Sal·lus Herrero
Antoni Bassas li va fer una entrevista a George Steiner el 2007, on aquest protestava, dient: “Els que treballem en humanitats estem totalment indefensos davant el gran capital. No hi ha un sol dia en què no tanquin llibreries. No hi ha un sol dia en què no desapareguin discos clàssics“; li deia: “intento aprendre, perquè l’aprenentatge és l’oxigen de la supervivència. I va citar l’escriptor Samuel Beckett, que li va dir: Ens equivoquem, ho tornem a intentar, i ens equivoquem millor“; va definir l’ésser humà com una animal que pot somriure; sobre la nostra llengua i cultura catalanes, va dir: “El català és una gran llengua. No hi ha llengües petites. Tota llengua és una porta a la vida, i quan permetem que muira una llengua, tanquem una d’aqueixes portes. I fem que els nostres somnis siguin més petits”. També li deia: En aquesta entrevista va tindre un esvaró en elogiar la tradició literària catalana en comparar-la amb la gallega, després es va disculpar, va reconèixer que havia comés una greu errada i va posar a disposició de l’Acadèmia de la Llengua Gallega, les seues obres per si les volien traduir al gallec-portuguès.
I sobre l’Holocaust, o la Xoà, ara que, a finals de gener, el 27-G, s’ha remembrat els 75 anys de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz: Si em pregunta quina és la qüestió que ha dominat la meva vida, li diré que ha sigut aquesta: com pot algú cantar Schubert al vespre i torturar algú al matí? Per què la joia filosòfica, estètica i moral ha participat, i no ha previngut, el sadisme i la inhumanitat? I no en tinc la resposta. Què fa això possible?”. En aquest sentit, en sentir els plors de Cordèlia d’El rei Lear, de Shakespeare, i no els plors del carrer, se sentia fracassat per no poder alleugerar els sofriments humans des de la literatura. Els pocs testimonis que resten vius, es planyen i adverteixen que sembla que no s’ha aprés res de la lliçó de l’Holocaust i temen que es torne a repetir.
Alguns dels seus llibres, Errata: An examined life (Una vida a examen), Els llibres d’Arcàdia, 2018, My Unwritten Books, en català Els llibres que no he escrit, Lessons of de Masters, 2003, Lliçons dels Mestres, en castellà, Editorial Siruela, 2004-2016, on explica la traició de Heidegger a Husserl, per ésser jueu i envejar apoderar-se de la seua càtedra de filosofia, i el menyspreu i la manca reconeixement del rector nazi cap a Hannah Arentd que es desvetllava per rehabilitar al seu mestre “caigut en desgràcia” després del nazisme, sense que Heidegger la reconegués, quan des que eren amants l’etiquetava de la “dienende Freude” (la joia servidora) de la deixebla. Una alegria en servir a qui no s’ho mereixia. Steiner explicita la misogínia, el masclisme i la mala bava de Heidegger. En aquest llibre analitza les relacions entre els mestres i els seus deixebles, la necessitat de transmetre coneixements i habilitats, el desig d’adquirir-los, són unes constants de la condició humana, fins ara, perquè actualment el software i la consciència haurà de desenvolupar una segona pell. El Magisteri, els aprenentatges, la instrucció i l’adquisició de coneixements a les societats actuals produeixen canvis importants, el cientificisme, el feminització de les humanitats i les arts, esmenta a Nadia Boulanger, Simone Weil, Iris Murdoch, la democràcia de les masses i els seus mitjans de comunicació… La lleialtat i la tradició, la fal·libilitat, la gelosia, la vanitat, la falsedat i la traïció, la irreverència, la dignitat, el treure el millor de cadascú, la comprensió de l’altre, les lliçons, els somnis, el desvetllar-se, la profunditat, el pensament, el sofriment, el dolor, el plaer, l’esperança, el desig d’eternitat… d’un Nietzsche en la versió de Mahler. De Mestre a Mestre.
Al llibre titulat Els llibres que no he escrit, al capítol Les Llengües d’Eros, Steiner després d’interrogar-se, detalladament, com és la vida sexual d’un sordmut o una sordmuda? Davant de quins estímuls i quina cadència es masturba? Com experimenta el sordmut la libido i la consumació? busca les interrelacions entre eros i llenguatge amb l’ajut de les cartes de Joyce a Nora i la celebrada faire catleya de Proust, com els mitjans de comunicació, la fraseologia eròtica i sexual, el mercat de masses, l’argot amorós de les pel·lícules i la televisió, modelen, “convencionalitzen“, el ritme, les pautes i els rituals amorosos de les parelles. El que hauria de ser el contacte humà més espontàniament anàrquic, d’una exploració i una inventiva més personals, depèn en gran mesura d’un guió previ. Conclou que potser, l’última llibertat, l’autenticitat definitiva, podria ser precisament la dels sordmuts. Qui ho sap.
