Sal·lus Herrero i Gomar
No el vaig poder comprar en francès, i m’hauria agradat llegir-lo en l’original. I sé si n’hi ha traducció al català, de La cérémonie des adieux, de Simone de Beauvoir, Éditions Gallimard, 1981. Jo l’he llegit en castellà, en traducció de José Carbajosa (Clàssics del segle XX, El País). Sé que hi ha gent (valencianoparlant o castellanoparlant) al País Valencià que, tot i saber perfectament el català i poder-ho fer, no el llegeix quasi mai, el català o valencià, que és la mateixa llengua, tot i que hi ha enquestes a Catalunya que afirmen que gairebé la meitat “creuen” (i opinen contra tota la filologia) que són dues llengües diferents; no dues variants (com l’anglès d’Anglaterra i el dels Estats Units, o l’alemany i el suís-alemany, o el castellà i l’argentí), sinó llengües del tot distintes, diferenciades, diferents…
En canvi, molts catalanoparlants, d’arreu dels Països Catalans, en general, no tenim cap problema de llegir en castellà, en francès, italià, gallec, anglès, etc., al contrari, llegir en altres llengües serveix per aprendre més i desenvolupar la capacitat cognitiva, rejovenir les neurones i guanyar en la lluita per conservar la memòria. Per tant, tancar-se a voler fer servir només una llengua, com fan tants espanyols, francesos o anglesos, quan hi ha tantes finestres de coneixement i portes de possibilitat d’obertura al món és una greu errada i un empobriment que limita l’evolució intel·lectual dels éssers humans. La capacitat de copsar més els matisos, el detalls i les diferències que aporta la diversitat lingüística i cultural és un gran bé. Els matisos, els detalls, les diferències, expressen sempre un món concret i singular.
Jo, a diferència de la lectura que va fer Joan Fuster dels llibres de Sartre i Beauvoir, amb la seua habitual perspicàcia psicològica, tot i observar la crueltat de la descripció de la decrepitud de Jean-Paul Sartre feta literatura als darrers deu anys de la seua vida, no ha estat aquesta qüestió el que més m’ha interessat, sinó el testament i testimoniatge dels seus afers polítics, intel·lectuals, culturals i socials, tant de Sartre com de Beauvoir. L’activisme frenètic d’un Sartre que sovint arrossega Simone, que ho fa amb més distància, que es deixa la pell protestant contra el que considera que ha(n) de protestar, en l’exercici de la seua llibertat per construir un món més just. És un document dels darrers anys de la vida de Sartre (i Beauvoir) amb les ombres i les llums, que reflecteix els seus afanys, les seues inquietuds, preocupacions, dèries, relacions polítiques, intel·lectuals, les seues grandeses i misèries… De tot n’hi ha.
Abans de l’inici, hi ha una dedicatòria de la Beauvoir «Als que estimaren a Sartre, l’estimen i l’estimaran». Ella mateixa i tants altres, que l’admiraven, el llegien, el seguien, l’entenien o no l’entenien… Perquè, sovint, ni el propi Sartre s’entenia a si mateix; en això estava: meitat burgés, meitat maoista, meitat filòsof que analitza la literatura “burgesa” sobre la condició humana en la història, meitat activista ‘revolucionari’ pels drets socials i humans. Potser havia de fer mèrits per la seua insensibilitat política quan era jove… seduint i viatjant amb la seua Castor, com denuncia Michel Winock a Els segle dels intel·lectuals (traducció al castellà d’Ana Herrera, Edhasa, 2010), en remarcar el seu egoisme individualista, només pensava a escriure i seduir el seu entorn, confortablement instal·lat en la seua situació d’escriptor “antiburgès i individualista”. Fins i tot, en un moment donar, hi hagué que l’acusaren d’haver escrit una obra, Les mosques, que alguns varen considerar sospitosa. Per exemple, André Castelot, a La Gerbe, el va acusar de col·laboracionista amb els invasors nazis alemanys, tot i que ell explicaria, després, el sentit ocult d’una obra que volia ser un escrit de resistència. Va conèixer Albert Camus, va fundar Les Temps Modernes, va assumir i defensar l’engatjament, la necessitat que l’escriptor es comprometés estretament amb la seua època; els mots són “pistoles carregades”, convé doncs apuntar bé i no tirar a l’atzar com els infants. Poca gent llegia, segurament, L’ésser i el no-res, però el distingia com a pensador, com a portaveu de la nova literatura, la de Camus, Blanchot, Parain, Francis Ponge…
