El gremi dels escriptors: associacions, trobades, encontres i tertúlies

juli capilla

 Juli Capilla

  I el fet és que la «gent de lletres» són —som—, en definitiva, uns «lletratinents»: no importa si les «lletres» que tenim són poques o moltes, ni si es guanyen pocs o molts diners en la professió. Es tracta, al capdavall, d’una «propietat» com qualsevol altra, i més «privada» que cap, i això condiciona.  Joan Fuster, Sagitari

Ho confesse obertament: durant un temps vaig ser molt refractari a les associacions d’escriptors. Qualsevol mena d’agrupació, colla, grupuscle, “capelleta”, etc., d’escriptores i escriptors em semblava prescindible, sobrera; i adherir-m’hi, gairebé una aberració absurda i imperdonable, impura, com si els qui es dediquen al noble ofici de la paraula escrita no fossen persones; “persones humanes”, com deien irònicament en aquell programa mític de TV3 presentat i dirigit per Miquel Calzada, Mikimoto, en què participava Quim Monzó, entre altres col·laboradors; persones humanes, a la fi, amb els seus ets i uts intrínsecs, els seus defectes i les seues virtuts. Em semblava que darrere d’aquestes aglutinacions de lletraferits, s’hi amagaven interessos espuris, correlacions d’influències silencioses, moviments estratègics i connivències tàctiques els únics objectius dels quals eren publicar, fer-se visible entre el maremàgnum dels papers impresos, despuntar literàriament o aproximar-se en la mesura dels possibles a un cànon il·lusori, de perdurabilitat dubtosa. Em semblava que un corrent sinistre corria per les venes dels qui s’hi abeuraven, en aquestes agrupacions. D’altra banda, pensava que l’única obligació de l’escriptor —si és que en té alguna— és d’escriure i, en conseqüència, amb fer la meua ja n’hi havia prou i de sobres. Estava equivocat, en el diagnòstic, sobretot, i també en el pronòstic. Perquè l’associacionisme —en els escriptors, com en qualsevol altre ofici— no és cap malaltia mental, cap tara o defecte —per molt que hi haja entre nosaltres, els escriptorsalgun que altre malaltet, que n’hi ha—, sinó el símptoma d’una maduresa professional, el senyal d’una aspiració legítima i desitjable: ser normals en una societat normal, fer literatura equiparable a la de qualsevol país normalitzat. I per això, per poder fer-nos visibles en una societat com la valenciana —i la catalana—, que ni és normal ni està normalitzada, es fa encara més peremptòria la necessitat d’associar-nos, de reunir-nos de tant en tant —com fem avui, en aquesta santa casa, l’Espai Joan Fuster— per defensar-nos de les misèries que ens envolten, per poder rescabalar-nos-en i dignificar, en la mesura dels possibles, el nostre ofici d’escriptors i, de retruc, la societat a què servim i ens correspon segons les circumstàncies històriques que ens han tocat viure. Vaja per davant aquesta confessió despullada i procaç, i em sembla que també pertinent.

Els precedents il·lustres: de l’època medieval al segle xx   

            D’entrada, cal dir que les agrupacions entre els escriptors no són cosa de fa quatre dies. En la història de la nostra literatura, molt abans de les associacions d’escriptors pròpiament dites, formals i reglades, hi va haver a València les tertúlies; i, si voleu, una mena de congregació lletrada es donava també als castells medievals on coincidien trobadors, joglars, saltimbanquis i altres prestidigitadors del món de l’oci vinculats a l’amor cortès. Aquests “treballadors de l’art” —músics, escriptors i actors— feien les delícies de la Cort, per a degustació, gaudi i delectança del Senyor feudal, o fins i tot del Rei. És el primer precedent —sui generis, potser— d’associació de lletraferits. Però les tertúlies van ser —són—, probablement, el que més s’aproxima a les associacions actuals d’escriptors. Una activitat, val a dir, que també practiquem els escriptors quan, de tant en tant, ens reunim. Les tertúlies organitzades a la València del segle xvsón el més paregut a la nostra voluntat gremial. Hi havia les que es feien a casa de Jaume Roig, per exemple; “en casa mia”, com escrigué el mateix autor de Spill, on “tots altercaven, / e disputaven: / qui menys sabia, / més hi mentia, / e tots parlaven, / e no s’escoltaven”. O les que tenien lloc a casa de Berenguer Mercader, sense anar més lluny. A la d’aquest últim, hi acudien tant els aristòcrates i nobles (Joan Escrivà, cavaller i mestre racional de València; Guillem Ramon de Vilarrasa, privat de Carles de Viana; Lluís de Castellví, cavaller, i Joan de Pròixita, baró de Palma i d’Ador) com el grup format majoritàriament per burgesos, entorn de Bernat Fenollar, constituït per canonges, notaris i juristes: Narcís Vinyoles, conseller i jurat de València; els poetes Jaume Gassull, Joan Moreno i Baltasar Portell… Aquestes tertúlies del Quatre-cents eren fabuloses, tot un precedent il·lustrat i il·lustratiu per a nosaltres. Els uns i els altres es coneixien mútuament i els intercanvis entre ells eren més que habituals, constants, com afirma Rafael Alemany a “Ausiàs March i el context literari valencià del segle xv”. Potser no es van constituir mai com a associació, però estaven íntimament lligats. Es tractaven personalment i van establir unes relacions professionals fructíferes, sense les quals el Segle d’Or de les nostres lletres no hauria estat el mateix. Per exemple, feien Jocs Florals i fins i tot practicaren l’escriptura col·lectiva, amb obres clàssiques en la nostra literatura com ara les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, les Trobes en lahors de la Verge Maria, la primera obra literària impresa la Península, Scachs d’amor, primera a establir les normes d’aquest esport internacional; Lo procés de les Oliveso Lo somni de Johan Johan. La qual cosa explica, atès que l’egolatria medieval no era tan acusada com l’actual, la naturalitat amb què els escriptors valencians bescanviaven els seus textos —ara en diríem plagis, tan gelosos com som de l’autoria particular.

