Sal·lus Herrero i Gomar
Vaig conèixer Enric Benavent Vidal, a l’inici de sisè de batxillerat, el curs 1974-75, a l’Institut de Xàtiva. Eren temps convulsos, s’apropava la fi del dictador, però els efectes de la dictadura i d’una postguerra inacabable encara s’allargarien més que l’ombra d’un xiprer.
El president del Govern de la dictadura, almirall Carrero Blanco, alter ego de Franco, saltava pels aires en un atemptat d’ETA, després d’’haver eixit de la missa diària al convent dels jesuïtes de Madrid (desembre, 1973); el cardenal Tarancón era increpat pels sectors més ultres del règim i amenaçat amb el «paredón», com havien fet amb tanta gent d’esquerres, republicana, valenciana i catalanista després de la guerra incivil; el bisbe de Bilbao, Añoveros, demanava democràcia, autogovern per al País Basc, reconeixement i respecte per a la llengua i la cultura basca i era amenaçat de deportar-lo a l’exili, que Tarancón va aturar en advertir que excomunicaria a tot el Govern franquista, teòricament, «nacional-catòlic»; a Catalunya, hi havia vagues, mobilitzacions socials, en demanda de democràcia, autogovern, amnistia presos polítics, Estatut i justícia social, mossèn Xirinacs encapçalava les protestes a les portes de la presó Model… aquell any 1974, el 2 de març, executaven amb garrot vil a Salvador Puig Antich i a un pres d’origen alemany, Heinz Chez. El bisbe originari d’Agullent, Jesús Pla, en una operació immobilitària, s’havia quedat amb el col·legi Antoni Mª Claret de Xàtiva, havia traslladat el Seminari Menor de Montcada a Xàtiva i havia posat de rectors, tant si vols com si no, a Pepe Vilaplana, de Benimarfull i a Vicent Agustí de Tavernes de la Valldigna.
Com explica Vicent Cremades Arlandis a La transició a la democràcia a Gandia (1973-1983). Els moviments socials a la Safor (Institució Alfons el Magnànim), Pepe Vilaplana era capellà a la parròquia Crist Rei del Grau de Gandia, una barriada pobra, amb famílies gitanes, migrants, també catalanoparlants. Juntament ambl’entusiasta Paco Ferrer van començar a organitzar el grup scout Parpalló, grups de la HOAC, JOC i de la JARC i plantejaven un cristianisme més social, pacifista i més valencià, en incorporar el valencià als actes que feien; Cremades, analitza, a principis dels 70 a Gandia, a gent com «Antonio Garcerán, de Bunyol, Antonio Collado, de Bunyol, Juan Sanchis, Salvador Bertomeu, d’Oliva i José Luis, March, de Bellreguard. Més endavant, estigueren Tiburci Peiró, Paco Ferrer, Pep Vilaplana, Vicent Estarlich i Joan Crespo, que després estaria al front de la parròquia de Beniopa»… Dins del que s’entenia de la recepció del concili Vaticà II, aquest grup de capellans de la Safor, com a les Escoles Pies de Gandia, el pare Faus i Josep Lluís Porcar, el curs 1971-72 van iniciar propostes fermes d’inculturació valenciana,a fer classes de valencià i aplicar els aires de renovació conciliar… Vicent Cremades també ha publicat L’Església en la transició. El fet nacional al País Valencià: la revista Saó (1976-1983) (editorial Riu Blanc), on explicita les figures capdavanteres en el valencianisme, com mossèn Vicent Sorribes i Pere Riutort, el canonge Josep Espasa, Honori Pasqual o mossèn Alfons Roig i els capellans obrers i el compromís dels laics en la HOAC, JOC i JARC, amb persones com Vicent Miquel i Diego i Josep M. Soriano.
Format en aquest ambient que descriu Cremades, a la Safor, Pepe Vilaplana, nomenat rector del Seminari Menor de Xàtiva, decideix fer les misses en valencià i encomana, de manera directa i senzilla, l’estima per la llengua i la cultura valenciana; comencen a fer recitals de poesia sobre Miguel Hernández i Antonio Machado, teatre, cinefòrum… Eren els darrers mesos del dictador, el valencià emergia tímidament, però amb prou força després d’anys de silenci, censura i prohibicions governatives, gràcies a l’empenta de Joan Fuster i d’altres… No obstant això, els entrebancs i les dificultats continuaren després de la mort del dictador; de fet, no s’han aturat mai. Perquè hi ha gent a Espanya i al País Valencià que ens voldrien anorreats, que no existírem, que no pensàrem, parlàrem i visquèrem en valencià.
