Les ombres del passat ens vénen a cercar

El cònsol de Barcelona d’Andreu Claret, és la guanyadora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2019, Editorial Columna. Li dedica el llibre “A la Maria, la nostra filla”, i a les citacions abans de començar la trama novel·lesca, hi ha Anna Akhmàtova “Des del passat es dreça la meva ombra, silenciosament, i em ve a trobar”; també la famosa cita de George Orwell “Si tots els altres acceptaven la mentida que imposava el Partit, aleshores la mentida passava a la Història i es convertia en veritat”, fonament de la seva novel·la 1984; per últim, la cita d’Ilià Ehrenburg “Era indispensable callar, lluitar, vèncer“.

A la introducció, titulada Stalin, Andreu Claret, conta “la primera vegada que vaig sentir anomenar Stalin, tenia onze anys. Va ser prop de Tolosa de Llenguadoc, on vivia amb els avis, a pagès […] Els avis sempre havien sigut comunistes, i a l’exili ho seguien sent. Més que mai”. El seu avi va posar el dial d'”Aquí Radio Moscú, en español, para nuestros amigos de España y América Latina!”. A continuació, una altra veu que semblava sortir de les entranyes de la Terra va anunciar que la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques havia posat en òrbita un satèl·lit. El locutor parlava d’Humanitat, de Progrés i de Pau per a tots els homes de bona voluntat . Intuïa que aquell seria un gran dia per als comunistes. Era el 27 d’octubre del 1957. En preguntar-los perquè escoltaven Ràdio Moscou, a casa, i no pas les emissores franceses, com els veïns. “Són els únics que ens van ajudar, en va dir” [l’avi]. Pel que explicava el locutor, el satèl·lit s’anomenava Sputnik. Li va preguntar: Què vol dir Sputnik, avi? -Vell camarada -va respondre, inflat d’orgull. Es va aixecar, va alçar el puny i va cridar: -Viva Stalin! […] L’endemà , li vaig preguntar qui era aquest senyor Stalin al professor de geografia i em va dir que era un home que havia fet coses bones i altres de dolentes. Algunes de molt dolentes!, va afegir de manera enigmàtica. Com podia ser, doncs que l’avi li tingués tanta admiració? Potser perquè ell era més comunista que no pas el professor, vaig pensar. Aquest embolic del comunisme, no l’entendria fins més tard […] Els avis no es van retirar quan va sonar la cançó amb què acabava sempre l’informatiu de Ràdio Moscou, una que parlava de pobres i esclaus, que no tenen ni pa per menjar. L’Sputnik ho havia capgirat tot”. Van sortir de casa, de nit fosc, a veure l’Sputnik i l’infant va detectar una llum: -Allà! Allà! -vaig dir, assenyalant-la. Els avis seguien el meu dit, embadalits, mentre se sentia l’escataineig d’alguna gallina endormiscada. Com més el miràvem, més brillava aquell Sputnik.

Als agraïments del final, Claret, conta que va compartir dos o tres capítols d’un manuscrit que s’assemblava poc a aquest “cònsol de Barcelona” va ser el seu amic Francesc Miralles, que li havia donat un cop de mà en la seva primera novel·la. D’aquesta sobre el cònsol de Barcelona,“Em va dir que tenia una història interessant però que semblava més un assaig que no pas un obra de ficció. Com que admiro la seva intuïció literària li vaig fer cas“. Diu Andreu Claret, que no hauia pogut ficar-se en la complexitat de la presència soviètica a Catalunya sense haver-ne descobert els entrellats al llibre Falsa Leyenda del Kremlin, de l’historiador Josep Puigsech Farràs, a qui li va enviar al manuscrit de la novel·la i li va treure un pes del damunt quan li va dir que s’ho havia passat bé llegint-lo i que estava ajustat al marc històric. També un expert en la Catalunya dels anys trenta, Borja de Riquer, el va animar a publica-la i li va fer algunes observacions puntuals. Igualment, va consultar Mònica Zgustova, gran coneixedora de l’univers estalinista, que acabava de publicar Vestides per a un ball de neu.