Després d’aquella època gloriosa —per a les lletres i també per al País—, comença una llarga “decadència” —altrament dita “edat moderna”—, que afecta més la qualitat de la literatura que no pas l’ús de la llengua, que era hegemònic socialment, a pesar de la moda castellanitzant de les classes altes induïda, arran de la imposició de la dinastia castellana dels Trastàmara. Fins a l’arribada de la Renaixença. No sabem si els renaixentistes valencians es reunien en tertúlies, però les darreres investigacions sobre l’abast d’aquest moviment valencianista —impulsades, en gran part, per l’estudiós Rafael Roca— apunten que la suposada distinció entre un grup conservador, liderat per Teodor Llorente, i el dels seguidors de Constantí Llombart, de tarannà més progressista i populista, és una hipòtesi molt qüestionada, atès que entre tots dos grups les relacions van ser molt més assídues i intenses que no ens pensem. Una mica com els contertulians valencians medievals.

Les tertúlies al voltant de Joan Fuster, ja al segle xx, sí que van marcar una època, perquè repercutiren immediatament i a posteriorien l’esperit reivindicatiu, i sobretot pràctic, d’una nòmina de joves intel·lectuals que van soscavar els fonaments del règim franquista i, alhora, van assentar les bases per a la modernització del País Valencià. A València, abans de la guerra, ja existia una tertúlia de lletraferits i gent de cultura, la de Josep Lluís Bausset; una vegada acabada la contesa, es va reprendre de seguida i es va perllongar durant dècades. Es feia els dilluns i va tenir lloc a diferents locals del cap i casal: la Cafeteria Oltra, el Bar Noel, la Cafeteria Oeste i, molt especialment, San Patricio. Hi acudien la crème de la crèmede la intelligentsiavalenciana: Josep Garcia Richart, Vicent Ventura, Josep Iborra, Miquel Tarradell, Doro Balaguer, Gustau Muñoz, Ernest Garcia, Eliseu Climent, Valerià Miralles, Francesc Pérez Moragón… i, per descomptat, Joan Fuster. Tots sabem que, a part d’aquesta tertúlia capitalina, a Sant Josep, número 10, de Sueca, hi van acudir, gairebé en processó, els qui posteriorment han esdevingut capitostos de la intel·lectualitat contemporània —i més d’un diletant, tot cal dir-ho. Fuster va ser una bomba per a un “país” estantís, petrificat en una mena d’autocomplaença i xovinisme rural insuportables, una rèmora per a les aspiracions de modernitat i d’incorporació a Europa per part de la progressia valenciana. I ben car que ho va pagar, amb bombes, precisament, i en dues ocasions. L’extrema dreta, rància i eixelebrada, retrògrada i parafeixista, encara no ha purgat judicialment els crims —ideològics i materials— perpetrats durant l’apogeu de la catalanofòbia més descarada i ferotge. I així ens va…

Hi va haver més tertúlies, a casa nostra, entre les acaballes del segle anterior i principis de l’actual. Les de la Forest d’Arana van ser importantíssimes també, com ha apuntat Enric Iborra al seu bloc,“La serp blanca”: “Durant els deu anys que van durar, aquestes tertúlies poeticoetíliques van constituir la plataforma més important, dinàmica i informal de la poesia en català al País Valencià. Els seus animadors principals van ser Pere Bessó, Francesc Collado, Manel Rodríguez Castelló i Manel Romero, que va actuar també com a editor. Els llibres i plaquetesde la Forest, bellament editats per Manel, són testimoni i fruit de tota aquella activitat”.També a València ciutat es van celebrar, entre els anys vuitanta i primeries de segle, algunes tertúlies mítiques i de gran transcendència per a l’esdevenir literari nostrat. Significatives foren les tertúlies de Cavallers de Neu, Cafè Malva-rosa, l’Aplec, i el Cafè Sant Jaume. Una versió o format paregut a les tertúlies que es feien al barri del Carme de València, van ser les tertúlies de La Naia i la Rebolica d’Alacant, propulsades pels esperits inquiets de Lluís Roda i Enric Balaguer; Aina, a Gandia; Poetes de l’Havana, Mallorca, i El Cafè Central de Barcelona.

I cal fer esment de les que es feien a l’Horta Nord. En parla Manel Alonso al seu bloc “Els mecanoscrits de Pouet”: “A les acaballes del segle passat, a Puçol, al bar Django’s, sota el nom de Les nits màgiques del Django’s, se celebrava totes les setmanes una animada i entusiasta vetlada literàriaEn aquella època, era una de les poques tertúlies literàries que es feien dins de l’àmbit de les lletres valencianes en el nostre país. D’una manera regular i seriosa, s’hi presentaven llibres acabats d’eixir del forn, novetats musicals d’autors novells i consumats, exposicions fotogràfiques i de pintura de figures emergents de les arts pictòriques valencianes i s’aplegaven les millors plomes del puixant panorama literari valencià d’aleshores (Marc Granell, Pere Bessó, Toni Mollà, Manel Joan i Arinyó, Joan Pla, Antoni Gómez, Ramon Ramon, Ramon Guillem, Albert Hernàndez Xulvi, Lluís Roda, Antoni Ferrer, Alexandre Navarro, Josep Porcar…). I més que més, era un punt de trobada de gent interessats per la literatura que intercanviaven idees i anhels literaris amb més o menys passió al voltant d’unes cerveses, un got d’aigua o unes copes de patxaran (Agustí Peiró, Josep Maria Ribelles, Vicent Penya, Pau Marqués, Francesc Collado, Salvador Pérez, Empar Claramunt, Salvador Palazon, Mercè Claramunt, les germanes Solves, Silveri Cortina, Carles Enguix, Joan S. Sorribes, els fotògrafs José Manuel Lorente i Vicent Salvador…). D’allí isqué més d’un llibre, a més de la revista literària L’Aljamia, que durant uns anys va ser un referent en l’àmbit literari valencià”.

