La “Disrupció” segons Helen Thompson

Gustau Muñoz

Atenció a Helen Thompson, professora d’Economia Política a  la Universitat de Cambridge. Amb aspecte de senyora normal i corrent de l’Anglaterra profunda, és un cervell de primera, una acadèmica que disposa d’una informació estructurada i seqüenciada extraordinària. Diuen que la “informació” es troba a hores d’ara -mitjançant els dispositius corresponents- fàcilment, que està a  l’abast de tothom.

Però no és exactament així: cal saber buscar-la, valorar-la i interpretar-la. Quan es tracta de coses tan complexes com la geopolítica, els preus i l’evolució del petroli i el gas, els intercanvis comercials, la moneda i les finances, i la dinàmica política (interna i global) d’un conjunt molt ampli de països i d’actors, cal una ment molt ordenada per traure’n l’entrellat. 

I és justament això el que ha aconseguit fer Helen Thompson en un llibre fonamental que -cal suposar-ho- aviat serà traduït: Disorder. Hard Times in the 21st Century (Oxford U.P., 2022). En les seues pàgines traça una panoràmica summament detallada, brillant i intel·ligible de la geopolítica, l’economia i la política mundials al segle XXI, amb retrospectives molt instructives sobre l’evolució de tot plegat al segle XX. 

Fets i situacions que no s’acabaven d’entendre del tot apareixen sota una nova llum en aquest llibre. 

Una llum que il·lumina els drames del present i els dilemes del futur immediat Després de llegir-lo hom se n’adona que moltes coses no eren exactament com les havia pensat…. L’autora, en conclusió, augura “temps difícils”. I sembla que ja hem començat a tastar-ne alguns avançaments (a Ucraïna, per descomptat).

Oferim ací una traducció preliminar de la Introducció de “Disorder”, titulada “Disrupció”.

Introducció a Disorder, de Helen Thompson

La pandèmia de Covid-19 feia estralls després d’una dècada de disrupció. Entre final del 2019 i començament del 2020 es difonia, quasi abassegadorament, un sentiment de fragilitat de la democràcia, tant a Nord-Amèrica com a Europa. La Cambra de Representants havia obert un procediment d’impeachment contra Donald Trump perquè havia propiciat la interferència del president d’Ucraïna per a desacreditar el seu probable oponent en les imminents eleccions. Al Regne Unit, el debat polític -que ja durava tres anys i mig- sobre si el resultat del referèndum del Brexit seria respectat o no, es resolgué amb la victòria determinant dels conservadors en la contesa electoral d’hivern. Tanmateix, el nou govern de Boris Johnson encetava el nou any enfrontant-se a una ofensiva secessionista escocesa que brandava l’argument simple i efectiu segons el qual s’estava forçant Escòcia a abandonar la Unió Europea (UE) en contra de la seua voluntat. Al Land alemany de Turíngia, els demòcrata-cristians locals havien arribat provisionalment a un acord amb el partit d’extrema dreta Alternative für Deutschland per a formar govern, una opció que la cancellera alemanya Angela Merkel va desqualificar, titllant-la d’“imperdonable” i “un mal dia per a la democràcia”. 

En termes de la geopolítica, la turbulència batia el ple. En gener del 2020 els governs nord-americà i xinès posaven punt final a una guerra comercial que s’havia prolongat al llarg de quasi dos anys. Però les protestes massives a Hong Kong i les resolucions aprovades pel Congrés dels Estats Units sobre aquesta ciutat estaven fent pujar de to les tensions xineses-americanes. Mentrestant, de Síria al nord fins a Iemen al sud, el Pròxim Orient esclatava en conflictes. Alguns palesaven clivelles de llarga data al si de l’OTAN. La tardor del 2019 el president Trump anuncià, per segon cop, la voluntat de retirar les tropes americanes de Síria, deixant que els soldats turcs prengueren posicions al nord del país. Enfurismat davant aquesta acció turca i també pel fet que Trump hi havia donat llum verda, el president francès Emmanuel Macron manifestà que “el que veiem és la mort cerebral de l’OTAN”. De seguida Angela Merkel se’n distancià, declarant que “des de la perspectiva alemanya, l’OTAN… és la nostra aliança de seguretat”.  El 3 de gener de 2020, Trump ordenà unilateralment l’assassinat del cap d’operacions militars exteriors d’Iran en represàlia per l’atac de milícies iraquianes amb suport iranià a l’Ambaixada dels Estats Units a Bagdad. Deixant de banda les seues diferències pel que feia a la imminent eixida del Regne Unit de la UE, Johnson, Macron i Merkel acordaren una declaració conjunta on s’afirmava “la necessitat urgent de procedir a una desescalada”. Aterrits, alguns comentaristes polítics i dels mitjans de comunicació  preguntaren si és que anava a esclatar la tercera guerra mundial.

