Sal·lus Herrero i Gomar
Els diferents governs de l’administració autonòmica valenciana, a les distintes escales (municipal, diputacions i Generalitat), en mans de la dreta extremista, generen conflictes lingüístics per tal d’arraconar, invisibilitzar i fer retrocedir, encara més, l’aprenentatge i l’ús social de la llengua pròpia del País Valencià a tots els àmbits; una llengua i cultura oficial i ‘vigent’, que compartim amb la resta del domini lingüístic catalanoparlant. Una realitat lingüística, cultural (i, també, ‘nacional’, tot i que es tracte de negar, suprimir, tabuitzar i castrar per tots els mitjans) que és maltractada de diverses maneres per aquells que estan obligats, per llei, a protegir-la, defensar-la i promoure-la… segons proclama la «seua» constitució espanyola, que tracten de patrimonialitzar, des d’una lectura ‘neofranquista’ unidireccional, on l’única lectura es fa no des de l’estat de dret, si no des de l’estat al servei de les dretes; i també un Estatut, minvat, restringit i reescrit des dels inicis pels polítics centralistes a les ordres de Madrid i no al servei dels interessos, decisions i necessitats vitals del nostre país.
Per tot això, enmig d’aquestes fosques tempestes, m’ha plagut llegir alguns llibres sobre afers lingüístics, entre els quals, un de petit format, però de contingut ben escaient i actual, de la Gemma Pauné Xuriguera: Alcover i Fabra, dos lingüístes en acció. Història d’un antagonisme, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona, Episodis de la història, núm. 369, 2021 on narra un enfrontament que va sacsejar la societat de la primera meitat del segle XX i ha arribat, més calmada, fins al segle XXI, quan Aïna Moll va tractar de fer uns síntesi de les aportacions d’ Alcover i la seua Lletra de convit i les de Fabra i la seua Gramàtica i normativa modernitzadora del català; d’aquests llibres he extret algunes lliçons a la llum d’aquesta desgraciada actualitat que patim, de nou, i arrosseguem, des de fa tants anys.
No obstant això, estic segur que, encara n’extrauré més ensenyances, quan termine de llegir del tot el llibre del filòleg Gerard Furest, Decàleg irreverent per a la defensa del català, de la Bblioteca del Núvol, quarta edició, 2023, del pròleg Jordi Martí Monllau, on exigeix (Martí) fer-se mereixedors del nostre respecte, per posar fi a les reverències i submissions lingüístiques. Gerard Furest tracta de sacsejar amb propostes positives els catalanoparlants que es dobleguen davant els paladins del ‘bilingüisme harmònic’, s’encongeixen davant la catalanofòbia descarada o es rendeixen davant la inèrcia colonitzadora del món globalitzat; i adverteix que el retrocés d’una llengua minoritzada no és fàcilment reversible. Perquè el català davant de tantes agressions, inhibicions, omissions i atacs, corre el risc de convertir-se en un idioma oficial, cada volta, més residual, per la pèrdua de l’autoestima i l’assertivitat dels catalanoparlants. Tracta, Furest, de desmuntar els prejudicis i perversions que contribueixen a aquest retrocés de la nostra llengua a tot el domini lingüístic catalanoparlant, especialment al País Valencià i a les Illes, davant d’uns governs d’insensats, del PP-Vox, que no portaven als seus programes electorals que arraconarien el valencià, el nostre català, tot el que pogueren… Abans d’iniciar aquest llibre de Furest, hi ha dos paràgraf de Manuel de Pedrolo:
«Ningú no pot dir amb un mínim de lògica i de sentit comú que respecta, admira o estima la llengua catalana i vol que sobrevisqui (…) si al mateix temps no fa tot el que cal perquè aquesta llengua vegi el restabliment de totes les prerrogatives»
«Conviure és viure els uns amb els altres i no pas els uns sota els altres»
També, el llibre de l’escriptor centenari, Josep Vallverdú (Lleida, 1923), a La llengua viscuda, edicions 3i4, València, 2023 ens conta el que va costar salvar el mots i reeixir dels intents de la dictadura de genocidiar la llengua i la cultura catalanes, anota les primeres editorials en català, des de Lleida estant, el tímids intents de recuperació després del desastre de la guerra, enmig de la postguerra franquista, la censura totalitària, el 1959 presenta la seua novel·la Festa Major als premis Víctor Català (datat de 1953), el Recull de Blanes (data dels anys quaranta), els Ciutat de Palma (de 1955), que després molts d’ells s’agruparen en els premis de la Nit de Santa Llúcia, les primeres revistes en català, Temps, el manifest d’Els Marges, els primers llibres seus i d’altres, el «primer coet» en la revolta contra la catalanofòbia de Galinsonga, la seua relació amb altres escriptors catalànics (Rubió, Gaziel, Màrius Torres, Pla, Vicens Vives, Joan Fuster, M. Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés…) el seu treball a l’IEC, en companyia dels valencians, Vicent Pitarch, Antoni Ferrando, etc., amb els quals per afinitat dialectal i per major sensibilitat es sent més pròxim i altres… No em va, mentre vaig viure a l’Empordà, quan em sentien parlar, pel meu accent i deix valencià, em preguntaven si era lleidetà, com Josep Vallverdú, i jo responia que era «de més avall», «Ahh de les terres de l’Ebre?» No, tampoc, de més avall encara, de la Vall d’Albaida, del País Valencià… Quan observe, que hi ha gent, pagada amb diners públics, que nega la nostra unitat lingüística i renega del nostre accent, que és tan semblant al de Lleida, que ens va arribar fa gairebé mil anys… pense que no ens mereixem aquests «representants» i «subvencionats» tan indocumentats que proclamen que cal anar cap a la bestiesa del «valencià que es parla al carrer», com va ridiculitzar, el 30 d’octubre proppassat, l’amic Francesc J. Hernàndez Dobon al Levante-EMV, a l’article Manual de castellà, on proposava aplicar les normes ortogràfiques que volen per al valencià, al castellà, via creativitat innovadora, per tal d’escriure ‘aceptao’, ‘denegao’, « ‘imputao’, la relaxació de les formes de subjuntiu com «haiga, «murciégalo», supressió de la ‘ll’ i la ‘g’ en la pronuncia «Consel», «Cheneralita», també «abujero», «astijeras», «aradio», «amoto», ‘toro ambolao’… El valencià que es «parla al carrer», vol dir acceptar «colchón», per matalap, matalaf o matalàs, «gafes» en compte d’ulleres, «basura» en compte de fem, residus o brossa, «zumo», en compte de suc, «pañals» em compte de bolquers i un llarg etcètera, per banda de gent que ni tans sols sap parlar ni escriure en valencià; estan del tot fora de lloc, aquests atacs, maltractaments i agressions a la nostra llengua, des d’abans del 1707 i després, la persecució durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco i després, ara que es compleixen 40 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i sembla que ‘retrocedim’ per incúria i maldat institucional. Voldria errar en aquest diagnòstic sobre la salut del valencià-català, però malgrat que hi ha més presència a l’escola i més llibres en català, i hi ha més gent que sap llegir i escriure en valencià, perquè durant segles va estar censurat, prohibit i perseguit, pels de sempre, l’ús social recula… Carme Junyent, una excel·lent filòloga advertia del risc de la nostra llengua, com a llengua en perill; remarcava que depén del nivell de consciència crítica i resolutiva que tinga’m per tal de no dissimular ni inhibir-nos podrem aturar aquestes greus reculades; cal prendre consciència clara que tenim els mateixos drets que els altres (francesos, italians, anglesos, castellans…) a expressar-nos sempre en valencià-català… Una de les frases que recull Josep Vallverdú sobre llengua diu: «El signe de l’esclau és haver de parlar la llengua de l’amo» (Lo Catalanisme, de Valentí Almirrall).
Aquestes darreres agressions ortogràfiques, dels que es consideren els ‘amos’, van acompanyades de subvencions a associacions secessionistes, plenes d’incompetents en afers lingüístics; entitats centenàries, com Lo Rat Penat, que durant molts anys defensaren la unitat de la llengua catalana, però que, des de l’anomenada «transició», com anota Borja Ribera a Una historia de violencia. La Transición valenciana (1975-1982), Tirant Humanitats, 2023, qüestionen la unitat del valencià-català en contra la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, dels informes preceptius per a la creació de l’AVL i més de 54 sentències del tribunals de justícia l’estat espanyol. Més d’una vintena d’acadèmics de la llengua i de la història espanyola, el 1975, van subscriure un text per afirmar que «el valencià és una variant dialectal del català» i mostraven la seua sorpresa per «veure aquest fet posa públicament en dubte i encara asprament impugnat per persones que clarament fan servir els seus propis prejudicis com a font l’autoritat lingüística, mentre pretenen ridiculitzar i inclús insultar a personalitats que, per la seua entera tasca, mereixen el respecte de tots i en primer lloc el nostre». Es referien als atacs, ignominiosos, contra Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor… com ara mateix reben també atacs, Carles Salvador, Vicent Andrés Estellés, l’Espai Joan Fuster i les entitats culturals, educatives i editorials que vetllen per la unitat i fomenten la promoció del valencià-català.
