Sal·lus Herrero i Gomar
Era el proppassat mes de novembre. Vaig entrar a comprar llibres a Fan set. Només passar el corredor de l’entradeta, a l’esquerra, en una tauleta d’exposició, hi havia un munt de llibres de Maria Antonieta, entre d’altres, em sembla que ja era la segona edició, però no ho podria assegurar, el vaig mirar de reüll; vaig pensar, uns instants, si pagava la pena comprar-lo i ho vaig deixar córrer perquè ja n’havia comprat massa, per al pressupost… Vaig vacil·lar també en pensar si seria un llibre admirable de Stefan Zweig, com El món d’ahir. Memòries d’un europeu, traduït per Joan Fontcuberta, Quaderns Crema o com d’altres, potser no tan extraordinaris, amb tocs de romanticisme i sensibleria, tot i que la seua obra no és sobrera, malgrat algunes de les seues posicions ideològiques lligades a l’enyorança de «l’imperialisme» austro-hongarès o al militarisme i bel·licisme prussià, com analitza Antoni Monterde a Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, editor Lleonard Muntaner, 2020; m’interrogava si pagava la pena analitzar aquest afer d’una regina guillotinada, després de la seua vida de luxe i de frivolitats de la moda a Versalles i al Trianon, com a reina del Rococó, en fugir pels camins de Varennes davant l’animadversió de l’opinió pública per la crisi econòmica, afers bruts lligats al collaret de diamants i els continus enfrontaments de «Madame Dèficit» amb l’Assemblea Nacional que atien i fan esclatar la Revolució Francesa… Perquè segons com, pot donar peu a la ‘cursileria’ lacrimògena de les monarquies i l’aristocràcia, que tant li agradava a la meua mare, Sisi Emperadriu, Dónde vas Alfonso XII?, Doctor Zhivago, Allò que el vent s’endugué, etcètera, eren els seues favorites per posar-se a plorar, com una magdalena… Concloia: «Ai, Senyor, totes les ‘revolucions’ acaben devorant els seus fills». Una tercera, diguem-li, «intuïció», que em va fer abstenir-me, fou considerar que si hi havia tants llibres, serà un best-seller, cal fugir com de la pesta… Un tema molt tractat, a principis dels anys vuitanta, 1982, Etore Scola, per La nit de Varennes, va guanyar la Palma d’Or a la millor pel·lícula al festival de Cannes, on Lluís XVI, la reina, Casanova, Restif de la Bretonne, una dama de Maria Antonieta i l’estatunidenc Thomas Paine compartien viatge, en novel·la de Catherine Rihoit; el Camí de Varennes va ser una novel·la escrita per Alejando Dumas, pare, sobre aquests mateixos fets… Al teatre, aquest període revolucionari ha estat tractat amb obres sobre Marat-Sade de Peter Weis i d’altres (Wajda…); i tanmateix, no he vist encara la Maria Antonieta de Sofia Coppola, inspirada amb aquesta obra d’Stefan Sweig… Quan volem justificar una decisió, en un sentit o en un altre, no ens manquen «motius».
Aleshores, no havia llegit la faixeta de la segona edició que posava: «He llegit Maria Antonieta en dos dies amb l’ai al cor. Com s’enlaira i enlaira fins al final. Era matèria per a un mestre i vostè és un mestre en la matèria. Estic entusiasmat», Joseph Roth; «Tinc una obsessió malaltissa. No puc desenganxar-me de Maria Antonieta», Juliana Canet; «Un prodigi. Quina meravella, de vegades, l’art, la literatura», Núria Cadenes, Vilaweb; «Meravella de llibre. Que bé que hi sigui en català!», Anna Guitart». La publicitat de la faixeta és encertada. Aquest llibre de Stefan Sweig: Maria Antonieta. Retrat d’una caràcter mitjà, traduït de l’alemany per Ramon Farrés, ed. La Segona Perifèria, 2023; el títol original: Marie Antoinette. Bildnis eines mittleren Charakters, 1934; l’havia acabat d’escriure el 1932, on signa com S. Z. i posa la data.