En l’aspecte econòmic, quasi a tot arreu les perspectives de creixement estaven empitjorant l’hivern de 2019-20. Després de tres anys d’intentar-ho, la Reserva Federal dels Estats Units abandonà finalment la idea de retornar a una política que s’assemblés d’alguna manera a la normalitat monetària. En setembre de 2019 els mercats monetaris nocturns en els quals els bancs es presten els uns als altres es congelaren, igual que havia passat en agost del 2007, al començament de la crisi financera del 2007-2008. Sense reconèixer-ho, la FED -el Sistema de la Reserva Federal dels EUA- retornà a la pràctica de crear diners per a comprar actius, el que es coneix com a flexibilització quantitativa (FQ). Dos mesos després el Banc Central Europeu (BCE) reprengué el seu propi programa de FQ mentre encara s’esperava la resolució, llargament ajornada, del Tribunal Constitucional Alemany quant a l’encaix legal d’aquesta política a Alemanya. Fins i tot la Xina, que havia fet molt per dinamitzar l’economia mundial durant una dècada, registrava un ritme de creixement molt més lent.

En l’àmbit energètic, el món semblava que es trobava davant un punt d’inflexió. Per primera vegada des del 2009 la producció anual mundial de cru es va reduir. La distància entre el petroli consumit i l’extracció petroliera assolí el seu nivell més alt des del 2007, quan els preus s’enfonsaren fins assolir un nivell final de 150 $ el barril. Les facilitats creditícies que seguiren a la crisi del 2007-2008 empentaren un gran flux de capitals cap al sector del petroli d’esquist nord-americà. Però ara, quan s’intensificaven les pressions en favor d’un tomb davant la crisi climàtica, els inversors abandonaven les companyies petrolieres americanes i europees. El que una dècada abans hauria estat percebut com un desastre a mitjà termini per al petroli, ara es veia com una prova prometedora que el món estava en camí d’abandonar en tres o quatre decennis les energies fòssils en favor de l’energia verda.

Fou enmig d’aquest desori que esclatà l’emergència de la Covid-19. Tot i que tingué com a tal un efecte extraordinari, també funcionà com una finestra sobre la dècada disruptiva que l’havia precedit. Ja encetada la dècada dels anys 20, moltes de les línies de fractura que havien marcat, i fins a quin punt, la dècada anterior començaren a produir noves sacsejades.

No hi ha una explicació simple i única de la disrupció. Amb tot, es pot dir que un bon nombre de causes interactuaren per a produir-ne els efectes. Considerem el cas del Brexit. Venia de lluny, tenia la seua pròpia història en el marc de la política democràtica britànica, la no pertinença britànica a l’euro i la manca de flexibilitat institucional de la UE. Però també fou producte de canvis d’un abast més gran que aparentment no hi tenien res a veure. Quan els preus del petroli es dispararen en 2011, la FED i el Banc d’Anglaterra no respongueren. El BCE, en canvi, augmentà els tipus d’interès dues vegades. Mentre que l’economia britànica prosseguia la seua recuperació, l’Eurozona es precipità en la recessió. En els anys següents, el Regne Unit esdevingué font d’ocupació en darrera instància per als països del sud de l’Eurozona mentre que, sota la direcció de Mario Draghi, el BCE es plantejava elaborar i presentar un programa d’adquisició d’actius que fos tolerable als ulls del Tribunal Constitucional Alemany. Quan Draghi ja havia convençut Merkel que en tenia un, David Cameron es trobava molt a prop de concloure que havia de prometre a l’electorat britànic la possibilitat de votar sobre l’eixida de la UE. Llavors, just quan el primer ministre britànic es preparava per organitzar el referèndum, la crisi dels refugiats sirians va fer que la sobredimensionada influència d’Alemanya al si de la UE fos percebuda d’una manera esclatant pels votants als quals Cameron havia de convèncer per tal que el Regne Unit romangués a la UE.

