Sal·lus Herrero i Gomar
El proppassat 3 de març, es va presentar el volum número 17 de la Correspondència Joan Fuster, Valencianistes de postguerra, 1a part, editat per l’editorial 3i4, edició dirigida per Antoni Furió, aquest volum ha estat preparat per Faust Ripoll, primera edició, desembre del 2021. El lloc de la presentació va ser a l’església bizantina de la Casa de la Beneficència, al carrer Corona, de València, actual Museu Etnològic fundat per Joan Francesc Mira a principis dels vuitanta, amb tant de savoir-faire.
Xavier Rius va fer els agraïments corresponents a l’editorial 3i4, a la Diputació de València, a la tasca feixuga d’Antoni Furió en la direcció de la Correspondència de Fuster, a l’encert d’haver triat a Faust Ripoll, autor de la tesi doctoral sobre El valencianisme cultural en la primera postguerra (1939-1951): els grups valencianistes, les autoritats franquistes i les relacions amb Catalunya i Mallorca (Universitat Jaume I), publicada amb el títol Valencianistes en la postguerra: estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), editorial Afers, 2010). També, Jon Burguera, de l’editorial 3i4 va dir que la Correspondència mostra la imatge polièdrica de Fuster, bàsicament es centra en el període dels anys 40-50 quan té moltes relacions amb Lo Rat penat, amb Castelló i Alcoi, de dalt a baix del País Valencià i va cedir la paraula a Antoni Furió que està editant l’obra completa, la Correspondència i una biografia de Joan Fuster, en preparació.
Furió va començar en dir que era un goig presentar el volum 17, que ja era un material considerable, que quedaven més volums per publicar, però, que, tot és relatiu, comparat amb la correspondència de Voltaire, posem per cas, que arriba als 74 volums, encara ens mancava una mica; per estar en la lliga de primera, cal seguir publicant-ne molts més. Va explicar que a la Casa Museu, Espai-Fuster, hi ha moltes fotos, articles, material de Fuster des dels principis dels anys 40 fins a la seua mort el 1992; més de 30.000 cartes, incloent telegrames, targetes postals, homenatges a l’Ateneu després del desgreuge a les bombes que li posaren l’any 1978 i l’11 de setembre de 1981, els testimonis de condol per la pèrdua de Joan Fuster en la seua mort per banda inclús de l’alcaldessa Rita Barberà, això consta i l’honora en la seua memòria malgrat les discrepàncies ideològiques, etcètera. (Segurament, li ho indicaria l’advocat de l’ajuntament i valencianista històric, de la Unió Democràtica del País Valencià, Vicent Miquel i Diego). Des de Sueca, on va viure fins a la seua mort, Fuster, es comunica amb gent de tots els Països Catalans, amb París, Mèxic, Veneçuela… Les cartes enviades i rebudes, permeten reconstruir el vast teixit de personalitats del món de la cultura dels Països Catalans i de Galícia, Madrid, Castella i més enllà, amb escriptors, cantants, universitaris, presentacions de llibres, premis literaris, tot els ha quedat inventariat gràcies a l’escriptor de Sueca. No es tracta només de l’arxiu de l’escriptor, sinó del País Valencià, des de la postguerra. S’observa el seu paper de pal de paller, el lloc central i clau que juga Fuster als anys 40-50-60-70, la que abasta la seua Correspondència; és un mirador, una finestra oberta per copsar i entendre millor el PV d’aquella època, per seguir la vida política i social valenciana del segle XX. Un període considerablement ample; Fuster era un home amb una personalitat molt reservada, els Diaris són reflexions, anotacions sobre el que està passant, no permeten entrar o penetrar en l’àmbit més íntim… Però, les cartes, ens permeten traspassar a l’àmbit privat i més íntim on hi ha indicis, pistes, petjades de l’espai més reservat de l’escriptor, una documentació històrica, literària i autobiogràfica. La biografia que no va escriure sobre si mateix, ens apareix com peces d’un puzle en la seua Correspondència amb altres.