L’article de Joan Garí a La Veu dels Llibres és molt bo: ho podeu comprovar si voleu entrar-hi, perquè ho sintetitza de manera molt amena i ‘desinvolta’: en remarcar, com fa Zweig, la banalitat d’una vida que només en la tragèdia final esdevé «llegenda» i «heroïcitat», en fer de la necessitat «virtut»; «un gran guinyol que culminarà en la guillotina»; «una xiqueta amb el cap ple de pardals, a qui la vida converteix en reina i després hi perd el cap diu alguna cosa sobre la vida humana en general»; explicita la procastinació de l’operació de fimosi de aspirant al tron reial que fa que no es consume el matrimoni i passe la mà per la paret, en un celibat forçat, fins als set anys de casats, la qual cosa, seguint a Freud, desencadenarà el caràcter impulsiu, alegre, juganer, poc reflexiu, ·capriciós» i «explosiu» de la reina que arriba, en els libels «revolucionaris», patriarcals, als «furors uterins» d’una libidinositat depravada i elefantíssiaca i inclús, en el cim de l’acusació de ‘perversitat’, als costums lèsbics, i fins i tot d’incest amb el seu propi fill, al qui tant sa mare com la beata de la seua tia, l’haurien ensinistrat en la masturbació… en mostrar la imatge d’una Revolució, «puritana» i d’»imaginació febril»… El rei és un calçasses, sense pena ni glòria, que mentre el deixen caçar i menjar bé, sobretot vi i formatge, com tots els reis, li concedeix tots els capricis a la seua esposa i el dia de la presa de la Bastilla, al seu diari escriu, «Rien» i se’n va a dormir a les deu de la nit, com és el seu costum… «Rien de rien», diu Garí, només que és la metxa d’una Revolució que els tallarà el coll… Una síntesi, fins i tot entretinguda i divertida.
En llegir-lo, vaig pensar que no calia dir res més, només recomanar-lo, que és el que faig; ara de manera més seriosa, com adverteix Garí, i explicita Zweig a la Nota final, per tal d’escriure amb rigor i justícia, en deixar de banda la demagògia, s’ho ha llegit tot sobre el cas particular de Maria Antonieta, les cartes de Maria Antonieta amb la seua mare, Maria Teresa, reina d’Àustria, amb l’ambaixador d’Àustria a França, amb el seu germà, l’emperador Josep II, amb el seu amant, esmenta les fonts consultades, millor dit, les que no han estat utilitzades i per quins motius. En considerar-les sensacionalistes, exagerades, les falsificacions documentals, les apologies o libels, «Els testimonis orals sobre Maria Antonieta tampoc no ofereixen, pel que fa a la fiabilitat, gaires garanties que les cartes. Si en tractar altres períodes ens queixem de la manca de memòries i informacions de primera mà, en el cas de l’època de la Revolució Francesa més aviat ens planyem que n’hi ha massa. En dècades ciclòniques, en què una generació és llançada d’una onada política a la propera sense aturar-se, rarament queda temps per a la reflexió i la visió de conjunt; en el lapse de vint-i-cinc anys, una sola nissaga viu aleshores les transformacions més inesperades, experimenta gairebé sense pauses l’última florida i l’agonia de la monarquia, els primers dies benaurats de la Revolució, els esgarrifosos del Terror, el Directori, l’ascens de Napoleó, el seu Consolat, la seua dictadura, l’imperi, l’hegemonia mundial, mil victòries i la derrota decisiva, de nou rei i altra vegada, durant cent dies, Napoleó. Finalment, després de Waterloo, arriba la gran pausa; en un quart de segle s’ha desencadenat una tempesta mundial sense parió. Ara la gent es desperta de la seua por i es frega els ulls. D’entrada se sorprenen de ser vius encara, després de tot el que han arribat a viure en aquell període de temps – a nosaltres ens passarà el mateix quan la marea que ens agita sense parar des del 1914 s’hagi tornat a calmar- i ara des de la riba segura, volen repassar amb calma i de manera conseqüent allò que han presenciat i viscut de manera confusa i turbulenta. En aquell moment tothom vol llegir la història en els records dels testimonis, per tal de reconstruir per a si mateix els esdeveniments desordenats; per això, a partir del 1815 sorgeix una conjuntura per a memòries tan candent com entre nosaltres després de la guerra mundial per a llibres sobre el conflicte…».
