Joan de l’Alcàzar
Espanta pensar fins on està disposat a arribar el PP en la seua estratègia desestabilitzadora. Dia que passa, dia que emboliquen la troca una mica més. Costa de creure com persones amb altes responsabilitats i vocació de govern estan decidides a pujar de forma tan irresponsable la tensió política del país. Entenen que Espanya és d’ells i poden fer amb ella el que més els convinga.
Ara pretenen aconseguir dues coses: amagar el que ha passat amb la gestió de la pandèmia a la Comunitat de Madrid, i que no es pose en qüestió el model sanitari rabiosament privatitzador que practiquen des de fa dècades. No els ha de resultat senzill aconseguir-ho atés la forta sensibilització ciutadana, però compten amb poderosos aliats.
El sector més reaccionari de la carrera judicial d’un costat, alguns grups dels aparells de seguretat de l’Estat d’un altre, i la premsa addicta formen la tripleta atacant. Estan en plena ofensiva i no fan presoners. Ho confirmen les aparicions d’alguns dirigents del PP fins ara persones poc assimilables amb la línia dura de Gènova 13, com Ana Pastor o Andrea Levy, que s’apunten al foc a discreció contra el Govern central. Aprofiten qualsevol ocasió o circumstància per a, vinga a conte o no, culpabilitzar el Govern de Sánchez de la crisi sanitària, econòmica i social i demanar-li que renuncie a Satanàs i a les seues obres.
A més a més, i sense solució de continuïtat, canten les excel·lències de la gestió de la crisi en les comunitats governades pels seus sense rubor ni vergonya. En Galicia les coses han anat estupendament bé gràcies al PP de Feijoo; en Madrid han anat molt malament per culpa de Pablo Iglesias. Ells saben, però, que la presidenta madrilenya és una bomba que camina, i que tard o d’hora tindrà greus problemes amb la justícia pel com ha actuat el govern que presideix.
La jutge de Madrid que havia obert una causa pel 8M, a partir d’un delirant informe de la Guàrdia Civil, i en contra del criteri tant de la fiscalia com de l’advocacia de l’Estat, ha dictat el sobreseïment provisional -que no definitiu- de la causa en concloure que “l’investigat [José Manuel Franco, delegat del Govern a Madrid], entre el 5 i el 14 de març, no va tindre un coneixement cert, objectiu i tècnic del risc que per a la salut de les persones comportava la realització de manifestacions i concentracions”.
La instrucció de la jutgessa desafiava la llei de la gravetat jurídica i la lògica més elemental, però si ella s’ha atrevit a actuar així és perquè sap que un sector important de la judicatura està en la seua òrbita: la de l’assetjament i enderrocament de Pedro Sánchez. De la instrucció feta, en sintonia amb la esperpèntica investigació de la Benemèrita, la jutge havia deduït dues conclusions absurdes que ara abandona [provisionalment]: que a Espanya hi ha hagut una terrible crisi sanitària per culpa de les feministes de Madrid; i que les ministres del Govern central -amb vocació suïcida- van preferir arriscar la seua vida i la dels seus familiars més directes, incloent-hi menors d’edat, assistint a una manifestació en la que sabien que es produirien milers de contagis.
En qualsevol cas, aquesta actuació en l’àmbit judicial és un joc d’infants comparada amb altres iniciatives, com ara la maniobra que està gestant-se al Tribunal Constitucional.
A iniciativa de VOX, s’ha proposat anul·lar la condició de 29 diputats de formacions com ERC, JxCat, PNB, BNG, Bildu o Unides Podem que van acatar la Constitució de forma no convencional. Davant la denúncia, sis magistrats del TC han presentat un escrit per a debatre en el ple la possibilitat de retirar-los l’acta de diputat i posar en qüestió tot el que s’ha aprovat en aquesta legislatura, des del propi nomenament del president Sánchez als decrets dels Estats d’Alarma. Es tractaria d’assolir així dos objectius: afegir més tensió a la ja existent en la societat espanyola en obligar als 29 diputats a repetir l’acatament de la Constitució amb una fórmula que els humiliara i, paral·lelament, reforçar la tesi de la il·legitimitat del Govern, la que les dretes fan servir ad nauseam.