Aquell curs 1974-75, arriben a la meua classe de sisè de lletres (llatí, grec, història, filosofia), una dotzena de seminaristes d’arreu del País Valencià, de la diòcesi de València. I em faig amic dels germans Rafel i Enric Benavent Vidal, són de Quatretonda, la Vall d’Albaida, just al costat del meu poble, també de Joan Lluis Llopis, de Rafelbunyol (l’Horta Nord), i d’altres, però, principalment, d’aquests tres companys; m’inviten a alguns actes culturals i hi assistesc… Teníem de professora d’història de l’art, a l’Institut de Xàtiva, a Leonor Sans (de la mateixa promoció que Raimon), que ens explicava la història i l’art des de l’anàlisi de les respectives formacions socials, les jerarquies, estratificacions, les classes socials, el mode de producció, la tecnologia, la maquinària, els canvi socials, les ideologies en conflicte… Alguns dels seminaristes , entre els quals destacava Enric Benavent (també Rafel, Anaclet Pons, Joan Lluís, Joan Femenia, Sanmartí…) es notava que tenien una preparació intel·lectual millor que la dels qui, posem per cas, havíem estudiat en una pobra acadèmia de frares agustins (bascos i navarresos) a Benigànim, que recordava aquella en què havia estudiat el president Manuel Azaña a El Escorial, que explica a El jardín de los frailes, una formació escassa, tradicionalista, espanyolista, precària i d’horizons estrets i tancants… Anàvem a examinar-nos per lliure a Xàtiva tots els cursos per juny (i setembre, si calia), de primer a quart… Llavors el director de l’Institut de Xàtiva era el professor de dibuix, Rafael Pérez Contel, antic membre de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes i de la revista Nueva Cultura de Josep Renau.
L’Institut de Xàtiva va ser un salt intel·lectual considerable, no només per les classes d’història de l’art des d’una perspectiva social, de Leonor Sans, amb diapositives des de l’art rupestre d’Altamira als quadres de Picasso o els edificis de Le Corbusier, també perquè en literatura començàrem a llegir, La arboledperdida d’Alberti, Confieso que he vivido de Pablo Neruda (o Veinte poemas de amor y una canción desesperada), El árbol de Guernica, Réquiem por un campesino español, de Ramón J. Sender, La forja de un rebelde…En l’àmbit dels interessos privats llegírem Cartes des de la presó de Xirinacs, escrits de Paco Garcia Salve, de Pere Casaldàliga, de Helder Cámara, El Evangelio en Solentiname, d’Ernesto Cardenal, Paulo Freire i La pedagogia del oprimido, Ivan Illich, Erich Fromm, Dostoevski, Tolstoi. O Crist de nou crucificat, del grec Nicos Kazantzakis (1959), on es reflexiona sobre el poder i s’interpreta el cristianismecom a «completament inconciliable amb el poder eclesiàstic», que va traduir Joan Sales, editor i autor d’Incerta glòria.
El curs 1975-76, gràcies a l’aval de Pepe Vilaplana, vaig entrar al CEU San Pablo a estudiar COU, tant Enric Benavent com la resta tinguérem de professor d’història a Ximo Azagra, ens va explicar la història de l’Espanya moderna i contemporània, des de Pierre Vilar, Hugh Thomas, Tuñón de Lara, Raymond Carr… Llegíem sobre la guerra incivil i estàvem horroritzats tant de la guerra, com d’una dictadura que fonamentava el seu poder sobre el nacional-catolicisme i el terror, la força bruta de la violència, morts, exiliats, repressió i empresonats… Tant Enric com la majoria, més lúcida, de companys del Seminari, volíem trencar la complicitat que hi havia entre una part de l’alt clergat de l’església i el règim dictatorial franquista; admiràvem la decisió valenta de Vidal i Barraquer que s’havia negat, juliol del 1937, a signar la «Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo com motivo de la guerra en España»; perquè en comptes d’aturar la guerra, servia perquè s’imposara el partidisme del sector més bel·licós, reaccionari i favorable al colp militar que defensava els interessos i privilegis de l’episcopat, dels terratinents, dels militars d’ideologia feixista, ajudats per Hitler i Mussolini, la casta dels monàrquics corruptes i d’unes dretes que es feixistitzaven i militaritzaven. Vidal i Barraquer va haver d’exiliar-se perquè el dictador li va prohibir el retorn; després de l’ocupació militar nacional franquista, van posar de substitut un capellà castrense de Salamanca que des de la trona de la catedral de Tarragona va proclamar: «Perros catalanes, no sois dignos del sol que os alumbra»… Aquest era el pa que s’hi donava, aquest odi cap als catalanoparlants (valencians inclosos) encara el podem notar massa sovint, i com recordava Fuster: «Estem farts d’haver de demanar perdó per existir».