Notem com Zweig, relaciona el moment de la Revolució Francesa amb els moments posteriors a la primera guerra mundial per tractar d’entendre, d’orientar-se, analitzar els corrents de fons i les perspectives de futur que li esperen, «impacientment»… Com podríem fer nosaltres, en fer un balanç dels darrers cinquanta anys, des de l’atemptat d’ETA al president del Govern de la dictadura, Carrero Blanco, el 1973, ara mateix quan a molts Governs municipals i autonòmics de l’estat espanyol, tornen alguns dels seguidors ideològics d’aquells feixistes que, al soterrar d’aquell deixeble de Franco, per a perpetuar la dictadura, cridaven rabiosos i enfurismats: «Tarancón, al paredón!»… Com ara criden «Puigdemont al paredón», els jutges d’extrema dreta d’inventen, de manera delirant, «trames russo-catalanes» o ‘terrorisme’ en les mobilitzacions del Tsunami democràtic i els CDRs, on puc donat testimoni de l’absolutíssim pacifisme que hi havia… El 1973, a punt de morir el dictador, semblava que aquells facciosos volien continuar passant pel paredó, com havien fet des del 1936 a tota la gent que no pensava com ells; no en tenien prou en haver fet un colp d’estat contra la Segona República, una guerra de tres anys, amb centenars de milers de morts i exiliats i milers d’assassinats en una postguerra sense fi… Ara mateix, al segle XXI, l’extrema dreta espanyola, voldria reeditar un altre colp d’estat, judicial, que els garantís quaranta anys de «democràcia» seguint els principals principis del moviment nacional espanyolista, una monarquia i estat profund al seu servei.
A la Introducció, reconeix Zweig que «Escriure la història de la reina Maria Antonieta significa recollir un procés de més de cent anys en el qual acusadors i defensors es contradiuen amb la més gran vehemència. El to apassionat de la discussió ha estat propiciat pels acusadors. Per colpir la reialesa, la Revolució va haver d’atacar la reina, i en la reina, la dona. Però la veracitat i la política rarament van de bracet, i quan es pretén assenyalar una figura amb finalitats demagògiques, no es pot esperar que els lacais al servei de l’opinió pública es mostrin gaire justos.» Des del primer moment, Sweig, tot i les mostres d’imparcialitat, «pren partit»; es ‘comprensible’, ell, nacionalment, és austríac i considera que la monarquia del seu imperi, va ser un signe d’estabilitat en la pugna de les nacions europees per esdevenir estats, tot i que d’aquests afers, amagats, no en diu massa… Zweig estava afligit perquè responsabilitzava de la caiguda de l’Imperi austro-hongarès el desastre de la Primera Guerra Mundial… Assenyala, l’autor, amb rigor, que «Contra Maria Antonieta no es va estalviar cap mitjà, cap calúmnia, per portar-la a la guillotina», i a la «Louve austrichiennne» se li va atribuir sense vacil·lar qualsevol vici, qualsevol baixesa moral, qualsevol forma de perversitat en diaris, opuscles i llibres; fins i tot a la mateixa casa de la justícia, a la sala d’audiències, el fiscal va comparar emfàticament la «viuda Capet» amb les dones més depravades de la història, amb Messalina, Agripina i Fredegunda. Quan el 1815 un Borbó va tornar a pujar al tron de França, es va passar a l’altre extrem: per afalagar la dinastia, la imatge demonitzada es pinta amb els colors més mel·liflus. No hi ha cap presentació de Maria Antonieta d’aquesta època que no vagi acompanyada d’un núvol d’encens i d’una aurèola de santa. Els cants de lloança se succeeixen, es defensa aferrissadament la virtut intocable de Maria Antonieta, se celebra en vers i en prosa en seu esperit de sacrifici, la seva bondat, la seva heroïcitat irreprotxable; i un vel d’anècdotes humitejat abundosament amb llàgrimes i teixit majoritàriament per mans aristocràtiques cobreix la faç de la «reine martyre». Els monàrquics no dubtaven ni dubten mai de les responsabilitats socials, econòmiques, opressions, malvestats, guerres, decrets, corrupció, dret de cuixa, dels abusos del poder, d’una sobirania absoluta, sense cap limitació o amb molt poques per ofegar els drets, les llibertats, les llengües i les cultures dels altres, en aquest cas, les llengües i cultures distintes al francès… Tant davant la monarquia borbònica, com durant la república, han seguit tractant d’exterminar la llengua catalana, sense cap respecte, consideració ni reconeixement.