Sartre esdevé l’articulista enlluernador, l’home-orquestra, que pels seus escrits i la seua forma de vida es va convertir en “el contemporani capital”. Després del 68, frenèticament, va a la recerca d’un nou paradigma de l”intel·lectual” que es dissol en una massa que transformarà el mon radicalment; elogia la violència dels estudiants com a forma “d’antiviolència“, junt a Foucault apel·len a la “justícia popular”, en un acte de revenja contra les classes opressores… Max Gallo, quan mor Raymond Aron s’interroga sobre la fi dels intel·lectuals, el debat entre la “puresa ideal” del llenguatge i del pensament a risc d’aïllar-se del món, o bé acceptar massa bé els imperatius de l’univers polític del poder; adverteix sobre la ceguesa intel·lectual i el risc del totalitarisme, inclús “el més desafavorit”, el punt de vista del qual va voler abraçar Sartre per guiar-se pel laberint de les injustícies, no és més que una entitat negativa, anònima i empírica; i alerta Winock que no vol dir que haja de preocupar-se de la seua sort, s’ha de fer, en pro d’una responsabilitat ètica i cívica. Però eixe punt de vista no permet més que intervencions defensives i locals. Més enllà un pot extraviar-se, com es va extraviar Sartre (Jean-François Lyotard) en les converses entre ell i Pierre Victor, pseudònim de l’antic maoista de la Gauche Proletarienne Benny Lévy, en unes converses entre ell i Sartre que van enviar a Le Nouvel Observateur algunes setmanes abans de la mort de Sartre. Castor ho qualificava un trajecte “extraviat” de l’ancià Sartre. “Envellit, afeblit, mig cec, l’avenir estava clausurat per a ell” -escrivia Beauvoir a La cerimònia dels adéus– “Havia recorregut a un ersatz: militant i filòsof, Victor encarnaria el ‘nou intel·lectual’ amb què somiava Sartre, i que ell hauria contribuït a crear. Dubtar de Victor era renunciar a eixa prolongació viva de si mateix, més important per a ell que l’aprovació de la posteritat” … La mort de Foucault, a causa de la sida, el 25 de juny de 1984, va impedir succeís Sartre com l’intel·lectual laic francès més brillant (com va dir Pierre Nora). El 1980, el sociòleg Alain Touraine advertia que el socialisme havia mort, que no era més que un fantasma. “Alguns retòrics encara parlen de l’ascens de socialisme i de les lluites obreres. En realitat, l’època del socialisme ha acabat. Ja és hora d’adonar-se’n i de viure amb el propi temps…”. André Gorz, col·laborador de Les Temps Modernes, escriu el seu Adéus al proletariat. El desencant es consumeix. Ja no es tracta de cercar en la història “un objectiu universal, l’objectiu final del món“, com la consigna que Marx heretà de Hegel. Llavors, tornaven a posar-se els peus al terra i en “la crua realitat”. La voluntat d’atenir-se a allò real i la intenció pragmàtica, des de la sospita (Bourdieu, Romain Rolland, Julien Benda…). La consciència cívica i crítica, la negativa a creure’s en tant que persona o en tant que grup d’una altra essència, la cooperació activa en el voler viure junts, en resum, les bases ètiques de la nostra societat tan imperfecta però perfectible no són monopoli d’alguns, sinó un afer de tots. Així conclou Winock la reflexió sobre els intel·lectuals a la França del segle XIX i XX.
Al prefaci, Simone de Beauvoir comença l’escrit: «Heus ací el primer dels meus llibres, sens dubte l’únic, que no haureu llegit abans de ser imprès. Li està enterament consagrat però no li concerneix». Explica que quan eren joves, en acabar una discussió apassionada, si un dels dos triomfava li deia a l’altre: «Us tinc en la caixeta!». «Vos hi sou, a la caixeta; no n’eixirà i no em reuniré amb vos: tot i que em soterren al seu costat, de les seues cendres a les meues restes no hi haurà cap corredor». S’adreça als amics de Sartre, als que vulguen conèixer millor els seus darrers anys. Afirma que els ha descrit tal com els va viure. Diu que parla una mica d’ella perquè forma part del seu testimoni, però el menys possible. En primer lloc perquè no és el seu propòsit i perquè en respondre als amics que li preguntaven com prenia les coses: «Això no es pot dir, no es pot escriure, no es pot pensar; es viu, això és tot». Clou el prefaci assenyalant que «aquesta crònica es basa essencialment en el diari que vaig portar aquests darrers anys. I també en els nombrosos testimonis que he arreplegat. Agraesc tots aquells que amb els seus escrits o de viva veu m’han ajudat a ressenyar la fi de Sartre». Com una aranya va teixint i escrivint els darrers anys de la vida de Sartre amb ella. Any a any fins el 15 d’abril de 1980, quan va morir, uns dies abans li havia dit a ella: «S’ha fet el que calia fer!». Quan va morir, Sylvie i Beauvoir van avisar Lanzmann, Bost, Pouillin, i Horst que vingueren de seguida.
