Sal·lus Herrero
El proppassat dimarts 26 de març, a la llibreria Calders de Barcelona, al Passeig Calders, prop del mercat de Sant Antoni, s’ha fet la presentació del darrer llibre de Gustau Muñoz “Corrents de fons. Cultura, societat, política”, publicat per Lletra Impresa Edicions, col·lecció “Rara avis, 8”, 2019. Ens vam reunir unes vint-i-cinc o més persones en una sala de parets de pedra, reblertes de llibres, un espai molt acollidor, per escoltar a Xavier Antich, Simona Srabec i a l’autor d’un llibre que arreplega un conjunt de textos, com se’ns indica a la contraportada, “que tenen com a rerefons la consideració crítica sobre el País Valencià contemporani des de la perspectiva de la cultura, la societat i la política”. Reflexions ben consistents “que atenyen a les darreres dècades, i particularment el llarg parèntesi de govern desficaciat i corrupte de la dreta i encara més enllà”, perquè Gustau Muñoz es remunta a tot el segle XX, no només del context valencià i dels Països Catalans, sinó també global.
Com es sintetitza a la contraportada: “S’hi analitzen les transformacions significatives de les societats contemporànies, les mutacions del Zeitgeist o esperit d’època que ens determina, sense oblidar les incidències o ‘imponderables’ del panorama polític i ideològic a l’Estat espanyol o del procés sobiranista a Catalunya.” Influït per la mirada d’Enzo Traverso a la recerca dels girs, dels tombants i de la fi de la modernitat, de les melancolies i les corrents de les tradicions ‘ocultes’ que treballen per reeixir reactivades. També analitza Gustau Muñoz, “alguns dels aspectes socioeconòmics que ens han condicionat, com ara una industrialització tardana i irregular, el pes feixuc de les elits de sempre, que tanmateix han anat renovant-se” (menys del que voldríem i necessitaria un País Valencià autocentrat en el seu context geogràfic i cultural que aconseguesca les connexions adients a l’eix mediterrani), “la tradició amagada dels reaccionaris valencians, el perill constant de l’autoritarisme i la nostàlgia de la dictadura, les temptatives d’un secessionisme aberrant i, encara, la deriva parafeixista que ara i adés amenaça amb capteniments xenòfobs, excloents. Tot plegat contrasta amb els esforços reeixits de modernització d’una part gens menyspreable de la societat valenciana que confia en el seu país, que estima la llengua pròpia, i que ha sabut bastir, de la Transició ençà -a partir d’una xarxa molt subtil de complicitats, sovint a contracorrent-, un entramat cultural i literari homologable a qualsevol societat occidental”. Una ‘modernització’ que, al meu parer, no podrà ser emancipadora ni homologar-se del tot als paràmetres de les democràcies avançades, mentre el País Valencià, Catalunya i les Illes es donen l’esquena.
Al pròleg, signat al gener 2019, Gustau Muñoz assenyala les mutacions del Zeitgeist, en poc temps, la possibilitat que el malestar social que genera el capitalisme global “es resolga en una clau molt negativa”; adverteix, “la història pot avançar també -i no seria insòlit o sense precedents- pel pitjor cantó possible”. L’elecció de Trump marca un senyal d’alerta, “representa, fins la caricatura, el pitjor que es podia tèmer o esperar”, però hi havia d’altres abans, l’ascens de l’extrema dreta a França i a d’altres països d’Europa i Llatinoamèrica, neofeixisme a Brasil i a Andalusia… Estats Units té valor referencial i és mercaderia d’exportació, el Brexit, l’agressivitat de la Rússia de Putin, el capitalisme comunista dictatorial de la Xina, la crisi de la Unió Europea, “l’impasse” polític a Espanya, els advertiments de Timothy Snyder a “El camí cap a la no llibertat” on explica que “Pensar de manera històrica és acceptar que el desconegut pot ser important i treballar per entendre el desconegut” (sense cap messianisme ni profetisme, mai la predeterminació, perquè el futur sempre està per fer, “en el qual les accions i decisions -o la inacció i les indecisions- de les generacions actuals, al capdavall, tindran la darrera paraula“) o de Rob Riemen a “Per combatre aquesta època” que serveix per interrogar-nos si no hem aprés res de passat tan traumàtic com la del segle XX?