Igual que el Brexit, la reeixida irrupció electoral de Donald Trump en 2016 tenia la seua història particular, en aquest cas les fractures de llarga durada al si de la República americana. Però també s’esdevingué en un context geopolític en el qual coincidia la represa d’Estats Units com a primer país productor de petroli i gas amb l’estratègia industrial xinesa post-2015 i el retorn de Rússia a l’Orient Mitjà. En part Trump va triomfar electoralment  perquè explicava als votants americans que allà on Estats Units era fort, el seu poder no s’utilitzava i on era feble, es trobava atrapat. El que passà a ser l’alternativa geopolítica en les eleccions del 2016 tenia una lògica estructural: en un món on la Xina i Rússia s’aproximaven, el candidat Trump, percebut com a contrincant de la Xina, va prevaldre i guanyà enfront d’una candidata, Hillary Clinton, percebuda com a contrincant de Rússia.

Però la presidència de Trump en si mateixa actuà com una força desestabilitzadora. En la mesura que partia de la premissa explícita segons la qual Beijing era el rival estratègic, va fer de les relacions econòmiques xineses-americanes una qüestió de confrontació geopolítica immediata, amb efectes directes sobre Europa i l’OTAN. Però mentre prioritzava l’amenaça tecnològica xinesa davant l’amenaça militar russa a l’Orient Mitjà, l’administració Trump també va fer servir el boom de l’esquist nord-americà per a tractar més agressivament que els seus predecessors la qüestió de les exportacions de gas rus a Europa. Davant aquesta reorientació de conjunt del poder americà, els països europeus es varen enredar, però no davant Washington, sinó, com indicava la rèplica de Merkel a Macron a propòsit de l’OTAN, entre ells mateixos.

Des de bon començament la turbulència geopolítica que va fer possible l’elecció de Trump tingué repercussions internes, afectà la política democràtica americana. Fins i tot abans de començar, la legitimitat de la seua presidència fou contestada: alguns dels seus oponents estaven convençuts que era, literalment, un producte de la geopolítica. Les acusacions no demostrades que Trump era, com va dir Hillary Clinton, un “titella de Vladimir Putin” foren la base de la investigació de Mueller sobre la interferència russa en l’elecció presidencial de 2016.

Però la discussió de la legitimitat de la presidència de Trump anà molt més enllà de la projecció del nou poder de Rússia al si de la Casa Blanca o del barroer menyspreu de Trump pel  que fa a la gravitas real i simbòlica del càrrec que ocupava. Reflectia el fet que un nombre significatiu de nord-americans no estaven disposats a acceptar que l’elecció de 2016 havia resolt qui seria el president durant quatre anys. D’una manera més dramàtica i perillosa, el mateix problema reaparegué a les eleccions del 2020, i la cosa culminà amb la sol·licitud de Trump perquè el seu vicepresident invalidés la certificació dels resultats del Col·legi Electoral al Congrés i amb l’atac violent d’una turba al Congrés dels Estats Units el 6 de gener de 2021. El que es troba a faltar a hores d’ara a les eleccions en la República americana és una cosa sense la qual cap democràcia no pot funcionar: el consentiment dels perdedors.

S’ha escrit i s’ha parlat molt sobre la disrupció de la darrera dècada. Sovint s’ha emmarcat en el nacionalisme populista, la seua relació amb el crack econòmic de 2007-2008, i la davallada d’un suposat ordre internacional liberal. Però en un nivell sistèmic és molt el que encara no s’ha explicat. I no en darrer terme perquè l’energia s’ha passat en gran mesura per alt com una causa important de les línies de fractura geopolítiques i econòmiques que fan estralls a hores d’ara.

La caracterització de la dècada pre-pandèmica com una revolta populista que facilitava un retorn al nacionalisme ha estat particularment enganyosa. Històricament, la democràcia i la nació han anat a l’uníson. Si resulta que  la idea de ciutadans nacionals que viuen sota una autoritat política comuna i que comparteixen el sentiment de formar un poble és considerada només una intrusió aliena i populista en la democràcia, al remat no entendrem res dels problemes amb què es troben tothora les democràcies representatives. Com bé assenyalaren els observadors més perspicaços de la política democràtica representativa a començament del segle XX, l’adveniment d’una democràcia plena i el nacionalisme formen part del mateix moment polític. Des d’aquesta perspectiva històrica, la feblesa del consentiment dels perdedors en la República americana té a veure amb el fet que la nacionalitat americana es veu erosionada, tot i que sense desaparèixer, mentre que les condicions polítiques que podrien fer possible una nacionalitat americana alternativa, més incloent, sembla que no existeixen.