I conclou: «La veritat psicològica es troba aquí, com en la major part de casos, a mig camí. Maria Antonieta no va ser ni ka gran santa dels reialistes, ni la meuca, la «grue», dels revolucionaris, sinó un caràcter intermedi, una dona corrent en realitat, ni singularment llesta ni singularment nècia, ni foc ni gel, sense una força especial per fer el bé i sense cap mena de voluntat per fer el mal, la dona mitjana d’ahir, avui i demà, sense tendència al demoníac, sense tirada a l’heroisme i per aquest motiu, en aparença, difícilment objecte d’una tragèdia. Però la història, aquest gran demiürg, no té cap necessitat d’un caràcter heroic com a protagonista principal per aixecar un drama estremidor». I a la manera hegeliana, tracta de trenar el personatge i microcosmos de la monarquia borbònica a França i sobretot la personalitat particular i concreta de Maria Antonieta, que n’és el fil conductor, amb el ‘destí’ que li va propiciar la Història «universal», en paraules de Sweig tocades per Hegel…
En algun moment, observem aquesta influència de Hegel i inclús de Marx, en l’escrit de Stefan Zweig, quan analitza el context de la monarquia absolutista, designada per l’aristocràcia amb el dit per Déu, i el cas concret del collaret de diamants i l’odi social que s’acumula i creix per banda del «poble» a la recerca del boc expiatori de la Bíblia, adverteix: «Durant una període llarg s’ha ajupit obedientment tot confiant que vindrien temps millors; a cada nou Lluís ha brandat amb entusiasme les banderes, ha treballat i ha pagat tributs devotament al senyor feudal i a l’Església, però com més s’ajupia, més forta era la pressió, amb més avidesa li xuclaven la sang. A la rica França, els graners són buits, els masovers s’empobreixen; a la terra més ufanosa, sota el cel més bell d’Europa, escasseja el pa. Algú n’ha de tenir la culpa; si uns no tenen prou pa, ha de ser perquè d’altres endrapen massa; si uns son escanyats pels seus deures, n’hi ha d’haver d’altres que s’han atorgat massa drets. A tot el país sorgeix de mica en mica aquella sorda inquietud que precedeix sempre creativament qualsevol idea i qualsevol cerca diàfanes. La burgesia, a qui un Voltaire, un Jean-Jacques Rousseau han obert els ulls, comença a jutjar, a blasmar, a llegir, a escriure i a fer-se entendre de manera autònoma; de vegades una llampegadissa llunyana ja anuncia la gran tempesta: se saquegen granges i s’amenacen senyors feudals. Una gran insatisfacció plana des de fa temps com un núvol negre sobre el país sencer».
Zweig, com si fos un notari, dona fe de com es forneix aquesta tempesta i com «tota la indignació es descarrega com una cascada sobre la reina rutilant, frívola i dilapidadora. S’ha trobat culpable dels deutes de l’Estat. Ara la gent sap perquè els bitllets tenen cada dia menys valor i el pa cada vegada és més car i els impostos més alts: perquè aquella meuca fa revestir pròdigament de brillants tota una habitació al seu Trianon, perquè envia en secret al seu germà Josep, a Àustria, cent milions d’or per a la seva guerra, perquè cobreix de pensions i prebendes els seus amants i les seves amiguetes. La desgràcia té de sobte un motiu, la bancarrota una causant, la reina un altre nom. «Madame Dèficit», li diuen des d’una punta a l’altra de França: l’expressió queda estampada a la seva esquena com si fos una marca a ferro roent». Més encara, «Els voluntaris i soldats de la guerra americana parlen fins en els pobles més necis d’un país democràtic on no hi ha ni cort, ni rei, ni noblesa, sinó tan sols ciutadans i més ciutadans, igualtat i llibertat absolutes. ¿I no ho diu ja al Du contrat social de Jean-Jacques Rousseau i, de manera més fina, dissimulada, a les obres de Voltaire i Diderot, que l’ordre monàrquic no és de cap manera l’únic món volgut per Déu ni el millor de tots els existents? L’antiga veneració muda i sotmesa aixeca per primera vegada el cap, encuriosida...». Kant, un dels millor representants de la Il·lustració alemanya, celebrarà aquest moviment revolucionari francés que qüestiona la divinitat de la monarquia absolutista i posa els fonaments per alçar societats democràtiques, estats de dret i de llibertats.
Quan Stefan Zweig escriu aquest llibre sobre Maria Antonieta, entre els anys vint i trenta del segle XX, hi ha l’enfortiment del moviment feminista, la lluita de les sufragistes comença a obtenir alguns fruits primerencs i del tot insuficients (encara ara); les dones comencen a reivindicar la igualtat i el reconeixement a tots els àmbits que, només uns anys abans, havien estat reservats als homes com a privilegis de casta, classe i gènere… Hi ha un intent de restitució dels drets de Maria Antonieta, com a dona, subjecta a la monstruositat de les lleis de ferro que marquen les monarquies per tal de sotmetre-les al paper de procreadores i reproductores al servei del tron; casada als catorze anys, arriba a França i es troba enmig d’aquests vergonyosos secrets d’alcova, set anys d’impotència reiterada i constant, sense que Lluís XVI, amb fimosi, puga consumir l’acte matrimonial per excel·lència que pot salvaguardar el seu càrrec de rei, les conspiracions familiars de palau, la vida regalada dels monarques enmig de crisis econòmiques greus, les reivindicacions dels drets de la ciutadania, homes i dones, enmig d’una excitació creixent i com la còlera del poble fa inevitable una revolta general. L’anàlisi sobre l’enorme mediocritat política dels dirigents de l’època del Terror a la Revolució Francesa és interessant i mostra les precarietats del fanatisme, com en nom de la «República» és genera el caos i un terror generalitzat, el pas de Versalles al Temple i La Conciergerie, les acusacions infames contra Maria Antonieta, ara, per imaginacions moralistes de beateria reescalfada, em deixava atònit mentre ho llegia, perquè era propi d’un tribunal de la Inquisició, lluny de les idees polítiques i filosòfiques de la Il·lustració, la racionalitat… Pures supersticions i falòrnies, tant en aquestes acusacions patriarcals, puritanes i misògines, com les que fan per tal de continuar l’extermini de les altres llengües, cultures i pobles de l’Estat de la França, distintes al francés.