Comença el 1970, anota que Sartre no va deixar mai de qüestionar-se a si mateix, el seu pensament; sense negar els seus «interessos ideològics», no volia veure’s afectat per ells i sovint va triar «pensar contra si mateix, fins i tot amb el difícil esforç de trencar-se els ossos del cap». Els esdeveniments del 68 l’afectaren profundament i l’obligaren a una nova revisió; es sentia contestat com a intel·lectual i per això es va veure induït a reflexionar sobre el paper de l’intel·lectual i a variar la concepció que en tenia. Fins llavors, sobretot en les conferències al Japó, Sartre tenia una concepció de l’intel·lectual com a tècnic del saber pràctic, esgarrat entre la universalitat del saber i el particularisme de la classe dominant; encarnació de la consciència infeliç (Hegel) i satisfent la consciència amb la mala consciència, en alinear-se junt al proletariat. En canvi, ara, Sartre pensava que calia superar l’intel·lectual clàssic i esdevenir un «nou intel·lectual», que negava la pròpia intel·lectualitat, per provar de trobar un nou estatut «popular»: dissoldre’s amb les masses per a fer triomfar la vertadera universalitat. La tardor del 68 va dirigir el butlletí Interluttes, que circulava pels comitès d’acció, per enfortir les lluites de les masses i del poble; va començar a tenir més incidència quan Geismar [un amic maoista de Sartre, que Beauvoir creu que es va acostar a l’intel·lectual per manipular-lo i aprofitar-se’n], es va adherir a la Gauche Proletarienne, i quan els maoistes crearen amb Sartre La Cause du Peuple, sense propietari, escrit pels treballadors, que es va mostrar hostil contra els intel·lectuals i contra el mateix Sartre, a propòsit del procés a Roland Castro, detingut per la policia per una protesta per la mort de cinc immigrants a França. Com que detenien els directors de La Causa du People, li van proposar a Sartre ser-ne el director, i en una conferència a Brussel·les contava «Cínicament, vaig posar la meua notorietat en la balança. Arran d’aquell moment els maoistes van començar a revisar la seua opinió i la seua tàctica pel que fa als intel·lectuals». Sartre perseguia salvar totes les causes justes del món, sense més tàctica, estratègia ni objectiu polític que respondre a la repressió de l’estat. Com una mena de Quixot francès del segle XX.
Escriu Beauvoir que a Final de comptes va contar el procés de Le Dantec i de Le Bris que es va celebrar el 27 de maig on Sartre va ser citat com a testimoni. El Govern francès aquell dia va anunciar la dissolució del grup Gauche Proletarienne. Uns dies abans, al palau de la Mutualité, hi hagué un míting on Geismar va demanar al públic que eixira al carrer el 27 de maig, per a protestar contra aquest procés: vuit minuts parlant foren prou per arrestar-lo.
El primer número de La Cause du Peuple dirigit per Sartre va aparèixer l’1 de maig de 1970; el ministre de l’interior va ordenar segrestar cada número només s’editava, tot i que l’impressor aconseguia que la major part dels exemplars sortiren abans que els segrestaren. Beauvoir, Sartre i alguns amics aconseguien vendre aquest periòdic pel centre de París sense que les autoritats els inquietaren seriosament. Hi ha fotos que corroboren el que conta. El juny de 1970, Sartre va contribuir a fundar Secours Rouge, on els principals pilars foren Tillon i Sartre, amb l’objectiu de lluitar contra la repressió, per defensar la justícia i la llibertat des de la solidaritat popular… Reunia des dels principals grups d’extrema esquerra a Testimoni Cristià i diverses personalitats, va aconseguir agrupar molts afiliats als barris de Paris i a les províncies (el més actiu a Lió que actualment, al segle XXI, és on hi ha un dels més importants Institut d’Estudis sobre el Decreixement i les crisis ecològiques); a París es van ocupar sobretot del problema dels immigrants, com explica Samir Naïr, al llibre Acompanyant Simone de Beauvoir (Galaxia Gutenberg, 2020). Els maoistes eren els més actius i es tornaren hegemònics de Secours Rouge.
Combinava la militància amb el treball literari, perquè volia concloure el tercer tom sobre Flaubert. El 1954 Roger Garaudy li havia proposat: «intentem explicar un mateix personatge, jo conforme els mètodes marxistes, vosté conforme el mètode existencialista». Sartre havia parlat malament de Flaubert a Què és la literatura?, però el va seduir quan va llegir la correspondència, en donar-li preeminència a la imaginació. Els anys 1968 i 1970 va escriure, amb molt d’ardor L’idiota de la família: «Es tractava de mostrar un mètode i de mostrar un home, des d’una actitud d’empatia per comprendre Flaubert… Als maoistes això els semblava condemnable perquè preferien que escrigués un tractat proselitista o una gran novel·la popular. Sartre afirma Beauvoir comprenia els seus camarades, però no ho compartia ni estava disposat a cedir a les pressions. No obstant això, es sentia una mica culpable, en una conferència a Brussel·les, quan tenia seixanta set anys, considerava que els seus escrits sobre Flaubert, no interessarien als obrers pel seu estil complicat i certament burgès, que portava treballant des de feia 17 anys, des quan tenia 50 anys i somiava amb aquesta obra des de molt abans… «Mentre escric sobre Flaubert, sóc un enfant terrible de la burgesia que ha de ser recuperat». Considerava Sartre que, en qualsevol moment de la història, qualsevol que fos el seu context social i polític, comprendre els humans seguiria sent essencial, i l’assaig sobre Flaubert podria ajudar en això.