El plany per la fallida de l’antic ordre internacional liberal revela la mateixa òptica ahistòrica. Els canvis estructurals en matèria d’energia i finances han comportat sempre conseqüències geopolítiques tumultuoses. El règim monetari de postguerra establert en Bretton Woods es basava en el dòlar i fou concebut pels seus arquitectes nord-americans com una font del poder americà. Encaixava amb el fet que Estats Units era el primer productor mundial de petroli i podia determinar sense més la manera com els estats d’Europa Occidental havien de gestionar la seua dependència del petroli d’Orient Mitjà. Quan l’economia americana esdevingué també dependent de la importació de petroli, el president Nixon va desfer tot d’una el sistema de taxes d’intercanvi de Bretton Woods en un cap de setmana a Camp David. A hores d’ara vivim en un món geopolític determinat per una altra transformació monetària i energètica esdevinguda en la segona meitat de la primera dècada del segle XXI, les conseqüències de la qual encara planen una dècada després, quan tot just s’ha encetat la revolució de l’energia verda.

En la cerca d’una explicació de conjunt de la disrupció de la darrera dècada, aquest llibre parteix de la premissa que cal parar esment a moltes històries diferents si volem identificar les forces causals en presència i també de la convicció que aquestes històries es solapen. Certament, hi ha factors específics que expliquen l’abast diferenciat de la disrupció segons els països, i especialment en el cas de la República americana. Tanmateix la disrupció dels anys 10 només es pot entendre en el context d’un conjunt de xoc estructuralment lligats entre si, els efectes dels quals s’han projectat en forma de cascada d’un lloc a un altre, alhora que han modelat les esferes geopolítica, econòmica i de la política interior.

Al llarg de la dècada anterior s’esdevingueren tombants de gran abast que expliquen la interacció global. La geografia econòmica i política del món fou reestructurada. A partir de la dècada dels 80 del segle anterior, la industrialització d’Àsia i la tecnologia dels ordinadors configuraren un espai econòmic que connectava Nord-Amèrica i Europa Occidental amb les parts més pròsperes d’Àsia. Però el gir infraestructural simultani de la Xina cap a Euràsia i cap a la competició tecnològica amb Estats Units ha incidit en aquest espai transoceànic, amb efectes derogatoris. En la mesura que Euràsia prenia una forma econòmica obertament post-imperial, els efectes dels esdeveniments en qualsevol part del supercontinent dominant del món es deixaven sentir a tot arreu. L’afebliment d’una economia mundial Atlàntic-Pacífic fou un xoc per a l’estat més poderós del món. Justament quan això s’esdevenia, Estats Units passà a ser el major productor mundial de petroli i gas alhora que contemplava com feia fallida la seua ambició de transformar l’Orient Mitjà, tan ric en petroli, en una esfera d’influència americana. La força i també la feblesa dels Estats Units ha desestabilitzat Orient Mitjà i Turquia, fent Europa molt més vulnerable políticament als avatars dels seus veïns sud-orientals. 

Els daltabaixos geopolítics sempre tindran impacte en la política interior, puix que desplacen l’equilibri de poder polític a l’interior  dels països. A Europa, aquesta dinàmica té conseqüències singulars, perquè la qüestió de quina ha de ser l’autoritat política que ha de respondre a aquests canvis és encara objecte de debats aferrissats. La UE és una unió de democràcies nacionalment organitzades que depèn d’un poder aliè par garantir la seua seguretat exterior i que per a legitimar-se ella mateixa invoca en part la idea que l’estat-nació és un arcaisme. Aquesta dependència exterior i mutabilitat interna fa que tant la UE com els seus estats membres siguin extremament susceptibles a les pertorbacions derivades del canvi geopolític. 

Mentrestant, l’entorn monetari post-2008 té esmorteïdors febles i és una font d’inestabilitat generalitzada. Permet nivells històricament alts de deute en temps de pau amb uns nivells històricament baixos de tipus d’interès. Aquesta situació es va mostrar particularment desestabilitzadora per a l’Eurozona, a la qual -havent-se construït rígidament en un món radicalment diferent- li costà un temps considerable adaptar-se. I entremig l’Eurozona exportà els seus problemes estructurals al conjunt més ampli de la UE.