El suport econòmic des de les institucions «valencianes», a entitats secessionistes, només serveix per tal d’avalar el caos i el desgavell ortogràfic que Pompeu Fabra va resoldre en introduir ordre gramatical en aquell galimaties; en conseqüència, les normes de Castelló (Carles Salvador, M. Sanchis Guarner, Enric Valor…) van servir per recobrar i reconstruir una llengua mig derrocada i apedaçada de castellanismes i barbarismes; podríem dir que, el desgavell d’avalar les errades ortogràfiques, d’una presumpta acadèmia de «cultura», que es remunta a l’origen iber del nostre català, es tracta d’aplicar’ una via taurino-còmico-lingüística, de «l’emplastre», per rematar el valencià, en ficar-li banderilles, espases i errades fins que la llengua s’asfixie i fer-li l’estocada final, per arrossegar-la per terra i endur-se-la a l’escortxador; per a deixar la pell de brau (Espriu) més seca que la moixama… No puc estalviar-me de remembrar totes les malifetes que hem viscut al llarg de les nostres vides, des de les agressions físiques de l’escola nacional franquista quan dèiem un sol mot en valencià, en el nostre català, fins a la invisibilització, ocultació i desconeixement en els àmbits educatius, culturals i els mitjans de comunicació de la dictadura (i de la «democràcia»), com s’explica al llibre La Mestra de Víctor Gómez Labrado, recentment convertit en documental en elogiar la tasca magistral de Marifé, així i tot encara sofrim unes fuetades a la cara de la llengua que esbalaeixen i ens tiren de tos… Però, no ens ha d’estranyar, perquè són els que atien la confrontació de llengües, cultures i nacions per tal d’incendiar els carrers de Madrid i assaltar el parlament de l’estat, amb amenaces, violència «assonades» pro-colpistes; només perquè, ni Vox ni el PP, no accepten la legitimitat del resultat de les eleccions proppassades el 23 de juliol. Per manca de cultura democràtica i de respecte als drets dels altres.
Tot plegat, ens ha d’esperonar per resistir, cercar les estratègies més adients i anar avant, per defensar-se millor, ara mateix, dels atacs dels violents i incendiaris, dels seguidors dels arquitectes del terror (Preston). També perquè cal treballar, sense descans, perquè passe aquest ‘malson’, que es repeteix, que cerca conflictualitzar la convivència, els intents de reconciliació, de concòrdia i els intents de recobrament de la nostra llengua i cultura pròpia del País Valencià, les Illes i Catalunya, per tal d’anihilar-la del tot, amb brutalitat, grolleria o «sibilisme».. tot i que, per banda d’aquesta dreta extremada, no podem esperar cap elegància ni respecte; quan veuen que des del Govern de l’estat, des del PSOE-Sumar, es fan passos de reconeixement i d’inclusió, en acceptar la llibertat d’expressió lingüística al Congrés i Senat i potser, si tot arriba a bon port, als parlaments de la UE, més s’enfurismen i ataquen el valencià-català. Segreguen tones d’odi contra la nostra llengua, des d’una posició supremacista, des de la desídia, el cinisme, la hipocresia i un desconeixement descomunal i esfereïdor de la nostra cultura oprimida, en bona part, per la seua ideologia centralista i provinciana; per seus antecessors ideològics i polítics que han imitat el pitjor jacobinisme i per la seua deriva de «quan pitjor, millor» a tots els àmbits, tot i que siga en discriminar els valencians de les zones de predomini castellanoparlant, en no saber perdre i acceptar la majoria que hi ha al parlament de l’estat.
En canvi, nosaltres, hem de treure el lleu, com fa Joan Fuster al llibre Escrits de Combat, Pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira. Epíleg de Ferran Garcia-Oliver, Edicions 3i4, València, 2020, on després de repassar com se les gasten els «intel·lectuals» espanyolistes, com Unamuno, Américo Castro, Sánchez Albornoz, que venien a dir allò de «Si al menos la victória de Franco sirviera para eliminar el problema catalán», i «el problema català» era, sobretot, l’idioma»; era una fúria, una ràbia, un anticatalanisme i antivalencianisme, una incomprensió visceral, extremista, fanàtica, sectària i radical. «Ho porten en la massa de la sang» , afegia Fuster, tot i que advertia que aquestes operacions de substitució lingüística i colonització espanyolista, uniformitzadora, només podia reeixir, a base d’una «complicitat indígena». De manera esclaridora, explicita que «la castellanització dels Països Catalans, tant o més que l’obra del poder centralista, ha estat una obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons polítiques, també». Com ara mateix, una dreta espanyolista, extremada, fanatitzada i sectaritzada, que, en no poder formar Govern a l’estat perquè s’ha aliat amb els neofranquistes de Vox; per això, les minories basques i catalanes no li fan costat, i encoleritzats els del PP ataquen als socialistes i, descarreguen la seua ràbia descontrolada, enverinant els carrers de la Cort, contra l’amnistia, la llengua i la cultura catalanes.