Explica també les seues estades a Roma, ambdós, el setembre de 1970, l’apartament que tenia Sartre al boulevard Raspail, davant del cementeri de Montparnasse i prop de sa casa. La seua vida rutinària. «Veia regularment les seues antigues amigues, Wanda K. i Michèle Vian i la seua filla adoptiva, Arlette Elkaim, en l’apartament d’aquesta dormia dues nits a la setmana. Les altres nits les passava amb mi. Conversàvem, oiem música. Jo tenia una important discoteca que enriquia cada mes. Sartre s’interessava molt per l’escola de Viena, sobretot Berg i Webern, i pels compositors actuals, Stockhausen, Xenakis, Reno, Penderecki i molts altres. Però tornava molt a gust als grans clàssics. Li agradaven Monteverdi, Gesualdo, les òperes de Mozart, sobretot, Cosí fan tutte, les de Verdi.>> Parla de les amigues de Sartre que venien per endur-se’l o per estar amb ell; també veia sovint Lanzmann, el director de cinema que va fer el film Xoà, sobre els camps d’extermini durant el nazisme, amb qui tenia moltes afinitats, malgrat els desacords sobre la qüestió palestima-israeliana A Sartre li agradaven les vetllades de dissabte que passava amb Simone i Silvie, l’afillada de la Beauvoir, que esperava la publicació de La vellesa i pensava en el darrer volum de les seues Memòries; ell rellegia i corregia el retrat de doctor Flaubert a L’idiota de la família. Era una tardor magnífica…
El setembre Sartre participa en un gran míting de Secours Rouge per denunciar la matança de palestins del rei Hussein de Jordània. Hi assistiren sis mil persones. Sartre es va trobar amb Jean Genet, a qui no havia vist des de feia temps. Genet es relacionava amb els Panteres Negres, sobre els quals havia escrit un article a Le Nouvel Observateur, i es preparava per anar a Jordània on residiria en un camp palestí. Passen els anys i el racisme institucional, social i policial contra els negres i altres col·lectius «racialitzats», continua, quan només hi ha la raça humana, i el conflicte entre Palestina i Israel, persisteix, sovint amb «diàlegs de pau», altres amb colonialisme, matances i acarnissaments… d’una banda i de l’altra, una posa més morts i més sofriments i l’altra té moltes més armes i un estat al darrere; una lluita molt desigual, que dessagna els dos pobles.
Tot i que fumava dos paquets al dia i bevia molt d’alcohol, vodka, whiskys, les seues artèries no havien empitjorat, afirma Beauvoir. Brutalment a la fi de setembre, va tornar a sentir por. Perquè soparen amb la seua afillada Sylvie i arribaren a casa li queia la cigarreta, a terra, començaren les xacres, els ensopiments, a trontollar fins al punt de caure, de topetar contra els mobles, els vertígens, les cames li feien figa i havien d’aguantar-lo, entre les dues dones, inclús sense haver begut res, el va veure greu, Beauvoir va anotar al seu diari que «aquest apartament, tan alegre des del meu retorn havia canviat de color, la bella moqueta del terra color talp evoca un duel. Així caldrà viure, en el millor dels casos encara amb felicitat i amb moments de goig, però amb l’amenaça suspesa, com si la vida estigués entre parèntesi»… M’ha recordat a l’inici d’un confinament, ella s’interroga: des d’on m’ha arribat aquest fosc pressentiment? Tot i que afirma que, malgrat la seua aparent tranquil·litat no havia cessat, des de feia més de vint anys, d’estar alerta. La primera havia sigut a l’estiu de 1954; a la fi del seus viatge a l’URSS, una crisi d’hipertensió havia portat Sartre a l’hospital. La tardor del 1958 havia conegut l’angoixa (mireu Fi de comptes!), els metges li havien dit que les artèries eren massa estretes; pels matins quan anava a desvetllar-lo tenia pressa per saber si alenava. Les noves molèsties de Sartre, la van obligar a prendre consciència, dramàticament, d’una fragilitat que de fet ignorava… Visites mèdiques, exàmens, recobrament de l’equilibri, recomanacions perquè no es fatigara, especialistes, per veure si el desequilibri venia d’un trastorn de l’oïda interna o d’un trastorn del cervell; a petició seua se li va fer un encefalograma que no va revelar cap anomalia.