La interacció entre els dominis geopolític i monetari amplifica els efectes del que s’esdevé en cadascun d’ells. De manera molt directa, el boom nord-americà de l’esquist impulsat pel deute desafià el poder energètic tant d’Aràbia Saudita com de Rússia i generà pertorbació tant a l’Orient Mitjà com a Europa. Per la seua banda, el finançament del deute a través dels bancs centrals va permetre que canvis desestabilitzadors en termes geopolítics com el Brexit s’esdevingueren sense que esclatés el pànic als mercats monetaris. Com que el context monetari actual està dissenyat per a enfortir el poder financer americà, la política monetària és avui més geopolítica que mai abans. La Reserva Federal determina quins estats tenen accés a préstecs de dòlars en temps de crisi i les seues decisions sobre tipus d’interès i oferta monetària incideixen en totes les altres economies. Aquesta dinàmica és un fort moviment de contrapès enfront de les tendències desintegradores que proliferen al vell espai econòmic Atlàntic-Pacífic. Així les coses, fins i tot quan el poder de la Xina augmentava molt en altres aspectes, l’àmbit monetari ha romàs una font de feblesa  per a la Xina, les conseqüències de la qual han planat sobre Europa. 

Aquest llibre es proposa cartografia aquest món i, en aquest sentit, la primera història tracta de geopolítica i es centra en l’energia. Comença amb l’embranzida dels Estats Units, ric en petroli i capitals, com a potència geopolítica durant el període en què el petroli començà a substituir el carbó com a energia cabdal del poder militar. Aquest canvi donà lloc, durant la Primera Guerra Mundial, a una contesa entre les potències europees en torn al control d’un Imperi Otomà decadent, just quan Gran Bretanya i França estaven endeutades financerament amb Estats Units. Els conflictes quant a quins països europeus podrien assegurar el petroli davant el poder financer nord-americà foren fonamentals en la posterior crisi europea d’entreguerres, i el petroli i els diners americans foren bàsics en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra, Europa Occidental depenia d’una aliança jeràrquica de seguretat amb els Estats Unit, en forma de l’OTAN, i de les importacions de petroli de l’Orient Mitjà. Però des del principi l’Orient Mitjà i Turquia complicaren les coses a l’OTAN, de manera que Europa Occidental depenia també del poder militar en declivi de Gran Bretanya per a controlar el Golf Pèrsic. Al començament de la dècada de 1970, el que havia estat primàriament un problema de dependència energètica d’Europa respecte de l’exterior esdevingué també un problema americà, just quan Gran Bretanya es va retirar de l’Orient Mitjà. D’aquestes dificultats acumulatives dels estats membres de l’OTAN se’n seguiren opcions diferenciades i vies gens coincidents quan a la menar de relacionar-se amb la Unió Soviètica, Turquia i l’Orient Mitjà en general.

Per la seua banda, els anys de la Guerra Freda deixaren un llegat durador i pesant. A hores d’ara  les conseqüències  van canviant, en un món en el qual el que pot fer la Xina té molta més importància. Pel que fa al petroli i al gas, Estats Units té ara més capacitat d’autonomia energètica que mai des de la dècada de 1960 i la primacia financera extrema de què disposa completa aquest poder. Aquesta puixança renovada dels Estats Units ha estat un factor de confusió geopolítica, de caos, a l’Orient Mitjà. També va ser clau en els mercats del petroli la dependència xinesa del cru importat i va fer que Rússia tingués un competidor seriós en el subministrament de gas a Europa. La competició entre Estats Units i Rússia ha pressionat en les línies de fractura post-Guerra Freda al voltant d’Ucraïna i més enllà, en torn de Turquia. En la mesura que la Xina és alhora el país que més emissions de carboni genera i que compta amb avantatges a gran escala pel que fa a les energies renovables, així com pel que fa als minerals dels quals depenen aquestes, l’energia verda és ara una segona font d’inestabilitat geopolítica paral·lela a la que origina l’energia basada en combustibles fòssils.

