Gustau Muñoz
A manera d’epíleg o postdata a l’Any Fuster (2022), del qual va ser comisari reeixit a Catalunya, Enric Sòria ha publicat un recull dels seus textos sobre Joan Fuster a l’editorial Afers: “I morir deu ser deixar d’escriure. Joan Fuster o l’escriptura com a autoretrat en moviment”.
Un volum altament recomanable, que aplega textos diversos i dispersos, però amb un denominador comú: la capacitat hermenèutica, la dicció clara, la capacitat de posar una obra i un personatge en context.
La pecuiaritat d’aquest llibre és que fixa i ordena els textos anteriors d’Enric Sòria sobre Fuster i alhora n’afegeix postdates enraonades, informatives, intencionades. Amb una prosa de molt bon llegir.
Hi ha a qui molesta que es parle o s’escriga sobre Fuster. Podria allargar la frase a manera d’estirabot i dir que són aquells a qui no els agrade que es parle i s’escriga, en general… Però no. No és el cas. Crec que sobretot han predominat els silencis. Alguns han trobat excessiu l’Any Fuster. Un dia caldrà fer recompte i balanç de la manera de relacionar-se amb un clàssic català del segle XX…
Ara que ja s’ha acabat la commmoració fusteriana, pense que ha estat molt positiva i que ha donat fruits considerables. Un d’ells, no menor, destinat a perdurar, aquest llibre d’Enric Sòria.