El 8 d’octubre, va lliurar el manuscrit sobre Flaubert a Gallimard, els maoistes li van organitzar un viatge a Fos-sur-Mer i a altres centres industrials perquè estudiés les condicions de de treball i de vida dels obrers; li havien examinat els ulls, les oïdes, el crani, el cervell, en onze visites, li descobriren trastorns circulatoris en la zona del cervell (la del llenguatge) i un estretament dels vasos sanguinis. Mentrestant, Sartre llegia manuscrits, novel·les policíaques i somiava amb una obra de teatre. Exposició de Rebeyrolle, intitulat Coexistences, ell [Ribeyrolle] i la seua dona «eren amics de Franqui, el periodista que ens havien invitat a Cuba l’any 1960 i que, després s’havia exiliat perquè s’oposava a la política prosoviètica de Castro». A pesar de les molèsties, prosseguia les seues activitats polítiques, a casa de Simon Blumenthal, l’impressor de La Causa du People, unes jornades que va narrar en Fi de comptes Simone de Beauvoir. A través de Geismar, Sartre havia conegut Glucksmann. Al cap d’uns anys, Glucksmann, Bernard-Henri Lévi i Alain Finkielkraut esdevingueren “els nous filòsofs” crítics amb els dogmes de l’esquerra radical sorgida del maig del 68 i aviat farien un tomb «neoconservador». Alguns d’aquests «nous filòsofs», més vells que la picor, es feren profetes del creixement productivista, apologetes del neoliberalisme i defensors de les guerres imperialistes dels Estats Units i «Occident» al Golf Pèrsic. A Glucksmann, Sartre li va concedir alguna entrevista.
Van detenir a Geismar per les protestes contra l’empresonament de dos militants, per pertànyer a l’Esquerra Proletària i el van jutjar. Sartre havia de fer de testimoni però, en compte d’anar al judici de la justícia burgesa, va preferir anar a parlar amb els obrers de Billancourt. La direcció no va permetre que entrés a la fàbrica, el PCF havia repartit uns fullets on advertien que Sartre era perillós (potser per a ell mateix!), va pujar a sobre d’un bidó, amb megàfon en mà, amb un públic molt reduït, va dir: «Són vostés el que han de dir si l’acció de Geismar és bona o dolenta. Vull testimoniar en el carrer perquè sóc un intel·lectual i perquè pense que la unió entre els intel·lectuals i el poble que va existir al segle XIX, no sempre, però va donar molt bons resultats, hauria de recuperar-se avui. Fa cinquanta anys que el poble i els intel·lectuals estan separats; ara cal que els dos siguen un». Els pocs obrers que l’escoltaven, induïts pel PCF, probablement, pensarien que havia fumat marihuana o havia begut més del compte. Perquè els adversaris es van dedicar a ridiculitzar-lo. El PCF va replicar que la unió entre els intel·lectuals i el poble estava assegurada perquè un gran nombre d’obrers s’afiliaven al partit, i, en canvi, Geismar era condemnat a divuit mesos de presó.
Sartre va participar en la creació d’un nou diari, J’Acusse, el primer número va aparèixer l’1 de novembre, un equip format per Linbart, Glucksmann, Michèle Manceaux, Fromanger i Godard (un cineasta prestigiós de la nouvelle vague, que ha fet films realistes i surrealistes evocadors), i altres. Liliane Siegel, amb el seu nom de soltera, Sendyk, era la directora de la publicació i també va continuar sent-ho quan es fa fondre amb La Cause du People i es va convertir amb co-directora amb Sartre, de La Causa du People-J’Acusse… Li feien mal els queixals, havia de posar-se una dentadura postissa, temia no poder tornar a parlar en públic per evidents raons simbòliques, anota Beauvoir. El dentista va fer un excel·lent treball i Sartre es va assossegar. El va satisfer l’aparició del llibre de Contat i Rybalka, titulat Les Ecrits de Jean-Paul Sartre. Va corregir les galerades d’L’idiota de la família. Estava en plena forma. Quan va presidir, a desembre, el procés de les Houllières. Escriu Beauvoir que ho conta al seu llibre Fi de Comptes, el febrer de 1970, setze miners moriren i molts altres resultaren ferits per una explosió de grisú en Henin- Liétard. La responsabilitat de l’empresa era evident i alguns joves no identificats llançaren còctels Molotov a les oficines de la direcció, provocant un incendi. La policia, com és habitual, va detenir quatre maoistes i dos delinqüents comuns. Van decidir preparar un procés popular obrer, acompanyat per Lliane Siegel, va anar a casa dels miners per a demanar informació entre els miners Va arribar a Bruay, on es va allotjar a casa d’un miner simpatitzant maoista, André: la seua muller, Marie, havia preparat per a sopar un plat de conill, que Sartre detestava, i que es va menjar cortesament, però que li va provocar una crisi d’asma. A l’endemà va conversar amb miners i membres de l’Esquerra Proletària i amb una anciana quasi cega, mare i esposa de miners de la Resistència afusellats pels alemanys. El 12 de desembre, a l’ajuntament de Lens es va fer el procés evidenciant la responsabilitat de l’empresa de les Houllères, Sartre va concloure amb una vigorosa acusació: L’Estat-patró és el culpable de l’assassinat del 4 de febrer de 1970. En conseqüència són igualment culpables d’homicidis intencionats. Perquè intencionadament posen el benefici per davant de la seguretat, és a dir que posen la producció de les coses per sobre de la vida dels éssers humans.