A Alcover i Frabra, dos lingüistes en acció, Història d’un antagonisme, Gemma Pauné, mostra la irreconciliabilitat dels dos models de llengua i paradigmes científics diferents: d’Alcover i Fabra són analitzats, a consciència, per Gemma Pauné Xuriguera. El model lingüístic d’Alcover és el d’un mossén tradicionalista, carlí, integrista, folklorista i dialectalista, que va fer costat al colp d’estat que va generar la dictadura de Primo de Rivera i va ser subvencionat i instrumentalitzat per la Real Academia de la Lengua Española, tot i que va contribuir a la confecció del Diccionari català-valencià-balear com una «evidència bàsica de la unitat de l’idioma» (Joan Fuster, «Llorer per a un canonge», 1962, i el model de llengua de Pompeu Fabra, laic, republicà i modern que vol fer una gramàtica i una llengua pragmàtica, unitària, inclusiva i útil, des del reconeixement de la diversitat dialectal, preparada per als segles següents i a l’alçada de les altres llengües europees. No sé si és possible una «síntesi» de les dues aportacions, tot i que, quan es tracta de defensar el català de tots (evidentent valencià inclós), cap de les figures que han treballat per la llengua i la cultura catalanes, no esdevé sobrera. En aquest afer, res és mesquí… a no ser el sectarisme i fanatisme dels que atien un antivalencianisme i anticatalanisme incompatible amb un estat de dret i democràtic, que no discrimine a les «minories» lingüístiques i culturals, minoritzades per segles d’incúria i de maledicència contra el català i les altres llengües minoritzades de la Península Ibèrica (gallec, èuscar, asturià, aragonés…). Aquesta catalanofòbia del PP, que es va veure amb el pacte PP-Vox al País Valencià va alertar abans de les passades eleccions per alinear a tots els partits en defensa pròpia, contra unes polítiques que atien l’odi en tots els àmbits i com deia el líder del partit d’extrema dreta, la seua proposta per a Catalunya, era incendiar-la, suprimir llengua, cultura i autogovern… D’alguna manera és el que fa el PP, molt sovint, en seguir les proclames incendiàries del seu soci de Govern a la Generalitat Valenciana i al Consell Balear.
Darrerament, n’hem vist de tots els colors, per banda dels distints governs d’extrema dreta, un tast incessant d’ignomínies, des d’un petit regidor de l’ajuntament de València, disfressat de hooligan, en tapar amb una bandera espanyola, anticonstitucional, l’accent obert del nom de València, perquè en compte d’una ciutat amb l’accent obert, esdevinga una ciutat més provinciana, amb l’accent tancat, castellanitzada, perfectament desvalencianitzada i castellanitzada… Perquè així de manera fatxenda i engreïda, es vanten, ben devanits, de ser «españoles de primera», però podíem afegir, «valencianos de tercera regional». De manera superba, ufana i insultant, amb un menyspreu per tots els filòlegs (mínimament solvents i documentats), manlleva l’accent obert del nom del cap i casal de València (que en valencià-català, ritma amb ciència, paciència, consciència, equivalència, beneficiència, urgència, insurgència, magnificència…), com està aprovat i acceptat als diccionaris de l’AVL, de l’IEC, de les Universitats de les Illes Balears i de Perpinyà i en la resta de diccionaris de tots els departament de filologia romànica del món; es mofen i burlen en negar-li l’autoritat atorgada i reconeguda pel Govern Valencià des de la fundació d’aquesta entitat, arran del document aprovat pel Consell Valencià de Cultura per vetllar per la nostra llengua, la pròpia del nostre País, que compartim amb Catalunya, les Illes, El Carxe, la Franja, L’Alguer, el Rosselló, Cabdet…. Per a aprovar aquell document fundacional de l’AVL, hi hagué un pacte amb tots els partits polítics del País Valencià, hi hagué un cost econòmic, reunions contínues, per arribar a un acord difícil, complex i envitricollat, on recollia, de manera una mica «enigmàtica», allò que s’indica tots els diccionaris i enciclopèdies de món: que el que es denomina valencià a l’Estatut del PV, sense cap referència a la catalanitat del valencià, és una variant de la llengua i la cultura catalanes. Els polítics manipuladors i sectaris del PP-Vox que no accepten l’autoritat del CVC ni de l’AVL ni la de totes les universitats valencianes i catalanes, ¿no haurien de pagar, de les seues butxaques, el cost econòmic que va costar fer el pacte de «pau lingüística» per a la creació de l’AVL, com a autoritat lingüística del País Valencià? El que fa, ple de ridiculesa, un xicotet regidor de l’ajuntament de València, mostrant la seua infame estatura política i moral, com a metàfora exterminadora, indica que la seua concepció d’Espanya, franquista, cobreix, enfonsa i suprimeix l’accent obert i liquida la nostra especificitat i singularitat lingüística… amb la finalitat de castellanitzar València. Però, ¿no és això responsabilitat de l’actual batllessa de València, Na Maria José Català?