Antoni Furió, afirma que una selecció de les seues millors cartes hauria fet justícia a l’escriptor. Més, es publiquen «totes» les cartes, les que ha escrit i les que li responien, tret de les cartes circumstancials o les que no afegeixen res; potser algunes no tenen un gran valor literari, però si que tenen vàlua com a testimoni personal, documental i històric… El 2022, apareixeran dos volums més de la Correspondència de Fuster amb Josep Maria Castellet, Eulalia Duran, Max Cahner i Vallverdú a cura de Teresa Muñoz Lloret; també està pendent la Correspondència amb els cantants, Lluís Llach, Raimon, Rafa Xambó…
Faust Ripoll, explica que el volum que ha preparat Valencianistes de la postguerra és un recull de cartes amb els valencianistes més significats de la postguerra, que convivien, malament, amb reductes estrets i mal avinguts, cosa que està causat pel conflicte de la guerra i els seus traumes, amb l’afegit de la repressió política d’una dictadura.
Alguns valencianistes, per convenciment o per oportunisme, se’n passaren amb armes i bagatges al bàndol de la dictadura (Joan Barberà, Calatayud Bayà…); altres romangueren en silenci després de la guerra fins a la mort; i, alguns altres, després d’un silenci, van reprendre l’activitat valencianista com van poder; el 1938 es complia l’aniversari de Jaume I en la conquesta de València al segle XIII, el 1238, el 1939-40, amb la victòria de Franco, es presentava com una reedició de l’aquella conquesta, 700 anys abans; per tal ‘d’alliberar’ el País Valencià dels ‘rojos’ i ‘separatistas’, igual com Jaume I, a l’antic regne, havia fet amb la guerra contra els ‘moros’. Per això, es feien els Jocs Florals, amb regines filles del dictador o dels generals que havien entrat a València, militarment, després del colp d’estat contra la legalitat democràtica republicana; des de Lo Rat Penat, dirigit per franquistes, s’exaltava la dictadura, amb poemes per a la filla de Franco o les filles dels generals Aranda o de Milan del Bosch… Aquesta situació generava pugnes entre els diversos grups valencianistes que tractaven d’alçar el cap. Ripoll considera que fer regina de les falles a la filla de Franco, els protegia, tant al grup de Lo Rat Penat com als altres valencianistes, de les censures i pressions franquistes; potser, per a uns, una estratègia de «supervivència», per a d’altres, «d’oportunisme»; assenyala dels anys 40 al 58 com els anys més foscos de la dictadura. A Valencia, Carles Salvador es fa càrrec dels cursos de llengua valenciana a Lo Rat; en canvi, a Catalunya, costarà més tenir usos públics i literaris. El grup Torre, de Casp on va a raure un joveníssim Fuster, estaran més ancorats cap a la dreta que el grup de Carles Salvador vinculat a Lo Rat; no obstant això, estèticament, els de Torre, són més moderns i abasten de manera més clara els contactes i les relacions amb tots els Països Catalans. Aquest grup Torre, sobretot Joan Fuster, es rebel·la contra la poesia jocfloralista, estantissa, antiga, mediocre, d’un passat el d’una Renaixença al País Valencià insuficient, de la que cal ser molt crítics, tot i saber que sense aquest moviment romàntic de finals del segle XIX, la llengua catalana hagués arribat al segle XX en una major estat d’indefensió, degradació i castellanització, sobretot al País Valencià. A Catalunya, amb Joan Maragall i d’altres, la Renaixença va tenir un impuls, no només lingüístic i literari, sinó també polític, en reivindicar el català a l’escola, el màxim autogovern i la gestió fiscal pròpia amb la vaga de la tancada de caixes. Al País Valencià, ni Teodor Llorente, ni Blasco Ibañez, ni ningú fins a la República, no van gosar reivindicar el valencià-català a l’escola i a penes una descentralització de tipus «regionalista» sota la inqüestionable dominació jacobina espanyola. Pompeu Fabra va iniciar la tasca depuradora i va posar els fonaments del català contemporani; el País Valencià és va integrar en aquesta modernització de la gramàtica, via les Normes de Castelló, signades pels més insignes valencianistes de l’època, el 1932.