I n’hi ha més encara! En podríem parlar amb més profunditat si tinguérem accés al que s’ha fet i es fa —perquè es deu haver fet i es fa alguna cosa— a la resta del País Valencià. Algú hauria de burxar en aquest vessant cultural ben productiu, el de les tertúlies, com també en els grups poètics que, de segur, campen arreu del País. Un exemple n’és Argila de l’Aire, fundat a Almussafes el 1994, dedicat a la poesia, els conta contes, els espectacles teatrals i la presentació de llibres. N’és presidenta M. Carme Sáez, que ha esdevingut una veu poètica i com a narradora ben interessant, a tenir en compte. O Temps era Temps, format, entre altres, per Honorat Trench, Júlia Zabala, Xavi Moreno, el meu pare, Juli Capilla i Ferrer, i jo mateix. A finals dels anys noranta, vam fer uns quants recitals poètics a un munt de pobles. Arribàrem fins a Ares del Maestrat, Morella o Albaida, i a la Facultat de Filologia de València (llavors jo estudiava Filologia Catalana). Fèiem recitals sobre els poetes clàssics de la nostra literatura, i de tots els temps: Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Ovidi Montllor… i també a partir d’obra pròpia. Tot plegat molt amateur, però ho fèiem amb tota la il·lusió del món, des de la ingenuïtat d’un temps en què tot era possible, i tot estava per fer, com declamava el poeta.

Radiografia de l’associacionisme (o no) dels escriptors valencians

Per tal de saber, amb un mínim de garanties, en quina situació ens trobem ara com ara pel que fa a l’associacionisme entre els escriptors valencians, vaig enviar una petita enquesta configurada a partir d’una bateria de preguntes a una sèrie de corresponsals repartits per bona part del territori valencià. N’exposaré, tot seguit, els resultats. Abans d’això, he de dir que els testimonis que vaig poder recaptar són força heterogenis i la variabilitat associativa desigual, tot i que en la majoria dels casos es pot resumir en una constant generalitzada: hi ha molt poques associacions d’escriptors que funcionen amb regularitat. No obstant això, d’iniciatives literàries, n’hi ha, encara que siguen més o menys esporàdiques o discontínues. Repassem les declaracions dels corresponsals esmentats, començant pel sud del País.

A Alacant —ho sabem de sobres— la situació és precària. “El gel sempre es desfà per les vores”… Tot i això, hi ha una petita colla de professionals i gent fidel a la llengua que manté dempeus el valencianisme, vinculada en bona part a la Universitat d’Alacant, especialment al departament de Filologia Catalana. Joaquim Espinós, professor d’aquest departament, i també escriptor, és eloqüent quant a la situació d’Alacant (“la perifèria de la perifèria”, com deia el recentment desaparegut i estimadíssim Lluís Alpera): “La colla d’ací, que com saps és més aviat minsa (però valenta i ferma, ep!) estem integrats en l’AELC. Ens trobem tots i totes en les diverses presentacions, i en activitats com la Fira del Llibre. L’any passat, per exemple, s’hi va organitzar una taula redona, presidida per Lliris Picó, on ens vam ajuntar uns quants. També la Universitat fa un paper dinamitzador molt important”. Encara que no pertanyen ni han constituït mai una associació d’escriptors comarcal pròpia, Espinós s’hi mostra del tot favorable: “Naturalment que pense que les associacions poden jugar un paper útil, perquè en una cultura com la nostra, sempre amenaçada per la castellana, tota pedra fa marge. Més encara a les comarques del sud”.

Conec la gent del departament de Filologia Catalana de la UA —hi vaig treballar un parell d’anys com a professor associat— i els puc ben assegurar que són molt actius literàriament i lingüística. L’itinerari curricular d’adquisició del valencià implantat des de fa anys i adreçat als estudiants del grau de Magisteri està donant molt bons resultats, per exemple; sense menystenir els titulats en Filologia Catalana que s’hi generen també anualment. Una altra iniciativa interessantíssima té a veure amb el Grup de Recerca de Literatura Contemporània, format per alguns professors del mateix departament, que se centra en l’estudi de la “Literatura del Jo”: autobiografies, memòries, diaris, dietaris, cartes… En aquesta línia de treball van organitzar una sèrie de simposis dedicats a la literatura autobiogràfica.En són membres, per ordre alfabètic, Enric Balaguer, Joan Borja, Carles Cortés, Dari Escandell, Joaquim Espinós, Anna Esteve, Maria Àngels Francés i Antoni Maestre.

Però el sud no s’exhaureix amb Alacant. Encara més avall, i a l’interior, hi ha la ciutat d’Elx, que ostenta fins a tres patrimonis de la Humanitat: el Palmeral, el Misteri i la Dama d’Elx. A la ciutat de les palmeres, el valencianisme troba un oasi en El Tempir, una associació que lluita des de fa vint-i-cinc anys per la normalització i la dignificació de la nostra llengua, organitzant-hi la Trobada d’Escoles en Valencià. Sense oblidar-nos del Casal Jaume I, que fa nombroses activitats en favor de la cultura, la llengua i el territori; entre altres, un club de lectura basat exclusivament en obres en català: dels nostres autors i universals.

