Joan del Alcàzar
Quan jo era xiquet –parle de la primera meitat de la dècada dels seixanta del segle passat–, en el pis de baix del que vivia amb els meus pares, llavors un jove matrimoni, vivia una parella de la mateixa edat. Ell era –crec recordar– company de treball de mon pare, i ella tenia prou relació amb ma mare. Els tinc a la memòria com una parella atractiva. Ell molt templat, amb moto i caçadora de cuiro, amb llargues patilles i bigot; i ella molt simpàtica, guapa i sempre carinyosa amb mi. Eren Ramon i Judith, i fa temps que ja hauran mort tots dos.
Doncs bé, la dona pujava de tant en tant a ma casa i en algunes ocasions jo la sentia plorar mentre li xiuxiuejava a ma mare que Ramon l’havia tornat a colpejar. Ella intentava amagar les marques, sobretot les de la cara amb maquillatge extra. Per suposat que a mi ningú em contava res, però després jo agafava retalls, fragments de frases, quan ma mare li referia a mon pare la visita, i la pena profunda que sentia per la seua amiga. Tots dos coincidien en la repugnància envers Ramón i en la pena pel patiment de Judith, però no se’ls passava pel cap fer res. Què haurien pogut fer? Allò era cosa de la intimitat de la parella, de portes endins del matrimoni i, per tant, ningú no podia fer res; ningú tenia dret a intervindre. Així eren les coses en aquest país.
Vaig entendre després que ma mare feia l’única cosa podia: traslladar-li a la veïna amiga que no estava sola. No del tot, encara que estigués absolutament aïllada dins casa seua.
Finalment, aquella jove parella va marxar de l’edifici. Van “separar-se”, segons vaig saber, tot i que sense entendre què significava això exactament. El divorci tardaria encara més de dues dècades en ser legal a Espanya, i les darreres notícies que guarde d’aquella dona és que va anar-se’n amb els dos fills que havia tingut amb aquell agressor impune. Tenia bona mà per a cosir, i a això va dedicar-se quasi monacalment. Això contaven.
Aquella amiga de casa era una víctima d’allò que ara les dretes del Trio de Colón dirien violència intra familiar.
A Andalusia han decidit posar en marxa un telèfon, per a que criden les dones que siguen víctimes dels homes, i els homes que ho siguen de la violència de les dones. Així, diuen, és com cal defensar “la vertadera igualtat” entre homes i dones.
En el pacte que Vox ha signat amb el partit Popular i amb Ciudadanos s’hi recull, en el seu punt número 9, el que titulen Telèfon d’atenció a les víctimes de la violència intra familiar, el següent: “El pressupost del 2020 incorporarà les dotacions necessàries perquè la Conselleria d’Igualtat, Polítiques Socials i Conciliació pose en marxa un telèfon d’atenció degudament gestionat per personal qualificat per a la protecció de víctimes de la violència intra familiar, en un sentit ampli. Per a això, s’han de dotar dels mitjans tècnics necessaris per a la seua atenció i derivació, si escau, als serveis socials o a les pròpies forces i cossos de Seguretat de l’Estat”. Deixem de costat que a Andalusia ja existia el telèfon del menor i del major, que això ara és un detall menor.
Allò realment rellevant, allò que importa és que el Trio de Colon vol fer arrere el rellotge de la història de la societat espanyola. La crua realitat és que això d’atendre les “víctimes de la violència intra familiar” significa fer moltes passes arrere. El 016 va ser creat pel govern de Zapatero per a oferir a les dones víctimes de violència de gènere informació sobre recursos i drets en matèria d’ocupació, serveis socials, ajudes econòmiques, recursos d’informació, d’assistència i d’acollida i assessorament jurídic. A les dretes els destorba eixe servei, i han establert un altre més deliberadament boirós en el qual volen diluir el problema real i tangible de la violència de gènere. Efectivament, com han denunciat les organitzacions feministes allò que volen és invisibilitzar la violència masclista. Volen les dones subordinades i, si és el cas, atemorides i respectuoses davant l’autoritat que l’home ha d’exercir a casa i al carrer, a l’espai privat com al públic. És la seua ideologia.
Però, la realitat és molt tossuda. Més enllà d’altres actuacions propiciades des de les diverses administracions, més enllà de la indiscutible major sensibilitat social envers la violència contra les dones, més enllà de les històriques mobilitzacions dels 8M, acaba de ser assassinada la dona que fa la número mil, 1.000!!!, des que va posar-se en marxa el comptador fa sols quinze anys.
I ara, justament ara, quan les víctimes de la violència de gènere han arribat al miler, les dretes espanyoles accepten que Vox faça valdre una posició ideològica franquista, pròpia dels anys seixanta del segle passat i ressusciten allò de la violència intra familiar. Ho han fet a Andalusia, i aviat ho faran a Madrid i allà on els números per a constituir majories de govern amb el PP i amb Ciudadanos els ho permeta. Això està significant –entre altres coses– l’entrada de l’extrema dreta espanyola a les institucions.
El Govern de Moreno Bonilla i els seus aliats de Ciudadanos han acceptat les tesis de Vox per a treure endavant els Pressupostos de 2020, tot sabent que són més ideològiques que econòmiques. No són els diners allò més important ara per a Vox, ni per al PP i Ciudadanos: han aconseguit que la seua batalla dels tres partits contra el feminisme haja sigut inaugurada amb una primera victòria; i ara voldran replicar-la allà on puguen.
A Pablo Casado i a Albert Rivera aquesta unitat d’acció amb l’extrema dreta masclista els resulta lògica i desitjable. Un poc més difícil hauria de ser-ho per a les dones dels seus partits. Segurament seran dones que no han conegut cap com aquella que jo tinc a la memòria des de fa més de mig segle. Era allò violència intra familiar? No, Judith ja patia violència masclista, violència de gènere a mans de Ramon.
Doncs no haurien d’oblidar que hi ha encara milers de Judith que són víctimes dia rere dia, que pateixen violència de gènere a mans dels Ramon de torn. Estem obligats a reaccionar davant d’aquests bàrbars que, des de les institucions, volen tornar a imposar-nos el seu ideari masclista i reaccionari, negant la realitat que les mil darreres víctimes de la violència de gènere han certificat amb la seua sang. No podem equiparar als Ramon i a les Judith. Senzillament, no podem. No és sols que siga injust, és que constitueix un insult a la raó, a l’evidència i a la memòria de tantes assassinades. Són elles les que moren, i ja van mil. Quantes faran falta perquè unim totes les forces disponibles per a aturar els bàrbars?