Anota que s’insinua un preocupant procés de “descivilització”, però també en la crida per tal de lluitar, amb eficàcia i obstinació, amb intel·ligència i amb determinació, per capgirar una situació ignominiosa. Per tractar de reeixir, cal il·luminar enmig de temps foscos, amb un esperit insubmís que travessa aquest llibre que s’ha de mantenir i s’ha de saber valorar perquè és el ressort i la inspiració que salva. En qualsevol circumstància. Malgrat tot, contra les foscors, perquè no s’apague la llum, posem per cas, cal precisar aspectes del pensament d’un autor tan decisiu per a nosaltres com Joan Fuster. Ací Gustau Muñoz entra amb detall en el treball sobre l’economia i la industrialització del País Valencià, la via de l’economia valenciana d’Ernest Lluch, l’Estructura econòmica del PV, el Pròleg de Lluch a la “Introducció a l’economia del PV” (Tres i Quatre, 1980) per quatres deixebles seus: J.A. Martínez Serrano, Ernest Reig, Vicent Soler i Josep Sorribes), les anàlisis d’Emèrit Bono i els ‘no dogmes’ en economia ni en la vida, la visió de Sanchis Guarner. Reconstrueix el debat i posa en relleu els desfasaments, anacronismes i descontextualitzacions de les anàlisis de Fuster per banda d’alguns replicants. Fuster tenia bastant raó -i estava ben acompanyat- en la seua apreciació sobre la industrialització tardana i fallida del País Valencià.
D’altra banda, Gustau Muñoz desmunta, les ‘perles’ dels “intel·lectuals” espanyols, com Gregorio Morán o de José Álvarez Junco contra Fuster. Si un diu falsament que l’edició de ‘Nosaltres els valencians’ la va finançar… la CIA!, a l’altre li fot que diguera que Espanya era “una invenció de don Marcelino Menéndez Pelayo” i, per això, l’acusa, banalment i falsa, de ser un “antiguo falagista convertido al catalanismo radical”. Infàmies de l’ultranacionalisme estatal.
El filòsof, Xavier Antich, va començar elogiant el treball de Gustau Muñoz com activista cultural i valuós editor de Publicacions de la Universitat de València i abans de la IVEI-Alfons el Magnànim (fins que arribà el PP i ho va desfer perquè a la cultura en català, la considerava “cultureta”, amb el menyspreu i la vexació habitual), editor de “Caràcters” i codirector de L’Espill, revistes modèliques i excel·lents que tracten d’expressar els corrents de fons del pensament, l’art, la història, les ciències socials i la literatura actual; el llibre “Corrents de fons” és un llibre extraordinari, fet de micro-assaigs per tractar de respondre a la complexitat en la que estem, al PV, als PP.CC i a la Península, un immens fresc en la lluita per la cultura i els contemporanis capitals, Blasco Ibañez, Rosa Serrano, Marc Granell, el seu germà Jacobo Muñoz; petites peces de laboratori per provar de pensar, des de dues filiacions bàsiques, primer, la de Joan Fuster i l’actualització continua del que ha sigut els Països Catalans, com a imaginari de futur més que mirada al passat, i, segon, la de l’Escola de Frankfurt, una manera de pensar les ciències humanes i socials des de la imprompta humanista, amb el suport de la formació d’economista, filosòfica, no especulativa, sinó sociològica i la preocupació vital per la cultura, com a lector humanista -espècie en perill d’extinció?-, llegir molt abans d’escriure; una anàlisi de la crisi feta amb una mirada extraordinàriament solvent impregnada, entre d’altres, de la lectura de Joan Fuster, de l’Escola de Frankfurt i d’Ernest Lluch, amb voluntat de comprendre la complexitat del present, amb les seues aparents contradiccions i matisos que remarquen el context de la fesomia i els contorns del món d’avui.
Mirada singular difícil de trobar en analistes del present, com deia Ernest Lluch a través de Fabián Estapé, per a qui l’anàlisi social requeria teoria, història i estructura, i l’observació directa sobre el terreny. Es dibuixa un panorama molt complet en la lluita per la cultura i els contemporanis capitals, Blasco Ibañez, Martí Domínguez, Rosa Serrano, Ramir Reig. Josep Vicent Marqués, Ronald Fraser, Emili Gómez Nadal, Josep Bertomeu i la seua novel·la “Capvespre”, Jacobo Muñoz, Carles Jorro, el llibreter (la fi del darrer llibreter exquisidament educat i elegant, capaç de posar-se en la pell de l’altre i suggerir llibres d’interés); pensar en perspectiva, actualitzar l’esperit de Joan Fuster, problemes d’industrialització, dèficits històrics, anàlisi concret de les derrotes i de la sembra de les llavors de l’esperança de futur; la cultura bandejada, el desert desertitzador, el final d’època; el 2012, tres anys abans de la recuperació democràtica de les institucions valencianes, el PP semblava l’imperi dels mil anys, Gustau Muñoz va fer un relat visionari amb llegat fusterià, els reptes de present, fils que s’entrecreuen, relacions entre cultura, economia i política; la cultura que sempre hem pensat com a eina emancipadora i alliberadora, pot ajudar a articular projectes de polítiques solvents o al revés, pot contribuir a l’adulació del poder i al foment de la indiferència, l’analfabetisme acrític i la colonització. Un diagnostic de solidesa sobre les problemàtiques encara obertes als Països Catalans, trist i esperançador, aquest desencaix continu dels ‘territoris’, manca d’articulació de projectes comuns, editorial, comunicatiu i universitari, aquest darrer és l’únic que funciona prou bé; la mirada del País Valencià, els reptes dels Països Catalans, 40 anys després del Congrés de la Cultura Catalana vist en perspectiva, des del panorama actual i els seus rerefons.