Una miqueta més amunt, a l’interior també, hi ha “la ciutat dels ponts”, Alcoi, on el valencià és molt present i l’activitat cultural és febril. Tot i que no hi ha tampoc cap associació d’escriptors, existeix la Coordinadora de l’Alcoià-el Comtat pel Valencià, que en molts sentits en fa les funcions. L’escriptor alcoià Francesc Gisbert, president de la Coordinadora, ens explica com està la situació a la seua comarca: “Des de la Coordinadora, vam fer una Trobada d’Escriptors, fa molts anys. Anualment, a l’abril-maig, organitzem la “Trobada Gent de Lletres”. Enguany anem per la 6a edició. Consisteix a organitzar quatre presentacions d’escriptors en un mes. Enguany, vam muntar l’homenatge dels escriptors alcoians a Isabel-Clara Simó. Vam fer una auca de Joan Valls —promoguérem una edició infantil dels seus poemes, i una biografia novel·lada, totes dues d’Ester Vizcarra— i enguany hem fet l’auca Isabel-Clara Simó i hem promogut la reedició d’El mas del Diable, de la mateixa autora alcoiana”. Gisbert també es mostra favorable a l’associacionisme i la proximitat entre els escriptors: “A mi m’agradaria fer una trobada anual. És molt possible que enguany convoquem un dinar. (…) Les associacions són molt útils. Els il·lustradors, per exemple, en tenen una que funciona i són capaços d’exigir millors condicions econòmiques i laborals a les editorials que nosaltres, massa individualistes”. Aquestes dues comarques, que apareixen unides amb un guionet un tant artificial, l’Alcoià-el Comtat, han donat darrerament algunes de les signatures més reeixides del País. Els mateixos Isabel-Clara Simó i Francesc Gisbert en són un exemple. Però n’hi ha més: Silvestre Vilaplana, Francesc Bodí, Jordi Botella, el malaguanyat Vicent Valls, Jordi Raül Verdú, Mercè Climent, Joan Jordà…

Encara a les comarques del sud, les Marines, l’Alta i la Baixa —n’hi ha qui defensa una Marina única—, ofereixen una tradició literària potent, ben arrelada al medi, a pesar de la invasió turística, estacional, i de les colònies de rics permanents —urbanitzacions, algunes de luxe, on anglesos, alemanys, holandesos, russos… fan brindis al sol des de piscines amb l’aigua fins a les vores que es confonen indefectiblement amb el cel o amb la mar de fons. El contrast entre els pobles costaners, on la idiosincràsia valenciana es desdibuixa a marxes forçades, i les viles de l’interior, en què la llengua i la cultura pròpies s’arrelen a la terra amb autenticitat i enteresa, és abismal. Per això, en aquesta llenca de terra única, hi floreix encara el margalló i brolla amb tota la força la saba dels vells i els nous lletraferits. Fa anys que Antoni Prats, Tomàs Llopis i Carles Mulet aconsegueixen treure, com diuen en alguns pobles de la Marina, la revista L’Aiguadolç, que té un nom de ressonàncies marineres inconfusibles, i ens remet, invariablement, a les obres d’il·lustres lletrats vinculats a aquestes terres, com ara Maria Ibars, Carmelina Sánchez-Cutillas, Gabriel Miró, Manuel Vicent… Ací l’aigua hi és pertot; fins al punt d’haver donat nom a una editorial, Edicions del Bullent, que, tot i que opera des de Picanya, té el seu origen en el poble de Pego. Per cert, el Premi de Cultura Popular Bernat Capó, que honora aquest homenot de Benissa, se celebra a Dénia des de fa ja vint anys i l’organitza i publica aquesta editorial dirigida amb cura per Núria Sendra. L’Encontre de Poetes de les Pitiüses i del País Valencià que s’ha anat celebrant els darreres anys, també a Dénia, promogut i dirigit per Jovi Lozano-Seser, director de la Macma, amb la col·laboració de Baleària, ha estat una de les experiències intercomarcals més boniques, però ignore si té continuïtat. I de Dénia era el meu enyoradíssim Josep Bertomeu Moll, autor d’una novel·la colossal, Capvespre, que ja ha fet història. A la Marina Alta, l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA) és una font transmissora de cultura permanent que, des de la seua fundació, el 1985, ha dinamitzat aquesta comarca proveint-la de tota mena d’activitats: congressos d’història, xerrades, presentacions de llibres, recitals, etc. Aquesta institució té més de 600 socis i un dels seus objectius principals és “agrupar les persones dedicades a la Literatura i Arts plàstiques”.

A Altea, la Marina Baixa, hi ha l’incombustible Joan Borja, un paladí de la literatura oral, de l’assagisme i de les lletres en general, que acaba de posar en marxa uns premis literaris ben atractius: de novel·la, assaig i narrativa infantil i juvenil. Uns premis que porten ja tres edicions i són publicats per l’editorial Aila, l’artífex de la qual és el mateix Joan Borja, queferóscom n’hi ha pocs. En aquesta Marina —o Marines— no hi ha cap associació d’escriptors tampoc, la qual cosa no vol dir, com acabem de veure, que no hi haja activitat literària. I autors nous i de sempre a tenir molt en compte, com ara Jovi Lozano-Seser, Elvira Cambrils, Pepa Guardiola, Dolors Pellicer, Jesús Moncho, etc., etc.