L’estiu del 1974 vam fer un viatge pel romànic castellà, venien Pep Vilaplana, Salvador Aguilar, Enric i deu més; també vam anar a Taizé (entre França i Suïssa), al monestir del frare Roger, just quan estava en marxa la revolució dels clavells a Portugal i la fi de la dictadura de Salazar… Mentre a Espanya encara es mantenia un dictador sinistre i decrèpit que havia omplert de sang i morts les terres de tot l’estat, tot i que principalment Andalusia, Extremadura, el País Basc i els Països Catalans. Llegíem Cien años de soledad, El otoño del patriarca, El coronel no tiene quien le escriba de Gabriel Garcia Márquez… La ciudad y los perros de Vargas Llosa o La família de Pascual Duarte de Camilo J. Cela i les més gratificants novel·les de Miguel Delibes, Carmen Martin Gaite… En català, encara llegíem massa poc perquè ens havien negat la seua existència a l’escola i a l’Institut i començàvem a descobrir-lo i fer-lo nostre més enllà de la parla en prosa valenciana espontània i sense conrear de les nostres famílies i pobles.
En COU, al Ceu Sant Pau, tinguérem la fortuna de tenir de professor de llengua i literatura espanyola, al director de teatre, Juli Leal, que aquell any va dirigir L’hort dels cirerers de Txékhov; Enric i jo mateix li vam proposar a Juli si podíem fer de treball una replegada de cançons populars en valencià de la Vall d’Albaida. En un cassete i magnetòfon vam recollir i gravar cançons de dones molt majors, igual que va fer Pep Gimeno «Botifarra», vam analitzar les lletres de les cançons (La dansa del vetlatori, Si el marqués de Campo, tornara a la vida, A la vora del riu mare m‘he deixat les espardenyes, El mocador i la princesa que el brodava, La meua xiqueta és l’ama del corral i del carrer…) i ens va eixir un treball formidable; com que llegíem textos de les obres de teatre de Martín Recuerda Las arrecogías del beaterio de Santa Maria Egipciaca, sobre Mariana Pineda, a Fernando Arrabal, el seu El cementerio de automóviles... Decidíem, Enric, com actor principal, fer al Seminari de Montcada i a Benigànim, l’obra de teatre Picnic en campanya d’Arrabal, contra el militarisme i les guerres, també vam fer Galileu Galilei, (Enric va fer de Galileu) en versió de Liliana Cavani i l’obra de Bertolt Brecht La irresistible ascensión de Arturo Ui... Va ser en COU i als primers anys de filosofia que van començar a llegir llibres en valencià, com La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner, Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, el Tirant lo Blanch, El brunzir de les abelles de Rodolf Sirera, La dansa del vetlatori de Manolo Molins, Ramona Rosbif d’Isa Tròlec, El llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés , d’Enric Valor, L’ambició d’Aleix, Montserrat Roig, Molta roba i poc sabó, de Carmelina Sànchez-Cutillas, Matèria de Bretanya, teníem d’educador a Manolo Martínez Pons, que llegia Triunfo, Cambio 16, Cuadernos para el diálogo i tenia un tarannà liberal… i va acceptar fer misses en valencià un dia a la setmana, i introduíem cançons de la Nova Cançó, influït pels espirituals negres, Bob Dylan, Joan Baez, Lluís Llach, Raimon, Sisa, Maria del Mar Bonet….
