Joan del Alcàzar
Amb aquesta exigència de memòria finalitza la inscripció al monòlit que recorda l’horror que milers i milers de fugitius espanyols van patir arran febrer de 1939 a la platja d’Argelès-sur-Mer, en el departament de Pirineus Orientals, a la regió de Llenguadoc-Rosselló, a poc més de 30 kilòmetres de la frontera amb Espanya: “A la memòria dels 100.000 republicans espanyols, internats en el camp d’Argelès, després de La Retirada de febrer de 1939. La seua desgràcia: haver lluitat per defensar la Democràcia i la República contra el feixisme a Espanya de 1936 a 1939. Home lliure, recorda-te’n”.
Un d’aquells homes fugitius era mon pare, qui em va parlar en alguna ocasió –poques- d’aquella dura experiència; i és ara, amb ocasió de l’efemèride, que no puc evitar emocionar-me en rememorar aquell drama d’uns homes -molts dels quals havien començat la guerra quan eren poc més que uns adolescents-, uns xicots que havien patit tres anys de calvari per a ser, finalment, derrotats i perseguits pels venjatius partidaris del general Franco.
Tot i que ja havia començat en 1937, La Retirada és el nom que rep l’èxode republicà dels primers mesos de 1939. Va ser un exili que s’efectuà majoritàriament a peu, no sols per part de militars vençuts com mon pare, sinó també per famílies senceres que volien travessar els Pirineus fugint -després de la caiguda de Barcelona-, dels bombardejos de l’aviació franquista i de la por a la venjança dels seus enemics.
Hi ha discrepàncies quant a les xifres, però van ser moltes desenes de milers, les que fugiren buscant la pau i la llibertat de la França democràtica. Fa uns dies, el meu amic Alfons Cervera em va activar la motxilla carregada d’història familiar que duc a l’esquena, tant que he necessitat escriure aquestes ratlles per a retre homenatge a aquells fugitius. El record del relat de mon pare, que parlava de fam insuportable i de mort, de ferits que no podien resistir la duresa de la marxa; de la trobada amb el primer camperol francès qui, armat amb una escopeta i amb prevenció, va preguntar al grup d’homes d’aspecte lamentable que s’havia acostat a casa seua si eren republicans. En rebre la confirmació, va relaxar-se i sols va dir “feixistes, porcs; feixistes, porcs”.
Alfons Cervera, un home amb qui m’uneix la sensibilitat envers el record d’aquell trauma que va ser la guerra i la dictadura, ha escrit: “Han passat vuitanta anys des de La Retirada. Des d’aquella neu que cobria els camins quan la guerra ja pràcticament l’havia guanyat l’Exèrcit franquista, amb l’ajuda de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. I amb la neutralitat insultant de França i Gran Bretanya. La guerra, aquella guerra “amb cara de dolent de cinema”, que deia Blas de Otero. Aquesta filera amarga de gents tot just cobertes amb les mantes del desemparament. La derrota. El silenci persistent de la derrota a les escoles i les cases de la dictadura. La immensa, irremeiable tristesa d’Antonio Machado a les vesprades escolars, amb la pluja abrillantant els vidres d’una por que es confonia amb la innocència infantil dels anys primers. Les imatges en blanc i negre de La Retirada. Així anomenen a França l’èxode republicà que confiava que darrere de les muntanyes hi havia la platja. I sí que hi havia la platja. És veritat que a l’altre costat de la frontera hi havia la platja. Però no era la platja que la fugida esperava”. No, no va ser una platja de llibertat i pau, que ho va ser de dolor i d’angoixa.
Les autoritats franceses van traslladar l’escamot de mon pare a la platja, però no, certament no era la platja que esperaven. Era Argelès-sur-Mer, un camp improvisat a la vora mar, al que van ser conduïts ells i milers de fugitius que, en arribar, no comptaven més que amb l’abric que cadascú duia al damunt. En dues setmanes van construir-se barracons, tot i que insuficients per les vora de cent mil persones nouvingudes en cosa de dies. Les condicions de vida eren extremes, i no sols pel fred i la fam, no sols per la sarna o pels polls, sinó pel duríssim tracte, gairebé de presoners de guerra, que van rebre a càrrec dels guardians marroquins i senegalesos de la Legió Estrangera Francesa. Particularment dolenta va ser, una vegada més com sempre passa a les guerres, la situació de les dones, especialment les més joves. Testimonis hi ha que les xiquetes i les jovenetes portaven lligat al coll una mena de rudimentari xiulet fet amb canyes que feien servir per protegir-se dels intents de violació pels legionaris.
Es diu que més de la meitat dels refugiats de La Retirada van tornar a l’Espanya franquista durant les setmanes i mesos posteriors a l’arribada a França. Mon pare va ser un dels que ho va fer, en tindre notícies que el seu pare i el seu germà gran havien sigut empresonats, i la resta dels germans estaven sols i en condicions precàries. A més, mon pare va creure’s la promesa de Franco que res havien de témer els qui no haguessen comès delictes de sang. Ell, comptat i debatut, no havia fet res més que combatre en defensa de la legalitat de la República, així que no res hauria de passar-li. No cal dir que la propaganda franquista era falsa. Primer el van enviar a Santander, a un camp a la platja de la Magdalena, on els presoners patiren unes condicions semblants a les d’Argelès, i després a Àfrica, en concret a Tetuán, on va passar-se quatre anys allistat a la força a l’exèrcit franquista, en companyia de molts altres joves que tenien un historial semblant al d’ell.
Han passat vuitanta anys de La Retirada. Més de vint que mon pare va morir. El temps esborra tantes coses amb la seua tossuda i implacable perseverança que cal continuar exercitant la memòria. Va ser massa el dolor, va ser massa profund el mar de llàgrimes, va resultar massa duradora l’asfixia com per a que oblidem, tant i més ara que els bàrbars tornen a amenaçar-nos amb la seua supèrbia de sempre. Homes i dones lliures, recordeu-vos-en!