Enmig de la llarga nit de la dictadura, els valencians de la postguerra més actius, consideren, que l’esclat ‘valencianista’ és el darrer moment de la Renaixença: un camí literari per portar els joves cap al valencianisme i del valencianisme cap a la literatura; però per fabricar valencianisme cap una literatura de qualitat que mire més el present i el futur que el passat; el jovent, no es sentirà concernit per la llengua si no es practica una literatura d’alta qualitat; si es fa servir el valencià per a cantar la barraca amb poemes mediocres i estantissos, no se’n sortiria davant la literatura espanyola del 27; cal fer una literatura, plenament inserida en la modernitat, estèticament avantguardista, potser elitista i allunyada del poble; cal una literatura de nivell europeu; tornar al segle XIX és absurd. Fuster estava en contra del «populisme» i del retorn al passat com línia de supervivència. La manera d’arribar a joves, com Alfons Cucó, Emili Rodríguez Bernabeu i els joves de la generació del seixanta, per tal de continuar el fil del valencianisme, és des d’una literatura exigent i no una ‘facilota’; el fil de la continuïtat està en incorporar el jovent.
Faust Ripoll va contar la relació complicadíssima i turmentada, en cert sentit patètica, absurda i desafortunada correspondència entre Bernardí Rupert i Joan Fuster; una frare egòlatra, que va remoure cel i i terra per venjar-se que, Fuster, quan havia escrit un llibre amb el títol Antologia de la poesia valenciana, 1956, editorial Selecta (tot i que el frare Rupert deia que el títol era ‘Antologia de la llengua valenciana’) no l’hagués inclós; li va escriure recordant-li que havia sigut a Sueca professor seu tot i que fos per «no gaire dies»; Fuster li respon, en dir-li que li sembla poc elegant la seua demanda perquè es tracta d’una tria personal seua, que li sembla poc adequada la manera de retreure-li-ho en privat quan podria fer-ho en públic: «És clar, que tampoc no li hauria fet cas: una exhibició de megalomania vanitosa, com la que vosté fa en la seua carta, és irrisòria i es refuta per ella mateixa». I li diu que «m’estranya moltíssim la seua insistència a recordar-me que ha estat professor meu… «encara que no gaires dies». Això, àdhuc, essent cert, és una qüestió que no té res a veure amb l’Antologia ni amb la poesia de vosté: més encara resulta còmic al·ludir-ho. Per mi, i si la cosa li satisfà, pot anar proclamant i repetint tantes vegades com vulga, que ha estat professor meu… sempre, naturalment, que faça constar que «no gaires dies». Confie que m’oblidarà ràpidament. El saluda. Joan Fuster». A l’annex, entre d’altres hi ha documents dedos còmplices de «l’humil frare» de sant Francesc, que li enviaren cartes insultants, l’any 56, acusant iradament a Fuster de «rojo exaltado», de «ser separatista y catalanista» i de tenir fòbia a tot el que ol a religió, pietat i «espíritu catòlico», i inclús d’escriure «emmagatzemant verí al seu cor», de ser vanitós «y hasta un poco afe…[sic]. L’altre ínclit, l’any 65, li reprotxa i l’inquireix «Per què haveu callat el nom del qui fou el vostre professor encara que circumstancialment, i no l’haveu enrolat en eixa llarga fila?» Una llista de poetes que Fuster esmenta a la seua Antologia que, sense posar les seues poesies, «podria citar» i que «representen en gros de la poesia valenciana». I, aquell, esmenta el llarg currículum de B. Rubert en Gai Saber i els elogis que ha rebut per banda de Josep Giner i Joan Valls… comminant-lo a penedir-se.