No només uns petits regidors de València, de Borriana, de Torrent, censurant accents, noms d’Auditori de Vicent Torrent, perquè volen castigar al fundador d’Al Tall per cantar i difondre la llenguapròpia del País Valencià i depurar i censurar revistes en valencià-català, de manera controladora i autoritària, com a membres de sectes politico-religioses… Perquè els respectius alcaldes, d’aquests perpetradors, en són responsables d’aquests atacs contra el valencià; també els consellers d’educació i cultura, comandats per l’actual president de la Generalitat, de manera lleugera, generen un caos en l’assignació de les places del professorat, afirmen que ‘sobren’ professors a les escoles i instituts, quan l’evidència és que són imprescindibles per garantir una educació pública, adequada i de mínima qualitat, davant els desafiaments i reptes de les societats complexes actuals i els dèficits que s’acumulen quan la ‘ratio’ augmenta i es descontrola en excés, sense possibilitat d’atendre la diversitat, les migracions, les situacions de disfuncions i precarietat econòmica i social de l’alumnat; deixen sense subvenció a l’Espai Joan Fuster, la fundació Vicent Andrés Estellés, Carles Salvador, i totes aquelles que esmenten en nom del País Valencià que s’ha fet servir des de fa més de tres segles i va constar a la redacció de l’Estatut del País Valencià, amenacen de carregar-se el valencià a les zones castellanoparlants, en discriminar l’aprenentatge i fomentar la ignorància, mentre a les comarques valencianoparlants (o catalanoparlants) tracten de fer minvar al màxim la presència educativa i l’ús cultural i social del valencià; censuren a escriptors com Manuel Baixauli, perquè afirmen que diu País Valencià, en aplicar mètodes de censura semblants al de la dictadura franquista, en contra de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, com ha denunciat Escola Valenciana, la Plataforma per la Llengua, ACPV i totes les organitzacions en defensa de la democràcia, la llibertat, la igualtat i els drets humans dels valencianoparlants i de la ciutadania de tot el País Valencià convocada, per llei, a aprendre saber manegar-se i tenir competències en la llengua pròpia, oficial i històrica del País; amb tanta legitimitat (o més!), per aprendre-la, conèixer-la, estimar-la i fer-la servir a tot arreu, com la llengua de l’estat, que ens imposaren «por justo derecho de conquista». Encara continuen igual, voldrien portar-nos cap enrere, en llengües i altres afers, ¿aquesta gent, ens volen imposar la concepció uniformitzadora de la dictadura franquista?. Volen negar la llibertat d’expressió perquè no puga’m dir el nom històric del nostre país valencià, que està vigent des de la modernitat del segle XVIII? Per què volen fer-nos retrocedir en drets i en llibertats? Diuen que volen que tots siguem “iguals”, «ells» poden viure en la seua pròpia llengua a tots els àmbits… Però els que parlem altres llengües distintes al castellà, no ho podem fer… A què li diuen «igualtat»? A la barra que tenen? Als seus privilegis, a causa dels colps d’estat i les seues imposicions dictatorials, ara sí, del monarca Felip V, del Comte d’Olivares, de Ferran VII, del generalEspartero, de Primo de Rivera i Franco que van fer tot el possible per esclafar el nostre País, tot i que no s’explique a les escoles? (Quan el mal ve d’Almansa, Al Tall, del llibre Vicent Torrent. La cançó popular de Josep Vicent Frechina, Sembra, 2023). Un llibre ben recomanable per entendre, l’odi reconcentat que ens tenen perquè cantem amb joia, reivindiquem i “ells” no volen que cantem en valencià-català. Voldrien que no existírem, però existim.