És curiós, em sembla que inèdit i molt interessant que Steiner com un entomòleg analitze la relació de l’eros i el llenguatge, a partir de l’anàlisi de la sexualitat dels sordmuts… Però més important és la seua concepció de l’aprenentatge de llengües com una finestra d’oportunitat per gaudir de major intel·ligència, ell fia servir amb competència, les havia fet seues i traduïa el francès, anglès, alemany i italià, i advertia que el cervell és un múscul, i el seu funcionament depèn de l’exercici. Un múscul de milions de neurones i interconnexions. Al llibre Passió intacta: assajos 1978-1995, Siruela, 2005, en castellà, sobre la importància de la literatura i la cultura, la lectura de Shakespeare segons el Wittgenstein, la historicitat dels somnis, la significació del llenguatge i les peculiaritats de la cultura nord-americana…. També ha escrit El llenguatge i el silenci i sobre La idea d’Europa, els cafés, els passeigs plàcids, tradició cultural als noms dels carrers, les tertúlies, la diversitat lingüística i cultural…
A After Babel (1975), explica Steiner “he argumentat que la gran multiplicitat de llengües mútuament incomprensibles que es van parlar a la terra en un altre temps -ara ja hi ha moltes extingides o a punt de desaparèixer- no és pas, malgrat el que indicarien les mitologies i les al·legories del desastre, una maledicció. És al contrari, una benedicció i un motiu d’alegria. Totes i cadascuna de les llengües humanes són una finestra oberta a l’ésser, a la creació. Una finestra que no es pot comparar a cap altra. No hi ha llengües “petites” per molt reduït que sigui el seu marc demogràfic o ambiental […] cada llengua expressa una identitat i una experiència d’una manera pròpia i irreductiblement particular […] Cada llengua humana aborda la realitat d’una manera única… Gràcies a les llengües, podem desafiar o atenuar la mortalitat monocromàtica a què estem predestinats.
De fet en una entrevista que li va fer Carles Capdevila, el 5 de desembre del 2014, publicada al seu llibre Entendre el món amb onze pensadors contemporanis, Arcàdia, 2015, en preguntar-li a Steiner si li agrada provocar amb les seves reflexions, explica que Després de Babel no hem d’entendre l’episodi de la torre com un càstig, sinó com un gran privilegi, una gran recompensa. Aquesta és una idea important que espero que molts hagin assimilat. Però si em pregunta quina és la qüestió que ha dominat la meva vida, li diré que ha estat una: com pot algú cantar Schubert al vespre i torturar algú al matí? La gran pregunta que ha dominat la meva vida és: “Per què la joia filosòfica, estètica i moral ha participat en el sadisme i la inhumanitat i no els ha previngut?”. Aquesta és la pregunta per la qual espero ser una mica conegut. I no en tinc la resposta. En repreguntar-li Capdevila si no té cap intuïció, Steiner assenyala un sofà on hi solia seure Arthur Koestler. Ell deia que la resposta era molt simple. Que hi havia dos cervells: un de prehistòric i sàdic, i un altre de petit i molt recent més sofisticat. No hi ha proves d’això. “He conegut gent que sé que són del més alt nivell estètic, moral i tècnic, i que són uns sàdics. Que són inhumans en altres aspectes. Què fa això possible?” I explica el principi de Cordèlia del rei Lear, com s’impregna de les paraules de Shakespeare i dels plors de Cordèlia. “I sento plorar algú al carrer, i no ho sento. No baixo a ajudar. Podria ser que la ficció de les humanitats sigui tan forta que no tornem a la realitat? Podria ser que una gran educació estètica deshumanitzi? Espero que no. Però m’ho segueixo preguntant. No sentim els plors del carrer, sentim els plors de Cordèlia. En aquest sentit la meva vida ha estat un fracàs”...
Preguntat Steiner, per Carles Capdevila, si la filosofia i la poesia són molt a prop, respón que sí, però compte! La filosofia és prosa. Hi ha poemes molt filosòfics, però la filosofia intenta explicar les coses. la poesia no ha d’explicar res. Cada vegada que tornem a un gran poema, ens hauria de tornar a sacsejar. Hauríem de tornar a començar. Quan tornem a una gran filosofia, en canvi, la comprenem millor que la primera vegada. Un escriptor que va tenir una comprensió completa i sobtada de la vida va ser Samuel Beckett, que va dir: Ens equivoquem, ho tornem a intentar, i ens equivoquem millor”. És una frase que em va canviar la vida. És clar que és filosofia, però és poesia. Ara, a prop del final de la meva vida, segueixo amb gran entusiasme els nous músics. No sabem com la ment compon. No sabem per què, caminant pel carrer, hi ha una finestra oberta, sentim algú cantant o tocant el piano i aquella melodia no ens abandona mai. Què ho fa possible? Claude Lévi-Strauss va dir que el misteri suprem de les ciències de l’home havia estat la invenció de la melodia. I crec que tenia raó.