En la carta de Joan Fuster a Enric Duran i Tortajada, el 31/X/55 li proposa «Si vosté no pot fer una escapadeta al Club Universitari (entre parèntesis: saps ja que Bausset és novament pare, aquesta vegada d’un xiquet?), després de dinar, ja procuraria telefonar-li jo per posar-nos en contacte. Tinc acabada l’antologia i hauríem de veure de complir els requisits «econòmics» -si és que vosté no ha canviat d’opinió- a fi d’anar guanyant temps. Records a la seua esposa. Ben seu». Mentre s’escriuen sobre poemes, literatura, tertúlies i «economia» (per a poder publicar el llibre d’Antologia poètica valenciana, Enric Duran va posar alguns diners), passa la vida, en l’entre-parèntesi, Fuster es refereix al xiquet de Bausset: era Josep Miquel Bausset, que va nàixer el 24 d’octubre de 1955, que, des fa anys, és frare al monestir de Montserrat i escriu per defensar la justícia social i denuncia, per ara sense èxit, que l’Església valenciana margina i invisibilitza el valencià, en contra de la universalitat i de l’encarnació del seu missatge al si del poble valencià… Només havien passat set dies i Fuster li ho diu a Enric Duran, exultant.
Carles Salvador, patriarca de les lletres valencianes, quan va llegir uns poemes de Fuster al diari, el 10 de maig de 1947 va publicar un article a Las Províncias de València, «Un nuevo poeta» on deia: «No coneixem personalment el novell poeta valencià; no sabem si és jove -encara que pels seus versos ho pareix- o si ja ha ultrapassat la trentena. Desconeixem altres circumstàncies com les del lloc de naixença, formació humanística, professió, que ens ajudarien a considerar-lo més perfectament. Sols li hem llegit uns quant poemes -exactament sis-… i una molt justa i molt ajustada síntesi de la poesia valenciana contemporània». Pensa que Joan Fuster ha estat influït per l’obra poètica de López Picó i la de Carles Riba, que aquest nom és un pseudònim (sospitava que potser s’amagava Sanchis Guarner), declara que «Gramaticalment és un gran coneixedor del nostre idioma i escriu sense concessions de cap classe. La seua formació, doncs, és perfecta». El considera un «escriptor madur», quan només tenia 25 anys. Carles Salvador escriu també un article Sobre el Narcís de Joan Fuster, elogiant els poemes de Fuster, el tractament que fa del mite de Narcís, el punt de vista ètic i estètic lligat a les avantguardes, augura que Fuster donarà molta glòria a les lletres valencianes. Tenen també alguna polèmica a propòsit d’un intercanvi d’articles sobre si la poesia de X. Caps «és algo que vale la pena» o no. Apareix en les cartes la notícia de la publicació: la col·lecció «Lletres valencianes ha editat darrerament, dues obres més: Poemes de Penyamar de Maria Ibars i Verd i Blau de Josep Mascarell, a part del volum antològic Poesies de Pasqual Asins».
Per mediació del seu amic Francesc Burguera, Fuster coneix al jesuïta català de València, Joan B. Bertran, s’esmenta la revista Verbo que fa Fuster i José Albi (de Xàbia); Fuster reconeix que abans el seu coneixement de l’obra de López-Pico era molt exigu i insuficient, i per a ell llegir aquest Compliment a València, ha estat una bella lliçó de poesia. També parlen dels seus recorreguts per Alacant i de la traducció que han fet de l’obra de Paul Claudel sobre Maria; sobre la vinguda a València del P. Batllori a fer unes conferències i sobre poesia religiosa, de S. Joan de la Creu i de Sta. Teresa, debaten sobre una frase de Fuster quan afirma que «no hi ha problemes dintre de la poesia religiosa» [catòlica] i Bertran considera que, per a ell, no és això del tot exacte. Fuster replica i s’explica, esmentant a Unamuno, el Cántico espiritual de Joan de la Creu, Llull, Bernanos… Fuster insisteix que al mon catòlic, s’anul·len les «inquietuds» i les preguntes, i s’opta per «la placidesa que dona el coneixement» [‘revel·lat’], «el territori excels de la mística, on les preguntes no són preguntes sinó retrets d’enamorat»… Si fa no fa, els que creuen que posseeixen el monopoli de la «veritat», no cerquen.