El 1971, es va desenvolupar a l’URSS i a Espanya dos processos que feren molt de soroll, el de Leningrad i el de Burgos. El 16 de desembre de 1970, onze ciutadans soviètics, un ucraïnès, un rus i nou jueus, van comparèixer davant d’un tribunal de Leningrad. Havien projectat segrestar un avió per eixir del país, hi hagué filtracions i foren arrestats el 15 i 16 de juny abans d’iniciar l’acció. Dos dels quals foren acusats i condemnats a mort, Kuznetsov, el que havia organitzat el complot, i Dymschitz, el pilot comercial que havia de fer-se amb el comandament de l’avió; set dels acusats foren condemnats a penes de deu a catorze anys de treballs forçats i els dos acusats restants a quatre i vuit anys respectivament. Al remat els dos condemnats a pena de mort, no van ser executats, per la pressió que va exercir l’Eliseu; l’any 1973 arribà a Paris i fou editat en francès el manuscrit de Kuznetsov, Diari d’un condemnat a mort. El 14 de gener de 1971 hi hagué a París un gran míting a favor dels processats, en què Sartre va participar; estaven també Laurent Schwarz, Madaule, i l’amic israelià Eli Ben Gal. Tots denunciaren l’antisemitisme de l’URSS.
Al procés de Burgos van comparèixer uns bascos que pertanyien a ETA i acusats per Franco de complot contra l’Estat. Gisèle Halimi va assistir al judici com a espectadora i va redactar un informe que va publicar Gallimard. Li va demanar un pròleg a Sartre, que va acceptar molt de grat. En ell va definir el problema dels bascos, contava la seua lluita i, en particular, la història d’ETA. S’indignava contra la repressió franquista en general, i en particular contra la forma en que s’havia celebrat el procés de Burgos. En aquest cas concret, va desenvolupar una idea que per a ell tenia gran interès: l’oposició d’un universal abstracte- al que es refereixen els governs de l’estat- i de l’universal concret i singular, tal com s’encarna en els pobles, constituïts per ésser humans de carn i ossos. És aquest-afirma- el que volen promoure els qui s’aixequen als països colonitzats, des de fora o des de l’interior, i és l’únic vàlid, perquè entén els humans en la seua situació, la seua cultura, la seua llengua i no com uns conceptes buits. Contra el socialisme centralitzador i abstracte, Sartre preconitzava altre socialisme, descentralitzat i concret. Aquesta universalitat singular dels bascos s’oposa al centralisme abstracte dels opressors. Dos anys més tard, des d’aquesta perspectiva, Sartre va consagrar un número de Les Temps Modernes (agost/setembre 1973) a les reivindicacions de Bretanya, d’Occitània, de totes les minories nacionals oprimides pel centralisme.
Al meu parer -tot i que a Joan Fuster, la parella Sartre-Beauvoir se’ls presentaven com uns esnobs parisencs, i els acusava de jacobins- malgrat tot feien per «redimir-se» una mica. Potser era la mala consciència, la culpabilitat, la responsabilitat històrica o el compromís en el consideraven unes situacions d’injustícia, de fer denúncies i iniciar processos d’alliberament… Potser, no ho sé, a Fuster li hauria agradat que denunciaren el Tractat dels Pirineus, del 7 de novembre de 1659, i l’annexió de la Catalunya del nord, que criticaren més la imposició dels francès com a llengua única per a extingir les llengües «regionals» minoritzades, considerades «patois», allò de Soyez propres, parlais françois (Sigau nets, parleu francés), li trobaria grans contradiccions i inconsistències, segurament ho veuria com a postureig, per això els acusa de ‘jacobins’… Però per a ser jacobins, emetien algunes complicitats de descentralització i de reconeixement de les cultures i llengües minoritzades i oprimides, assenyalaven la descolonització… I a mi em sembla d’interés. No sobra cap aliat que s’acoste, més o menys honestament, per denunciar les opressions dels estats i la discriminació dels drets de ciutadania de les nacions sense estat.