A la Facultat de Teologia, als primers cursos de filosofia, es va incorporar Francesc Jesús Hernàndez. Tant ell com Enric Benavent, eren els més brillants del curs, vam proposar arran de Lumen Gentium, un document del Vaticà II que instava al diàleg entre el marxisme i cristianisme, tractar el tema; vam crear una comissió d’estudi i el «superior» Reig Pla, amb l’ajuda d’Adela Cortina i Jesús Conill, van venir a dinamitar la proposta per analitzar escrits vinculats al diàleg marxisme-cristianisme, amb l’»argument» que això estimulava la lluita de classes, com si no fos l’extrema pobresa i una església que defensa els interessos dels més privilegiats… Per fortuna, vam tenir de professor a Ximo Garcia Roca, ens va fer classes sobre la disputa del positivisme, que havia traduït Jacobo Muñoz, el debat entre el Karl Popper de La societat oberta i els seus enemics o Misèria de l’historicisme i l’escola de Frankfurt, Adorno, Horkheimer, Habermas. Va contribuir a desenvolupar una major sensibilitat social i a participar dels debats intel·lectuals més importants que es produïen a l’Europa i els Estats Units de la dècada dels seixanta i setanta, entre el positivisme i la dialèctica. Als inicis dels anys vuitanta, durant la contrareforma eclesial i l’ofensiva neoliberal, Garcia Roca, va ser comminat a deixar el treball social, si volia seguir impartint classes a la facultat de teologia i, lògicament, va decidir continuar treballant en favor dels infants marginats; fou el temps de les condemnes a Leonardo Boff, del Sant Ofici, uns temps foscos i vergonyosos, que cal recordar; alguns entre altres Enric i Francesc Hernàndez, a meitat dels anys setanta, no ens conformàvem en cenyir-nos a estudiar la teologia europea, Bonhoeffer, Karl Rahner, Hans Küng, Schillebeeck, Metz, Bultmann, Dorothee Sölle, Moltmann, Bloch, també llegíem sobre la teologia de l’alliberament, Gustavo Gutiérrez, Jon Sobrino, tot i que no recorde quin professor, des d’un supremacisme blanc i europeu, em va dir que això era teologia «per a indis»… El 1979, vam fer una vaga contra el decret secessionista de la consellera de «cultura» de la UCD, del Govern Monsonís, Amparo Cabanes, que volia suprimir les Normes de Castelló i arraconar el valencià; vam portar a la Facultat de Teologia, al carrer dels Trinitarisde València, Manuel Sanchis Guarner a fer una conferència sobre Republicanisme i Valencianisme, ens va contar la seua vida i la seua obra i es va plànyer d’haver perdut anys, estúpidament, en una Comissió Litúrgica, on hi havia Pere Riutort, Avel·lí Flors, Enric Valor i altres… Després de costoses i llargues discussions arribàvem a un consens, ens va dir Sanchis Guarner, i des de fora, referint-se a un tal Alminyana, s’ho carregaven tot, ens va dir, amarg i amb els ulls humitejats; també vam portar a Alfons Roig perquè ens parlés de Miguel Hernàndez, de Josefina i d’art, de les avantguardes europees… Unes setmanes abans de morir, li vaig preguntar, en la tertúlia del Micalet de Fuster-Bausset, a Vicent Miquel i Diego, pel seu llibre sobre el valencià a l’església i em va demanar que no li tornés a preguntar per un llibre que li havia causat una de les més grans frustracions de la seua vida. No el volia ni recordar, havia sigut un fracàs absolut, «el més gran fracàs de la meua vida», en va dir coent… Tota la faena de tanta gent, vinculada a l’església, va marxar per un pou cec. Com a vice-delegat d’estudiants vaig plantejar l’acció de vaga, en solidaritzar-se amb la resta de la comunitat universitària, compartint joies i sofriments, es va aprovar en assemblea per una majoria molt gran i, quan vingueren les vacances de Nadal, Reig Pla, d’ideologia d’extrema dreta, em van fer fora del Seminari; ho tornaria a fer això de proposar fer vaga contra els qui voldrien aniquilar el català del nostre País. I si s’aprova, per assemblea, amb procediments democràtics, els acords cal complir-los, és sagrat (pacta sunt servanda).
(Primera part de l’article de Sal·lus Herrero sobre el context històric de formació del nou arquebisbe de València, que ha obert expectatives inèdites de renovació de l’església valenciana. N. de la red.)