A les Comarques Centrals encara, però una mica més amunt, i de camí cap a Alcoi, si venim de la Marina, tot passant per la Safor, hi ha una vall que algú —segurament exagerava, segons Nèstor Novell— la va comparar, pel paisatge, amb la Toscana italiana. El poeta Pep Alfonso m’informa amb tota mena de detalls sobre “Renadiu, escriptors i escriptores de la Vall d’Albaida”. La constitució oficial d’aquesta associació es remunta a l’octubre de l’any 2013, a Bocairent, i en formen part “totes i tots els escriptors de la Vall d’Albaida” i són convidats “totes i tots, sense excepció”, en cada convocatòria que fan, per bé que “de forma habitual el nucli participatiu som unes sis o set persones. Després, a l’encontre que fem, o intentem fer anualment, venen unes 15 persones”. Pep em fa un resum de les activitats de Renadiu i, literalment, em quede astorat, tal és la magnitud de la tasca que han fet al llarg d’aquests anys: un maridatge enologicopoètic, “Envers los vins”, a Beniatjar, en febrer de 2014; un recital de textos a la Llotgeta d’Amorós per a fer lectura del Manifest a favor del Premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida, en octubre de 2014; participació el 2 de maig de 2015 en el Cicle “Escriptors valencians comarca a comarca”, en la Fira del Llibre de València; entre altres trobades i activitats, com ara l’organització de rutes literàries: la dedicada a Vicent Andrés Estellés i una ruta poètica emmarcada en el Festival Poble Nou Endins, que ja du cinc convocatòries. I han publicat fins ara dos números de la revista Renadiu, el 2013 i 2014. Si voleu saber què fan narrativament a la Vall, en teniu una mostra al llibre Contes pel mòbil (2010), publicat per l’IEVA, l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, una institució que organitza conferències i tota mena d’actes de caràcter cultural. Amb un pròleg del també escriptor Joan Olivares, el recull aplega narracions de vuit escriptores i escriptors albaidins: Francesc Company (Albaida), Imma Descalç Camarasa (Albaida), Marc Gomar (Beniatjar), Sergi Gómez i Soler (Ontinyent), Francesc Mompó i Valls (l’Olleria), Frederic Oriola i Velló (Quatretonda), Joan V. Sancarlos (el Palomar) i Mariló Sanz Mora (Aielo de Malferit). Tot i aquestes mostres d’intensa activitat, Pep Alfonso considera que “hi manca continuïtat”. I rebla el clau de la seua intervenció amb un gest a favor de l’associacionisme i de la difusió de la poesia: “Pense que l’AELC sí que té una tasca molt important a fer, individualment i col·lectiva, sobretot pel que fa a la feina de difusió de la nostra literatura. A banda, les associacions o col·lectius comarcals també fan una tasca de difusió molt important; cal traure la literatura al carrer, cal recuperar l’oralitat de les històries que ens emocionen i transmeten eixe riu de lletres que flueix en tota cultura. Sobretot en poesia, per la part que més em corprèn, cal recuperar l’oralitat del vers”. No podem oblidar que a Ca les Senyoretes, l’hotel rural i restaurant que regenta Assumpció, la dona de Joan Olivares, s’hi confabulen tota mena d’actes literaris i musicals, com ara presentacions de llibres, concerts i festes gastronòmiques i literàries.

La Ribera —l’Alta i la Baixa, si ens és permès de fer-hi aquesta distinció—, com tothom sap, és bressol d’escriptors. A redós d’Edicions Bromera, i des de fa ja tres dècades, s’hi ha anat forjant una nòmina valuosíssima d’autores i autors de primera línia, i en tots els gèneres. Paradoxalment, o no tant, no hi ha tampoc cap associació de lletraferits. Potser no ho necessiten: per la proximitat d’una editorial i una Fundació per la lectura, també impulsada per Bromera, que proveeix d’actes culturals i literaris durant tot l’any la capital, Alzira, i fins l’últim racó de la comarca. I hi ha l’Espai Joan Fuster, dirigit per l’escriptor Salvador Miralles Ortells, que organitza un fum d’actes literaris: conferències, tertúlies, taules redones, etc. Els habitants del paradís de la taronja —i del caqui—s’hi troben sovint i, segurament per això, no senten la pruïja de l’associacionisme gremial. No obstant això, s’hi organitza un encontre anual. Ens ho explica l’escriptor d’Alginet Josep Lozano, autor de Crim de GermaniaiEl mut de la campana, i artífex també de les Festes Estellés, que han esguitat la geografia valenciana -i més enllà- de dalt a baix durant la darrera dècada: “La gent de la cultura de la nostra comarca celebrem, un dissabte del mes de febrer, la Trobada d’Escriptors i Escriptores de la Ribera. Una iniciativa que vam iniciar Manel Joan Arinyó i jo mateix, en la 1a Trobada, que tingué lloc a Cullera el 2004, amb la voluntat de vertebrar culturalment el país, a partir de les comarques, i també per conèixer la nostra realitat més immediata visitant els nostres pobles. L’hem feta a Cullera, Benifaió, l’Alcúdia, Carlet, Algemesí, Alzira, Sueca, Castelló de la Ribera, Antella, Sollana, Llombai, Corbera-Riola, Alginet, i la 15a serà la d’Albalat de la Ribera, la d’enguany, que se celebrarà el proper 16 de febrer. El format és molt senzill: recepció a l’Ajuntament, visita a la Biblioteca, perquè els autors dediquen els llibres que n’hi ha, d’ells; visita als monuments, edificis o construccions que valga la pena visitar, guiats per un historiador o pel cronista del poble i dinar. En la sobretaula es llegeix la llista dels llibres que han publicat els autors de la Ribera presents o la relació que n’han enviat. I, finalment, la designació del poble on s’ha de celebrar la propera Trobada l’any següent”.

L’Horta envolta València, però està escindida en tres porcions que, sense solució de continuïtat, estan força desconnectades i inconnexes: l’Horta Sud, l’Horta Est i l’Horta Nord, sense un ordre aparent. És precisament la ciutat la que ha deixat de veure’s envaïda per l’Horta, com asseverava encertadament a Nosaltres, els valenciansJoan Fuster (llavors sí que se la menjava, l’Horta, a València). Ja fa temps que la voracitat del formigó, el pòrtland, les rajoles i les retros es mengen la terra de cultiu dels llauradors hortolans. Malgrat tot, l’Horta —i la mateixa ciutat de València— dona fruits literaris ben sucosos, homologables a qualsevol altra literatura nacional, perfectament exportables, com la taronja. Des de l’any 2012, hi ha una trobada anual d’escriptores i escriptors de l’Horta que organitzen Ramon Guillem i Mercé Viana. Funciona, si fa no fa, com la de la Ribera. Cada any es fa en un poble diferent: Picanya, Vinalesa, el Puig, Catarroja… Hi ha una rebuda oficial, visita a la biblioteca, signatura i dedicatòries de llibres, es llegeixen textos de les autores i els autors presents i es fa una visita al poble i rodalia. La resta de l’any, els amants de la literatura catalana de l’Horta, o els que hi resideixen des de fa més o menys anys, tenen innombrables oportunitats de trobar-se i retrobar-se a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, punt neuràlgic de visita obligada si hom i dom volen conèixer de primera mà el que es cou, literàriament, al País Valencià.