Poc els ha importat als magistrats de l’ala dura que el TC ja establira doctrina sobre l’assumpte fa trenta anys. La sentència 119/1990 va dictaminar que el jurament públic de la Constitució era una supervivència d’altres èpoques en les que es donava molta importància als “compromisos sobrenaturals” [sic]. En la mateixa sentència de 1990, els llavors magistrats del TC van criticar als que volien imposar la seua rígida visió als diputats que simplement volien manifestar una posició política legal, vàlida i que havia rebut el suport dels seus votants.
No els importa un rave. Es tracta de fer soroll, d’enterbolir, d’alimentar la idea que ja van enunciar des del principi de la legislatura: que el del PSOE i Unides Podem és un govern il·legítim, a més de comunista i bolivarià. Ja veurem com acaba la cosa al TC, però de moment El Mundo, l’ABC y La Razón, a més d’altres publicacions digitals menors, així com el batalló d’opinadors que nodreixen tertúlies en ràdio i televisió, continuen, roda i volta, acusant a Pedro Sánchez i Pablo Iglesias de qualsevol cosa imaginable. Especialment dels morts per la pandèmia.
N’hi ha un problema greu, tanmateix, que les dretes madrilenyes volen amagar sota la catifa, tot i que l’intent és com voler tapar el sol amb un dit: la nefasta gestió de les residències de majors, que està en la base del paorós balanç de víctimes, i de les encara més terribles circumstàncies en les que es van produir eixes morts. A més, en aquest apartat, la realitat de la Comunitat de Madrid, el vaixell insígnia de la proposta política de l’PP, ha resultat macabra.
A la informació sobre l’estat de bona part de les residències, i de l’atenció que en elles es donava als ingressats, s’ha sumat l’enfrontament entre el conseller de Ciudadanos i el seu successor (del PP) a propòsit de les ordes reiterades d’aquest darrer de no traslladar els ancians contagiats de Coronavirus als hospitals. El súmmum de la gestió de Díaz Ayuso ha estat que aquest triatge no se’l va aplicar a aquells majors que gaudien d’una assegurança privada; els quals van ser traslladats sense cap problema als hospitals privats.
Isabel Díaz Ayuso, que se supera dia rere dia en les seues surrealistes intervencions, va oferir una nova perla dialèctica en el darrer debat sobre la gestió de les residències a l’Assemblea de Madrid. Davant l’allau d’informació contrastada, confirmada i quantificada sobre la seua gestió va dir que: “No hi ha pitjor mentida que la que es basa en dades objectives”.
D’aquestes i d’altres dades objectives, com ara les retallades i les privatitzacions imposades pel PP des de fa dues dècades a la Comunitat de Madrid és del que no volen que es parle. El model sociosanitari del Partit Popular ha sigut despullat per la pandèmia, i ha quedat negre sobre blanc que les privatitzacions en el terreny de la salut han passat una tremenda factura en aquest temps de tsunami sanitari. Eixe model no sols no funciona, és que és pervers i s’ha de revertir, s’ha de canviar en benefici de la potenciació de la inversió pública en matèria de salut i en matèria de l’atenció als majors.
A més de fer caure el govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem al preu que faça falta, el PP en particular i les dretes hispàniques en general tenen una raó poderosa per a continuar generant la més agra confrontació i la màxima polarització en la societat espanyola: que no es pose en qüestió la seua política rabiosament privatitzadora en matèria sanitària.
Sols un resultat que castigue aquesta estratègia en les pròximes eleccions basques i galegues podria fer-los reconsiderar la tàctica de terra cremada que estan practicant.
