Josep Guia
L’assaig de Júlia Benavent i Manuel Muñoz Contra els Borja m’ha semblat extremadament suggeridor i innovador. No està escrit, és clar, des de l’òptica suada i pèrfida d’una llegenda negra antiborgiana, alimentada històricament per altres oligarques tan desaprensius o més que ells. Els autors s’aproximen al tema des d’una òptica valenciana, culturalment i nacionalment catalana, però defugint recents plantejaments apologètics, impulsats per un cert catalanisme certament enlluernat per aquella expressió del cardenal Pietro Bembo: “O Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani!”.
Els autors concreten el principal greuge contra els Borja, de la nació catalana estant, en el fet de llur continuada absència de les seus episcopals que “regentaren”. Un absentisme caracteritzat per l’obsessió a xuclar els beneficis de les rendes dels bisbats sense preocupar-se ni molt ni poc d’aportar-hi res a canvi, com hauria estat la creació de petites corts d’humanistes al voltant i al servei del bisbe, productores de cultura, com sí que va passar en alguns bisbats hispànics. Això ho patiren les seus episcopals de Barcelona (Roderic de Borja, 1472-1478), de Girona (Roderic de Borja, 1457-1458), de Mallorca (Roderic de Borja, 1484-1492), d’Urgell (Roderic de Borja, 1467-1472) i, sobretot, de València (Alfons de Borja, 1444-1458; Roderic de Borja, 1458-1492; Cèsar Borja, 1492-1498; Joan Borja, 1499-1500; Pere Lluís de Borja, 1500-1511).
Però en el pecat portaren la penitència, tant Alfons de Borja (papa Calist III, 1455-1458) com, sobretot, el seu nebot Roderic de Borja (papa Alexandre VI, 1492-1503). Perquè, al Vaticà, obsedits per enriquir-se, enlairar els seus fills i nebots i ennoblir el seu llinatge, tampoc no es preocuparen ni molt ni gaire a tenir al seu servei intel·lectuals orgànics que escrigueren per a la posteritat les seves glòries i bondats, a diferència del que feren els altres papes del seu temps, molts dels quals eren tant o més ambiciosos i sense escrúpols que ells. No van saber veure, a les portes del Renaixement, que calia esmerçar algun sou en un bon gabinet (d’imatge) de lletraferits humanistes.
Compreu i llegiu el refrescant llibre Contra els Borja, primer text en català editat per la UNED de València, sense perjudici de poder continuar considerant que aquest parell de papes formen part del nostre patrimoni somàtic, on hi ha de tot, des de valencians de nació catalana que esdevenen prínceps de Roma fins a “valencianos que triunfan en Madrid” (com Sorolla) i altres que triomfen arreu del món (com el pianista Iturbi o l’arquitecte Calatrava), però que els uns i els altres tenen en comú que no han aportat pràcticament res a la promoció del seu país, ni en llengua ni en cultura ni en riquesa.