Preguntat sobre si li interessa la política, respon Steiner que no, i es culpa a si mateix. Reconeix que no ha estat una persona políticament activa. Considera que la major part dels polítics són gent vulgar i ignorant. Mai havíem tingut tant mals governants. On són les grans veus? On són les gra presències filosòfiques? No hi són, i des de fa temps. El perill real a Anglaterra és que la democràcia anglesa depenia d’una elit, d’una elit cultural. Un cop has destruït aquesta elit, la democràcia està en gran perill. Els joves ja no se senten lligats a la política, i no se la prenen seriosament. El que això significa per a la democràcia és difícil de dir: el feixisme, el nazisme, el despotisme, el leninisme, Putin… A molta gent ja no li interessen els processos polítics i podem endur-nos sorpreses molt desagradables en els propers anys, quan els partits extremistes siguin els únics amb un programa polític actiu. On és el centre liberal? S’inquieta perquè a França, bressol de la Revolució i els drets humans, ara és un dels llocs on hi ha un moviment feixista més poderós. O la corrupció als països mediterranis. I adverteix: Fins i tot a Anglaterra els diners poden comprar-ho gairebé tot. No tenim la paraula adequada per a un sistema on els diners són l’únic poder absolut. Si no tens diners, no comptes per a res. Els que treballem en humanitats estem totalment indefensos davant el gran capital. No hi ha un sol dia en què no tanquin llibreries. Tot i això, veig amb optimisme que els joves vagin als museus. Els museus tenen una audiència excel·lent, però moltes organitzacions musicals, per exemple, lluiten per la seva supervivència. Quan li pregunta per la cultura europea i Steiner es mostra molt pessimista, li repregunta quina és la solució i esmentant a Paul Valéry, el 1919, indica que les civilitzacions creixen i cauen, són mortals: “Nosaltres, les civilitzacions, sabem ara que són mortals“. I ho va dir per la catàstrofe de la primera guerra mundial. Una catàstrofe que des d’aleshores ha anat a molt pitjor: entre l’agost de 1914 i el maig de 1945, setanta milions de persones -homes, dones i nens- van morir per la violència, la fam, la deportació o els bombardejos. Setanta milions…
Anota que Europa s’ha recuperat, però la situació actual a Ucraïna i al Pròxim Orient viuen un temps molt perillós; la pobresa infantil creix, hi ha més esclavitud que en el passat, la gent treball dotze o catorze hores al dia, per tenir productes barats als supermercats; el dos instruments principals per crear capital ara mateix són les drogues i el sexe. S’oblida del negoci de les armes… Però afegeix que la pornografia en el seu sentit més ampli inclou l’explotació sexual infantil. I conclou que mai hi hagut tanta distància entre la justícia social i el poder dels diners; assenyala la barbàrie, la inhumanitat i els horrors dels camps dels camps de concentració, les massacres de milers de milions de persones i esmenta a Théophile Gautier, que va dir: “Abans de la barbàrie que no pas el tedi” (“Plutôt la barbarie que l’ennui”]. La humanitat sembla excitar-se més amb la violència i la injustícia que no pas amb… la paraula és més forta en italià: la noia. El tedi.
