire el canvi de roda/ amb impaciència?». No ens agrada d’on venim ni on anem, però, ens envaeix la pressa, la impaciència, el desassossec…
Gustau Muñoz, explora dilemes endimoniats perquè la realitat no és simple, potser, sovint, genera més perplexitat que altra cosa, posem per cas, entre l’activitat humana i la crisi climàtica i la necessitat d’un model de decreixement… També examina problemes del País Valencià, on es constata l’amor pel País, fuig de fórmules apocalíptiques; el País Valencià actual no té punt de comparació amb el País Valencià del franquisme, trist, apagat, somort, paupèrrim, grapejat… En la majoria de temes, els analitza des de la mirada dialèctica de la complexitat, posem per cas, la necessitat que tenim de tenir utopies, però el perill de la utopia com a objectiu essencialista que s’oblida de la gent que la fa, per tant, l’advertiment davant les utopies com a absolut o que siga formulada per fanàtics que asfixien la dissidència i fan l’ambient irrespirable… Proposa com a ‘utopia’ (racional) una societat més civilitzada, basada en el respecte a les lleis justes, en la deliberació democràtica, que prioritze les necessitats dels més pobres, febles i desafavorits, amb l’aplicació de la mínima violència possible.
Al llarg de tot el llibre, hi ha un avís de fons, una alerta, una alarma, la senyal d’una llum roja davant de com es cova l’ou de la serp del nou feixisme… I alguna cosa hem de fer per intentar que no ho aconsegueixen els Trump, l’extrema dreta europea, davant la dreta suposadament democràtica, que no té conviccions democràtiques fortes, antifeixistes… la situació de perill en què ens trobem davant el buit d’idees democràtiques fortes en la dreta a l’estat espanyol… Hi ha també dos articles sobre l’actualitat vista des de València: ‘Comprendre Catalunya’ i ‘Catalunya en l’impàs’; una desmitificació del País Valencià, des de l’amor profund pel que és País Valencià, per anar-lo descobrint sense la reducció de l’Horta de postal i de cartell, amb Renau, a propòsit d’una exposició a l’IVAM, acaba escrivint sobre aquest País Valencià també contradictori, amb diferents vessants, que esdevé una reflexió més formada i desmitificadora del País Valencià, sobretot en la crítica al “Levante feliç”, que ens asignen des de fora, quan en temps de la València republicana, eren a València, Azaña, Machado, que creien que si picaves al terra eixia una carxofa, no sabien que els llauradors s’alçaven encara de nit , la matinada, per treballar sovint de sol a sol, per tant, la clau era una terra fèrtil, però sobretot, el treball i l’organització racional, de les sèquies, de l’aprofitament de l’aigua, d’una bona redistribució, de l’horta… Fins fa poc, als pobles, el millor elogi que es podía fer d’algú era dir que era un «xic molt treballador». Desmitificació, per una banda i, per l’altra, mitificació de la feina, del mite del treball ben fet… Fet i fet, mostra les vessants i la complexitat de la realitat valenciana.
També hi ha un assaig que recull i actualitza el seu pròleg al llibre de Tomàs Escuder sobre Mónica Oltra, que en llegir-lo ara, després del que ha passat, la seua dimissió fulminant, ens fa pensar, el perill i la incidència instigadora de l’extrema dreta en els tribunals, la campanya virulenta de l’ultra-dreta amb el suport del PP, les distintes vares de mesurar… Diu Núria Cadenes: Acabo com s’acaba el llibre de Gustau Muñoz, on es remarca els molts avisos i ens urgeix a pensar i a actuar alhora: la modernitat encara està inacabada; el que està fallant és la finalitat, la priorització dels fins per a eludir escenaris de catàstrofe en posar per davant la racionalitat i la humanitat.
Gustau Muñoz descriu que les presentacions de llibres, aquesta en concret també, són un exercici de civilitat, tot i que estem impressionats per un entorn on la música ens està marejant, ens concentrem i conversem enmig d’una música ensordidora, en una Fira de Llibres desolada al davant de l’edifici Veles e vents, com una metàfora dels naufragis de l’actualitat, de les dificultats per a pensar, conversar, contrastar i intercanviar idees davant de sorolls que dificulten la comunicació i la intel·ligibilitat; grups de jovent, en acomiadaments de fadrins i fadrines, abans d’esdevenir novençans, que passen ebris, cridant i cantant eufòrics… Va agrair la magnífica presentació de Núria Cadenes i va dir que no podran amb nosaltres, no ens rendirem mai; cal aguantar i fer la faena que toca, molta gent, més jove, fa i farà el que cal, el des-encoratjament no podran amb nosaltres perquè anem trenant la interconnexió entre nosaltres i amb molta més gent interessada per les transformacions socials.
En realitat, va confessar Gustau Muñoz, faig els llibres, en bona part, per desfici; hi ha coses de la realitat que m’inciten i em provoquen; podria fer una filosofia més teoricista, però no és el meu estil; preferesc recollir els fonaments de l’herència de la filosofia frankfurtiana, la relació entre els objectius merament instrumentals i les finalitat, la filosofia de la Il·lustració; sens dubte, la racionalitat tècnica modula les vides humanes, hem d’assolir la ciència i l’ús de la ciència adient, allò de «l’aspirina» que deia Joan Fuster, com a metàfora de la ciència i del progrés científic, però també ser-ne conscients dels perills de la bomba atòmica i de l’Holocaust, que és producte de la racionalitat instrumental i industrial duta a l’extrem del fanatisme ideològic totalitari i aplicada a les fàbriques de la mort; la tecnificació i la racionalització en sèrie va organitzar l’Holocaust en plena “modernitat” (Bauman). La vessant fosca que ens ha de fer estar atents i alerta.
Un darrer apunt sobre la coberta: el meu fill, Daniel, que té traça per pintar molt bé, en explicar-li que el llibre anava de l’actualitat, dels temps inquietants en què vivim, sobre les crisis civilitzatòries de la modernitat i el decreixement, em va fer la proposta d’il·lustració d’aquesta coberta, original, trencadora, acolorida, amb un gall despertador, que al mínim soroll es gira, vigilant, amatent… i tot i el contrast, trencador, em va semblar encertat i molt bé per alleugerar un assaig d’idees. Un cant del gall que marca l’avís i el temps per a fer les paus amb la natura i la resta d’animals que ens envolten; el cant del gall perquè no continuem la destrucció i la negació de la natura que sosté les societats humanes; el cant del gall perquè l’espècie humana trie el camí de la racionalitat dels fins d’una humanitat interconnectada com mai i necessitada com mai d’una actuació col·lectiva per sobreviure…
Després, en el torn de paraula, Juli Capilla, l’editor del darrer assaig de Gustau Muñoz, i Toni Gisbert, van iniciar un debat sobre les preocupacions, les tendències de fons i les dificultats per a l’aplicació de polítiques d’esquerres enmig de les crisis i els reptes que hi ha al davant a tots els àmbits glocals del present que vivim. I tanmateix, la necessitat, la urgència, la inconsciència d’ajornar els reptes actuals.