L’autor, per últim, confessa a les observacions finals que li va deixar l’original a Sílvia Farriol, lectora erudita i meticulosa que li fer correccions oportunes i a la seva editora, Glòria Gasch que l’ha encoratjat en moments de vacil·lació. i li ha donat ànima al seu relat. El resultat ha estat un best-seller amb la trama d’un cònsol rus enviat a Catalunya per Stalin, un ascens diplomàtic en forma de ‘regal enverinat’, perquè la situació a l’Estat espanyol i més encara la de Catalunya, era molt complexa i delicada, més quan Stalin volia signar un pacte de no agressió i de col·laboració amb Hitler. Potser, aquest “regal” per a fer-lo caure en la trampa, és la hipòtesi i el fil argumental que segueix la novel·la: Stalin l’hauria enviat a Barcelona per desfer-se’n d”un heroi de la Revolució d’Octubre, seguidor de Lenin, que podia fer-li ombra. Després del seu reton a Moscou, l’ex-cònsol de Barcelona recorda, la sessió del Comité Central Soviètic, “on la vídua de Lenin havia intentat llegir el testament del seu marit, crític amb Stalin. A la Krupskaia se li havia trencat la veu, i l’estalinisme havia guanyat la batalla”. Segons escriu Andreu Claret en aquesta novel·la, afegeix, referint-se a Antónov-Ovséienko: “Ell s’havia convertit en un convers de l’estalinisme. Havia associat el destí de la Unió Soviètica al d’un home, sense tenir en compte de què eren capaces criatures inhumanes com Nikolai Iejov sota les ordres d’un georgià recelós i de temperament cruel i venjatiu”. Stalin, preparava el seu pacte amb Hitler, comandat pel ministre Molotov i sospitava que hi havia dirigents comunistes que no s’ho empassarien. Li calia fer-los desaparèixer. Va començar el temps de les purgues i les execucions. A la novel·la desfilen, alguns dels repressaliats per Stalin: Bukharin, Zionoviev, Kamenev, Radek, Ordjonikidze, el mariscal Tukhatxevski,amb acusacions maquinades per enviats personals de Stalin en col·laboració amb agents de la Gestapo: “Tukhatxevski ha estat afusellat no pas perquè fos un espia alemany, sinó perquè no hauria acceptat mai l’apropament hitleriana“; també aparéixen l’esposa del cònsol, Sòfia i del president Companys, Carme Ballester, que tenen un cert “protagonisme“, sovint limitat a les primeres dames, ocupant-se dels vestits, els regals i un discret segon pla. També aparèixen escriptors, films o obres, amb més o menys protagonisme o només esmentats, de la talla d’Andreu Nin, George Orwell, Ilià Eherenburg, Mercè Rodoreda, Carmen Laforet, Machado, El cuirassat Potemkin d’Eisenstein (acusat de fer films anarquistes “perquè només treu les masses i menysté el partit i els seus dirigents. Per això el Politburó ha prohibit la seva última pel·lícula“), Octubre de Lenin, Pasternak, Isack Babel, Xólokhov, Cartes d’Espanya, de Lev Nikulin, Trotski, Mikhaïl Kolsov, L’oncle Vània d’Anton Txékhov, Gorki, l’Abad de Santillán, el Casal Carlos Marx, André Gide  a Retour de l’U.R.S.S, Cervantes i El Quixot, l’assassí de Trotski, Ramon Mercader, fill de la Caritat, l’arribada a Barcelona del vaixell soviètic Zirianin, amb el  capità Borisenko, un bolxevic que havia estat mariner de creuer Aurora, bregat en tot tipus de viatges arriscats per les aigües glaçades del Bàltic. La rebuda del Zirianin fou una manifestació amb quasi un milió de gentada a Barcelona anant a donar les mercès per l’ajut a una República aïllada, encapçalats per un gran cartell amb el rostre d’Stalin.

Durant el calvari que va patir Andreu Nin en mans dels seus segrestadors, mentre el torturaven repetia per afirmar-se “Minya zovut Andreu Nin! (“Jo sóc Andreu Nin”), li va venir a la memòria el passatge de Crim i càstig que havia revoltat a l’Andreu Nin quan havia traduït del rus al català la novel·la. Aquell en què l’heroi de Dostoievski conclou que és impossible canviar els homes “perquè -recordava perfectament el llarg monòleg de Raskòlnikov- el qui gosa és el qui té raó als ulls de l’home! El qui té un gran menyspreu per tot és el qui fa la llei entre ells; el qui no s’atura davant de res és el qui té més raó per ells! Així ha estat sempre i així serà“. Enmig de la novel·la hi ha una part important dedicada al segrest, detenció, tortures i assassinat d’Andreu Nin, a mans dels txequistes soviètics de l’NKVD, acusat, de manera infame, de treballar per als serveis nazis de Hitler o feixistes de Franco… Per això a les preguntes trotskistes quan va desaparèixer,“On hi és Nin?“, la famosa resposta “En Salamanca o en Berlín”, i les repliques trotsquistes del POUM quan va aparéixer mort als camps de Castella de Perales de Tajuña, després de torturar-lo a Alcalá de Henares: “Andreu Nin no estava ni a Salamanca ni a Berlín“.  Tot i que, des dels serveis d’espionatge soviètic assenyalaren que segurament l’havia assassinat a Nin; segons el relat oficial: “un comando de la Gestapo infiltrat a les Brigades Internacionals havia assaltat la comissaria d’Alcalá de Henares i havia alliberat Andreu Nin. Ho demostraven les grolleres proves que havien deixat. Això explicaria la seva traïció i la seva desaparició. Ningú s’ho creuria, i Azaña ho trobaria novel·lesc, però ningú no estava en condicions de contradir els soviètics”.

Jo mateix, he volgut comprovar si aquesta novel·la s’adeia al context històric i polític dels anys trenta. Per això, he consultat un dels llibres de l’intel·lectual rus, Ilià Ehrenburg, que (com he dit abans, a més de Nin, Companys, Durruti, Garcia Oliver, Stalin…), és un personatge que apareix citat profusament a “El cònsol de Barcelona”, a Gente, años, vida (Memorias 1891-1967), traducció de Marta Redón, editorial Acantilado, 2014; i, efectívament, a la trobada a París entre Ehrenburg i V. A. Antónov-Ovseienko, que hi ha a la novel·la de Claret, aquest li va dir a Ehrenburg: El seu telegrama ha sigut estudiat i estan d’acord amb vosté. He sigut nomenat cònsol a Barcelona. A Moscou creuen que els interessos d’Espanya requereixen un acostament entre Catalunya i Madrid. M’han dit que he de procurar que] els anarquistes entren en raó, incorporar-los a la defensa, tenen una gran influència, maleïda sia! […] Però això ho sap vostè millor que no jo . De tota manera, els superiors ja estan d’acord, i això és fantàstic! Ara es pot parlar d’una altra manera”. Diu, Eherenburg, que el coneixia, al cònsol, “d’abans de la revolució. Caminava per París per trobar treball, vivia a salt de mata, però mai perdia el coratge, era impetuós i alhora somiador“. El recorda als mítings que cridava a seguir a Lenin. En els dies de la Revolució d’Octubre va demostrar que no eren només paraules. Va participar en l’assalt del Palau d’Hivern a Petersburg. El 1926 va anar a veure’l a Praga, on era ministre plenipotenciari. Mantenien una relació cordial enmig d’uns temps tempestuosos. A la novel·la, Claret, fa servir els referències d’Ehrenburg tant al llibre de seves memòries com a “Espanya, República de trabajadores”.

 A la novel·la d’Andreu Claret, Ilià li aconsella al cònsol de Barcelona, a Paris, que, pel que sap del Front d’Aragó, les notícies no són tan optimistes com el que difonen els serveis secrets  [soviètics] perquè mancaven armes i disciplina; Eherenburg parlava d’alguns anarquistes amb respecte i un punt d’admiració; defineix Durruti com “és el que té més fe en la victòria. És un personatge curiós, amb una confusió infantil però amb una voluntat de ferro”… Li comenta que els del PSUC desconfien dels anarquistes, però li recomana parlar amb Durruti o Garcia Oliver, que tenen el proletariat al darrere. Li confessa que a l’Ateneo de Madrid, s’havia reunit amb Alberti i Neruda, per denunciar l’assassinat de Garcia Lorca, quan van caure les primeres bombes d’un Juncker JU52, l’endemà Neruda va escriure que pels carrers corria la sang dels nens, simplement, com sang de nens, i que el món no feia res, mentre Espanya dóna sentit a la dignitat humana davant l’ascens del feixisme, el món calla -va sentenciar l’escriptor rus. I sobre el president Companys el va advertir que havia pogut apreciar la profunditat dels greuges que exhibia, i la dona del cònsol va pensar que Lluís Companys devia ser una bon coneixedor de la naturalesa humana.

Ehrenburg considera que és una sort per a Barcelona que l’hagen escollit just a ell perquè un home així podia influir sobre Durruti perquè no tenia res de diplomàtic ni de conseller, era modest, senzill i encara olia a les tempestats d’octubre. Es reafirma Ehrenburg: “Vladimir Aleksándrovich enseguida va aprendre a parlar en català, es va fer amic de Companys i de Durruti i va gaudir de l’estimació general, era un autèntic ambaixador soviètic en Catalunya. Als catalans els agradava el seu esperit democràtic. Poc abans d’anar-se’n a Espanya, va publicar en Izvestia un article de penediment: parlava dels seus dubtes durant la dècada del 1920 com si d’un crim es tractara, va jurar que des de 1927 admirava a Stalin, que llavors va escriure a Kaganóvich sobre la seva voluntat de complir qualsevol encàrrec seu i exigint el càstig dels rebels. Potser aquesta carta pesara com una pedra dins del seu cor. Potser pressetia el que l’esperava, no ho sé. Va romandre a Barcelona prop d’un any, va tornar a Moscou i va desaparèixer de la nit al matí; també va desaparèixer el seu nom de tots els informes sobre l’assalt al Palau d’Hivern. Era un home recte, valent i fidel, i va morir sol perquè els llenyaters compliren amb zel i sobrepassaren amb excés un diabòlic programa. El que no explicita Ehrenburg és que aquest programa era el d’Stalin. El cònsol de Barcelona fou una víctima de l’estalinisme, tot i que la novel·la, exculpa a Antónov-Ovseienko de qualsevol relació amb l’assassinat d’Andreu Nin, la frase d’Ehrenburg sobre la carta del cònsol aIzvestia, em crea dubtes. Allà declarava que estava disposat a acceptar qualsevol encàrrec, inclús la mort d’Andreu Nin o l’enfrontament armat dels Fets de Maig, a Barcelona, entre la gent del PSUC, els anarquistes i els trosquistes del POUM, una guerra dins del Front Popular enmig de la Guerra iniciada pels feixistes amb el suport militar i polític de Hitler i Mussolini, perquè la República no tingués cap possibilitat? Només uns quants interrogants polítics que la lectura de la novel·la d’Andreu Claret sobre el cònsol de Barcelona m’ha suscitat i no m’ha esvaït, tot i que no goso expressar cap judici per manca d’informació sobre aquest cas. Durant l’estalinisme hi havia una jerarquització quasi militar al si de l’administració soviètica. No tinc documentació per afirmar o negar la participació d’aquest personatge polític soviètic, el cònsol, en la desaparició i l’assassinat d’Andreu Nin. A la novel·la d’Andreu Claret, preguntat pel president Companys, el cònsol ho nega i se’n desmarca i pensa que, segurament, és obra dels serveis soviètics o de gent del PSUC (a les ordres de Stalin), que ell no controla, sense poder-li-ho confirmar. Només diu que potser el porten de camí cap a València o Madrid.

En canvi, pel que fa a l’admirable i plena adaptació a la llengua i cultura catalana del cònsol de Barcelona, Antónov-Ovseienko, que també planteja a la novel·la Claret, està confirmat; no només ho diu Ehrenburg sinó a El curt estiu de l’anarquia de Hans Magnus Enzensberger, virus editorial, 2014, traducció d’Anna Soler Horta, al text sobre el funerals de Durruti a Bacelona, amb el non de Hans-Erich Kaminski, simpatitzant de la CNT escriu: “Garcia Oliver, l’únic supervivent dels tres companys [Durruti Ascaso i Garcia Oliver), va parlar com amic, com anarquista i com a ministre de Justícia de la República Espanyola. Tot seguit va prendre la paraula el cònsol rus. Va cloure el seu parlament que va fer en català, amb la proclama: “Mort al feixisme!. El president de la Generalitat, va ser l’últim a parlar: “Companys!, va dir per començar, i va acabar amb la consigna: “Endavant!”.  Una novel·la interessant, que abasta el 27 de novembre del 1936 fins al 21-23 d’abril del 2017.