Preguntat per la tecnologia i la ciència i com afectarà als nostres cervells, esmenta a Stephen Hawking, advertint que l’electrònica i els robots posaran la vida humana en perill… Diu que no vol contradir Hawking, pensa que resoldran els nostres problemes a casa, a la cuina, al cotxe… però no resoldran cap problema fonamental i s’interroga amb Kaspàrov, que va perdre a escacs al cinquè joc contra l’ordinador Deep Blue, i va anotar Kaspàrov: “La màquina no calcula, la màquila pensa”, i Steiner es pregunta sobre la diferència entre calcular i pensar. Espera que les dones puguin canviar moltes coses. Creu que les dones tot just han començat a canviar la cultura. Només han començat… matisa. I diu que s’apropa una gran revolució amb les dones. “Les dones han de començar a ensenyar-nos a nosaltres, als homes, moltes coses”. Però hi ha un aspecte on és molt pessimista: “Hauria pensat que les dones farien de la guerra una cosa menys probable, i de moment no està sent així”. Capdevila conclou: “La guerra no és una cosa d’homes, és una cosa d’humans” i afegeix “Exacte“, i jo no ho tinc tan clar perquè, pel que sé, durant molts segles la guerra ha sigut cosa d’homes i les dones han patit les conseqüències més greus, des de les guerres colonials a les actuals on la ciutadania civil és la que pateix les devastacions més grans i mortíferes que els militars; les dones als Països Catalans (a Barcelona, Castelló, València…) eixien als carrers mobilitzant-se contra la guerra, a finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, perquè no volien que els seus fills marxaren a morir al Marroc, als grups pacifistes contemporanis hi ha moltes dones que han lluitat i treballen per la pau, contra els exèrcits, contra la fabricació i el tràfic d’armes, contra les bombes atòmiques i l’arsenal de míssils… i han fet acampades de dones contra les bombes, la venda d’armes i la guerra. Si les dones (i els homes) no han pogut eradicar les guerres és perquè el poder dels negocis de la industria militar d’armaments és molt poderosa i hi ha moltes complicitats dels sindicats “de classe” i de hipotètics partits“progressistes” i inclús populistes i “d’esquerres” que no qüestionen els llocs de treball de les industries de l’assassinat de masses… En aquests afers es comporten de manera molt semblant a la dreta i a l’extrema dreta; com quan diuen que són “republicans” i defensen la monarquia, a més a més, d’uns reis corruptes dient que són “planers“, “senzills” (“campechanos”) o “molt preparats”.
Adverteix Steiner a Les llengües d’Eros que els ésser humans disminueixen les seues possibilitats, quan mor una llengua. Una llengua morta queda morta i és del tot irrecuperable, sobreviu com una relíquia pedagògica al zoo acadèmic… Fa un elogi dels beneficis de la diversitat creativa no només entre les diferents llengües, sinó també dins d’una mateixa llengua. Com les llengües estan travessades, en la diferenciació, per les classes socials, les ideologies, les fes, les professions, la geografia, l’habitat, el gènere, la història… Les necessitats agressives i defensives, l’accentuació de la proximitat o l’exclusió en la comunicació lingüística, l’acte hermenèutic com una tasca àrdua i incerta. Hi entren en joc senyals auxiliars. El to, la inflexió, l’entonació, el llenguatge corporal poden aclarir i amagar a la vegada. És allò que no es diu, el que fa més soroll… Perquè la comprensió immediata és una idealització del silenci. Fa servir Shakespeare, com la imaginació es fa carn “es corporitza“, s’encarna; “semen” i “semàntic” estan relacionats en la mesura que fan referència a una ejaculació corporal i lingüística; els “llenguatges privats“, el soliloqui en l’onanisme i l’intercanvi les relacions sexuals compartides; els virtuosismes espurnejants d’autoinflicció eròtica de les cartes de Joyce i de l’Ulisses; l’erotisme i la pornografia que Sade fa en les enciclopèdies de la Il·lustració. Les novel·les d’Updike que capten les intimitats i invencions compulsives de l’intercanvi sexual. Nabokob celebra aquestes donacions palpitants de les parelles que tenen una llengua nativa diferent. Hi ha una narració vertiginosa d’aquest ritual en una obra d’Edna O’Brien…
En Fragments (d’un pergamí malmès pel foc), George Steiner, Arcàdia, 2013, tracta d’interpretar el sentit original d’un text (fictici) atribuït per alguns a Epicarn d’Agra, un moralista i retòric del segle II abans de Crist i li serveix com a fil conductor per escriure dels temes que li interessen: Steiner reflexiona, tot jugant amb la conjectura, sobre l’eloqüència del silenci (el no dit) en la poesia i la filosofia, les gratificacions de l’amistat, el potencial de l’educació i la raresa del talent, la realitat ontològica del mal, l’omnipotència dels diners, els perills de la religió, la transcendència de la música i la llibertat d’escollir la mort.