L’escriptora i traductora, Simona Srabec, va explicitar les complicitats de projectes vitals amb Gustau, a L’Espill, com a editors, traductors, coneixedors de l’alemany, escriptors i lectors, per remarcar la seua saviesa, quan llegeix sap llegir i copsar allò significatiu; també va subratllar el seu compromís, no es queda en la tradició especulativa, explicita que quan anem al passat ha de ser lligat amb el present, perquè el saber, com recomanava, Karl Marx, ha de ser transformador, “per a canviar coses” (Joan Fuster); les capacitats d’anàlisi han de servir per canviar la societat perquè la ignorància mata i no ens fa feliços, en contra del que afirma la postmodernitat que anima a viure anestesiats amb la promesa de ser feliços si no pensem, la felicitat no es pot adquirir sense la capacitat de pensar… Gustau Muñoz analitza i explicita les relacions entre València i Catalunya, confessa Skrabec que el País Valencià li interessa molt, fou allà on li va enviar a Gustau els primers textos per publicar, “m’atrau aquell món”, més petit, més rural, més atàvic; l’anàlisi estructural en les relacions del País Valencià i els Països Catalans, amb ritmes desacompassats… Els afers de llengua, amb qüestions sobre el interrogants sobre com escriurem en llengua, cadascú escriu l’estàndard amb els matisos de les petites particularitats, petits països que podem viure des de la diferència, on no s’exclou a ningú i es pot col·laborar i viure junts sense problemes; explicita que per la seua trajectòria, pel seu origen i curiositat, li agrada mirar les coses des de dintre i des de fora i en ser traductora no l’angoixa una Catalunya valenciana o balear… Els sistemes necessiten entrades i sortides per estabilitzar-se, sostenir-se i retroalimentar-se d’energia, i per poder canviar i ser creatiu necessita constants ‘inputs’, que no siguen com ell, per tal d’innovar i ser creatiu; hi ha evolucions paral·leles, però s’estant gestant coses per complementar com si visqueren a diferents velocitats, tot això, segons com ho mirem, ens ajuda i no ens fa nosa… Remarca la mirada fusteriana d’un economista que ens ajuda moltíssim per saber on estem atrapats i per saber la força transformadora; Gustau Muñoz ha coordinat i escrit sobre els pensadors reaccionaris i això, per una banda fa ràbia perquè genera impotència llegir aquests ‘pensadors’ reaccionaris, perquè, sovint, no volem saber les foscúries que se’ns posen al davant, els forats negres del cosmos de la vida i de la societat. I tanmateix, cal saber, com a obligació i deure, com a memòria, testimoni, prevenció i construcció del futur.
Simona Srabec, ens indica que Raul Hilberg, l’autor de “La destrucció dels jueus europeus”, akal, 2002, reflexiona sobre quines coses han provocat el seu estudi, recorda la dita de la tradició bíblica “No donarem noms als botxins”, “Recordarem els crims, però no els donarem nom als botxins, per no perpetuar la seua memòria” perquè mentre remembrem no s’acaben de morir del tot i els que han fet de l’aniquilació ofici no mereixen ser recordats, per a no humanitzar els criminals; l’Holocaust és un anar “més enllà”, coneixem a Eichmann, gràcies a Hannah Arendt, a “Eichmann a Jerusalem”, però existeix aquesta tradició sobre la necessitat d’oblidar, que existeix perquè ens fascina el present; de quina manera ens fascina aquest reanimar el feixisme o el nazisme? No coneixem les causes, les persones i xarxes submergides que defineixen aquestes idees. Sembla que Amèrica ha canviat, Trump és la prova fefaent, ha mutat obertament un món que ignoràvem i no veiem fins ara que sorgeix; s’interroga sobre els arguments que hi ha, una modernització més àgil i perversa, Gustau Muñoz ens ajuda a entendre el món en què vivim ara, en una perspectiva des de dins perquè té la capacitat de veure el ‘factor humà’, aquest entramat de solidaritat i entrega que fa possible la construcció d’una cultura sàvia, qualitats que Gustau té per inspirar projectes com “L’Espill” i “Caràcters”; sense dogmes, capacitat d’obertura com un nen encuriosit que s’enjogassa en l’escolta i ens diu “Expliqueu-me, que jo us escolte”, la traducció de Blasco Ibañez al català de manera molt més viva que l’original, rescatar no per admirar-lo ni per fer-lo ‘catalanista’ sinó per conèixer-lo críticament; conèixer per poder estimar-lo perquè allò que no es coneix, no es pot estimar.