A l’Horta hi ha una concentració editorial significativa, com no podia ser d’una altra manera, tenint en compte que aquesta comarca aglutina una tercera part de la població del País Valencià. A les històriques Tres i Quatre, Edicions del Bullent, Denes i Afers, cal sumar-hi els nous segells que han proliferat entorn de la capital, com ara Perifèric, Drassana i Balandra. En aquest sentit, cal fer-hi esment també de Publicacions de la Universitat de València (PUV), que en els darrers anys —amb la feina ben feta i conscienciosa duta a terme per Antoni Furió, Gustau Muñoz, Vicent Olmos, Maite Simón, Lluís Miró, Amparo Jesús, entre altres— ha sabut transcendir l’àmbit merament acadèmic i projectar-se envers un públic més ampli. Les col·leccions assagístiques, històriques, científiques i de divulgació han calat en la societat valenciana. Endemés, aquest servei editorial universitari alberga algunes de les publicacions periòdiques de més qualitat del país in extenso. Caràcters, L’Espilli Mètode, per exemple, són referents inexcusables de la literatura, el pensament i la ciència, respectivament; al País Valencià, però també a Catalunya i les Illes.

Remuntant el riu que “passa” per València, cap a l’interior, amunt, hi ha la comarca del Camp de Túria, enclavada com un tascó o falca entre la capital, força castellanitzada, i la rereguarda de la Foia de Bunyol, els Serrans i l’Alt Palància, de parla de base castellana, tot i que farcida de valencianismes, aragonesismes i arcaismes exòtics. La llengua del País hi flueix, encara amb força, a Llíria, Riba-roja, Vilamarxant, la Pobla de Vallbona, Benissanó, Benaguasil… com el riu, altrament una anècdota a València. El riu encara és riu, doncs, i les paraules són, ni que siga amb complexos i de manera tímida o precària, hegemònicament valencianes, malgrat l’isolament geogràfic. Fa uns anys s’hi va constituir una associació d’escriptors, Lletraedeta, formada per Joan Castellano, Jesús Girón, Alexandre Navarro, Carmen Raimundo Blay, Pura Peris, Enric Sanç, entre altres. Tenen, entre els seus integrants, al poeta Antoni Ferrer, una referència literària inqüestionable. Sense oblidar-nos de Guillem Calaforra que, per bé que no forma part de l’associació edetana, és un dels intel·lectuals silenciosos més destacats del País Valencià. A hores d’ara, sembla que Lletraedeta està bastant paralitzada. Confiem, però, que les aigües literàries tornen a rajar amb regularitat i que les paraules fluïsquen entre ells fresques i productives, com el riu que els dóna nom i abolengo.

A tocar del Túria, hi ha el Camp de Morvedre. Sagunt hi exerceix de capital històrica indiscutible. Amb un passat i un patrimoni cultural de primer ordre, les muralles romanes de Morvedre custodien amb zel els mots que els escriptors morvedrins fan servir quan fan literatura. Però l’associacionisme tampoc no ha quallat entre ells. Així ho ratifica amb recança el periodista i escriptor Antoni Gómez: “Ací no hi tenim cap associació representativa. Hi va haver un intent, però es va quedar en no res. L’antologia poètica Pedra i ferroés una iniciativa que vam impulsar Vicent Penya i jo mateix amb motiu del procés de Patrimoni de la Humanitat. Si de cas, esmentar el paper d’Abaloriocom una revista senyera que va agrupar els escriptors locals, tant en valencià com en castellà, i la col·lecció de poesia “Ardeas”.

Al nord del País Valencià sobreïx una associació ben organitzada i amb una trajectòria modèlica. Parlem de “El Pont Cooperativa de Lletres”, que aglutina escriptores i escriptors de les comarques de la Plana, l’Alcalatén, el Maestrat i els Ports. L’objectiu, “difondre l’activitat literària en llengua catalana al nostre territori”. I, entre els quaranta-dos noms que apareixen al web de l’associació, hi ha les escriptores i escriptors següents: Vicent Usó, Susanna Lliberós, Joan Garí, Vicent Pitarch, Pep Castellano, Marisol González, Vicent Almela, Josep Porcar… Aquest últim em va facilitar algunes dades interessants, com ara la de la fundació de l’associació, el 25 de setembre de 2010, que tingué lloc a Benassal; que es reuneixen periòdicament en una junta i que fan una assemblea general i trobada literària una vegada a l’any, sovint a començaments del mes de juny, cada vegada en una població diferent. Participen en els Sopars Estellés, en les fires del llibre més importants de Castelló, en la Festa per la Llengua, en la Nit de la Poesia a la Magdalena i en Literatura en Veu Alta (un cicle anual de recitacions en homenatge a escriptors amb motiu d’algun aniversari). A més a més, organitzen la trobada d’escriptors dels Països Catalans a Vila-real. Porcar es mostra optimista pel que fa a l’associació a la qual pertany, sobretot “si ara es produeix el relleu generacional que, sembla, està en marxa”. I considera que les associacions són “fonamentals com a agents de divulgació dels nostres escriptors i de la nostra literatura, però també com a agents d’enllaç (i ací cal fer més i millor feina) entre les persones creadores i les persones lectores”.

Ara fa quasi una dècada també que naixia Saforíssims Societat Literària. Ho feia en el marc de la Setmana Literària de Gandia, el novembre del 2010, sota l’aixopluc i el patrocini de l’IMAB (Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques). En paraules de Maria Josep Escrivà, que n’ha estat presidenta fins fa quatre dies, “La idea d’associar-nos va partir dels mateixos que ara hi som, més o menys, en la directiva (Josep Lluís Roig, Rafa Gomar, Jordi Puig, Francesc Vila, Christelle Enguix, jo mateixa… I segur que em deixe algú important). L’IMAB, amb Christelle com a administrativa, ens hi va donar suport. Hi havia l’Encontre de Joves Escriptors i tot allò ens va engrescar. Pensàvem que teníem més autonomia i érem més forts si ens ajuntàvem. Al principi no tothom estava a favor de constituir-nos legalment, però hi va guanyar la majoria i ara crec que és evident que la decisió va ser encertada”.

Llavors, Saforíssims pretenia aglutinar la gent apassionada per la literatura, vinculada a la Safor i a la Valldigna, i que escrivia en català. L’objectiu era d’impulsar les iniciatives individuals i col·lectives de les escriptores i els escriptors de la comarca, donar visibilitat a aquest col·lectiu, vertebrar-lo, projectar idees i activitats de tot tipus de cara als lectors.Durant aquests quasi deu anys, Saforíssims ha complert bona part d’aquests objectius que es va proposar i, a hores d’ara, és un col·lectiu literari conegut no només a la Safor-Valldigna, sinó a tot l’àmbit lingüístic, també a Catalunya i a les Illes. De fet, és un dels grups literaris valencians més actius, juntament amb el Pont Cooperativa de Lletres. Potser ha estat l’exemple dels companys i les companyes de les comarques del nord el que ens va esperonat a fer un pas endavant. Perquè, a pesar que hem aconseguit una presència significativa en la societat més propera, la saforenca, i encara més enllà, aspirem a més, volem més. Necessitem treballar amb més ordre, amb una organització més eficaç que ens permeta de projectar-nos com a professionals de l’escriptura i, al seu torn, com a referent del públic lector natural al qual van destinats els nostres escrits, en tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, assaig, memòries, etc. La conjuntura econòmica actual, encara delicada i precària, ens hi obliga també. Som conscients que l’autogestió ha de ser la pedra angular a partir de la qual poder bastir les nostres accions com a col·lectiu, a fer-les més efectives i independents, per bé que sense renunciar a les col·laboracions institucionals. En aquest sentit, les complicitats i les implicacions entre Saforíssims i els ajuntaments són també necessàries, imprescindibles.

Amb aquest objectiu d’anar encara més enllà en les nostres activitats, de projectar-nos socialment, la Fundació Casal Jaume I de Gandia va acollir l’octubre de 2018 passat l’assemblea anual de Saforíssims Societat Literària, que va servir per renovar la Junta Directiva i per fer un balanç de les activitats realitzades, i per començar a esbossar els projectes i reptes en el futur. La nova junta directiva està formada per Rafa Gomar, com a president; Frederic Barber, secretari, i Lluís Miret,tresorer; a més de Joaquina Barba, Josep M. Balbastre, Isabel Canet, Maria Josep Escrivà i Jordi Puig.

Saforíssims organitza (en col·laboració amb altres entitats) i sota la direcció de Rafa Gomar, la Nit de Contes al Palau, dins dels Premis Literaris Ciutat de Gandia; col·labora en les Festes Estellés, especialment en les de Gandia, Oliva i Benifairó de la Valldigna; va dur a terme l’Equinocci Literari, una marató de dotze hores de literatura en veu alta, coordinada per Santi Diaz i Cano; i des de l’any passat que fa possible també, en col·laboració amb el CEIC Alfons el Vell, les jornades Safor de Lletres, adreçades als alumnes i els docents dels centres educatius de Primària i Secundària de la Safor, i, també des de l’any passat, que convoquen el Certament de Poesia Pare Miret a Beniopa.

A més, des de l’associació s’ha impulsat el projecte “Josep Piera, escriptor”, dins del qual hi ha la ViquiPiera; treballa en la promoció de les obres anuals publicades amb motiu del Premi de Poesia Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó, amb la creació del web senyoriudausiasmach.com; i Combat Literari és una revista digital coordinada per Ignasi Mora que va veure la llum la primavera passada.Així mateix, va organitzar una jornada literària celebrada a la Vall de Gallinera el passat estiu en què van acudir algunes de les autores i els autors més reeixits del país: Anna Moner, Gustau Muñoz, Francesc Calafat, Xavier Aliaga, etc. A banda, de les múltiples presentacions de llibres i els més diversos actes literaris i culturals.En aquest sentit, “entre els nostres objectius, en paraules de Rafa Gomar, “hi ha els de consolidar el calendari anual de cites literàries ja establertes i treballar en la projecció arreu del domini lingüístic i també a la comarca”.

Comptat i debatut, l’objectiu és fer de Saforíssims una referència literària i cultural inexcusable a la comarca, en primera instància, però també a tot l’àmbit lingüístic; sempre al servei dels lectors, de la gent, acostant-los el fenomen literari, tot dignificant la cultura i la literatura, i també la tasca dels professionals que ens dediquem a escriure. Es tracta, en definitiva, de difondre l’obra dels escriptors saforencs actuals, alguns dels quals han forjat ja una trajectòria literària impecable: Josep Piera, Ignasi Mora, Ferran Garcia-Oliver, Àngels Moreno, Teresa Pascual, Encarna Sant-Celoni, Joan Navarro, Rafa Gomar, Francesc Calafat, Maria Josep Escrivà, Josep Lluís Roig…, al costat d’altres companys i companyes que comencen a traçar el seu periple literari i que voldríem que trobaren en el grup el caliu i l’al·licient per continuar endavant. Ens referim a Carles Miret, Àngels Gregori, Irene Verdú, Santiago Díaz, Frederic Barber, Pere Císcar, Vicent Olaso, Josep Maria Balbastre, entre molts altres.

Ens sentim hereus d’aquella plèiade esplendorosa d’escriptors medievals que, de la Safor estant, i també des de València, van segellar el millor segle de les lletres catalanes. Admirem l’obra d’Ausiàs March, Joanot Martorell, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Isabel de Villena… I volem restituir a la societat que li pertoca —la saforenca, en particular, i la catalana, en general— la literatura en la seua llengua, la pròpia i originària, genuïna i sonora: lo pus bell catalanesc del món que es parla —i l’escrivim!— a la Safor-Valldigna, i arreu del país. Com abans, com sempre, i ara més que mai.

M’he deixat la “meua” comarca per al final. No sóc de la Safor, però m’hi sent de cap a peus després d’haver-hi viscut durant dues dècades. Em conec la comarca com el palmell de la mà i puc dir que hi tinc més amistats i coneixences que a la meua València natal. Al començament de la meua intervenció parlava de certa animadversió que vaig sentir durant alguns anys per adherir-me a cap associació lletrada —com a molt, vaig pertànyer al club de pilota de la Font d’en Carròs, esport que admire i que vaig practicar a bastament de jove. Aquella reticència meua per les agrupacions d’escriptors em va dissuadir d’apuntar-m’hi. Però la vida fa moltes voltes i les persones canviem, o obrim els ulls, i un dia vaig decidir integrar-me en allò que en diuen la vida literària. Així, des de fa uns quants anys ja que estic associat a Saforíssims SL, i us puc ben assegurar que n’estic molt content. Associar-m’hi m’ha permès conèixer amb profunditat una gent que ja m’era familiar però amb la qual no mantenia un contacte diguem-ne assidu. He participat amb freqüència en tota mena d’actes, encontres, trobades, presentacions de llibres, sopars i dinars, reunions… i durant una bona temporada vaig difondre les notícies que generava l’associació entre la premsa, particulars i gent de cultura. He anat a totes les activitats que he pogut —no es pot repicar i anar a la processó— o m’han interessat. He guanyat, sobretot, en amistats i he après què és el realment valuós en l’àmbit de la literatura, que és precisament això, l’amistat i l’enriquiment mutu, personal i literari. D’alguna manera, i ara em direu exagerat, pertànyer a Saforíssims m’ha fet millor persona —una aspiració que li vaig sentir un dia a Ponç Pons; menys desconfiat i una miqueta més ingenu, si voleu, però més feliç. Després d’un periple vital estèril i d’un desencís particular que no paga la pena contar, he tornat —–o m’han fet tornar— als orígens de la meua persona i no puc estar-ne més agraït. Maria Josep Escrivà, Josep Piera, Jordi Puig, Rafa Gomar, Maria Rosa Sabater, Ferran Garcia-Oliver, Joan Andreu Gascó, i un llarg etc., són persones que, a més de bons professionals, traspuen humanitat i confiança. Hi he trobat un caliu i una complicitat que m’han resultat —i vull pensar que els ha resultat també a ells— molt fructífers i satisfactoris. Una dada a tenir molt en compte, i que palesa a les clares fins a quin punt l’associacionisme entre els escriptors estimula la creativitat i esperona les iniciatives, és el naixement, ara fa tres anys, de Lletra Impresa Edicions. Us puc ben assegurar que si no hagués estat per un ambient propici, favorable i engrescador, com és el de la Safor-Valldigna, i molt en concret el de Saforíssims, no sé si Mercè Climent i jo ens haguérem embarcat en aquesta aventura tan il·lusionant com arriscada, boja i necessària, tot alhora.

Aquest ha estat un repàs, a mà alçada, per la vida literària de les escriptores i els escriptors valencians, associats o no. L’associacionisme entre nosaltres, els lletraferitsés positiu perquè estimula la creativitat i redunda en un increment de la qualitat literària, per contrast i coneixement mutu, i pel que suposa d’intercanvi d’idees. Les activitats que s’organitzen donen pas a llibres que, d’una altra manera, no existirien. Estic convençut que la vida literàriaanima l’obra literària, la impulsa i la sustenta; ens fa sentir-nos menys sols en un país anormal, de bracet no només dels companys escriptors sinó també del públic —perquè hi ha un públic!— que gira entorn nostre i que acudeix puntualment i fidel —de vegades, fins i tot en massa— als actes que organitzem. El diagnòstic és, doncs, força optimista. El pronòstic, com se sol dir en l’argot mèdic, reservat, però del tot esperançador. Només cal que les companyes i els companys escriptors de la resta del País s’associen i creguen en si mateixos. Nosaltres, els saforíssims—o els saforahuis, com diem de broma a la comarca— vam seguir les passes del Pont Cooperativa de Lletres i no ens ha anat gens malament. Ara som una referència a la Safor-Valldigna; fins al punt que moltes persones amb responsabilitats públiques, regidores i regidors de Cultura, biblioteques, centres escolars, etc., com també els mitjans de comunicació, compten amb nosaltres quan volen muntar un sarau literari. Tot siga per la literatura; en català, per descomptat; en favor de la tolerància i d’una humanitat, si em permeteu la redundància, més humanitzada; “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.

 

Nota de l’autor:  Aquest paper va servir de base a l’autor per intervenir en una taula redona intitulada “Les societats literàries com a eines de difusió cultural”, celebrada a l’Espai Joan Fuster de Sueca el 8 de febrer de 2019. Diversos representants de Saforíssims Societat Literària i el Pont Cooperativa de Lletres es van donar cita aquell dia: Vicent Jaume Almela, Manel Pitarch, Aina Garcia Carbó, Maria Josep Escrivà, Rafa Gomar, Joan Navarro, Pere Ciscar, Anna Moner, M. Rosa Sabater, Isabel Canet, Joaquima Barba, entre altres.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER