Sal·lus Herrero i Gomar
Després d’uns anys sense publicar novel·les, Esperança Camps Barber (Ciutadella, 1964), escriu i publica La por, Edicions del Bullent, Picanya, 2023, pp. 175. Una mena de ‘cròniques’ d’infantesa, del seu entorn familiar, el calvari del col·legi de monges, del poble «de mala mort», que deia sa mare, de la platja i la mar, de les parets salades que toca i llepa amb els dit i la llengua, sovint amb les seues amigues, per tastar el sabor de l’aire i de les ones d’una sal de la terra que no aconsegueix albirar… Els pares no eren feliços. Ho escriu des del present, per desfermar els nusos de sa vida; escriu perquè sent veus que li venen de dins i no pot deixar-les córrer, vol deixar constància d’un recorregut vital concret, per saber d’on ve, per entendre’s i explicar-se millor, per mostrar algunes ferides, els traumes que acumulem del nostre passat, les coses que ens han forjat i com ha estat la seua resistència i supervivència, enmig d’una indefensió i desemparament profund, sota l’aparença de robustesa i un «benestar» tangible on sembla que no manca de res… I tanmateix, es visibilitza la fragilitat i la vulnerabilitat, a la vora d’un penya-segat permanent, on es fotografia la mort i una corrua de formigues devorant el cadàver de l’home que li tocava les mans i la galta a la mare de la filleta… Li agrada sentir el sol, el vent a la cara a la vora de la mar salada, amb les algues seques, per revifar, per reprendre la vida quan se n’ha anat de sa casa i les ganes de viure ofegada han marxat.
Per descomptat, escriu des de l’ara: «Escric que ara ja no tenc bonics els cabells. Ni són llargs. Ni són suaus. Ni són quasi rossos ni una mica rinxolats. Són blancs. Pràcticament blancs del tot. No me’ls tenyesc. Encara soc jove em diuen si te’ls tenyeixes els tornaràs a tenir tan preciosos, sedosos, com els tenies quan eres una al·loteta. No em diuen que els tindré sedosos com quan les filletes de l’escola m’estiraves la coa i em feien mal. T’has de tractar amb cura, si et veus bonica per fora et sentiràs millor. Em diuen coses però com que no són les meues veus no les escolt. No en faig cas i no em tenyecs els cabells. Sembla que fins que no em deixe anar del tot no sabré exactament que som. Es veu que la cosa va així […]». I tanmateix, escriu també, des de la xiqueta que ha sigut, als sis, set o dotze anys, la que rep escopinadesseques i blanques, com si foren de cavall, a la que li estiren de la cua, a la que les monges la forcen a menjar una sopa de ceba que no li agrada tot i que serre els llavis, li obrin la boca amb la cullera per fer-li engolir la menja que vomita a sobre de la monja i li diuen «porca», no et rentaràs, si pregunta quina dona va parir a Déu i a la vergemaria li tapen la boca, amb insults, amb amenaces, càstigs, agressions, «les amigues» esdevenen espies per observar les «rareses» de la casa dels seus pares, els seus viatges a l’estranger, si porten doblers i regals, si condicionen la cuina d’eines tecnològiques que cap altra gent del poble no té, si miren revistes lluentes de l’estranger, volen fer de models, si la menyspreen perquè viuen de lloguer i no tenen una casa en propietat, que remarquen, amb cruesa, per distingir-se i assenyalar una distància social, una posició de ‘superioritat’ compensatòria… Enmig d’aquest món de teatre familiar, enyora les besades i abraçades de sa mare, que l’estime del tot, una mare que li retrau que menja menjar que la pot engreixar (xocolata, ensaïmada…), tot i que és prima i la metge li recomana vitamines, però sa mare no vol que en prenga perquè es tornarà una bolla, li demana que es faça la desmenjada i deixe restes de menjar al plat perquè «no som uns morts de gana»… com altres desmaiats, que no tenen on caure morts; i, en canvi, les monges exigeixen que s’ho acabe tot del plat perquè no ha de sobrar mai res ni s’ha de llençar el menjar amb tanta gent que pateix fam al món… I les monges remarquen que hi ha filletes nascudes del pecat, que no tenen pares perquè Déu se’ls ha emportat perquè eren dolents… Criatures, filletes, d’un Déu tirànic i salvatge.
Tot i la família, el col·legi, la criada que fa olor de llimona i l’aprenentage de l’alemany i l’anglés, mostra les seues incerteces i inseguretats, les seues pors més íntimes, profundes i «familiars», del seu entorn, tem que sa mare no torne per la nit mai més, que no deixen eixir de la comissaria i tornar a casa el seu pare detingut potser per un malentès, sent les murmuracions dels altres, tem que la deixen interna per a sempre en el col·legi del monges on roman tancada sempre que els seus pares se’n van de viatge, tan sovint, perquè és la forma de vida i de feina dels pares… La diferència d’edat entre els seus pares, les discusions, la serietat, el silenci, les absències, les inquietuds sobre el cos, les tensions, els abusos de poder… La xiqueta li i pegunta si el pare la tornarà a gravar a sa mare amb una màquina de fer films, nua a sobre del llit, només tapada per un llençol, i es respon amb una bufetada sobre l’al·lota… Hi ha preguntes que no es poden fer. Prohibit fer interrogants vedats, els tabús del sexe i d’una vida constricta.
Analitza el sexisme, la violència de gènere, les marques del seu cos i de la seua ànima arran de «l’educació» rebuda, la vida d’una família acomodada, una mica ‘especial’, per a l’època aquella, el pare té un fill major amb una dona anterior que viu a un país estranger, una família de classe mitjana, però, diferent a la mitjana, amb cotxe de luxe, criada, diners, viatges, regals, però, tot plegat, sembla que penja d’un fil, de l’angoixa permanent d’una xiqueta que lluita, enmig d’una guerra interior, perquè l’estimen, per rebre algun bes de sa mare que xerra amb altres homes; la filleta, com tots, no vol provar que li peguen, vol rebre algun bes de son pare, que fa bon olor, d’un tarannà més comprensiu i afectuós, més fatigat, es tanca al seu despatx a treballar i parlar per telèfon, sovint, mira de manera estranya a la seua esposa, enmig d’un context polític, dictatorial, on l’estima no existeix enlloc més que en les pel·lícules d’amor, en les rondalles i en els contes de fades i prínceps blaus… Hi ha besos de la mare que puden a whisky, quan es torna lletja, quan es pinta els llavis de manera exagerada, quan plora i diu que no plora… quan l’arrossega en estirar-la cap a casa, d’on ha fugit amb la seua màquina de fer fotos al cel.
El llibre és fruit d’un manament que li fan les seues veus interiors, ella les sent i les obeeixi desferma un nus rere l’altre: «La veu redona de l’orella operada mana i jo obeesc. Escric. Escric que les altres filletes es van posar de la banda d’aquella filleta que deia mentides i a vegades m’estiraven la coa i jo no ho deia a ningú i estrenyia les dents per no plorar. No escric que em sentia sola»…Com els massatges, quan troben els nucs de les tensions musculars i es treballen amb els dits per desfer-los, destensar i relaxar el cos, així escriu sobre la vida d’una filleta a un poble de mar, on li agrada capbussar-se i mirar, sempre pendent, com sa mare, bella, jove i elegant, xerra amb altres. homes. La xiqueta descriu alguns dels seus patiments perquè no li ve la regla, vol posar-se una compresa per dissimular, sofreix perquè les mamelles se li han fet més grans que les peres o les taronges i alguns li diuen que s’han tornat «melons» i s’interroga sobre el significat d’aquestes denominacions, quan el cos de les dones es definit pel volum de la fruita… La meua pròpia mare, en aquestes circumstàncies, pel que fa a la fesomia del cos, advertia: «Ningú està a gust amb el que té, si les tens xicotetes, les vols grans, qui les té grans, les vol menudes», i concloïa: «sempre vols el que no tens»… I encara afegia: «Hauria de ser l’amor i la justícia, però és l’enveja i l’odi els qui mouen el món».
La xiqueta té por de tots animals i d’alguna gent, té por de l’home del sac, té por de les monges i de l’internat, té por, curiositat i compassió d’un home que parla sol i no està bé perquè va perdre una guerra i ella es diu i escriu: «Soc una guerra perduda. Escric que hi ha un home que parla tot sol a la plaça de l’església sempre al mateix lloc sempre amb rocs a la boca». Li agrada la platja, la mar, tastar la paret salada, l’olor forta del peix, es compadeix dels pescadors i vol comprar peix però sa mare li diu que el peix es compra al mercat, d’on l’hauran tret el peix aquests? A la filleta li agrada dibuixar un arbre dins la mar, voldria fer-li preguntes a sa mare que no gosa fer perquè no s’enfade i tem que deixe d’estimar, vol arreplegar caramels de les cavalcades dels Reis d’Orient que sa mare no vol que plegue de terra, ni que agafe un xiulit que ha recollit i vol que el llance i no ho fa perquè l’estreny ben fort amb la mà i el guarda com un tresor arrancat al cabreig del caprici de la mare… La por, en realitat, són les pors, que tots tenim, les paüres que hem tingut, els temors que tindrem i no ens els podrem treure del damunt… i que no solem esmentar per por que, els altres, ens facen més mal encara; les pors que servem en secret per no afeblir-nos més, per no esdevenir més indefensos, més dèbils encara que els múltiples tremolors de les tempestes i naufragis de la infantesa i de la vida.
Em sembla que he llegit que hom deia que l’estil d’aquest llibre d’Esperança Camps, La por, era arriscat, perquè és un risc escriure com una al·lota; pot ser esmunyedís i complex, però, ha reeixit del tot, amb records, exercici de memòria, de creativitat, de literaturització i exposició dels patiments i els ‘gojos’ de la infantesa; és una decisió valenta, s’obri en canal, més també escriu des de la distància dels cinquanta-tants anys, per exhibir parts del microcosmos de la vida quotidiana d’una xiqueta, per recompondre’s, per conèixer millor la geografia, el mapa i els meandres de les pors que sempre s’amaguen pels racons de les nostres vides… I en escriure-les potser és la millor manera d’aüixar-les, d’exorcitzar-les, de desempallegar-se-les de sobre, per «derrotar-les» una mica, perquè no ens facen més por els traumes familiars que hem arreplegat des de la naixença fins a la mort. Des que naixem, que anem guanyant pors, en col·leccionar els temors més recondits… les cicatrius del més enllà de la pell.
Probablement, ha fet un exercici reparador perquè els lectors s’emmirallen en altres infanteses i analitzen la seua pròpia, on també hi ha solitud, abusos de poder, arbitrarietats, discriminació, violència, silencis, repressions, dominació, mordasses, pors, manca i recerca d’estima i de sentit en una vida que no entenem del tot… Perquè encara som massa petits i el caos, l’atzar i l’absurditat ens envaeixen amb consignes antagòniques que ens fan descobrir la diversitat del món. Perquè patim en silenci, ens peguen, ens estiren els cabells, ens escopeixen i ens esculpeixen, es prohibeixen les preguntes, ens omplen d’incerteses, les fragilitats ens angoixen, les vulneracions, la injustícia i les indignitats també i ens cal aire per alenar i no asfixiar-se… I voldríem, capbussar-nos en les ones de la mar i esdevenir peixos de colors per aixoplugar-nos rere una roca forta i fugir cap a un altre mar, cap a un altre vent, cap a uns altres cels, cap a una altra terra, més lluny. On no ens puguen causar més sofriment… Llegir La por d’Esperança Camps és atrevir-se a desxifrar el trencaclosques particular i general de les pors de la infantesa i de bona part de la vida; visitar alguns nussos de la por i recórrer els corriols dels sentiments més íntims, privats, vetats i ocults que, d’habitud, no es gosen mostrar…