La possibilitat d’acusar a Maria Antonieta i a Lluís XVI del crim «d’alta traïció» (que ara s’ha posat de moda) perquè els girondins obliguen al rei de França a declarar la guerra al «rei d’Hongria». Els exèrcit es posen en moviment. No podem obligar, recorda Sweig que «els conceptes «nacional» i «nació» al segle XVIII encara no estaven inventats: és tot just la Revolució Francesa que es disposa a conformar-los per a Europa. El segle XVIII, en les idees del qual està indissolublement ancorada Maria Antonieta, encara no coneix cap altre punt de vista que el purament dinàstic: el país pertany al rei; on hi ha el rei, hi ha el dret; qui combat a favor del rei i de la monarquia, lluita tant sí com no per la causa justa. Qui està en contra de la reialesa és un insurrecte i un rebel, encara que defensi el seu país. La total indefinició del pensament patriòtic produeix sorprenentment en aquesta guerra una posició antipatriòtica del sentiment al costat contrari; els millors alemanys: Hlopstock, Shiller, Fitche, Hölderlin, anhelen per mor de la idea de llibertat la derrota de les tropes alemanyes, que encara no són tropes populars, sinó els exèrcits de la causa despòtica […] Mentre que a França el rei i la reina saluden la desfeta de les pròpies tropes com un avantatge personal. Tant en una banda com en l’altra, la guerra no persegueix els interessos del país, sinó una idea espiritual, la de la sobirania o la de la llibertat»… Zweig conclou que «Serà justament aquesta guerra la que creï els exèrcits populars, la consciència de poble i amb això la terrible lluita fratricida de nacions senceres, la que engendri la idea del patriotisme nacional i la transmeti al nou segle».
No només és una història dels amors entre Maria Antonieta i el seu amant Fersen, un xicot de la noblesa rural sueca, disposat a tot per defensar a la reina de França, l’únic ancoratge emocional de la reina abans de la seua mort… És també un moment on la sobirania absoluta dels monarques passa a raure en el poble i no en la voluntat dels deus, com defensaven els jutges i el clergat jusnaturalista i reaccionari vinculats a l’església catòlica que consagraven les monarquies i els imperis, com una benedicció del cel… malgrat les facticitats de corrupció, massacre, guerres i espoliació dels altres. En realitat, descriu, sobretot, un context apassionant, on les històries «particulars» queden definides per traços «universals» (Hegel). Es mostren impotents per conciliar dues cosmovisions antagòniques i, aleshores, irreconciliables; «la monarquia constitucional» serà un invent, posterior, per conciliar un residu medieval que s’ha perpetuat, en la posada de certs «límits», amb procediments, lleis i societats de vindicacions democràtiques i referents als drets humans (en principi només reconeixien els dets dels homes). Les dones que reclamaren els drets de les dones i les ciutadanes, Olympe de Gouge i Théroigne de Méricourt, properes als girondins, van ser guillotinades pels seus adversaris jacobins.
Des dels Països Catalans, davant la Revolució Francesa, al meu parer, toca analitzar i preguntar-nos, entre altres qüestions, per què canvien els règims de la monarquia a la República, però es perpetuen algunes pràctiques d’opressió, de dominació i minorització de les nacions, llengües i cultures minoritzades? El que es coneix com la Catalunya del Nord (Cerdanya, el Comtat del Rosselló (Capcir, Vallespir, Conflent), que va ser regalada, el 7 de novembre de 1659, per Felip IV de Castella i III d’Aragó al rei de França Lluís XIV, sense consultar a les Corts Catalanes ni als propis afectats; comença un procés assimilacionista, de persecució de la llengua catalana (de l’occità, cors, bretó, basc…), que la Revolució Francesa va continuar i inclús en incrementar el seu anihilament; es va imposar un jacobinisme uniformitzador, que l’Estat espanyol va imitar; enmig d’aquest marc de vulneració de drets individuals, socials i col·lectius, no entenc des de quin paradigma, Sweig, de cultura alemanya, més federalista i confederal, qualifica els ‘girondins’, com el pitjor bàndol de la Revolució Francesa… Si més no, en la guerra entre jacobins i girondins, aquests darrers sembla que respectaven més la descentralització, la confederació,, els drets de les dones i el respecte a l’autogovern i a la diversitat lingüística, cultural i nacional… Al meu parer, Habermas, al seu impressionant treball sobre ‘Facticitat i validesa’ relatiu a afers politico-jurídics, fa lloes excel·lents a la Revolució Francesa, com a bressol de la democràcia i l’universalisme, però no analitza els reiterats intents de la revolució francesa pel no reconeixement dels altres i per tal d’anihilar la diversitat lingüística, cultural i nacional, distints al merament francés.
