Victor Maceda
Explica Gustau Muñoz a la part introductòria dʼAproximacions a la lʼesperit del temps que aquest volum pretén “fer una aportació de fons, substantiva, al pensament crític, a lʼobservació motivada, a la vocació dʼintervenció políticam, en la vella tradició de la polis, que pren moltes formes i que té com a premissa, si vol ser una mica enraonada, el coneixement més rigorós possible del que sʼesdevé”.
De fet, el mateix Muñoz defineix aquest conjunt dʼassaigs com “un aplec dʼil·luminacions banjaminianes” que aspira a entendre una mica més bé el món que ens ha tocat viure. Hi esmenta com a referent Comprendre el món, lʼobra de lʼhistoriador català Joan Reglà —qui va marcar tantes generacions dʼuniversitaris valencians i de qui sʼhan complert ara el 50è aniversari de la seua mort—, i les declaracions recents del també historiador Mauro Bonazzi, qui ha qualificat el moment present dʼ“època trastocada” i sʼha preguntat “què podem fer per sortir de lʼatzucac, per orientar-nos en aquest mar esvalotat”. La proposta de Bonazzi és precisament aquesta: “Aprendre a pensar, posar ordre en el desordre que ens envolta”.
El llibre sʼestructura en onze apartats: “El retorn dʼallò reprimit”, escrit per la politòloga Anna López; “La democràcia ni com és, ni com sʼespera que sigui”, del filòsof Jordi Riba; “Instruccions per a la supervivència”, del sociòleg Ernest García; “Europa en la nova geopolítica”, del geògraf Joan Romero; “La política dislocada”, del jurista Manuel Alcaraz, exconseller valencià amb el Govern del Botànic; “Present i futur de la globalitació econòmica”, de lʼeconomista Ernest Reig; “Per a no repetir el segle XX”, del propi Gustau Muñoz; “Les cures, la impugnació feminista del sistema”, de la sociòloga Sandra Obiol; “Un món de nacions (i de nacionalismes)”, de lʼhistoriador Ferran Archilés; “La qüestió del descrèdit. Una temptativa de pensar lʼart en clau contemporània”, de la professora dʼHistòria de lʼart Raquel Baixauli, i “Per a què serveix la filosofia”, del filòsof Tobies Grimaltos.
Aproximacions a lʼaproximació
En el seu article, Anna López descriu els indicis que permetien augurar un retorn de les ideologies dʼextrema dreta, que han obligat a patentar un nou terme en francès, démocradure, que barreja la democràcia i la dictadura. “Polònia i Hongria són les exemplificacions més conegudes dʼaquesta nova figura, però si no sʼhan estès més, geogràficament o en profunditat, ha estat perquè les institucions democràtiques han demostrat la seua fortalesa als Estats Units, al Brasil o a la Unió Europea”.
Les conseqüències de la crisi econòmica i financera iniciada a cavall de 2007 i 2008 han germinat partits que atempten des de posicions ultres —validades a les urnes— contra el sistema democràtic. Avant la lettre, però, ja vam veure lʼeclosió del Front Nacional liderat per Jean Marie Le Pen, que als 90 ja va ser capaç de colar-se en la segona ronda de les presidencials franceses. López alerta de lʼ“ultranacionalisme” dels moviments dʼextrema dreta o també anomenada “dreta radical” i cita els casos dels assalts al Capitoli i a la plaça dels Tres Poders de Brasília com a demostracions de lʼembranzida que poden agafar els moviments populistes ultradretans.
De la seua banda, Jordi Riba sʼinspira en Julian Assange, qui va advertir ja fa temps del canvi de la relació entre les persones i el poder. També sʼendinsa en el pensament del filòsof francès Miguel Abensour, “qui millor ha explicat aquest nou marc social i polític”. Ernest García , tot seguit, ofereix una “terapèutica dʼurgència per al negacionisme espontani”. Des d’una perspectiva ecologista llargament conreada, Garcia ataca els negacionistes del canvi climàtic amb un “sermó” —lamenta confessar-ho— que conté altes dosis de realisme. En un moment determinat, explica que “qui crega que no hi ha límits pel fet que no es puga establir amb exactitud on, com i quan els límits es manifestaran, s’equivoca molt”. I cita Italo Calvino, qui ja va expressar en 1958 que “la informació sobre el medi ambient no passa desapercebuda” però que tothom actua “com si res, com si no l’afectara”. Però ell té clar que el camí, ens agrade o no, ha de passar pel decreixement. Ara bé, apunta que “l’anomenada transició ecològica és com navegar a les fosques, sense brúixola, en ua nit fosca i i tempestuosa”. Cordem-nos els cinturons, doncs.
Panoràmica de la capital de la Xina, amb la contaminació cobrint-ho tot. / Europa Press
Joan Romero agafa la perspectiva europea, la de l’Europa sorgida de la Segona Guerra Mundial i que va tenir en l’11S, a l’inici del nou segle, un gran punt d’inflexió. El professor Romera efectua un compendi d’adjectius aplicats a l’Europa geopolítica i, ben mirat, només uns pocs són positius. Hi predominen els de to pejoratiu o, si més no, boirosos. Malgrat tot, de fora estant Europa continua sent un projecte envejat i admirat per molts, encara que l’ideal d’una UE a l’estil dels Estats Units o d’un model federal homologable a l’alemany quedara en via morta després de la victòria del “no” als referèndums de Dinamarca, l’any 2000, i sobre la Constitució europea, a França, l’any 2005.
Rep les novetats d’El Temps al teu correu:
La pandèmia, assenyala Romero, ha estat l’altre gir brusc de la centúria en curs. Una crisi sanitària d’abast planetari que “obligà a repensar formes de governança i de relacions entre regions del món i actors polítics”. Curiosament, en un dels moments en què la utilitat de l’estat estava més qüestionada, la irrupció de la covid va capgirar les coses. De sobte, molts ciutadans van prendre consciència de la seua importància. Per últim, la guerra a l’est d’Europa, que s’allarga sine die, ha introduït un altre factor d’incertesa.
Romero intueix que Rússia cada cop mirarà més cap a Índia i la Xina, que els Estats Units perdran pistonada i que Europa, de nou, haurà de buscar el seu lloc en el món. El somni d’un G3, diu ell, ha passat a la millor vida. La UE n’ha de tenir prou a dissenyar una “agenda estratègica pròpia”.
Manuel Alcaraz, en un article especialment interessant atès el seu pas recent per la primera línia política, es plany per la “banalitat dels missatges” que transmet aquesta cada cop més i el creixement dels “hiperlideratges” en detriment dels lideratges col·lectius. Al seu torn, Ernest Reig parla de la globalització econòmica, que ha convertit els fenòmens de deslocalització en el pa nostre de cada dia. No obstant això, assegura també que la globalització comercial “ha donat lloc a importants milores de benestar, basades en l’argument de l’eficiència productiva, amb la consegüent reducció de costos”. Per ell, “l’obertura al comerç internacional beneficia el conjunt de la societat, que veu reforçat el seu poder adquisitiu i accedeix a un major nivell de vida, encara que això pot danyar a curt termini persones que treballen en activitats o en empreses concretes que no resisteixen la competència procedent de l’exterior”. En la darrera part de la seua reflexió, Reig ensuma com seria una possible “economia post-globalització”, que afectaria de manera seriosa “els països menys desenvolupats”.
Javier Milei, recentment elegit president argentí, és un dels hiperlideratges que amenacen les democràcies contemporànies. / Europa Press
L’editor del llibre, Gustau Muñoz, para atenció en els “perfils inquietants” que dibuixa aquest primer quart de segle XXI. “La deriva política de les democràcies consolidades no és tranquil·litzadora”, explica, “el desafiament a la democràcia és consistent al món d’avui”. I no a països del tercer món o en vies de desenvolupament, sinó a potències com els Estats Units o l’Argentina, que acaba d’assistir a l’accés al poder de Milei. “A hores d’ara no està gens clar cap a on s’orientaran els canvis organitzatius del capitalisme”, agrega Muñoz en un altre passatge del seu article. I fa esment al filòsof Wolfgang Harich, qui va deixar escrit que “l’única manera de remodelar la relació dels humans amb la biosfera i de controlar l’explosió de les necessitats” passa per una mena de “dictadura ecològica”.
Sandra Obiol, qui para atenció en la importància de les cures i la impugnació feminista del sistema, recorda que “l’espai domèstic condiciona en gran mesura el paper que tenen les dones a l’espai públic” i la “segregació ocupacional de tipus horitzontal” que s’hi dona. El feminisme, subratlla, impugna per incomplet , per fictici, el relat hegemònic de com funciona el sistema actual, i ho fa amb una mena de trencadís on les peces són diverses —les cures, la sexualitat, la imatge o la violència, entre d’altres— però formen un únic dibuix”.
Les cures assistencials, una tasca que acostuma a recaure sobre la dona i que impacta en la seua posició a l’esfera pública. / Europa Press
Des d’una visió identitària, Ferran Archilés se centra en les nacions i els nacionalismes. Aprofundeix en la visió dels nacionalismes de Michael Billig, qui diferencia entre el nacionalisme “banal” i el nacionalisme “calent”. Archilés no té dubte que la imatge negativa que preval sobre els nacionalismes de les nacions sense estat prové de l’experiència acumulada al llarg del segle passat, però remarca que la reconstrucció d’Europa, com la coneixem avui, va ser possible gràcies als estats-nació. Ell també demana de repensar “la relació entre la globalització i el projecte neoliberal i l’estat-nació”.
Per últim, Raquel Baixauli exposa el seu parer sobre “el descrèdit de l’art”. Tant si es tracta d’obres exposades en museus o altres institucions com si no, existeix la tendència general a enfocar l’artístic en clau condicional al·ludint al que hauria de ser, i no referent al que és”. Baixauli lamenta que “en lloc de mirar endavant, vivim de la nostàlgia, dels fantasmes, del revers de l’ontologia”, és a dir, “en un present ancorat en el que va passar”. I és que, al món de l’art, també batega un “anhel de democratització”. I en el darrer assaig, Tobies Grimaltos posa en valor la importància de la seua especialitat, la filosofia, per entendre el món que ens envolta.
Salvar, siga com siga, la democràcia en el seu sentit més pur i en en totes les seues dimensions. Aquest és el punt coincident de les aportacions del llibre coordinat per Muñoz. Una brúixola enmig de tanta desorientació.
(Article publicat a El Temps digital, 21-1-2024)