Gustau Muñoz, que li dedica el llibre als seus nets “Per a Bernat i Joana, que un dia el llegiran”, explicava que era molt difícil definir el llibre que ha escrit, la seua neta de set anys li havia preguntat de què anava el llibre i per la seua factura, reconeix que és molt difícil definir-lo; després de la jubilació he tingut més temps per escriure, he pogut ordenar papers dispersos, recuperar els meus escrits, iniciar una etapa que no és tan nova perquè és un recull actualitzat, ordenat, de reflexions de molt de temps, sobre la realitat valenciana en la perspectiva històrica dels Països Catalans, des de la cultura catalana; una realitat bàsica i indefugible com apunta també Antoni Martí que vol organitzar un simposi València-Barcelona, on hi ha vincles importants marcats per la asintonia. Hi ha un procés en majúscula al voltant de la darrera paraula, menystingut per corrents de fons que no sabem si se’ns endurà per davant. Una globalització en marxa que s’aguditza amb incidències ecològiques, socials, econòmiques, polítiques i culturals inquietats i gens menyspreables perquè posa en qüestió les societats humanes més enllà del risc. Al País Valencià hi ha una situació prou vulnerable, components no autòctons molt nombrosos en sintonia amb l’aparell mediàtic central, però també comarques senceres treballant de valent per recuperar la llengua, escriptors importants, malgrat tots els obstacles, els corrents de fons acabaran surant… Podríem dir que el llibre és una immersió en la realitat valenciana, en els debats clau de les darreres dècades (fent un joc de paraules, es podria dir que destinat sobretot a catalans, invertint el títol de Fuster “Destinat sobretot a valencians”), per tal d’analitzar els conflictes que tenim, no des dels tòpics, sinó des de la perspectiva dels problemes més significatius que expressen l’actualitat del món que vivim.
I de tots els contemporanis capitals m’ha emocionat assabentar-me de les morts de Ramir Reig (sal terrae), Doro Balaguer (un pintor avanguardista, amic de Josep Renau, que ha reflexionat sobre l’art) i el repàs per la vida de Jacobo Muñoz, la revista “Materiales”, “Lecturas de filosofia contemporánea”, entre Marx i Wittgenstein, entorn Manuel Sacristán i Paco Fernandez Buey, el llibre “Constelaciones intempestivas. En torno a Jacobo Muñoz, 2015, “Lecciones de filosofia contemporánea”, 1977, “Antologia de Marx”, Península, “Figuras del desasosiego moderno” (2002), “Filosofia y resistencia (2013) “Materials per a una ontologia del present”, ed, Germania, el volum col·lectiu “Manuel Sacristán. Razon y emancipación”, entre el marxisme i la filosofia analítica, la poesia, la història i la literatura, la reflexió sobre la decadència d’un món d’alta cultura europea de l’època burgesa, altament civilitzada, tocat de mort; el món de Goethe, de Schiller, de Thomas Mann, de Proust, de Hermann Broch, de Musil, d’André Gide, el món de l’art i la música, “el món que Georg Lukács aspirava a preservar -vana il·lusió- en alguns dels seus aspectes, en el socialisme”, Peter Weiss, Heinrich Böll, l’Escola de Frankfurt, Karl Kraus, Theodor W. Adorno, Max Horkheimer, Fernando de los Rios, Georg Lukács, remarcant Gustau Muñoz la seua mirada compartida amb el seu germà gran, centrada amb la perspectiva centreuropea, de tall germànic, “el seu vessant crític, d’alta cultura i d’aspiració emancipadora. Del costat tot hora dels perdedors de la història, que algun dia -qui sap- seran rescabalats”.
Un llibre imprescindible que sacseja el pensament i les emocions, explora els corrents de fons, per tractar d’orientar-se en moments de desconcert, d’incertesa i malestar, que semblen “constants vitals” d’una contemporaneïtat de riscos molt greus al si de les societats actuals .