Ens narra vagues de fam, tancaments ‘desgavellats’ a la Basílica del Sacré-Coeur, on la policia va entrar apallissant la gent i, hagueren d’amagar i treure Sartre abans que els CRS el colpejaren. Convocaren una conferència de Jean-Luc Godard per protestar per la violència policial; el 18 de febrer, Sartre deixa Secours Rouge perquè, segons ell, els maoistes havien adquirit massa influència. Enfrontaments violents entre l’extrema esquerra i els ultres; quadres de Calder, exposició de Char, de Klee, de Vieira, de Giacometti i molts de Miró, les seues obres es tornaven als seus ulls com més anava, més belles, a mesura que envellia. Els exemplars de L’idiota de la família li va agradar tant com la publicació de La nàusea.
A principis de maig, amb veu tremolosa d’emoció li va cridar a Sartre demanant-li que s’adherira a una carta molt violenta adreçada a Fidel Castro a propòsit del cas Padilla, poeta molt conegut a Cuba que fou detingut amb acusacions fantasioes; feren una carta molt cortesa de protesta “signada per Goytisolo, Franquí, Sartre i jo mateixa [Beauvoir] i alguns altres; Padilla fou posat en llibertat i va redactar una autoacusació delirant en la qual acusava a Dumont i a Karol de ser agents de la CIA”. També la seua dona va redactar una carta on proclamava que la policia l’havia tractat amb «tendresa», que imaginaven que havien sigut torturats Padilla i la seua dona… Fidel Castro va acusar Sartre d’enemic i va acusar a la majoria dels intel·lectuals francesos; les il·lusions sobre Cuba s’esfumaren per a Sartre. Anota Beauvoir que Tito Gerassi els parlava de l’underground americà, Rossana Rosanda els descrivia les dificultats i èxits de seu periòdic, Il Manifesto, que passaria de setmanari a diari; conversen amb el periodista egipci Ali, que, el 1967, els havia fet de guarda-espatlles durant el seu viatge a Egipte; en maig veieren de nou la seua amiga japonesa Tomiko, i els va contar el llarg viatge que va fer per Àsia… A Sartre li tremolaven les cames, balbucejava, tenia la boca torta i per la nit té una xacra, preocupació, malestars i lluita contra l’angoixa… Sartre corregia les galerades de Situacions VIII-IX. A juny va fundar amb Maurice Clavel l’Agència de premsa Libération per a la defensa de la veritat, conèixer-la i fer-la sentir, amb rigor i verificació de les notícies; donarà la paraula al poble… El diari «Libé» que encara es pot llegir i sovint fa goig perquè porta bons reportatges sobre conflictes internacionals i afers polítics, educatius i culturals de França i Europa. Se’n han d’anar per separat, Sartre a Suïssa i Castor a Itàlia, ell li va dir: «Així, doncs, és la cerimònia de l’adéu. Li va posar la mà a sobre del muscle, sense respondre. El somriure, la frase m’han perseguit llarg temps», confessa Beauvoir: «Jo li atorgava a la paraula «adéu» el sentit suprem que va tenir uns anys més tard, però llavors vaig estar sola per pronunciar-la».
A últims de novembre, va participar amb Foucault i Genet en una manifestació al barri de la Gouette d’Or per a protestar contra l’assassinat de Djelalli, un jove algerià de quinze anys. Un Sartre molt fatigat que li diu a Beauvoir abruptament: «He esgotat el meu capital de salut». Li va parlar de les xacres, de la mort i del seu soterrament. Desitjava una cerimònia molt planera i ésser incinerat. Volia que un gran nombre de maoistes acompanyaren el seu fèretre. Així fou, les cendres es dipositaren en una tomba al cementeri de Montparnasse, va assistir molta gent, Lanzmann va dir: És la darrera manifestació del 68”. Després del soterrar marxaren a casa de Lanzmann i després a sopar: no se’n recorda de res. «Diuen que vaig beure molt, que calgué ajudar-me a abaixar les escaleres. George Michael em va acompanyar a casa»… Sartre estimava la vida. Ja havia sofert prou quan arribaren la ceguesa, les dolències… va preferir ocultar-li i dissimular la gravetat de la seua malaltia. Els darrers dies, Beauvoir explicita que ella navegava com ell entre el temor i l’esperança. «El meu silenci ens va separar. La seua mort ens separa. La meua mort no ens unirà. Així és: ja fou bell que les nostres vides hagen pogut estar d’acord durant tant de temps».
El que més m’ha interessat resseguir és l’activitat intel·lectual de Sartre i Simone de Beauvoir, les seues reunions per afers polítics o periodístiques, el seu activisme social, de denúncia, de justícia social, en defensa dels immigrants, contra el colonialisme, de suport a les nacions sense estat, els seus treballs d’escriptors i autors de llibres per publicar, de filosofia, de Flaubert, de feminisme, sobre la vellesa, de Proust, Fi de Comptes, Les Mots, Les mans brutes… Malgrat la malaptesa política de Sartre, les seues grans errades, inclús el seu patetisme i contradiccions, entre el maoisme i la seua condició de liberalisme burgés, impossible de conciliar, suscita tendresa per la seua voluntat de fer justícia popular, el Tribunal Bertrand Russell, en defensa de la pau, la justícia i la llibertat, denunciar les dictadures i la pena de mort, el combat per la justícia social, amb una desigualtat enorme de mitjans.