Els diversos bàndols literaris de València, en aquella època, tracten d’arrenglerar-se a Fuster en les seues files; hi ha els de Lo Rat Penat, els de l’editorial Torre, ell tracta de mantenir bones relacions amb tots per sobre de les capelletes, tot i que té més relació amb el grup de Xavier Casp i Miquel Adlert, però, al remat, per les pressions de Casp, les critiques perquè Fuster s’escriu i col·labora amb els exiliats catalans, i haver de desdir-se i retirar un poema seu que havia autoritzat per a Valencia Atracción, a Francesc Almela i Vives. decideix donar-se de baixa d’aquest grupuscles manifassers, sectaris i asfixiants. I confessa a Almela que li ha causat «una sèrie de disgusts realment intolerable. A precs de Xavier Casp -precs que accepte únicament en nom d’una amistat personal- he de retirar-vos aquella autorització. Jo sóc el primer en lamentar-ho». Remarca que «contra tots els meus esforços em veig endut a extrems desagradables i mesclat en històries alienes que sempre m’han semblat… En fi, no vull qualificar». Se li nota l’enuig profund, el cabreig, inclús explicita el mal ambient, ben poc saludable, de la «vida literària» a València i que «no m’interessa, en absolut, la pràctica d’un esport tan molest com és la guerra civil». Adverteix que per a escriure poemes no necessita a ningú i «A casa falta gent, i a casa me’n torne». I acaba en agrair-li la seua gentilesa per haver-se’n recordat d’ell, i encara amb sentit de l’humor li diu: «Maneu el que vulgueu -mentre no siguen coses literàries- del vostre affm. Joan Fuster».
La correspondència que més m’ha interessat és la de Fuster amb Joan Valls, cal observar la delicadesa argumentativa, directa i clara, amb la que Joan Fuster tracta de convèncer perquè deixe de banda la poesia en castellà i se’n passe a escriure en català; perquè Valls millore la seua escriptura, en fer servir les eines de gramàtica adients; feia servir un diccionari del segle XIX i un compendi de gramàtica valenciana de Luis Fullana (membre de la Real Academia Española de la llengua castellana), i li proposa la de Carles Salvador i la Gramàtica de Sanchis Guarner, que, publicà en Torre, el 1950, que segons Antoni Ferrando, com s’anota a peu de pàgina, “es tracta de la primera -i fins ara única descripció sistemàticament rigorosa dels parlars valencians, concebuda amb una finalitat normativitzadora i emmarcada en una concepció del fet lingüístic que integra eficaçment la història interna i externa de la llengua, la dialectologia, la tradició literària i la cultura popular, en Caplletra, 12 (Primavera 1992), pàgina 61». Fuster li nota una escriptura endarrerida i castellanitzada, amb manca de depuració, que no segueix les Normes de Castelló i li ho indica, tot i que lloa el poema de Valls La cançó de Mariola i li prega que li envie un exemplar perquè a les llibreries de València no l’ha trobat i tondria un gran plaer a llegir-lo. Aconsegueix travar la relació amb Joan Valls, gràcies a Pepe Albi i a Vicent Ramos, que han tingut l’amabilitat de donar-li la seua adreça, i es posa a la seua disposició com a poeta i amic. Li suggereix, en diferents escrits, que els poetes del País Valencià, de Catalunya o les Illes que han fet poesia en castellà, han sigut poemes molt mediocres i, en bona part, a causa de la capacitat persuasiva de Fuster, Joan Valls “és potser el més important poeta ocult de la literatura catalana”, un dels més excels de la poesia catalana d’arreu dels Països Catalans, des del seu treball fabril al tèxtil, tot i que encara poc conegut, com afirma Manel Rodríguez-Castelló, que des d’Alcoi, president de l’Associació Cultural Amics de Joan Valls, creada el 1989, com explica a l’article A escoti. Raó d’uns premis, a la Revista del Centre de Lectura de Reus, en el seu vol. 2022, 9ª època, 1r quadrimestre, al monogràfic sobre el País Valencià, titulat “Despullant el País Valencià“. Fuster apel·la a l’autenticitat, a les necessitats de la llengua i del País Valencià per fer obres de qualitat en llengua catalana. En aquestes cartes trobem també com Fuster se’n passa de la poesia, Escrit per al silenci, Sobre Narcís, etcètera, a la prosa, El descrèdit de la realitat, Les originalitats, Indagacions possibles, com es consolida com un escriptor de referència a tot el domini lingüístic catalanoparlant, el Premis Ausiàs Marc, de Gandia, de la mort de Carles Riba que havia de venir a fer de membre del jurat, s’escriu sobre l’Editorial Torre, el diari Levante on escriu Fuster els seus articles, de la possibilitat que Fuster vaja a Alcoi a fer una conferència, doncs ja han passat, entre d’altres, Mateu i Llopis, el poeta Manuel Molina, d’Alacant, Vicent Aleixandre, Carmen Conde, Josep Mª Castellet, Maria Beneyto i Vicent Ramos d’Alacant… Fuster accepta, i al cap de dues lletres més, li diu Valls, que, en contra de la seua voluntat, exigeixen que faça la conferència en castellà, no la pot fer en valencià, i que no pot fer servir durant la conferència el mot “masses”, tot i que li sembla molt malament li prega a Fuster que vaja a fer la xarrada a Alcoi, Fuster accepta els precs, però es mofa que no li permeten (l’alcalde franquista de l’època) expressar-se en la llengua del País i la collonada de no deixar que diga “massa”... “No sé què pensaran que vol dir “massa”, en una terminologia sociològica normal. Què hi farem!… He estat a punt de desistir de venir a Alcoi a parlar-vos; si havia acceptat la teua invitació tan ràpidament és perquè procedia de tu i perquè creia que podia expressar-me en valencià. Per això no et vaig discutir cap condició. Però ara que ja t’has embarcat en l’assumpte, no vull que quedes malament. Vindré, doncs, parlaré en castellà i toleraré que suprimim el mot “massa” en el títol de la conferència (en la dissertació, ho lamente molt, em veuré obligat a parlar molt de els “masses”!). Podríem fixar la data per al 4 de novembre, dimecres. Supose que l’hora serà de mitja tarda en amunt. Jo arribaria a Alcoi aquell mateix dia de matí o al migdia. Posat que m’obliguen a fer el rollo en castellà […]“. Com deia el monarca emèrit i corrupte, en temps d’Aznar, el sinistre: Nunca, la nuestra fue lengua de imposición si no de encuentro, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano, fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima…“. És difícil, en tan poques paraules, dir tantes mentides i falsedats, des del cinisme més cruel, fatxenda, prepotent i supremacista.
La resta de cartes, d’Enric Soler i Godes i altres (Bernat Alcon, Bernat Lledó, Bernat Artola i Tomàs, Francesc Almela i Vives, Enric Matalí) tenen el seu què, inclús la d’un familiar, oncle, que li demana que l’oriente per a fer un llibret de Falles i de mantenidor de falles i Fuster li diu quatre coses perquè se’n surta del destret, cantant la bellesa de les falleres i en fer-ho curtet…
Una correspondència amb els valencianistes de la postguerra, que ens mostra tota una època i la vida de Fuster, com batega, enmig dels poetes i escriptors del seu entorn valencià i de la resta de tots els Països Catalans. És el moment quan Fuster abandona els corralets gallinacis i alça el vol, com un àguila. No és pot afirmar que Fuster menyspree els valencianistes de la postguerra, com algú va dir al Simposi Joan Fuster celebrat enguany, el que detesta són les baralles de les capelletes valencianes, tan sectàries, estèrils i inútils, com ridícules i irrisòries. Unes lletres útils per comprendre millor Fuster, el context de la dictadura (els residus que encara resten per manca de respecte i de reconeixement del català), conèixer millor el País Valencià i la resta de l’àmbit català.