La segona història del llibre té a veure amb l’economia. És la història d’un daltabaix monetari, financer, i de nou relacionat amb l’energia. Comença a principi de la dècada de 1970 quan es va trencar el sistema de Bretton Woods sota la pressió dels mercats bancaris basats en dòlars a Europa i les dificultats que trobaven els països occidentals davant els alts preus del petroli procedent de l’Orient Mitjà. Tot plegat, i les dificultats ulteriors d’Europa, menaren a la creació de l’euro. Cap a final de la dècada de 1990 l’entorn monetari, financer i del petroli havia pres una forma més benigna, i la integració de la Xina en l’economia mundial s’aprofundia. Això generà una nova sèrie de xocs alhora que retornaven els problemes de subministrament de cru i els riscos d’una banca internacional centrada en el dòlar augmentaven. Tractant de gestionar aquests nous problemes, els banquers centrals occidentals propiciaren una cadena d’esdeveniments que donaren lloc a un seguit de fallides econòmiques en 2007 i 2008.

Les respostes polítiques d’Estats Units, la UE i la Xina reestructuraren, de nou, l’economia mundial. A tot arreu, l’acumulació de deute assegurava que no podria haver-hi retorn al passat. La FED dominava un panorama creditici en el qual el deute era extremament barat i actuava com a prestador en darrera instància per a molts bancs d’altres països. La crisi de l’Eurozona va desestabilitzar les relacions entre la UE i la zona euro, cosa que va complicar molt la pertinença de Gran Bretanya a la UE. La transformació eventual del Banc Central Europeu (BCE) havia desplaçat l’Eurozona a una mena de llimbs polítics. A mesura que avançava la dècada, l’economia xinesa guanyava importància al si de l’economia mundial i, especialment, per a Europa. Però també estava seriosament condicionada pel nou poder de la FED i el contracop adreçat a l’ambició de Xi Jinping de convertir la Xina en la superpotència manufacturera d’alta tecnologia. Enmig d’aquestes pressions competitives, l’economia mundial esdevenia un espai de conflicte geopolític aferrissat.

La darrera història que explica aquest llibre tracta de les democràcies. La democràcia representativa ha vingut a ser percebuda a Europa i Nord-Amèrica  com una estructura estable i superior de la vida política col·lectiva. Però les democràcies representatives, igual com les altres formes de govern, son susceptibles de patir desequilibris amb el temps, quan canvien les condicions geopolítiques i econòmiques de l’època en què s’establiren. Històricament s’han basat en una idea de nació que és tan necessària com potencialment desestabilitzadora.

Aquestes vulnerabilitats han estat evidents des del començament de les democràcies representatives, especialment en el cas de la República americana. S’han manifestat sovint en èpoques de crisis econòmiques relacionades amb el deute. Quan en l’època de la Gran Depressió dels anys 1930 caigueren una bona part de les democràcies europees, als Estats Units el New Deal de Franklin D. Roosevelt fou capaç de reconstruir la nació democràtica en torn a un destí econòmic compartit. Per bé que aquesta comesa arrossegava el llast de la política racial americana, va oferir un model general de reforma de les democràcies per tal de salvar-les. Després de la Segona Guerra Mundial els governs d’Europa Occidental també prengueren com a punt de partida la idea que en nom de la democràcia l’Estat havia de fer-se responsable de l’economia nacional, tot mirant de finançar el que gastaven els estats democràtics a través d’impostos més que no pas amb recurs al crèdit internacional.

Però els canvis geopolítics i econòmics encetats a partir dels anys 70 començaren a erosionar aquesta forma de democràcia política. Fiscalment, els govern esdevingueren més dependents dels mercats internacionals de capitals i menys dels seus ciutadans. Els fluxos internacionals de capital sense restriccions i els nous tractats comercials feren més fàcil per a les grans empreses manufactureres de Nord-Amèrica i Europa desplaçar llocs de treball cap a països amb costos laborals més baixos. Uns sectors financers altament internacionalitzats concentraren la riquesa encara més. A partir dels anys 90 les democràcies esdevingueren a  tot arreu menys receptives a demandes de reforma econòmica que haurien augmentat les remuneracions del treball.

En aquestes condicions, les democràcies esdevingueren més proclius a les seues tendències plutocràtiques i més difícils de reformar. En el cas de la República americana, aquest tomb alimentà conflictes virulents al voltant de la ciutadania democràtica. En la Unió Europea la unió monetària i la proliferació de tractats buidaven l’abast de les opcions sotmeses a vot popular en les eleccions nacionals alhora que n’erosionaven la legitimitat democràtica. Sorgiren diferències molt importants entre les democràcies europees i la República americana, que s’han manifestat en diverses formes de disrupció al llarg de la darrera dècada en ambdues ribes de l’Atlàntic. Als Estats Units s’ha pogut constatar una ruptura sense parió del consentiment dels perdedors en les eleccions. A França els vells partits polítics son tan febles que lluiten per poder presentar-se a les eleccions; en cap altre lloc ha pres els carrers un moviment de protesta tan persistent com el de les Armilles Grogues.