Un relat intens i emotiu sobre els darrers dies de vida de Sartre, on apareix l’acceptació del deteriorament físic i la decadència constant fins a la seua mort. I també una activitat intel·lectual, cultural i social lligada a moviments de protesta, hereus de maig del 68. Els anys de la post-segona guerra mundial fins als anys seixanta i setanta, no s’entenen sense les figures intel·lectuals de Sartre i Beauvoir…
Tampoc s’entén la vida i la societat dels Països Catalans sense Joan Fuster que els va llegir per entendre les seues personalitats, les seues aventures polítiques i intel·lectuals. Malgrat moltes coses… En certa mesura tan «pròxima» a la seua en defensa dels drets cívics i de ciutadania dels catalanoparlants. Joan Fuster va dur a terme una feina intel·lectual de gran valor, esclarint afers bàsics de la llengua, cultura, identitat i nació catalana, lector de Sartre, de Beauvoir, de Bertrand Russell, de Marx, de Gramsci, de Pierre Vilar… Fuster no va fer una tasca política directa, Josep Pla, deia que no aprofitaria per a ser polític perquè menjava molt poc i malament… i li mancava ambició política. Va mantenir una activitat intensa lligada a la lectura, a l’escriptura, a les conferències i les activitats culturals, intel·lectuals, cíviques i en defensa de la llengua i la cultura catalanes i dels drets de les nacions sense estat a defensar-se i decidir des de la llibertat.
Uns crítics tan exigents, com Guillem Calaforra a Dialèctica de la ironia: La crisi de la modernitat en l’assaig de Joan Fuster (PUV, 2006) i Ferran Archilés Una singularitat amarga: Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana (Afers, 2012)… a pesar d’assenyalar algunes crítiques (inclús dèficits, al meu parer, algunes descontextualitzades, en demanar-li, en un “excés”, més del compte, d’una manera desaforada, tal com assenyalava també Gustau Muñoz quan hom critica que Fuster no coneixia prou bé les profunditats filosòfiques de Ludwig Wittgenstein i la distinció entre el Tractatus Logico-Philosophicus i les Investigacions filosòfiques)…
Perquè tant Calaforra com Archilés reconeixen que Fuster era equiparable a intel·lectuals europeus de l’alçada de Leonardo Sciascia (Sartre, Beauvoir, el premi Nobel, el provençal, Frederic Mistral, Yourcenar…) i la seua obra, la de Joan Fuster, és una reivindicació del respecte a les minories sense estat propi i una defensa del dret a la diversitat i a la construcció de la identitat en risc des de la llibertat i el dret a l’autodeterminació. Nosaltres també els llegim, atentament, Fuster, Beauvoir i Sartre perquè tots tres i d’altres formen una part molt important del nostre recent passat (del nostre present i d’un futur cada vegada més incert i complex), que va ser pensat des de l’angoixa, la lluita per la justícia social, la descolonització, la lluita contra les dictadures, la defensa del dret a la diversitat, dels drets de les dones a la igualtat i a la diferència, dels drets humans, socials i del pobles i des de l’antiracisme. Per tal d’aconseguir un món una mica menys injust i més habitable.
Post scriptum
Mentre acabe d’escriure aquest article, escolte a Catalunya ràdio com la presidenta del Senat atura la sessió i adverteix una ministra gallega (Yolanda Díaz, ministra de Treball) que parlava en gallec tot responent a un senador gallec del PP. Perquè des del Senat i el Congrés, seguint unes lleis i unes regles autoritàries, impròpies d’una democràcia respectuosa amb el pluralisme, es prohibeix la llibertat d’expressió lingüística, s’obliga a tots a parlar en castellà i es redueix la realitat plurinacional i pluricultural de l’estat espanyol, a la imposició de la llengua castellana. A més a més, comenten els tertulians de Mònica Terribas, que, des del Ministeri de Cultura, del Govern més “progre” de la història, es fan dues entrades de “Benvinguts” d’una mateixa llengua catalana (en català i valencià). Perquè des de l’estat profund el que es pretén és fragmentar, dividir, afeblir i anihilar la llengua i la cultura catalanes. El que passa al Senat i al Congrés, passa a tots els mitjans de comunicació de l’estat, públics i privats, a les administracions centrals i provincials de l’estat, als films, a les sèries de Netflix, als jocs dels vídeos que veuen els nostres infants… com si hi hagués un fil de continuïtat des de fa més de tres-cents anys, que reclou, confina, fa desaparèixer la nostra llengua i cultura de l’audiovisual i l’imaginari de la nova era digital i la posa en risc d’extinció per a la reproducció i la transmissió a les generacions futures.