Només són unes notes per recordar un crític, un savi, que va tractar de fer de la reflexió, la cultura, les humanitats i el llenguatge, l’anàlisi del mal i la barbàrie, una manera d’alenar i de viure, llegint sobre poesia, filosofia, història, filologia, estètica, música, art i traducció, per interpretar, comprendre i explicar millor el passat i el món actual i advertir els riscos que tenim al davant, sobre la banalització de la cultura, la barbàrie, les guerres, la manca d’empatia, d’humanitat, de justícia social i de compassió. Inclús va fer una autocrítica en reconèixer que havia ‘fracassat’, que no havia conjugat el sentiment davant els plors literaris amb els plors del carrer, reconeixia que no s’havia implicat prou políticament i havia fet de l’erudició el seu refugi… I tanmateix, ha denunciat les atrocitats del segle XX, la tortura programada, l’assassinat de milions d’homes, dones i criatures innocents; la crema de ciutats senceres per mitjà de tempestes de foc planejades; el fe d’haver enterrat vives milers de persones en “camps de la mort”; la coexistència, en barris propers, de l’ostentació material desenfrenada i la pobresa, la fam i la malaltia homicides; l’explotació econòmica i sexual d’infants i dones en unes proporcions insòlites… tot plegat ha posat al descobert les falsedats, la vacuïtat de les teodicees.
S’interroga sobre l’existència de Déu després d’Auschwitz, i sent una repulsió freda davant l’asseveració que són els pecats dels homes, l’incompliment dels manaments divins, el que ha comportat el càstig (es van sentir exemples d’aquesta hipocresia rabínica a les portes dels forns crematoris). D’una banda, paraules, paraules i més paraules, interminablement eloqüents i ingènues; de l’altra, el crit del nen que s’ofega, dels torturats, dels que moren de fam i de malalties evitables. I el pau sense fons de l’odi fanàtic al si de les mateixes religions organitzades. Les massacres sectàries tornen a ser a l’ordre del dia, Hi ha hagut mai multituds atees amotinades? I als paràgrafs finals de Fer la pregunta, d’Els llibres que no he escrit, anota: La idea que jo hagi de tenir alguna idea original, i ja no diguem autoritat, per oferir com a resposta sempre m’ha semblat una impertinència. El meu enteniment, el meu cap, és absolutament inadequat per fer-ho. Potser aquest és el quid de la qüestió. Si hi hagués d’haver alguna substància, alguna funció de veritat, que es correspongui amb allò a què ens referim quan diem “Déu”, seria d’un ordre i una composició inaccessibles a la nostra comprensió i a cap llenguatge amb què aquesta comprensió es formula inevitablement...
Esmenta la renuncia a la concreció i els circumloquis ascètics d’un Spinoza -no n’hi ha de més purs- no transcendèixen el nostre balbuceig o el pathos de la raó, i es nega a imaginar cap Déu antropomòrficament: “Creure que d’alguna manera podem englobar “Déu” dins del nostre abast mental i emocional és habitar en una casa de miralls”… Hi ha preguntes sobre l’origen del cosmos, sobre el seu possible final, sobre la possibilitat que hi hagi milions d’altres “universos” i preguntes incontestables, que pot posar en joc el que és indicible i insoluble. És aquesta paradoxa, aquest sentiment de limitació sense límit, el que l’omple de desassossec. És cada moment de l’existència examinada, no pas cap deïtat inconcebible o impotent, el que admet la nostra interrogació. Som criatures que no pararem de preguntar i potser d’entendre malament la resposta. S’exclama per la raó, les malalties, les religions organitzades que poden infectar la raó, distorsionar-la i convertir-la en bogeria: “Quants pogroms en nom del Crist bondadós, quants pelegrins esclafats fins a morir a la Meca, quantes matances inacabables a causa de detalls puerils de ritual o llegenda!” Confessa que ha sentit l’absència de Déu, la meditació sobre el no-Déu, pot ser tan profunda, humil o exultant com qualsevol altra teologia i el culte reconeguts; es lamenta: “Que terrible és el Déu que no és”; confronta el nihilisme i la buidor que sent d’una potència enorme amb les exigències ètiques i intel·lectuals…
Conclou Steiner que la fe o la falta de fe és, o hauria de ser, l’element constitutiu més íntim i més discretament guardat de l’ésser humà. L’ànima ha de tenir també les seves parts privades. Perquè “Fer-la pública, degrada i falsifica la fe de manera irremeiable. El creient adult intenta estar sol amb el seu déu. De la mateixa manera que jo procuro estar amb la seva absència sobirana. Ja he dit massa”… Ja hem dit massa, d’afers que pertanyen, al meu parer, al món de la imaginació il·limitada, a les projeccions humanes amb intenció consoladora, a emmirallaments, a somnis desperts d’esperances ignotes, que potser diria Ernest Bloch.
El 3 de febrer proppassat George Steiner va morir, després d’estudiar, infatigablement i escriure sobre les humanitats, les ciències socials, el coneixement científic, l’aprenentatge, la transmissió de coneixement, l’estètica, la creació artística, cultural i literària, la música, els mites, la teodicea, el llenguatge i l’hermenèutica que configuren l’esperit humà, la comprensió de la condició humana i social des del passat fins a l’actualitat.