Les tres històries que s’exposen al llibre no son de cap manera exhaustives, ni com a tals ni com a explicació de la disrupció política actual. La història analítica que s’hi ofereix és una interpretació sintètica i privilegia la visió de conjunt per damunt dels detalls. Pel que fa a  la democràcia, circumscriu el focus als Estats Units, els membres més antics de la UE i Gran Bretanya. El fet de posar l’accent en els conflictes materials i el poder geopolític i no en la cultura o la religió no vol dir, de cap manera, que considerem que el món polític es redueix a l’àmbit més material. De fet, es destaca el temps com una font d’inestabilitat en les democràcies precisament perquè les explicacions materials no son suficients. En la mesura que s’ha demostrat erroni el supòsit liberal segons el qual la història evoluciona cap a un món cada vegada més pròsper i democràtic enllà de la religió, hi ha una història molt important que cal explicar, i que no es troba en aquest llibre, sobre les ramificacions polítiques de les experiències religioses i culturals a Europa i els Estats Units al llarg del segle XX i en les primeres dècades del XXI. 

En una època en què el canvi climàtic és una realitat apressant potser resultarà discordant que considerem dues energies fòssils com un element cabdal de dues de les tres històries, i d’una part de la tercera, que abordem. Si no és del tot veritat el que va dir, amb humor, el físic Geoffrey West en el seu llibre de divulgació científica Scale -“tot és energia, estúpid”, el ben cert és que no s’entén la història econòmica i política del segle XX i de les primeres dècades del XXI sense considerar el que ha comportat la producció, el consum i el transport de petroli i gas.

El petroli té una gran importància per a entendre el camí que va del passat al present. Puix que és el combustible que mou vaixells i avions, és la font d’energia en què es basa el poder militar. També és fonamental per a la vida quotidiana tal com la coneixem. La cadena alimentària, des dels fertilitzants i pesticides usats en l’agricultura comercial fins a la distribució i la logística mitjançant camions que recorren el territori i vaixells que travessen els oceans, depèn del petroli. Els derivats petroquímics obtinguts del petroli son components indispensables dels equipaments plàstics i mèdics. De manera problemàtica per a les ambicions de l’energia verda, també aquests derivats petroquímics son necessaris ara com ara per a la producció de plaques solars, bateries i vehicles elèctrics.

Les esperances posades en un futur energètic diferent no minven l’enorme significació actual del petroli i el gas. És evident que el petroli i el gas foren importants factors causals de la disrupció de la darrera dècada. De la mateixa manera, la política d’aquesta dècada seria del tot incomprensible  al marge de l’impuls cap a l’energia verda. Si l’energia és la base material subjacent de qualsevol civilització, la significació dels canvis en la qüestió energètica hauria de ser del tot evident. Al llarg de la història humana, i remuntant-nos a temps molt reculats, el desenvolupament econòmic ha estat funció de l’ús de més energia. En el cor de la pruïja actual per l’energia verda hi ha l’aspiració de canviar aquesta relació tan antiga a través de noves tecnologies.

Qualsevol anàlisi que considere conjuntament energia i política ens posarà davant un desacoblament temporal. Quan la revolució industrial va fer un tomb cap l’ús d’antiga llum solar emmagatzemada com a font d’energia, això va refer els termes en què es conjugaven els temps econòmic i ecològic, desestabilitzant la relació dels éssers humans amb la biosfera i fent la vida econòmica dependent de més i més innovacions tecnològiques sobre un teló de fons d’esgotament  de recursos sense cap garantia a priori d’èxit. Però aquesta transformació també va deixar molt de marge per la política com a espai de conflictes materials i culturals col·lectius. Si l’energia fos explicació suficient de la disrupció política de la darrera dècada, moltes coses de la segona i la tercera part d’aquest llibre hi afegirien ben poc. Però la política genera els seus propis problemes. A més hi és inherent el llast d’una versió de l’entropia que entra en joc sempre que es fa servir l’energia: tota temptativa d’establir i mantenir un ordre polític genera necessàriament les llavors del desordre futur.

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER